CASSERRES, PEDRES DE LLEGENDA.

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, a Sant Pere Casserres, al restaurat Monestir de Sant Pere Casserres.

Llegim al diccionari , restaurar :
v. tr.
1 Tornar a posar (algú o alguna cosa) en l’estat d’abans.
2 Posar (un edifici, una obra d’art, etc.) en el bon estat que tenia. Restaurar una església. Restaurar una pintura.

Avui- almenys pel que fa a l’arquitectura- al significat del mot restaurar, se li afegeix una nova entrada :

3 refer – amb materials actuals, no necessariament de qualitat – els edificis històrics. La església de Malla, el Monestir de Sant Pere Casserres,.. en son una bona mostra.

Personalment ho trobo desencertat.

Quan a Sant Pere Casserres :

Un document de l'any 898 ens parla d'un castell en aquest indret anomenat Castroserras, situat dins el terme de la ciutat de Roda i la propietat del qual era dels comtes de Barcelona. Un segle més tard passà a mans dels vescomtes d'Osona-Cardona. Aquest castell tenia una església dedicada a sant Pere, al voltant de la qual hi havia un nucli urbà i un cementiri amb tombes antropomorfes. De l'església i del poble no ens ha arribat cap resta, ni tampoc de castell, només un fragment de muralla que envoltava a la població i algunes tombes antropomorfes dels segles IX i X. A principis del segle XI es comença a edificar l'actual conjunt monàstic.

El seu origen està vinculat a la llegenda del Cos Sant del Nin, que narra com un infant va parlar tres dies després del seu naixement, tot afirmant que moriria abans d’un mes, sol•licitant que col•loquessin el seu cos dins una urna tancada i damunt d’un animal de càrrega que voltés lliurement, amb dues ampolles de llet a les alforges[*]. Al lloc on va parar i morir l’animal fou construït el monestir. Curiosament dins d’un armari a la part esquerra de l’altar major de l’església, sota un rètol que deia "Hic est corpus Infantis cujos causa hoc monasterium fundatum fuisse traditur", es va trobar una arqueta policromada amb el cos momificat d’un infant amb les restes d’una mà d’un adult, amb la inscripció "Hoc est manus matris eiusdem Infantis" i segons sembla amb un document que explica la llegenda.

[*].Hi ha quan al mètode de l’animal de càrrega, el cas de Sant Ramon Nonat, [ 1204-1240 ]; va a morir a Cardona i la tradició diu que per dirimir on havia de ser guardat el seu cos, hom el va posar sobre un ase, que es va dirigir directament al Portell, a la capella de Sant Nicolau, on la bèstia va caure morta.

Joan Amades; connecta aquesta llegenda amb l’anomenada de la Torre de la Minyona :

Ermetriu s'arrapa a la mà d'Engúncia i seuen ambdues en altes cadires. Sala principal, roques per paret, l’aire enrarit pel fum de les torxes. I, de sobte, el plor. Aviat algú porta un feix de draps blancs d'on surten, petits, punys closos del nét. Bremond, el patriarca, trencarà aviat l’encís de les dames.
-Ha mort ma germana?
-Fa temps que no viu per fer-te venjança, maleït Bremond.
-No parlis més, àvia, saps que he purgat tots els meus pecats que puguin tacar el nostre llinatge.
-La mort no té purga. No existeix perdó. La teva germana, enterrada en vida, perquè t'ha empipat el seu casament! Aquest àngel dolç, el fill d’Amaltruda, et ve a condemnar. També el mataràs?
-La meva germana ha pecat, no jo. S’ha fet estimar per l’home infidel.
-Abdalà és cristià, convers en secret! No saps perdonar i vols que et perdonin?
-Tots els germans vam imposar el càstig, no vaig ser jo sol. I na Amaltruda és viva, no morta, presa a la torre fins que no renegui d'aqueix lleig amor.
-Vols purgar el pecat? Agafa aquest nin i digues que és teu.
Tres dies després, Bremond el vescomte, hereu dels Cardona, fa batejar el nen. I en ple acte solemne, a la pica d’aigua, el nin d’Amaltruda obre els ulls i parla. Sorpresa de tots.
-Moriré d’aquí una lluna. Poseu-me damunt el llom d’una mula i deixeu-la marxar fins que, on ella caigui, fareu un palau per resar.

els quatre germans (tres cavallers i un bisbe), , van condemnar l’ Amaltruda per haver-se casat en secret amb el cabdill moro Abdalà, senyor del castell de Maldà, i la van tancar en una presó , a la base de la torre de l'homenatge. Però, "Abdalà va saber el que havia passat per un servidor del castell, que havia intervingut en el seu casament i que li feia de confident. El moro va jurar venjar-se. Al cap de poc temps de morta la dama, el seu germà mitjà fou ferit per una sageta que no se sap d'on vingué (...). Prop seu es trobà un escrit en alarb, el qual deia que recordessin la mort d'Amaltrudis, nom de la pobreta castellana. El seu germà gran, que fou el més rigorós en el càstig, un dia fou trobat mort al llit amb el mateix escrit al costat (...). El tercer germà i més petit, que es deia Folc, fou assassinat un dia en un carrer de Barcelona i prop seu també fou trobat un escrit semblant (...). Passats els anys, un dia el fill gran de Folc, amb un seu fill, va sortir a passejar pels voltants del castell. Vora d'una font es van adormir, i tot d'una sentiren un gran avalot que els va despertar. Es veieren voltats de moros, que els van fer presoners i els van portar al castell de Maldà. Després de tres dies de tenir-los presos foren presentats al caid, moro vell i xacrós, que els féu tallar el cap i penjar-los del merlet més alt de la torre. Era Abdalà".

El 1080 el monestir de Casserres fou unit a la gran abadia de Cluny, de la qual fou des d'aleshores priorat i esdevingué cap de les possessions cluniacenques a Catalunya. En depenien els priorats de Sant Ponç de Corbera, Sant Pere de Clarà, i Santa Maria de Tagamanent.

Tenia llavors un prior, deu o dotze monjos, quatre o cinc sacerdots beneficiats i diversos servents i donats. El protegien i s'hi feien enterrar moltes cases nobles de la contrada, com els Savassona, els Tavertet, els castlans de Cabrera... La seva dotació era formada per molts masos i esglésies de la comarca.

Al segle XV pateix els efectes del terratrèmol de 1427 i cau la volta de la nau de tramuntana.

Al 1464, Casserres es fortifica a causa de les guerres remences. Al 1511 el prior comandatari Guillem Caçador mana fer algunes obres de consolidació i restauració al monestir i al claustre.

Començà a decaure a la fi del segle XIV i fou extingit el 1572 a instàncies de Felip II de Castella, que donà les seves rendes al col•legi de jesuïtes de Betlem de Barcelona. Aquests el posseïren fins a la seva expulsió d'Espanya, el 1767, quan fou venut i va passar a mans particulars.

El 3 de juny de 1931, el monestir de Casserres és declarat Monument Històric Artístic amb categoria de Monument Nacional, i al 1934 es crea un Patronat de Sant Pere de Casserres, a instàncies de Ramon de Vilanova, comte de Vilanova, i de l'arquitecte Josep M. Pericàs, per vetllar i cuitar la conservació i la restauració del monestir. El bisbe de Vic n'és declarat president d'Honor.

Entre 1952-1962, l'arquitecte Camil Pallàs, de la família propietària, emprèn les primeres i més importants obres de consolidació: refà la volta de la nau de tramuntana de l'església, de la cuina i el refectori, del pis superior de l'hospici i de les cambres priorals.

L'any 1991 el va adquirir el Consell Comarcal d'Osona amb la finalitat de portar a terme, juntament amb la Generalitat de Catalunya, la restauració del conjunt del monestir durant els anys 1994 a 1998 a càrrec de l'arquitecte Joan-Albert Adell i Gisbert.

Actualment el monestir alberga una exposició de caràcter permanent on s'interpreta la vida dels monjos a Casserres, mitjançant l'ordenació museogràfica que ens permet conèixer com es vivia en un monestir en el segle XI.

En la nostra condició de catalans “ normals” pagàvem religiosament – això va ser un monestirs Cistercenc – els tres euros per entrar al recinte.

Finalment trobava un pany de paret en el que s’aprecia la col•locació de les pedres en opus spicatum.

© Antonio Mora Vergés