El dissabte 1 de desembre de 2.007, teníem un mati atapeït : a les 12,00 ens havíem de trobar a la Plaça de Colom de Moià amb el Lluís Victori, que ens havia contactat mitjançant un e.mail, i abans volíem si més no, trepitjar l’indret – setial en diuen també, d’aquí el títol - on s’alçava el Castell de Rodors, i des d’on es tenia un absolut control de les terres altes de la riera del Mal Rubí.
Sortíem de Sabadell l’Antoni Ibañez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, ens trobaríem davant dels Escolapis de Moià al Joan Escoda i Prats, que faria en aquesta ocasió de sherpa, i amb quin vehicle faríem una part del recorregut.
Amb el Tomás Irigaray i López, havia vingut per aquests verals l’agost d’aquest mateix any 2.007, i de resultes d’aquella sortida, teníem unes esplèndides imatges ala Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ , i en el meu cas, una primera impressió de l’edifici de l’ermita de Sant Feliu : L’església te com a tret més singular el seu campanar, que des de lluny, sembla més una torre de defensa; potser l’any 939, en la que s’esmentà la seva existència per primera vegada, aquesta part de l’edifici exercia més la funció militar, que la eclesiàstica. Observem el detall del pou pluvial, que ens fa saber de l’absència d’una deu regular d’aigua en aquest indret; l’abandó esmentat anteriorment del petit cementiri que donà servei entre els segles XV i XX, i el tancament amb pany i forrellat de tots els accessos, que no podran però barrar el pas de l’enemic més demolidor i destructiu, el temps i l’abandó !
Ens endúiem en forma de preguntes en aquella ocasió algunes qüestions per resoldre : l’origen etimològic del topònim Rodors, escrit a la placa de la porta de l’església com Rodós; i la data – estimada - en que es produeix l’abandó de la contrada.
Quan a la primera, comprovem - una vegada més - la tasca eficient de les successives lleves de funcionaris que venen a Catalunya amb la finalitat única d’anorrear la nostra cultura, i les nostres senyes d’identitat. El mot inicialment Roldor, perd primer la L, i en un segon moment la R, i tenim el Rodós que sortosament no ha tingut més enllà de la placa, cap acceptació. Advertim avui encara la presència per arreu d’aquesta planta arbustiva :
Roldor. [Coriacia myrtifolia, família de les coriàcies] arbust de 1,5 a tres metres d’alt, glabre, de branques tetràgones, de fulles normalment oposades, ovato-lanceolades, enteres i quasi sèssils, de flors menudes, verdoses, disposades en raïms axil·lars o terminals, i de fruits formats per cinc aquenis negres i lluents, embolcallats pels pètals i sèpals, que esdevenen carnosos i de color purpuri negrós. Es fa típicament en bardisses. Es troba a la terra baixa de la regió mediterrània oriental, i és particularment comú al Principat de Catalunya. Els fruits son metzinosos i solen ocasionar enverinament a causa de la seva semblança amb les móres. Se la coneix també com emborratxacabres.
Quan a la segona, i a reserva de comprovar-ho amb persones d’edat de Moià, podem pensar que fins a l’inici del boom de l’emigració dels camperols vers les grans ciutats, que podem data entre els finals de la dècada dels 1950 i l’inici dels 1.970, les dades que recull l’enciclopèdia de Barcelona era certes i creïbles :
Rodors. Antic poble [ 114 habitants dispersos l’any 1.960] del municipi de Moià, al nord-oest del terme, centrat per l’antiga parròquia de Sant Feliu, al peu del turó on s’aixequen les ruïnes del Castell de Rodors [779 m. Alt ]. A la capçalera de la riera de Mal Rubí. L’església esmentada ja l’any 939 con a sufragania de la de Moià, tingué autonomia des del segle XV al XX.
Ens arribem al punt on es trobava – segons els mapes - l’antic castell per comprovar que més enllà d’un parell de panys de paret, que podríem perfectament acomplir la funció de suportar les terres, con en molts llocs més d’aquest país de feixes, no hi ha cap rastre significatiu d’aquesta edificació a la que suposem un us mixt, residencial i de defensa. Les successives ampliacions de l’església de Sant Feliu, i d’algunes masies properes, podrien explicar-nos el destí final dels materials d‘obra del Castell. Des del nivell superior contemplem amb els binocles malgrat la boirina, el conjunt ‘edificacions del Mas Vilarasau, i la seva ermita romànica, en terme ja de Santa Maria d’Oló.
Tornem a Sant Feliu de Rodors, per esmorzar al banc que es troba entre l’accés a l’església i la porta del cementiri; xocolata de l’Antoni Ibañez Olivares, amb dàtils del Feliu Añaños i Masllovet, i fruita de temporada de l’Antonio Mora Vergés, només el Joan Escoda i Prats, al que sembla agraden únicament les cireres, porta el seu entrepà.
Abans d’iniciar el retorn a Moià, fem algunes fotografies de l’ermita, del paisatge que al límit ja de la tardor es resisteix a despullar-se dels colors de la vida, i també de les llindes de les finestres, on a banda del nom d’algun dels preveres que foren rectors d’aquesta Parròquia, el Feliu Añaños i Masllovet, que s’ha decidit a posar-se definitivament les ulleres, ens fa notar, com hi ha clarament emmarcat dins d’una data,1638, el dibuix d’un arbre que identifiquem sense cap dificultat com un roldor. Aquesta imatge reforça – si us calia – la tesi que fa derivar d’aquesta planta arbustiva el nom d’aquest lloc.
Ens trobem a les 12,00 amb el Lluís Victori , el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, el Feliu i l’Antoni, aprofiten per a fer un recorregut urbà per aquesta Vila, en la que el Feliu ha estiuejat durant molt i molts anys.
El Lluís resulta ser un xicot força jove, que diu viure a Vic, i que de forma molt lúcida vol desenvolupar l’única indústria que no tindrà mai el perill de deslocalització; aquella que s’ocupi de la transformació de les nostres matèries primeres, bàsicament les derivades de l’agricultura i la ramaderia; en el seu projecte esforços com http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/, hi tindrien també cabuda, en la mesura que inclou també el turisme en aquestes activitats generadores de riquesa. Li sembla estrany que no tinguem cap suport de l’administració - que per altra part no hem demanat mai - , i li faig saber que idèntica estranyesa senten els amics de les Societats Catalanòfiles principalment d’Anglaterra i Alemanya. La reflexió sobre l’origen del topònim Rodors, allò de : la tasca eficient de les successives lleves de funcionaris que venen a Catalunya amb la finalitat única d’anorrear la nostra cultura, i les nostres senyes d’identitat. Explica en bona mesura com la defensa del català i de Catalunya, és hores d’ara una acció que únicament es porta a terme a nivell individual.
Ens acomiadem del Lluís al que regalem el darrer exemplar de La Tosca, la revista que s’edita a Moià amb periodicitat mensual, i reivindica des de fa més de 60 anys, la voluntat catalana de ser.
© Antonio Mora Vergés
Sortíem de Sabadell l’Antoni Ibañez Olivares, el Feliu Añaños i Masllovet i l’Antonio Mora Vergés, ens trobaríem davant dels Escolapis de Moià al Joan Escoda i Prats, que faria en aquesta ocasió de sherpa, i amb quin vehicle faríem una part del recorregut.
Amb el Tomás Irigaray i López, havia vingut per aquests verals l’agost d’aquest mateix any 2.007, i de resultes d’aquella sortida, teníem unes esplèndides imatges ala Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ , i en el meu cas, una primera impressió de l’edifici de l’ermita de Sant Feliu : L’església te com a tret més singular el seu campanar, que des de lluny, sembla més una torre de defensa; potser l’any 939, en la que s’esmentà la seva existència per primera vegada, aquesta part de l’edifici exercia més la funció militar, que la eclesiàstica. Observem el detall del pou pluvial, que ens fa saber de l’absència d’una deu regular d’aigua en aquest indret; l’abandó esmentat anteriorment del petit cementiri que donà servei entre els segles XV i XX, i el tancament amb pany i forrellat de tots els accessos, que no podran però barrar el pas de l’enemic més demolidor i destructiu, el temps i l’abandó !
Ens endúiem en forma de preguntes en aquella ocasió algunes qüestions per resoldre : l’origen etimològic del topònim Rodors, escrit a la placa de la porta de l’església com Rodós; i la data – estimada - en que es produeix l’abandó de la contrada.
Quan a la primera, comprovem - una vegada més - la tasca eficient de les successives lleves de funcionaris que venen a Catalunya amb la finalitat única d’anorrear la nostra cultura, i les nostres senyes d’identitat. El mot inicialment Roldor, perd primer la L, i en un segon moment la R, i tenim el Rodós que sortosament no ha tingut més enllà de la placa, cap acceptació. Advertim avui encara la presència per arreu d’aquesta planta arbustiva :
Roldor. [Coriacia myrtifolia, família de les coriàcies] arbust de 1,5 a tres metres d’alt, glabre, de branques tetràgones, de fulles normalment oposades, ovato-lanceolades, enteres i quasi sèssils, de flors menudes, verdoses, disposades en raïms axil·lars o terminals, i de fruits formats per cinc aquenis negres i lluents, embolcallats pels pètals i sèpals, que esdevenen carnosos i de color purpuri negrós. Es fa típicament en bardisses. Es troba a la terra baixa de la regió mediterrània oriental, i és particularment comú al Principat de Catalunya. Els fruits son metzinosos i solen ocasionar enverinament a causa de la seva semblança amb les móres. Se la coneix també com emborratxacabres.
Quan a la segona, i a reserva de comprovar-ho amb persones d’edat de Moià, podem pensar que fins a l’inici del boom de l’emigració dels camperols vers les grans ciutats, que podem data entre els finals de la dècada dels 1950 i l’inici dels 1.970, les dades que recull l’enciclopèdia de Barcelona era certes i creïbles :
Rodors. Antic poble [ 114 habitants dispersos l’any 1.960] del municipi de Moià, al nord-oest del terme, centrat per l’antiga parròquia de Sant Feliu, al peu del turó on s’aixequen les ruïnes del Castell de Rodors [779 m. Alt ]. A la capçalera de la riera de Mal Rubí. L’església esmentada ja l’any 939 con a sufragania de la de Moià, tingué autonomia des del segle XV al XX.
Ens arribem al punt on es trobava – segons els mapes - l’antic castell per comprovar que més enllà d’un parell de panys de paret, que podríem perfectament acomplir la funció de suportar les terres, con en molts llocs més d’aquest país de feixes, no hi ha cap rastre significatiu d’aquesta edificació a la que suposem un us mixt, residencial i de defensa. Les successives ampliacions de l’església de Sant Feliu, i d’algunes masies properes, podrien explicar-nos el destí final dels materials d‘obra del Castell. Des del nivell superior contemplem amb els binocles malgrat la boirina, el conjunt ‘edificacions del Mas Vilarasau, i la seva ermita romànica, en terme ja de Santa Maria d’Oló.
Tornem a Sant Feliu de Rodors, per esmorzar al banc que es troba entre l’accés a l’església i la porta del cementiri; xocolata de l’Antoni Ibañez Olivares, amb dàtils del Feliu Añaños i Masllovet, i fruita de temporada de l’Antonio Mora Vergés, només el Joan Escoda i Prats, al que sembla agraden únicament les cireres, porta el seu entrepà.
Abans d’iniciar el retorn a Moià, fem algunes fotografies de l’ermita, del paisatge que al límit ja de la tardor es resisteix a despullar-se dels colors de la vida, i també de les llindes de les finestres, on a banda del nom d’algun dels preveres que foren rectors d’aquesta Parròquia, el Feliu Añaños i Masllovet, que s’ha decidit a posar-se definitivament les ulleres, ens fa notar, com hi ha clarament emmarcat dins d’una data,1638, el dibuix d’un arbre que identifiquem sense cap dificultat com un roldor. Aquesta imatge reforça – si us calia – la tesi que fa derivar d’aquesta planta arbustiva el nom d’aquest lloc.
Ens trobem a les 12,00 amb el Lluís Victori , el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, el Feliu i l’Antoni, aprofiten per a fer un recorregut urbà per aquesta Vila, en la que el Feliu ha estiuejat durant molt i molts anys.
El Lluís resulta ser un xicot força jove, que diu viure a Vic, i que de forma molt lúcida vol desenvolupar l’única indústria que no tindrà mai el perill de deslocalització; aquella que s’ocupi de la transformació de les nostres matèries primeres, bàsicament les derivades de l’agricultura i la ramaderia; en el seu projecte esforços com http://www.coneixercatalunya.blogspot.com/, hi tindrien també cabuda, en la mesura que inclou també el turisme en aquestes activitats generadores de riquesa. Li sembla estrany que no tinguem cap suport de l’administració - que per altra part no hem demanat mai - , i li faig saber que idèntica estranyesa senten els amics de les Societats Catalanòfiles principalment d’Anglaterra i Alemanya. La reflexió sobre l’origen del topònim Rodors, allò de : la tasca eficient de les successives lleves de funcionaris que venen a Catalunya amb la finalitat única d’anorrear la nostra cultura, i les nostres senyes d’identitat. Explica en bona mesura com la defensa del català i de Catalunya, és hores d’ara una acció que únicament es porta a terme a nivell individual.
Ens acomiadem del Lluís al que regalem el darrer exemplar de La Tosca, la revista que s’edita a Moià amb periodicitat mensual, i reivindica des de fa més de 60 anys, la voluntat catalana de ser.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada