dimarts, 3 de juliol del 2007

El pare de la Núria.


Així em coneixen moltes persones d’ença del 19 d’abril de mil nou-cents vuitanta-dos en que va néixer la Núria; i val a dir que ja m’està bé.

Tenir fills/es , i ajudar-los a créixer , és sense cap mena de dubte la gran aventura que com éssers humans podem dur a terme; ¿ En quina altra faceta de la nostra existència, us podeu trobar alhora: moments d’alegria exaltant; d’angoixa absoluta ; de feliç coincidència; de total contradicció d’interessos ; de generositat; de rigor; de joia; de plors compartits i/o provocats, però sempre amb amor i per amor ? .

La Núria durant tots els dies que ha compartit el sostre de casa, ha estat una font constant d’alegria; fins els seus retrets quan a les exigències – innegociables – pel que feia a l’estudi de la llengua anglesa, venien, any rera any, a constituir-se en un combat dialèctic, esperat , diria més, desitjat quasi , tot i conèixer ambdós la resposta, aquell any també, l’estudi de l’anglès , alhora que obligatori, condicionava la pràctica de qualsevol altra activitat extra-escolar . Hem anat passant des de l’ensenyament bàsic, al secundari, fins arribar a la Universitat, i desprès encara a la primera feina, tot i preparant les oposicions, que també acabarien caient al sarró.

El dissabte 19 de maig de dos mil set, per un únic dia, passaria a ser el pare de la Núvia; em despertava abans de les 6,00, i mirava al cel que semblava presagiar un dia assolellat i quasi calorós; voltava per la casa, silenciosa en aquelles hores i m’adonava que el meu caràcter em faria passar més d’un tràngol en el decurs de les properes hores; les botes de muntanya semblàvem cridar-me com tots els caps de setmana, però em tocava avui fer una sortida en la que malgrat la mínima distància – des de la porta de l’església de Sant Feliu del Racó fins a l’altar – intuïa un nivells d’emoció, que farien difícil contenir les llàgrimes.

La Maria Jesús, la meva esposa i mare de la Núria, s’havia escarrassat perquè els arranjaments del petit jardí, que inclouen una font que cau des d’unes tines de Miravet – de cal Pedrola , per ser concrets i exactes - dins d’un petit estany, coincidissin amb aquest dia, però el dijous 17 de maig, la bomba va deixar de funcionar, l’electricista va confirmar que arribava corrent fins al motor, semblava que finalment no tindríem aquest element dinàmic en funcionament el dia del casament de la Núria. Al mati en va tocar penjar una pancarta a la façana de casa, en la que es veuen abraçats la Núria i l’albert, i es podien llegir els versicles de l’Eclesiastés 4, 9-12 “Avantatges de no estar sol”; abans de començar a fer aquesta feina, que acabaria magistralment la Maria Jesús , vaig provar d’accionar l’interruptor que fa anar la font, i el resultat va tornar a ser negatiu; acabava quasi de penjar la pancarta, quan em va semblar sentir un soroll d’aigua, el jardí es troba darrera de la casa, i mentre caminava des de la façana a la part posterior, l’evidència d’una intervenció miraculosa se’m feia evident, la font estava funcionant !

Esmorzàvem al pati, sota el tendal, amanides, embotits, truita de patates; el record del meu pare i avi de la Núria, en quines amanides magistrals, acostumava ella a sucar-hi pa, se’m va fer dolorosament present. Se que ell ho va veure tot, però m’hauria agradat tant que ho hagués pogut viureu amb nosaltres !!

Cap a les 15,00 hores començàven a arribar els primers convidats, la Francina Riba, la “tieta” va ser la primera, vindrien desprès el Xavier i la Montserrat, la filla gran, la germana de la núvia, amb els nets, l’Oriol que seria l’encarregat de portar els anells, i la Júlia, que tots just el dia 11 d’aquest mes feia un any; el Xavier havia llogat un Mercedes i faria de xofer durant tot el dia. Vindrien desprès els amics de la Núria que li farien una llegida col·lectiva del vers. Sortíem amb retard cap a l’església, una fina pluja ens beneïa des del cel; els nivells d’emoció interior augmentaven a mesura que ens apropàvem al temple.

Em deien els amics, que feia “carona” mentre del braç de la meva filla, caminava els escassos 10 metres que separen la porta de l’altar; al llarg de la cerimònia no van faltar moments per a les llàgrimes, la lectura del Salm de felicitació, les reflexions sobre les bodes de Canà, l’intercanvi de consentiments, la imposició de les aliances que l’Oriol lliuraria a la seva tieta, el record dels absents en la pregaria dels convidats, la benedicció Nupcial, la lectura del text “Avantatges de no estar sol”, i la pregaria cantada del Pare Nostre. Un tip de plorar !!

A la sortida, intentava exercir com “ el pare de la Núvia “, alhora que em reivindicava com el pare de la Núria; segur que algú va tenir la sensació de trobar-se desatès, i des d’aquí li prego que m’ho sàpiga perdonar.

Fèiem el convit a Terrassa, a l’antic centre Industrial, al carrer de la Font Vella. En la meva condició de part, el meu criteri està mediatitzat, però tinc la sensació que tothom s’ho va passar molt bé. Com és lògic els que més els joves. Sortíem del local prop les 2 de la matinada del diumenge 20 de maig de 2.007. Dins continuaven ballant.

Tornàvem a trobar-nos a casa !. El paper del pare de la Núvia s’havia anat desfent al llarg de les hores, i recuperava, espero que per molts anys el meu rol tradicional, el del Pare de la Núria !


(©) Antonio Mora Vergés