Rellegia de la pàgina http://www.relatsencatala.com/ un article “Les rates anuncien el naufragi” Un relat de Antonio Mora Vergés (02-11-2006)
I, em preguntava una vegada més; ¿ que feia el govern d’aleshores ?. ¿ Com no se’n van adonar tots els cap-grossos de la que se’ns venia al damunt ?
Em limito – com la major part dels ciutadans - , a sortejar de la millor manera possible, la ineptitud, la corrupció, la prepotència, i totes les virtuts que us estalvio, tant dels nostres polítics “professionals” , com d’alguns dels cossos d’élite amb sous i retribucions multimilionàries, que segons sembla estaven badant. ¿ O potser seguien instruccions de mirar cap un altres costat ?
No calen gaires modificacions en el text de l’article que deia :
Aquesta “Les rates anuncien el naufragi” es una expressió típica, atribuïda al món mariner del que manifesto tenir un total desconeixement; i la porto aquí per il·lustrar no l’ensorrament d’un vaixell, sinó per entendre com la venda de Colonial per part de la Caixa de Pensions, de Landscope pel Banc Sabadell –Atlàntic , i la sortida del sector immobiliari d’altres firmes d’importància i pes en el sector financer , descompten ja l’ensorrament del boom de la construcció, el final dels enriquiments sobtats i l’especulació desbordada.
Està clar, que pesa també en aquesta decisió de desprendre’s de les empreses immobiliàries, per part de bancs i caixes, el desig de desvincular-se del pòsit de corrupció i vilesa, que s’ha anat vinculant progressivament al sector. La Caixa de Pensions i el Banc Sabadell- Atlàntic, aquest segon en menor mesura per la seva pròpia dimensió, necessiten mantenir una imatge “neta” per continuar essent líders en el món financer, i des de l’afer Marbella, qualsevol relació amb el món de la construcció està sota la sospita de frau, especulació i enriquiment accelerat. Val a dir també, que hores d’ara, aquestes i d’altres empreses, ja han obtingut guanys astronòmics, i altrament el creixent nombre de mil euristes, treballadors que reben com a màxim mil euros de salari mensual, arriba ja quasi al 70% del total de la força de treball. En paraules senzilles, per més que s’esforcin en esprémer, ja quasi no queda suc a la taronja.
En general les grans fortunes en el nostre país, no han estat quasi mai vinculades al treball, i/o al desenvolupament industrial, des dels indianos que tornaven enriquits de les amèriques en pocs anys, desprès de traficar amb esclaus, d’espoliar als indígenes, de robar l’esforç de pobles i nacions senceres, fins als “inversors” d’avui, que compren uns terrenys agrícoles i/o naturals, que “miraculosament” son requalificats com sòl residencial , per Ajuntaments , Diputacions, o Governs, sempre, sempre, òbviament per necessitats de la Pàtria. En aquest país nostre, els pocavergonyes, els lladres, i la delinqüència de coll blanc, sempre s’acaben tapant amb alguna bandera.
La qüestió però , és esbrinar que succeirà en els propers mesos i anys, ja sabem que els més llestos han salvat els mobles, que passarà amb la resta ? . Venen temps durs i violents, els excessos d’alguns els haurem de pagar entre tots, i certament el descontentament social, com a França, com Alemanya, com a Anglaterra, com a ... es manifestarà de forma cada cop més violenta, i possiblement com sempre, pagaran els justos pels pecadors.
Seguint l’exemple de les “rates sabies” , comenceu a saltar del vaixell del consum desmesurat, ajusteu el pressupost a les vostres obligacions econòmiques, cancel·leu tots els deutes que us permetin els vostres estalvis, feu-vos el ferm propòsit de viure amb menys del que guanyeu , i comenceu a practicar la moderació que caldrà considerar per un llarg període de temps una regla de vida.
Ah !, i no desespereu, ja sabeu que no hi ha mal que cent anys duri, ni per descomptat cos humà que ho aguanti.
Doncs això, paciència i moderació.
Amb tot, em costa d’engolir que únicament jo advertís que ens apropàvem perillosament al precipici.
© Antonio Mora Vergés
I, em preguntava una vegada més; ¿ que feia el govern d’aleshores ?. ¿ Com no se’n van adonar tots els cap-grossos de la que se’ns venia al damunt ?
Em limito – com la major part dels ciutadans - , a sortejar de la millor manera possible, la ineptitud, la corrupció, la prepotència, i totes les virtuts que us estalvio, tant dels nostres polítics “professionals” , com d’alguns dels cossos d’élite amb sous i retribucions multimilionàries, que segons sembla estaven badant. ¿ O potser seguien instruccions de mirar cap un altres costat ?
No calen gaires modificacions en el text de l’article que deia :
Aquesta “Les rates anuncien el naufragi” es una expressió típica, atribuïda al món mariner del que manifesto tenir un total desconeixement; i la porto aquí per il·lustrar no l’ensorrament d’un vaixell, sinó per entendre com la venda de Colonial per part de la Caixa de Pensions, de Landscope pel Banc Sabadell –Atlàntic , i la sortida del sector immobiliari d’altres firmes d’importància i pes en el sector financer , descompten ja l’ensorrament del boom de la construcció, el final dels enriquiments sobtats i l’especulació desbordada.
Està clar, que pesa també en aquesta decisió de desprendre’s de les empreses immobiliàries, per part de bancs i caixes, el desig de desvincular-se del pòsit de corrupció i vilesa, que s’ha anat vinculant progressivament al sector. La Caixa de Pensions i el Banc Sabadell- Atlàntic, aquest segon en menor mesura per la seva pròpia dimensió, necessiten mantenir una imatge “neta” per continuar essent líders en el món financer, i des de l’afer Marbella, qualsevol relació amb el món de la construcció està sota la sospita de frau, especulació i enriquiment accelerat. Val a dir també, que hores d’ara, aquestes i d’altres empreses, ja han obtingut guanys astronòmics, i altrament el creixent nombre de mil euristes, treballadors que reben com a màxim mil euros de salari mensual, arriba ja quasi al 70% del total de la força de treball. En paraules senzilles, per més que s’esforcin en esprémer, ja quasi no queda suc a la taronja.
En general les grans fortunes en el nostre país, no han estat quasi mai vinculades al treball, i/o al desenvolupament industrial, des dels indianos que tornaven enriquits de les amèriques en pocs anys, desprès de traficar amb esclaus, d’espoliar als indígenes, de robar l’esforç de pobles i nacions senceres, fins als “inversors” d’avui, que compren uns terrenys agrícoles i/o naturals, que “miraculosament” son requalificats com sòl residencial , per Ajuntaments , Diputacions, o Governs, sempre, sempre, òbviament per necessitats de la Pàtria. En aquest país nostre, els pocavergonyes, els lladres, i la delinqüència de coll blanc, sempre s’acaben tapant amb alguna bandera.
La qüestió però , és esbrinar que succeirà en els propers mesos i anys, ja sabem que els més llestos han salvat els mobles, que passarà amb la resta ? . Venen temps durs i violents, els excessos d’alguns els haurem de pagar entre tots, i certament el descontentament social, com a França, com Alemanya, com a Anglaterra, com a ... es manifestarà de forma cada cop més violenta, i possiblement com sempre, pagaran els justos pels pecadors.
Seguint l’exemple de les “rates sabies” , comenceu a saltar del vaixell del consum desmesurat, ajusteu el pressupost a les vostres obligacions econòmiques, cancel·leu tots els deutes que us permetin els vostres estalvis, feu-vos el ferm propòsit de viure amb menys del que guanyeu , i comenceu a practicar la moderació que caldrà considerar per un llarg període de temps una regla de vida.
Ah !, i no desespereu, ja sabeu que no hi ha mal que cent anys duri, ni per descomptat cos humà que ho aguanti.
Doncs això, paciència i moderació.
Amb tot, em costa d’engolir que únicament jo advertís que ens apropàvem perillosament al precipici.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada