Sortíem de Sabadell a les 8,00 del mati, el Joan Moliner i Manau, el Tomás Irigaray i López, i l’Antonio Mora i Vergés, el nostre destí era la població d’Oristà a la comarca del Lluçanès; a banda de la seva famosa cripta que no podríem admirar en aquesta ocasió, el poble és famós pel fet que aquí, en la masia dita de Rocaguinarda , va néixer el 18 de desembre de 1.582, el que seria conegut com Perot el bandoler, reivindicat més tard com un lluitador i un patriota.
El crit que encapçala el títol, palesa clarament l’odi cerval que cobejava el cor d’en Rocaguinarda i el de molts altres, aleshores i dissortadament també en el nostres dies. Per sort en aquells temps i en aquests nostres, som molts més els que cridem "Visca la terra i mori el mal govern".
Seguint el bon consell que ens donaven a l’Ajuntament d’Oristà, - on adquirim el compromís ferm d’enviar-los el relat i les fotografies que puguem fer de la casa – prosseguim el camí des de Sant Feliu Sasserra, agafant sempre el trencall a l’esquerra en totes les cruïlles, que ens menarà fins al Mas Miquelet. Abans però trobarem Rocaguinarda, la casa presenta un estat de ruïna total, aixecada damunt la roca nua, amb un perfecte control dels camins que hi arriben, el mas devia ser una veritable fortalesa; altrament les terres majoritàriament de secà ens diuen que essent el cinquè de set germans; Perot va haver de buscar-se la vida des de la seva infantesa ; el trobem l’any 1602 a Vic aprenent un ofici, i com a conseqüència d’una baralla amb la guàrdia del palau bisbal, sota les ordres del bisbe Francisco Robuster i Sala cap dels cadells, començarà la seva vida de bandoler nyerro.
La notorietat pública d’en Perot Rocaguinarda, comença amb la intervenció d’un bisbe, i acaba justament amb la intervenció d’un altre : L’any 1.611, Francisco Hurtado de Mendoza, bisbe de Tortosa, com a virrei de Catalunya qui gestionarà, a contracor, l'indult del bandoler. Hi ha constància escrita que a primers d'octubre d’aquell mateix anys, marxa a Nàpols com a oficial de l'exèrcit, es desconeix quan va morir però el 1.635 encara vivia exercint de militar a Itàlia.
La fama d’en Perot, farà que se li atorgui un paper en el Quixot, on certament se li adjudica més el paper de lluitador per la llibertat, que el de lladre del camí ral. Més enllà de l’oportunisme de citar un personatge rellevant de l’època, no hi ha cap constància d’un coneixement personal, entre l’autor del Quixot i en Rocaguinarda. Inversament podem dir en relació amb Mn. Vicenç Garcia, el Rector - Poeta de Vallfogona de Riucorb, amb qui possiblement tingué una bona amistat.
Recolliríem imatges del Mas Miquelet, just a la fondalada, sota la casa de Rocaguinarda ; la casa refeta de fa no massa temps, llueix esplèndida en aquest mati gelat d’hivern; ben a l’inrevés la Gallinera en el camí de tornada dona senyals d’un abandó creixent. Ens arribarem fins el mas Cirera on les restes de l’antiga torre del Castell, son cada cop menys visibles. El Tomás retratarà també; el Vinyés, Santa Eugènia de Relat i l’Oliva.
El termòmetre a passat dels menys 6 graus de les 9,00 del mati, als 11,00 positius quan creuem Avinyó. Per l’autopista més cara del món fem via cap al nostre Vallès Occidental, on amb puntualitat catalana arribarem a les 14,00 hores.
M’acomiado dels companys Joan i Tomás, i en recordar el crit "A carn, a carn" d’en Rocaguinarda, un intens calfred en recorre l’esquena; li demano al bon déu, que reparteixi seny en un costat i altre, perquè no creixi més la llavor de l’odi !
© Antonio Mora Vergés
El crit que encapçala el títol, palesa clarament l’odi cerval que cobejava el cor d’en Rocaguinarda i el de molts altres, aleshores i dissortadament també en el nostres dies. Per sort en aquells temps i en aquests nostres, som molts més els que cridem "Visca la terra i mori el mal govern".
Seguint el bon consell que ens donaven a l’Ajuntament d’Oristà, - on adquirim el compromís ferm d’enviar-los el relat i les fotografies que puguem fer de la casa – prosseguim el camí des de Sant Feliu Sasserra, agafant sempre el trencall a l’esquerra en totes les cruïlles, que ens menarà fins al Mas Miquelet. Abans però trobarem Rocaguinarda, la casa presenta un estat de ruïna total, aixecada damunt la roca nua, amb un perfecte control dels camins que hi arriben, el mas devia ser una veritable fortalesa; altrament les terres majoritàriament de secà ens diuen que essent el cinquè de set germans; Perot va haver de buscar-se la vida des de la seva infantesa ; el trobem l’any 1602 a Vic aprenent un ofici, i com a conseqüència d’una baralla amb la guàrdia del palau bisbal, sota les ordres del bisbe Francisco Robuster i Sala cap dels cadells, començarà la seva vida de bandoler nyerro.
La notorietat pública d’en Perot Rocaguinarda, comença amb la intervenció d’un bisbe, i acaba justament amb la intervenció d’un altre : L’any 1.611, Francisco Hurtado de Mendoza, bisbe de Tortosa, com a virrei de Catalunya qui gestionarà, a contracor, l'indult del bandoler. Hi ha constància escrita que a primers d'octubre d’aquell mateix anys, marxa a Nàpols com a oficial de l'exèrcit, es desconeix quan va morir però el 1.635 encara vivia exercint de militar a Itàlia.
La fama d’en Perot, farà que se li atorgui un paper en el Quixot, on certament se li adjudica més el paper de lluitador per la llibertat, que el de lladre del camí ral. Més enllà de l’oportunisme de citar un personatge rellevant de l’època, no hi ha cap constància d’un coneixement personal, entre l’autor del Quixot i en Rocaguinarda. Inversament podem dir en relació amb Mn. Vicenç Garcia, el Rector - Poeta de Vallfogona de Riucorb, amb qui possiblement tingué una bona amistat.
Recolliríem imatges del Mas Miquelet, just a la fondalada, sota la casa de Rocaguinarda ; la casa refeta de fa no massa temps, llueix esplèndida en aquest mati gelat d’hivern; ben a l’inrevés la Gallinera en el camí de tornada dona senyals d’un abandó creixent. Ens arribarem fins el mas Cirera on les restes de l’antiga torre del Castell, son cada cop menys visibles. El Tomás retratarà també; el Vinyés, Santa Eugènia de Relat i l’Oliva.
El termòmetre a passat dels menys 6 graus de les 9,00 del mati, als 11,00 positius quan creuem Avinyó. Per l’autopista més cara del món fem via cap al nostre Vallès Occidental, on amb puntualitat catalana arribarem a les 14,00 hores.
M’acomiado dels companys Joan i Tomás, i en recordar el crit "A carn, a carn" d’en Rocaguinarda, un intens calfred en recorre l’esquena; li demano al bon déu, que reparteixi seny en un costat i altre, perquè no creixi més la llavor de l’odi !
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada