Amb aquesta denominació trobem a la cuina catalana un plat exquisit, el conill amb llagostins i/o amb escamarlans; també i aquesta és l’accepció que s’escau al relat, parlem de mar i muntanya quan fem un trajecte que ens porta d’un lloc a l’altre.
Ens trobàvem a Vallgorguina a les 8,30 del diumenge 13 de juliol de 2.008; havíem d’esmorzar plegats amb el Joan i La Mari, que tenien com hostes a la Maria Ines, Ines , o Mariné , que de totes aquestes formes la coneixen i la seva parella, el Joan.
Un cop ben alimentats fèiem via en direcció al dolmen conegut com Pedra Gentil.
Hi ha en relació a aquests monuments megalítics, en concret als anomenats dòlmens, un gran desconeixement; des de la mateixa denominació recollida de la llengua bretona, sense però, cap certesa quan al nom que li varen donar els seus constructors, fins als usos que tradicionalment es consideraven únicament mortuoris, i que alguns estudiosos de l'antropologia, amplien a funcions de temple i/o lloc sagrat.
Sens dubte els petits dòlmens tenien una funció mortuòria; els caçadors tapaven amb pedres el cos del company caigut, per tal d'evitar que fos devorat per les bèsties.
Els gran dòlmens, com el de Pedra Gentil a Vallgorguina, tenien funcions més sacramentals eren sens dubte, els llocs des d'on els xamans invocaven les deidats de la terra; la mare terra.
Ens situem al voltant de la taula , també així s'anomenen els dòlmens grans i amb les mans damunt la pedra, sentíem fluir la força còsmica; per un moment ens sumaven a l'energia que mou el món !
Hi ha una llarga tradició – tant llarga com fantasiosa, si m’ho permeteu dir – que situa practiques de bruixeria en aquest lloc concret; les forces del maligne, abans i ara, acostumem a trobar-se al pla, per arreu trobareu pla de les bruixes, i per descomptat lladregots, corruptes, prepotents,.... d’un i altre gènere, els trobareu més fàcilment a les terres baixes, que en aquestes alçades.
Se'ns fa difícil marxar d'aquell indret, cal però donar compliment al programa; fem camí vers la platja de la Pineda on seurem a prendre un refresc, i ens retratarem al costat d'una barca de pesca , abans d'arribar-nos tot passejant fins a la Formiga, on compartirem taula i xerrada.
Surt a la conversa en tema de les ajudes i facilitats que reben particulars i empreses, aquí a Catalunya i a Andalusia; sembla que estem parlant no de diferents comunitats autònomes d'un mateix estat, sinó clarament de móns diferents !!!
Recentment es publicaven les balances fiscals; he recordat aquell episodi en que Juli César, quan se li queixa un franc perquè atura amb el peu la balança d’un rescat, li contesta somrient; Vae victis ! ; ai dels vençuts !!!
Doncs això amics lectors, Vae victis !!!!
© Antonio Mora Vergés
Ens trobàvem a Vallgorguina a les 8,30 del diumenge 13 de juliol de 2.008; havíem d’esmorzar plegats amb el Joan i La Mari, que tenien com hostes a la Maria Ines, Ines , o Mariné , que de totes aquestes formes la coneixen i la seva parella, el Joan.
Un cop ben alimentats fèiem via en direcció al dolmen conegut com Pedra Gentil.
Hi ha en relació a aquests monuments megalítics, en concret als anomenats dòlmens, un gran desconeixement; des de la mateixa denominació recollida de la llengua bretona, sense però, cap certesa quan al nom que li varen donar els seus constructors, fins als usos que tradicionalment es consideraven únicament mortuoris, i que alguns estudiosos de l'antropologia, amplien a funcions de temple i/o lloc sagrat.
Sens dubte els petits dòlmens tenien una funció mortuòria; els caçadors tapaven amb pedres el cos del company caigut, per tal d'evitar que fos devorat per les bèsties.
Els gran dòlmens, com el de Pedra Gentil a Vallgorguina, tenien funcions més sacramentals eren sens dubte, els llocs des d'on els xamans invocaven les deidats de la terra; la mare terra.
Ens situem al voltant de la taula , també així s'anomenen els dòlmens grans i amb les mans damunt la pedra, sentíem fluir la força còsmica; per un moment ens sumaven a l'energia que mou el món !
Hi ha una llarga tradició – tant llarga com fantasiosa, si m’ho permeteu dir – que situa practiques de bruixeria en aquest lloc concret; les forces del maligne, abans i ara, acostumem a trobar-se al pla, per arreu trobareu pla de les bruixes, i per descomptat lladregots, corruptes, prepotents,.... d’un i altre gènere, els trobareu més fàcilment a les terres baixes, que en aquestes alçades.
Se'ns fa difícil marxar d'aquell indret, cal però donar compliment al programa; fem camí vers la platja de la Pineda on seurem a prendre un refresc, i ens retratarem al costat d'una barca de pesca , abans d'arribar-nos tot passejant fins a la Formiga, on compartirem taula i xerrada.
Surt a la conversa en tema de les ajudes i facilitats que reben particulars i empreses, aquí a Catalunya i a Andalusia; sembla que estem parlant no de diferents comunitats autònomes d'un mateix estat, sinó clarament de móns diferents !!!
Recentment es publicaven les balances fiscals; he recordat aquell episodi en que Juli César, quan se li queixa un franc perquè atura amb el peu la balança d’un rescat, li contesta somrient; Vae victis ! ; ai dels vençuts !!!
Doncs això amics lectors, Vae victis !!!!
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada