Una mula negra de llom blavós l’estirava amb energia, agilitat i discreció. A la baixada del coll de Colitzar, En Josep Alsina, veí d’Olot, estirava les xurriaques mentre contemplava el poble de Mieres, estirat sobre els camps adormits.
Els campanar alt, dret i auster del temple de Sant Pere li feia pensar amb el caràcter sec, estalviador i reservat dels veïns del poble. El camí planer apropà el carruatge al grandiós temple, sota el qual girà a la dreta i s’endinsà pels carrer de can Caló fins a la plaça Reial.
A la porta de darrera de l’hostal, en Francesc Passes escoltava com els cascs de la mula feien retronar lleument el paviment de terra . En Francesc Passes era un home de rostre estret i nas arremangat que explotava l’hostal, amb l’obligació de pagar l’impost dels consums de l’alcohol a l’Ajuntament.
El carro s’aturà davant mateix d’en Francesc. En Josep, un home àgil d’ulls vius, aturà el carruatge. Els dos homes començaren a deslligar els bots i a descarregar-los. Eren uns recipients petits d’uns quinze litres.
En Josep des de dalt del carro lliurava els bots a en Francesc que els estrenyia contra el seu ventre i els introduïa dins el celler fosc antic i proper a la porta. Un dels bots li rellisca amb la mala sort que rodolà carrer avall amb gran estrèpit.
Els gossos de Mieres udolaren alhora desperts per aquell soroll nocturn i estrany. El bot s’aturà en un graó de davant la casa de can Carlines, l’establiment de queviures i competència directe d’en Francesc Passes, que havia seguit el bot corrent en silenci.
En Francesc respirà profundament en comprovar que el bot no s’havia trencat. Tanmateix l’olor dolça i forta de l’aiguardent li ompli d’alcohol ensucrat el nas i d’angúnia l’estómac. Fou quan s’adonà que el recipient tenia un forat en un costat i havia marcat una línia líquida en tot el seu recorregut.
De seguida, posà el dit al forat i féu senyals amb la mà a en Josep Alsina perquè s’apropés. Quan en Josep arribà es posà a riure d’una manera apagada sense estridències, però amb grans recargolaments del cos, ja que el rostre d’angúnia d’en Francesc amb el dit índex al forat del bot era molt còmica. En Josep es tragué el mocador de la butxaca i el va introduir en el forat, aixecà el bot i se’l posà al muscle.
En Jeroni de can Carlines tenia el son lleuger, ja que pertanyia a una família que des de feia generacions estava embolicada en totes les intrigues possibles en defensa de l’església catòlica, les lleis antigues i la, per a ells, sagrada figura del corresponent rei Carles.
En Jeroni de bigoti punxegut i ulls de fura mira per les escletxes de la persiana i comprengué. Pensà “el maleït d’en Passes compra d’amagat aiguardent de figa per estalviar-se l’arbitri del consum” . De seguida es posà els pantalons les mitges, els pantalons d’estam, la camisa i l’armilla. Es lligà bé les espardenyes de beta, es feu el senyal de la creu al front i agafà la pistola i la daga de la calaixera.
La pistola la posà a la faixa i la daga a la mitja de la cama esquerra. Com una por s’amagà cantonada a cantonada, porta a porta. Fins que arribà a la porta de la casa d’en Pere Mas, alcalde de Mieres. Colpejà la picaporta fins que sortí en camisa de dormir en Pere Mas, un home alt i prim de rostre rodó i nas petit.
-Què passa ? Jeroni –preguntà, l’alcalde amb veu serena ja que estava acostumat a les intrigues nocturnes.
-Passen aiguardent –digué en Jeroni.- És l’hostaler, en Francesc Passés que compra l’aiguardent de Figa que fa en una destil•leria clandestina a Olot, aquell maleït d’en Josep Alsina –en Jeroni, baixà i pujà el cap.- A mi també me n’havia ofert però a mi no m’agrada anar fora de la llei i menys enganyar el Comú. En Pere Mas comprengué que tenia la possibilitat de fer un escarment.
En Jeroni que no es volia comprometre més marxà de la mateixa manera que havia arribat a ca l’ alcalde; amagant-se. En Pere Mas es vestí amb el seu millor vestit, jupa d’estam verda, pantalons de vellut, barret de copa, insígnia de plata i banda. En Pere agafà la vara d’alcalde i obrí la porta. D’aquesta manera anà a casa d’en Francesc Cubenyes, regidor que tenia el càrrec de caporal de zeladors del resguard de l’aiguardent, el qual es posà també la millor roba que tenia, amb l’emblema de l’Ajuntament al pit.
En Cubenyes agafà la carrabina remington del seu càrrec i es posà a disposició d’en Pere Mas. Els dos homes caminaren en silenci pel carrer de can Caló. Quan arribaren a la Plaça Reial, que era Reial i prou així els partidaris de la reina Isabel estaven contents i els del pretendent Carles també. Trobaren l’hostal tancat sentiren l’olor de l’aiguardent vessat. L’alcalde colpejà la picaporta però ningú obria.
En Pere Mas féu un signe d’aprovació amb la mà, cosa que provocà que en Francesc Cubenyes disparés contra el pany de la porta. El tret esclafí el silenci d’aquella nit, els cans tornaren a cridar, els galls es despertaren abans d’hora i la gent es lleva plena d’angúnia i mirà si les portes estaven ben tancades. L’alcalde i en Cubenyes veieren com la fosca figura d’un home corria per sota les balconades de la plaça.
-Atureu-vos a la llei –cridà en Cubenyes. L’home però no en feu cas fins que un altre tret llevà els ocells dels arbres i desesperà els gossos.
En Josep Alsina, blanc com la lluna que l’enllumenava, fou conduït a l’hostal, on en Francesc Passes negà tenir-hi cap tracte. En aquell moment arribaren tres regidors més, en Josep Colljubi, en Marcial Ombravella i en Pere Oliveres, tots tres armats amb fusells Berdan.
Es registrà l’hostal, on es trobà un pot d’aiguardent dins un sac de farina. Fora de l’hostal, amagats en un racó hi havia catorze bots , plens d’aiguardent de mitjà càrrega del senzill de 18 graus. En Pere Mas preguntà a l’hostaler de qui era l’aiguardent, a la qual cosa en Francesc Passes contestà que només sabia que en Josep Alsina, el dia abans el venia amb una mesura seva.
L’alcalde decidí emportar-se en Josep Alsina, detingut. En Pere Mas i el comú decidiren al lloc de la sellera a les sis del matí del 4 d’agost del 1871 fer arribar dos emissaris a Olot per donar part de la detenció al cap d’armes de la plaça. El dia 5 d’agost la Guàrdia Civil s’emportà pres en Josep Alsina. En Josep a la presó d’Olot confessà que fabricava aiguardent amb un alambí, de fabricació artesana.
Els guàrdies li registraren el domicili, on trobaren una olla, on s’abocava el vi que s’havia de destil•lar. L’olla estava tapada amb un capitell, on es concentraven els vapors. El recipient estava connectat a un conducte refrigerador en forma d’espiral, conegut com a serpentí.
Aquest element es submergia a un dipòsit, on circulava aigua freda per condensar els vapors més de pressa. Entre la caldera i el serpentí hi havia l’aromatitzador, a través dels quals circulaven els vapors que servien per donar a l’aiguardent destil•lat l’aroma desitjat, que era d’anís o de ratafia.
Tot el material per fabricar aiguardent , la mula i el carro foren requisats a en Josep Alsina, el qual fou condemnat, a més, a pagar una multa de cinquanta lliures. L’hostaler demanà a l’alcalde en Pere Mas que intercedís per ell, cosa a la qual l’alcalde accedí perquè era un veí i s’haurien de veure tota la vida.
Al cap d’un temps, un regidor que havia begut més del compte digué a l’hostal d’en Francesc Passes que en Jeroni de can Carlines havia estat el delator de la nit de l’aiguardent. Al cap de tres anys, entrà al poble una columna de soldats molt escalfada pel combat que havien sostingut a poca distància del poble amb els carlins del general Savalls.
Els soldats buscaven partidaris de la causa, en Francesc Passes els digué que el carlí més conegut del poble era en Jeroni de can Carlines. Els soldats saquejaren l’establiment d’en Jeroni i l’assassinaren al peu del carrer. El seu fill agenollat davant el cadàver preguntava “Què heu fet pare, perquè us hagin fet això ?”
© Xavier Valeri
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada