Deixàvem la carretera tot just al trencall de “ Cal Miquelo” coneguda casa de colònies de la contrada, i aparcàvem el vehicle quasi al davant de l’ermita de Sant Miquel Sesperxes, en una zona d’asfalt que anuncia una probable i propera urbanització, preludi ben segur, de l’arribada massiva que comportarà el nou traçat de la C59, que des d‘aquestes alçades salvarà l’escull que el riu Congost representa en el tram entre la Garriga i els Hostalets de Balenyà.
El camí de terra que ens permetrà gaudir d’unes excepcionals vistes, traça una llaçada amorosa als Cingles de Bertí, que des del punt en que ens trobem, ens duria fins a les envistes de Sant Miquel del Fai.
El sol ben aviat trenca les boires que habitualment amaguen el recorregut del Congost, i ens fa visibles, la Trona, la torre de Puiggracios, i quan tomben en direcció a Sant Pere de Bertí, les cases de Sant Feliu de Codines, que des d’aquesta perspectiva semblen penjar de la muntanya, més lluny encara els cingles de Gallifa, el Montcau, la Mola i la fesomia particular de la serralada montserratina.
Esmorzem assentats còmodament en una pedra , d’esquena a les runes del Castell de Bertí, i gaudint d’un panorama que possiblement en un dia molt clar, ens permetria contemplar les Illes.
A l’anada hem patit la companya de motos, vehicles tot terreny, i un nombrós grup , que bosses de plàstic en mà, pel soroll semblava més practicar la tècnica de “cridar bolets” que la d’anar-los a buscar; els ciclistes – que també n’hem trobat – els situem al mateix nivell que els que caminen o van a cavall, perquè tots plegats - caminants , cavallers i ciclistes - manifesten sentir un respecte sincer pel medi natural; la resta, inclosos el buscadors cridaners, son en el millor del casos, un perill per la continuïtat de les nostres zones naturals.
La tornada ens confirma en les nostres apreciacions, aquí i allà, restes de pinatells , branques de pins, alzines i/o roures que de ben segur - als buscadors - els feien nosa per cridar; per damunt de totes les plantes que estan prop del camí, una espessa capa de pols, de la que tampoc nosaltres ens hem pogut escapar en més d’una ocasió.
Màxima atenció al soroll en entrar en un revolt, perquè els controls de velocitat només es fan – hores d’ara – en les carreteres on resulten un magnífic “negoci” , i un atropellament en un paratge natural, sense cobertura per al telèfon mòbil, pot comportar un problema molt greu, sobretot per a la víctima, clar !
Faltaven pocs minuts per a les 14,00 hores, quan ens acomiadàvem a Sabadell: el mati havia estat sensacional !.
Quan al topònim Clascar; Joan Coromines i Vigneaux (Barcelona, 21 de març de 1905 - Pineda de Mar, Maresme, 2 de gener de 1997) en diu ; , nom estès per tota la Catalunya oriental per designar indrets on hi ha hagut un castell o un càstrum, ve potser de castlar < CASTELLARE > 'territori agregat a un castell'.
La família que històricament posseïa el
Castell de Castellar del Vallès es cognominava “ Clasqueri “
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada