El termòmetre del cotxe marcava 0 graus, el dissabte nou de desembre de 2006, quan ens deturàvem davant l’Esclopet , acreditat restaurant de Granera que gestiona l’alcalde d’aquest disseminat agrícola; la xerrada del Feliu Añaños i Masllovet, fotògraf i cronista gràfic del Moianes, cercava obtenir informació respecte d’algunes de les masies, i oferir alhora el material de la Galeria Fotogràfica de www.moianes.net pel que pugues convenir a l’Ajuntament. Sembla que volen fer un calendari amb imatges històriques de la Població. La primera impressió era del tot positiva, i esperem veure els resultats ben aviat.
Nosaltres teníem feina a fer i ben abrigats començàvem a caminar per GR 177, sota l’anomenat Castell de Granera, preníem fotografies del basament on clarament s’aprecia com va ser necessari reforçar algun punt de la roca, encara no a un quilòmetre la casa anomenada Bigues s’oferia a l’objectiu de les nostres màquines; justament en aquest punt, apareix un gos d’alçada mitjana, color negre amb clapes blanques, que desprès de repassar-nos de dalt a baix, al Tomás , al Feliu , i a mi mateix, decideix sumar-se al nostre grup exercint en algun moment fins i tot com a guia.
En el trencall cap a la Roca, el nostre gos s‘endinsa decididament vers una edificació que te tota la traça d’una capella a la que no sabem incloure en cap de les categories arquitectòniques més comuns, malgrat la seva extrema simplicitat constructiva.
Observem que hi ha dues entrades, i en un angle uns reclinatoris i una imatge que a contrasol no podem identificar més que com una advocació de la Mare de Déu.
El gos, al que des d’ara anomenarem com de nostra senyora de Granera, un cop vista la capella i fetes les fotografies que pertoca, ens acompanya fins a la casa de la Roca ; la finca tancada amb pany i clau presenta en general un bon aspecte, el sol dona de ple a les parets interiors de les galeries, i aprofitem per a deixar-ne constància fotogràfica.
Ens aturem al costat de la riera de Sant Martí, al costat de la bomba ,on esmorzem.
El gos aprofita per córrer per tots els tolls de la riera, avui està gaudint a cor que vols del mati.
Remuntem el torrent del Coll fins a la casa d‘aquest nom al límit ja del terme de Granera, per damunt, visible en algun moment amb els prismàtics, el dolmen del Trullars, en terres ja de Monistrol de Calders; des de el camí Vell, albirem a la fondalada l’estampa peculiar del Rubió , amb la seva torre de defensa que ens recorda històries de Nyerros i Cadells. Davant nostre el Girbau de baix i al seu darrera les runes del Girbau de Dalt; ens han comentat que la propietat està interessada en trobar imatges antigues per tal de refer – fins on sigui possible – l’antiga finca.
Més enllà de posar-ho en general coneixement, farem saber a la propietat l’existència d’un arxiu de la Masia Catalana , gestionat pel Centre Excursionista de Catalunya , on es fàcil trobar material , tot i que només fins a l’inici de la darrera guerra civil.
Novament ens trobem al GR 177 , i comencem a desfer el nostre camí, el gos de nostra senyora de Granera, se’n torna a la seva tasca de vigilant de Bigues, nosaltres abans de retornar al Vallès, tornem a l’Esclopet on la feina no ha permès al bon Alcalde preparar el material per al Feliu.
Hi haurà – esperem – altres ocasions, i també cap la possibilitat d’una tramesa pel correu electrònic.
Tampoc podíem marxar, sense portar al Feliu fins al carreró del Paraire, on floreix un boixgrevol de més de dos metres d’alçada.
El mati ha estat profitós : el basament del Castell, Bigues, la Roca, el Coll, El Girbau ,... i més les imatges que únicament portem a la retina, ens acompanyen mentre transitem per la nova carretera que per un paisatge d’extrema desolació, comunica aquesta població amb Sant Llorenç de Savall i el Vallès Occidental.
Actualitzant aquest article, aprofito per deixar constància de la tasca gegantina feta pels meus companys al llarg d’aquest anys.
Sense ells – tots – això no hagués estat possible.
Dit això, recordar-los que tot just hem fem els primers passos en aquest viatge apassionant per Conèixer Catalunya
Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada