TENIU MÉS DADES DEL CRIST DEL SAGRAT COR D’ALGUAIRE?. EL SEGRIÀ.

  

Mn. Antonio Fontova Vilamajó (Castelló de Farfanya, 1930 + 2007 ) va ser el promotor de la imatge del Crist del Sagrat Cor d’Alguaire,  que s’encarregava l’any 1966 a un taller – sense cap dada d’identificació, com calia esperar d’aquella època “ fosca “-  d’Olot, ens agradarà tenir-ne noticia,  a l’email castellardiari@gmail.com, així com  dels que duien a terme la restauració desprès que un llamp partís la imatge

Francesc Tamarit Culleres (1943- 2024) va ser l'autor de la restauració l'any 1998 

https://www.territoridevalor.cat/descarrega-de-materials/2-alguaire-cartolina-a5.pdf

https://www.alguaire.cat/cultura/revista-cercavila/cercavila_96.pdf

https://www.alguaire.cat/cultura/revista-cercavila/cercavila_96.pdf

https://www.territoridevalor.cat/descarrega-de-materials/2-alguaire-estovalla-a3.pdf

https://www.territoridevalor.cat/descarrega-de-materials/2-alguaire-cartolina-a5.pdf

Entenem la incúria informativa, som al REINO DE ESPAÑA, i tot el que ens pugui perjudicar, els encanta.

Em deixaven un comentari – que no reproduiré -, al que contestava; La llengua castellana, rica i melodiosa, brolla amb una elegància antiga que enamora l’oïda i omple de matisos el pensament. És culta, subtil, capaç de vestir la poesia més alta i la prosa més clara. Dissortadament, massa sovint cau en mans de qui la maltracta amb parla grollera i tavernària, oblidant la seva noble essència i el seu valor com a tresor literari i cultural.

 Que el Crist del Sagrat Cor  , elevi a l'Altíssim la pregaria del poble català per assolir la seva llibertat nacional, perquè s'aturin els genocidis arreu del món, i perquè la justícia divina  actuï de forma immediata.  

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

 inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

ESGLÉSIA DE BASSEGODA, ADVOCADA A L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL, ALBANYÀ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ.

 https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-miquel-de-bassegoda

La notícia documental més antiga  fins ara coneguda i relacionada amb Sant Miquel de Bassegoda es de l'any 1280, essent escripturada com "escclesia de Bassegoda".

 Més tard, l'any 1362, consta com a Sancti Michaelis de Bassagoda" en el "Llibre Verd" del Capítol de la catedral de Girona.

Al segle XVII, l'antiga parròquia es troba ja agregada a la de Sant Andreu de Llorona.

 El topònim "Bassegoti" ve esmentat en el document de l'any 872, en el qual se citen diversos indrets donats al monestir de Sant Aniol d'Aguja.

L'església va estar en funcionament fins entorn dels anys 70 del segle XX, moment del qual daten les darreres sepultures dels nínxols de la zona de l'exterior de l'absis.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/17843

La retratava el Joan Bonmati Nierga

https://www.bisbatgirona.cat/pujades/files/Goigs%20a%20Sant%20Miquel%20de%20Montagut.pdf

Que l'arcàngel Sant Miquel, Princep de les Milícies Celestials   , elevi a l'Altíssim la pregaria del poble català per assolir la seva llibertat nacional, perquè s'aturin els genocidis arreu del món, i perquè la justícia divina  actuï de forma immediata.  

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

 inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

IN MEMORIAM. EDIFICI DE L’ESCOLA DE MONTESQUIU . ISONA I CONCA DELLA. EL PALLARS JUSSÀ.

 

Maldem des de fa anys per completar un inventari dels edificis escolars de Catalunya, anteriors i/o coetanis a la dictadura franquista.  No és una tasca senzilla, i massa sovint hem trobat la indiferència de les administracions, i la inconsciència de no poques persones de la mal dita societat civil.

https://www.lospueblosdeshabitados.net/search/label/Montesquiu

https://www.poblesabandonats.cat/fitxes/182

El poble de Montesquiu va quedar abandonat a conseqüència de la pèrdua de gran part de la seva horta  per la inundació que va comportar la construcció del pantà de Sant Antoni. Aquesta horta suposava el principal mode de subsistència dels veïns de Montesquiu

 En desaparèixer, a poc a poc, els habitants van anar marxant a altres llocs, com Tremp, la Pobla de Segur, Lleida o Barcelona, entre d'altres

Gràcies a la tasca de Faustino Calderón García,  tenim una fotografia de l’edifici que havia donat aixopluc a l’escola, l’abadia  o casa rectoral, en la que seguint la tradició catalana  el prevere ensenyava les primeres lletres  perquè els infants poguessin fer  la primera comunió, recordeu que en la llengua catalana, encara avui, a la persona que ajuda al sacerdot en els oficiïs religiosos se l’anomena “ escolà”, el que va a escola, això no succeïa generalment fora de Catalunya, on se’ls coneix con monaguillos  “ monjos petits “

Quan al topònim:

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=27179

Només la llibertat nacional de Catalunya faria possible endegar polítiques que permetessin una millor distribució de la població en el territori,  està clar que ho tenim forà complicat, oi?

Recordem però que A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA.

Ajudeu-nos en la nostra recerca, esperem les vostres imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com

 

 

LES CASES MODERNISTES DEL MESTRE D'OBRES RAFEL ESTANY CASALS AL CARRER DEL SOL. SABADELL

 No consta cap dada del promotor, ni del mestre d’obres i/o arquitecte que aixecava aquest conjunt de cases a la primera dècada del segle XX http://www.sabadell.net/Fitxes/FitxesPepps/pagines/016-A.htm

La descripció tècnica ens diu ; conjunt de sis habitatges arrenglerats, entre mitgeres, de planta baixa i pis. Estan agrupats en parelles formant tres variants de façana, les quals estan arrebossades i estan ornamentades amb elements de caràcter modernista. Cal destacar les reixes de ferro forjat, fusteries i persianes ja que pertanyen al projecte inicial.

L’oblit de la ‘petita història’ és un pas previ – i necessari – per assolir la fita proposada pel Ministerio de Incultura y Odio Racial, d’esborrar qualsevol identitat ‘diferenciada’; dissortadament ja per acció, ja per omissió, s’han afegit en aquesta tasca ‘miserable’, algunes administracions públiques ‘catalanes’; ocasionalment també l’església catòlica, i una munió de funcionaris i ciutadans del nostre país.

Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com, castellardiari@gmail.com , castellardiari@proton.me 

El Valentí Pons Toujouse em feia arribar un enllaç:

https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/sabadell/tots/cases-5

L'autor va ser el mestre d'obres - (Estudis a Anglaterra - 1871 )  Rafel Estany Casals ( 1851 + Sabadell   31.12.1917 ) 

IN MEMORIAM. EDIFICI DE L’ESCOLA DE SANT ROMÀ DE TAVERNOLES. LLAVORSÍ. EL PALLARS SOBIRÀ.

 

Maldem des de fa anys per completar un inventari dels edificis escolars de Catalunya, anteriors i/o coetanis a la dictadura franquista.  No és una tasca senzilla, i massa sovint hem trobat la indiferència de les administracions, i la inconsciència de no poques persones de la mal dita societat civil.

https://www.lospueblosdeshabitados.net/search/label/Sant%20Rom%C3%A0%20de%20Tav%C3%A8rnoles?m=0

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/sant-roma-de-tavernoles-0

https://www.llavorsi.cat/copy_of_recull-fotografic/sant-roma-de-tavernoles

El Faustino Calderón García, fa una recerca excel·lent que ens permet documentar en aquesta ocasió l’escola de sant  Romà de Tavernoles, ara un despoblat al terme municipal de Llavorsí, a la comarca del Pallars Sobirà.  

L’edifici era compartit, a la part superior l’abadia o casa rectoral, i als baixos les escoles que inicialment devien ser parroquials - recordeu que el mot " escolà", el que va a l'escola, a Catalunya s'empra també  per referir-se a les persones que ajuden al prevere en les funcions religioses - ,  els docents laics/laiques  que venien a sant  Romà de Tavernoles, s’hostatjaven en cases del poble.

Ajudeu-nos en la nostra recerca, esperem les vostres imatges i dades a l’email castellardiari@gmail.com

 

 

IN MEMORIAM. SANT MARTÍ DE VALLMALA . LLANÇÀ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

 https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-marti-de-vallmala-llanca

https://www.monestirs.cat/monst/aemp/ae27mart.htm

Les ruïnes de l’església eren totalment desconegudes fins que es feren conèixer a través d’una publicació l’any 1975.

Del temple de l'església de Sant Martí de Vallmala es conserven actualment l’absis i els murs de tramuntana i frontal de la nau. El mur de migdia és enderrocat. De la porta ubicada al costat de migjorn només se'n conserven algunes filades. Els elements recuperats, ja caiguts, d’aquesta porta, que era d’un sol arc, de dovelles i carreus ben escairats, demostren que havia estat renovada en època tardana. Ha estat posat al descobert el parament original i un banc seguit al llarg dels murs de la nau, que a l’angle nord-oest delimiten la base, feta amb picadís, i amb el desguàs de la pica baptismal. L’absis és de planta rectangular, deformada, i s’obre a la nau per un simple plec. La volta, que conserva els senyals de l’encofrat, és ultrapassada i arrenca d’unes banquetes ben acusades. L’edifici conserva dues finestres, d’una sola esqueixada, l’una a la capçalera i l’altra al mur meridional. De l’arc triomfal resten els muntants i alguns fragments de l’arrencada. El parament ha estat fet amb pedres de llicorella, sense treballar i travades amb argamassa. El mur frontal de la nau presenta un aparell una mica diferent, amb pedres més grosses que la resta de l’edifici. A l'interior, a la volta de l’absis i a l’intradós de l’arc hi ha rastres de pintura mural, simples taques de color. Al centre del santuari hi ha restes del tenant d’altar.

La consolidació i la neteja portades a terme pel Grup d’Art i Treball del Centre Excursionista Empordanès, l’any 1986, ha fet possible el descobriment del perímetre de l’edifici i l’emplaçament de la porta, a la façana de migjorn, de la qual només resten algunes filades.

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com

Només l’alliberament de Catalunya permetria repensar el model d’ocupació del territori, que en l’actualitat es regeix únicament i exclusiva pel benefici especulatiu d’una minoria.

Que sant Martí elevi a l’Altíssim la pregaria dels llançanencs,  trempolins,  moianesos,  calderins,   encampcadans . gosolans, berguedans ,   noguerencs ,  Prioratins ,  aranesos,  bascos, gallecs, catalans,  palestins, sudanesos, iemenites ,  sud americans,..,  pagesos, ramaders, pescadors ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble.

Ens dol assabentar-vos que els genocides, els piròmans,  els traficants de persones, armes, drogues , els corruptes,  continuen en llibertat

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA 

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

ESGLÉSIA DE BELLVER, ADVOCADA A L'ASSUMPCIÓ DE LA MAREDEDÉU, MAL DITA SANTA MARIA. FONT-RUBÍ. . EL PENEDÈS UBÈRRIM

M’explicava un bon amic, capellà , que únicament és possible trobar romànic en estat pur, en aquells llocs on les condicions de vida eren extremadament difícils. Quan hi ha millores econòmiques en una comunitat, això és reflexa en la seva església que es reforma i/o es fa de nou.


El Concili d'Efes de l'any 431, proclamava solemnement la maternitat divina de la verge. «Mare de Déu» (Theotokos), la denominació   Santa Maria ,  és mantinguda quasi exclusivament per l'església herètica nacional catòlica , i al ensems, imposada " manu militari " als territoris "conquerits ". 

 L'Assumpció de de Bellver , -‘ Pulcro videre’ , és a dir de “bell veure” o “bella vista” ‘ , fou consagrada el 1152 pel bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja, que sis-cents anys després seria enderrocada per erigir l’actual edifici. és un exemple – si us en calien -.

Aquesta església , caracteritzada per l’impol•lut blanc de la seva façana, perfectament integrat amb les cases que engloben la plaça central d’aquest nucli de Font-Rubí, no estava destinada a fins parroquials, amb el pas del temps però, es va anar consolidant fins a substituir la obsoleta parròquia de Sant Vicenç de Morrocurt, capella del segle XI situada prop del nucli habitat  de Bellver.

Destaca per la barreja entre l’estil neoclàssic i el barroc ; es caracteritza per la singular portalada i pel cloquer que s’erigeix imponent en un dels laterals de la façana. Aquesta imposa pels dos elements més rellevants; d’una banda la porta d’entrada eminentment neoclàssica, sostinguda per un arc escarser flanquejat amb una pilastra esculpida a cada costat, i presidit per una petita reproducció de la Mare de Déu de Montserrat, i d’altra banda les formes ondulants del capcer, que cedeix la major importància de la façana a l’òcul central. També cal esmentar, el campanar de planta quadrada a la part inferior, que es converteix en planta octogonal a la superior, i que es veu coronat per un pinacle cònic al capdamunt. Just prèviament al pinacle, quatre finestrals d’arc de mig punt alberguen les campanes que repiquen les hores d’aquest nucli font-rubinenc.

https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-santa-maria-de-bellver

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/2600

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l'email castellardiari@gmail.com 

Al costat dret, també de blanc immaculat, el cementiri parroquial.

Sóc, ho confesso, un marià irredempt, i reivindico  contra el mal costum introduït per les  forces d’ocupació,  que en la llengua catalana,  la forma correcta per designar a la Verge Maria – en qualsevol de les seves advocacions – és Marededéu, i no SANTA MARIA,  amb tot els respecte a les – poques – Santes reconegudes per l’església Catòlica;  el seu rol –per dir-ho de forma políticament correcta -  és “ prescindible” ,  no certament però, el de la Marededéu, sense ella no existiria ni el cristianisme, ni l’església catòlica, ni cap confessió que tingui a Jesucrist com a fonament.

El 1714 els catalans perdien la llibertat,  la Marededéu era “ degradada” a la categoria de SANTA, i alhora assumia el patronatge de multitud d’instituts armats, la mare de la víctima esdevenia “mutatis mutandis” la “  celestial protectora” dels botxins del seu fill. Ah!, es prohibia l’ús de la llengua catalana, en l’àmbit religiós, en l’administració pública, en l’educació, en els documents públics, i per descomptat en el sistema judicial

Que la Marededéu , elevi a l’Altíssim la pregaria dels font-rubinencs,  aranesos,   bascos, gallecs, catalans, palestins , ruandesos,  pagesos, ramaders, pescadors,..  i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble.

Ens dol assabentar-vos que els genocides, els piròmans,  els traficants de persones, armes, drogues , els corruptes,   els policies assassins del Marroc,.. continuen en llibertat

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

CAPELLA DE SANTA BÀRBARA. VIDRÀ. OSONA

 

https://www.vallgesbisaura.com/territori/esglesies-i-ermites/esglesies-i-ermites-santa-barbara-de-vidra/

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/24750

Llegia;  petita capella de planta quadrada i teulada de teula àrab a dues vessants. Té la porta d'accés a la cara sud i l'altar al nord, amb una petita finestra a ponent. El seu interior és encalcinat amb policromia d'escàs valor. S'hi accedeix a través de tres graons de pedra. El paviment interior és cairons, i en ells s'hi conserva una petita imatge de Santa Bàrbara. Els materials emprats són la pedra recoberta parcialment amb argamassa i la teula. Al llindar de la porta hi trobem un pedra treballada amb formes de torre, símbol de la santa. Damunt de l' esmentada llinda hi ha una petita finestra rodona, molt semblant a la que trobem a ponent.

La capella de Santa Bàrbara va ser construïda al segle XVIII per la família del Cavaller de Vidrà. Des d'aquell moment no ha estat objecte de gaires reformes. És una mostra de la devoció mariana d'aquella centúria. No deixa de ser curiós el fet que aquesta capella dugui la mateixa invocació que la del castell de Montesquiu, edificada un segle abans. També és interessant veure com es repeteix la simbologia en ambdues capelles. Actualment la capella roman tancada tot l'any i la seva cura és a mans dels masovers del Cavaller

https://algunsgoigs.blogspot.com/2016/06/goigs-santa-barbara-vidra-osona.html

  Que Santa Bàrbara   i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels vidranesos,  rosincs ,  borredanesos ,          montesquiuencs ,    teianencs, urgellencs,  portellans,  barcelonins    ,    gitanos, aragonesos, asturians , ucraïnesos, russos , africans , castellans,   valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, pagesos. ramaders, pescadors,  menors no acompanyats, ,  exiliats polítics    ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país

Ens dol assabentar-vos que els genocides, els piròmans,  els traficants de persones, armes, drogues , els corruptes,   els policies assassins del Marroc,.. continuen en llibertat

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

IN MEMORIAM. ESGLÉSIA DE L’ARCANGÈL SANT MIQUEL DE MOLINÀS I COLERA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ.

 

https://www.poblesabandonats.cat/fitxes/93

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-miquel-de-colera

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/36503

Molinàs és un nucli de població deshabitat ubicat al municipi de Colera, a l'Alt Empordà.

Aquest indret va néixer al mateix temps que Sant Miquel de Colera al darrer terç del Segle XVIII

https://raco.cat/index.php/AnnalsEmpordanesos/article/view/10.2436-20.8010.01.84/344889

L’ any 931 el comte   Gaufre    d’Empúries va fer una donació territori a l’abat de Sant Quirze  de Colera que  comprenia les valls  i les muntanyes de Carxell i Freixenet  (Sant Silvestre)  ,Colera (les Portes) i Freixa  (Garbet) ,amb totes  les terres cultes i incultes , boscos,  prats  , pastures,  aigües i la franja marítima projectada amb  inclusió de Molinàs, on aviat  arrelaren diversos masos   estesos per la vall, agrupats   en torn  de la parròquia de Sant Miquel com a centre  espiritual   de la nova comunitat, que  també   comprenia un reduït  nombre   de cases  al voltant

L'església parroquial de Sant Miquel de Colera, "l'església vella", és esmentada l'any 1219 com a possessió del monestir de Sant Quirze de Colera. També apareix en les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, i en els nomenclàtors diocesans del segle XIV.

Fotografies de Manuel Genovart i Boixet (Barcelona, 25 de gener de 1895 - Barcelona, 29 de novembre de 1980) Arxiu. C.E.C

L'església es trobava abandonada i en estat ruïnós , l'any 1983  però, es va endegar una intervenció promoguda pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i l'Ajuntament de Colera i el Bisbat de Girona, conjuntament amb els Amics de Sant Miquel de Colera, que es va dividir en dos fases, la primera el mateix any 1983 i la segona l'any 1991.

 

Fotografies Jacob  Casquete Rodríguez

 En aquestes intervencions es va reparar la façana, es va recuperar la espadanya i es van restituir els muntants desapareguts de la portalada

Havíem publicat ERMITA DE SANT MIQUEL DE COLERA. L’EMPORDÀ SOBIRÀ. GIRONA.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2021/02/ermita-de-sant-miquel-de-colera.html

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplars dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com

https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/12/goigs-sant-miquel-colera-alt-emporda.html

Només l’alliberament de Catalunya permetria repensar el model d’ocupació del territori, que en l’actualitat es regeix únicament i exclusiva pel benefici especulatiu d’una minoria.

Que l'arcàngel Sant Miquel, Princep de les Milícies Celestials,  elevi a l’Altíssim la pregaria dels colerencs , trempolins,  moianesos,  calderins,   encampcadans . gosolans, berguedans ,   noguerencs ,  Prioratins ,  aranesos,  bascos, gallecs, catalans,  palestins, sudanesos, iemenites ,  sud americans,..,  pagesos, ramaders, pescadors ,..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble.

Ens dol assabentar-vos que els genocides, els piròmans,  els traficants de persones, armes, drogues , els corruptes,  continuen en llibertat

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA 

inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern

 

ANTIGA ESGLÉSIA PARROQUIAL DE CÓLL, ADVOCADA A L’ASSUMPCIÓ DE LA MAREDEDÉU. VALL DE BOI. LA RIBAGORÇA SOBIRANA.

 La que havia estat església parroquial de Cóll,  advocada  a l'Assumpció de la Marededéu, mal dita Santa Maria, per influencia de l’església herètica, nacional catòlica del Reino de España  que nega validesa al Concili d’Efes de l’any 431 ,  que proclamava solemnement la maternitat divina de la verge. «Mare de Déu» (Theotokos),    es troba al Cementiri del  poble de Cóll, dins el municipi de la Vall de Boí, al límit meridional d'aquesta vall i terme. Pertanyia a l'antic terme de Barruera.

La retratava l’any  1987, l’Antoni Moras i Navarro   (Barcelona, 15 de juny de 1951 - 15 d'octubre del 2016 ).

 

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/santa-maria-de-coll

L'església parroquial de l'Assumpció de Santa Maria de Cóll, com és el cas de totes les esglésies de la Vall de Boí, es troba segregada a un extrem, fora del nucli de població. Això sembla indicar que en aquest sector les esglésies no varen constituir un element generador de nuclis de poblament. La implantació de les esglésies és posterior als nuclis de poblament, dels quals es desconeix l'origen.

La vila de Cóll és documentada el 819 amb motiu d'una transacció de terres. El 1085 fou donada a Sant Andreu de Barravés i al segle XIII passà a la mitra de Lleida, raó per la qual pertany al bisbat de Lleida, mentre que les altres esglésies del terme són del bisbat d'Urgell.

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/3801

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com 

 L’extens treball de camp,  la mirada crítica, la meticulositat documental i la generositat pedagògica de l’Antonio Moras Navarro , són el millor llegat per les generacions futures, que podran conèixer i estimar la nostra història gràcies a la seva obra.

A la GEC digital, properament,  hi figurarà una entrada :

 Antoni Moras i Navarro   (Barcelona, 15 de juny de 1951 - 15 d'octubre del 2016 ).

Mestre i historiador de l’art.

Llicenciat en Història Medieval (1979) i Història de l’Art (1988), exercí de mestre de primària (1978-2006). Des de l’any  1982 col·laborà amb el Servei del patrimoni arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, fent estudis documentals i fotogràfics d'unes 500 obres arquitectòniques de la comarca de l'Alt Urgell. És autor de Vocabulari Bàsic d'Art per a l'escola (1989) i Quan la Terra era plana (2004), una novel·la històrica infantil amb voluntat didàctica per explicar com era l’Edat Mitjana. També col·laborà com autor de llibres de text.

És de ben nascuts ser agraïts.

IN MEMORIAM. CAPELLA DE SANT JAUME I DE L’ARCÀNGEL SANT MIQUEL DE MINISTRELLS. ARS. VALLS DE VALIRA. L’URGELL SOBIRÀ. LA VEGUERIA DELS PIRINEUS.

 

L’Antonio Moras Navarro, fotògraf de Patrimoni, llicenciat en història medieval i història de l’Art, i  va néixer el 15 de juny de 1951 al barri de Vallcarca, Barcelona, i ens  va deixar el 15 d'octubre del 2016 Barcelona. Havia fet però una tasca gegantina a la comarca de l’Urgell sobirà, que recollirà properament l’Enciclopèdia Catalana

L’any 1988, retratava la capella de Sant Jaume i de l’Arcàngel Sant Miquel, al lloc de Ministrells, a l’antic poble d’Ars, que  fins l’any 1970  va formar un municipi independent, que comprenia els pobles de Ministrells, Sant Joan Fumat i Farrera dels Llops.  Ara forma part de les Valls de Valira.

La capella aleshores era un edifici  d'una nau rectangular, de  construcció rústega de pedres unides amb fang sense fer filades, coberta exteriorment a dues aigües amb lloses de pissarra.

En la documentació sobre toponímia religiosa pirinenca es fa constar explícitament que Sant Jaume i Sant Miquel són patrons associats a Can Trullà, al lloc avui despoblat de Sant Joan de Ministrells, dins les Valls de Valira. Això suggereix que la capella donava servei a un petit veïnat o masos escampats, més que no pas a una parròquia pròpiament dita, en la línia d’altres ermites i oratoris rurals del municipi

Quan al topònim Ministrells:

https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=26357

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-jaume-de-ministrells-anserall

Si existeix, ens agradarà rebre imatges actuals de la capella a l’email castellardiari@gmail.com , també, també, si fos el cas un exemplar dels Goigs.

La tasca gegantina de l’Antonio Moras Navarro ha estat essencial per tal que l’Urgell sobirà disposi avui d’una documentació rigorosa i valuosa sobre el patrimoni arquitectònic i artístic.​

Des de diversos àmbits institucionals i associatius, s’ha reclamat el reconeixement explícit de la seva obra, que roman encara  desconeguda  per a moltes persones.

La comarca de l’Urgell sobirà, la comunitat educativa i cultural de Catalunya, i tots aquells que estimem el patrimoni històric de la nostra terra, devem a l’Antonio Moras Navarro una gratitud infinita i un homenatge explícit.

 L’extens treball de camp, la mirada crítica, la meticulositat documental i la generositat pedagògica de l’Antonio Moras Navarro , són el millor llegat per les generacions futures, que podran conèixer i estimar la nostra història gràcies a la seva obra.

A la GEC digital, properament,  hi figurarà una entrada :

 Antoni Moras i Navarro   (Barcelona, 15 de juny de 1951 - 15 d'octubre del 2016 ).

Mestre i historiador de l’art.

Llicenciat en Història Medieval (1979) i Història de l’Art (1988), exercí de mestre de primària (1978-2006). Des de l’any  1982 col·laborà amb el Servei del patrimoni arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, fent estudis documentals i fotogràfics d'unes 500 obres arquitectòniques de la comarca de l'Alt Urgell. És autor de Vocabulari Bàsic d'Art per a l'escola (1989) i Quan la Terra era plana (2004), una novel·la històrica infantil amb voluntat didàctica per explicar com era l’Edat Mitjana. També col·laborà com autor de llibres de text.

És de ben nascuts ser agraïts.

 

CAPELLA DE LA SERRATOSA, ADVOCADA A LA MAREDEDÉU DEL ROSER. LES MASIES DE VOLTREGÀ. OSONA

 

https://estimadaterra.wordpress.com/2024/04/20/masia-de-serratosa-de-les-masies-de-voltrega-osona/

https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-serratosa

Llegia que la capella advocada a la Mare de Déu del Roser, s'adossa pel nord a la Masia Serratosa. Es tracta d'una petita capella de nau única sense absis i amb murs de pedra arrebossats. La coberta és a dues vessants de teula aràbiga i amb el carener paral·lel a la façana. S'hi accedeix per la façana est a través d'un atri amb arcs de mig punt. Culmina la façana un campanar petit d'espadanya, de pedra arrebossada, d'una sola nau sense absis amb sagristia a tramuntana, entrada a llevant i atri a migdia amb arcs de mig punt. La coberta està culminada al seu vèrtex sud per un campaneret d'espadanya.

Segons les llindes conservades la primera construcció data del 1877.

Posteriorment fou devastada i reconstruïda el 1929, ens agradarà tenir noticia de l’autor a l’email castellardiari@gmail.com

 Dedicada a la Mare de Déu del Roser.

Si existeixen, ens agradarà rebre un exemplar dels Goigs a l’email castellardiari@gmail.com

Francesc de Borja Moll Casanovas (Ciudadela, Menorca, 10 d’octubre de 1903-Palma de Mallorca, 18 de febrer de 1991) a la seva obra “Els Llinatges Catalans”, escriu que Serratosa és la grafia aglutinada de -serra tossa-, “serra pelada, sense vegetació”.

A Catalunya hi ha dos llocs anomenats Serratosa: l'anomenada Casa Serratosa, que es troba a Vic, i la masia Serratosa al municipi de les Masies de Voltregà (Osona), de la qual probablement van prendre el nom per cognom els progenitors del llinatge.

 Segons el fogatge o cens de llars català de 1553 tenien els Serratosa casa solar a Sant Hipòlit de Voltregà.

  Que  la Marededéu  i tot l'estol celestial,  elevin a l'Altíssim la pregària del poble català per assolir la llibertat nacional, els clams de les victimes dels genocidi ètnics i/o culturals que es duen a terme arreu del món, i les peticions de justícia dels que pateixen la corrupció endèmica i sistèmica. 

Amén !!!  

A QUI NO ES CANSA DE PREGAR, DÉU LI FA GRÀCIA 

 inFeliços els perseguidors  dels justos i  de les minories  ètniques i/o culturals   perquè d’ells és l’infern