Quan al topònim Lluçà no hi ha una versió única; m’explicava el mantenidor del petit monestir (canònica agustiniana) de Santa Maria de Lluçà (s. XII), que havia pogut comprovar en més d’una ocasió, que en els nombrosos dies de boira que es succeeixen al llarg de l’hivern per aquestes contrades, feia el camí des de Vic sota una boira intensa que persistia encara al creuar els Prats de Lluçanès, per esvair-se en aquestes alçades del castell de Lluçà (893 m). Això li feia donar per bona la derivació del mot llatí lucidus/um /a , lloc lluminós; en la meva recerca trobava que Coromines li dedica quasi quatre pàgines, sense però afirmar cap significat. Recull com possibles : a) mirar, veure, i les seves possibles derivacions, mirador,.... b) renéixer, rebrotar ( s’anomenen també llucs, els rebrots ], i les seves possibles derivacions, ......
La tesis del Joan de Lluçà, s’hauria de poder extrapolar als altres Lluçà de Catalunya : poble del municipi de Senterada [ Pallars Jussà ] situat a 748 metres alçada a l’extrem meridional de la Vall Fosca; antic terme del Municipi de Talladell [ Urgell ] actualment agregat a Tàrrega.
Lluçà, com l’au fènix, pot representar també aquesta voluntat de rebrotar, de renéixer, que més enllà dels constants intents de genocidi; romans, bàrbars ,àrabs, espanyols, francesos,.... constitueix l’essència d’aquest país nostre.
M’expliquen que la imatge de Santa Maria de Lluçà, fou trobada dins d’una bauma, que existeix avui encara sota el claustre i una bona part de l’actual església; l’accés es feia des d’una petita capella que podem veure en el nivell inferior sota les escales. Just damunt hi trobem senyals clares d’almenys cinc tombes antropomòrfiques. No sembla desassenyat suposar en el període de l’home caçador un us residencial, ni que fos transitori a la bauma, i en aquesta línia atribuir la qualitat de necròpolis al nivell superior. Els llocs als que una religió atribueix la qualitat de “sagrat” , acostumen a mantenir-la de forma indefinida; parlem amics lectors avui encara de Montserrat, com “la muntanya sagrada”, oi ?.
Recollia imatges d’aquesta necròpolis que personalment considero molt anterior a l’actual església. M’agradaria tenir accés a la bauma on situa la tradició la troballa de la Mare de Deu de Lluçà, una de les més antigues, sinó la que més de Catalunya.
La tesis del Joan de Lluçà, s’hauria de poder extrapolar als altres Lluçà de Catalunya : poble del municipi de Senterada [ Pallars Jussà ] situat a 748 metres alçada a l’extrem meridional de la Vall Fosca; antic terme del Municipi de Talladell [ Urgell ] actualment agregat a Tàrrega.
Lluçà, com l’au fènix, pot representar també aquesta voluntat de rebrotar, de renéixer, que més enllà dels constants intents de genocidi; romans, bàrbars ,àrabs, espanyols, francesos,.... constitueix l’essència d’aquest país nostre.
M’expliquen que la imatge de Santa Maria de Lluçà, fou trobada dins d’una bauma, que existeix avui encara sota el claustre i una bona part de l’actual església; l’accés es feia des d’una petita capella que podem veure en el nivell inferior sota les escales. Just damunt hi trobem senyals clares d’almenys cinc tombes antropomòrfiques. No sembla desassenyat suposar en el període de l’home caçador un us residencial, ni que fos transitori a la bauma, i en aquesta línia atribuir la qualitat de necròpolis al nivell superior. Els llocs als que una religió atribueix la qualitat de “sagrat” , acostumen a mantenir-la de forma indefinida; parlem amics lectors avui encara de Montserrat, com “la muntanya sagrada”, oi ?.
Recollia imatges d’aquesta necròpolis que personalment considero molt anterior a l’actual església. M’agradaria tenir accés a la bauma on situa la tradició la troballa de la Mare de Deu de Lluçà, una de les més antigues, sinó la que més de Catalunya.
Hi ha tant per veure en aquest indret ! les tombes antropomòrfiques; l'acollidor claustre i els seus 22 capitells amb decoració geomètrica, vegetal i d'animals mitològics; les pintures del s. XIV amb escenes bíbliques i de la vida de Sant Agustí; les ruïnes del castell de Lluçà; l'església rodona de Sant Vicenç (s.XI), la que fou església de l’antic monestir (canònica agustiniana) de Santa Maria de Lluçà (s. XII),.... el Lluçanès, dissortadament és encara un territori per descobrir per a la major part de catalans.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada