Llegia que l'existència de l'església de Santa Maria es remunta al segle X. Vers el 940 fou consagrat pel bisbe de Vic, Jordi, un temple amb aquesta advocació, que fou destruït per la invasió sarraïna l'any 999 i refet en temps de l'abat Oliba, entre els anys 1020 i 1030. Posteriorment, al segle XII, fou bastit un temple romànic d'una nau amb creuer, cimbori i tres absis, que fou enderrocat en construir la nova església. D'aquest edifici, disposem de notícies centrades en una deixa feta pel vicari comtal de la ciutat el 1169 per a l'obra d'aquest temple, però no disposem de cap notícia del procés de construcció.
La resta més interessant que es conserva de l'església romànica és el Portal dels Claustres, antigament anomenat Porta de l'Abadia. No se sap amb exactitud l'emplaçament original del portal però es creu que probablement es tractaria d'una entrada a un dels braços del transsepte.
El timpà original, molt malmès al ser fet de pedra sorrenca, fou substituït pel que veiem actualment gràcies al patrocini dels Amics de la Seu.
Una observació atenta de les escultures del portal permet relacionar-les amb els del claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès, encara que aquests són més elegants, i fa pensar en una dependència directa amb algun dels tallers que hi treballaren.
Des del segle XI acollí una comunitat canonical, que el 1592 fou convertida en col·legiata secular, suprimida al seu torn pel concordat del 1851 i restablerta el 1884 per Lleó XIII, que atorgà honors de basílica al temple.
La construcció de l'església actual fou acordada el 1301 pel consell municipal, però no començà fins al 1322 amb la contractació del mestre d'obres Berenguer de Montagut (Valls, Alt Camp ?, principi del segle XIV — Valls, Alt Camp ?, principi del segle XIV) , a qui s'encomanà simultàniament l'edificació de l'església del Carme de Manresa. Montagut seria poc després (1329) l'arquitecte de Santa Maria del Mar (Barcelona) juntament amb Ramon Despuig.
Les obres de Santa Maria de l'Alba, en les quals intervingueren altres mestres d'obres com Arnau de Velleres o Martí Ibar, començaren el 1328 i s'allargaren fins a finals del segle XV.
El 1371 fou consagrat l'altar major, i les obres reberen un nou impuls al tombant del segle XV.
Fins el 1486-88 no es tancà el mur de ponent, amb la gran rosassa.
El campanar és obra de Joan Font i Guerau Cantarell, i data del 1592.
L'església patí un incendi a la fi de la Guerra de Successió (1714)
Amb tot, la façana no es completà fins els anys 1915-34 amb l'obra del baptisteri i el pòrtic neogòtics, projectats per Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - 1949)
En els dies foscos que seguien a la sedició dels miliars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM de la II República fou novament malmesa.
Manresa ha estat particularment perjudicada ens els conflictes bèl·lics que periòdicament es reprodueixen entre el REINO DE ESPAÑA i el Catalunya :
L'incendi de Manresa . L’any 1713, després del Tractat d’Utrecht i de la retirada de les tropes aliades, la invasió borbònica avançava ràpida i moltes viles i ciutats catalanes, entre elles Manresa, van començar a acceptar la submissió a Felip V. Paral•lelament, el govern de Catalunya havia iniciat una expedició comandada pel Diputat militar, Antoni Berenguer, per intentar reclutar un exercit que ataqués l’exèrcit borbònic per la rereguarda. En aquest context es va presentar a Manresa el coronel Josep de Peguera Cortit, fill de Manresa i un dels militars més destacats, que va aconseguir decantar de nou la ciutat cap al bàndol austriacista i formar la coronela amb 400 combatents.
En represàlia, el Duc de Pòpuli Restaino Cantelmo-Stuart y Brancia, (Nàpols, 1651 - Madrid, 16 de gener del 1723 ) envia un exèrcit de 4.000 soldats amb l’ordre d’incendiar la ciutat. El 13 d’agost el general José de Armendáriz y Perurena, I marqués de Castelfuerte (Ribaforada, Navarra 1670 - Madrid 1740 ) va ordenar iniciar un incendi que, en principi, volia que fos controlat i més o menys selectiu sobre les cases de famílies austriacistes que havien abandonat la ciutat. Tot i haver ordenat que la gent retirés la pólvora emmagatzemada a les cases, l’incendi es va descontrolar i va calcinar unes 522 cases (prop de la meitat de la ciutat), situades majoritàriament a la part més antiga: des del Puigmercadal, la plana de l’Om i el carrer les Piques fins a la muralla del sector est, damunt del torrent de Sant Ignasi. També van quedar afectades les esglésies del Carme i de Montserrat, i derruïda la Casa de la Ciutat.
Això aleshores – i ara – s’ha de considerar una mostra d’amor a Catalunya.
L'incendi de la Seu, el 4 de setembre de 1714, una setmana abans de la caiguda de Barcelona, Manresa va ser escenari d’una última batalla quan el marquès del Poal, Antoni Desvalls i de Vergós (el Poal, Pla d'Urgell, 21 de febrer de 1666 - Viena, 7 de juliol de 1724) que des del castell de Cardona feia expedicions per atacar les guarnicions borbòniques de l’interior de Catalunya, va assaltar la ciutat. Les tropes borbòniques de la ciutat s’havien retirat del Carme i dels altres convents on s’havien fet forts i s’havien replegat a la Seu que, igual que el Carme, va funcionar com una mena de fortí.
Els austriacistes van aconseguir entrar a la basílica i els borbònics van haver de refugiar-se a la teulada i al campanar. Vista la dificultat d’accedir a la coberta als soldats austriacistes no se’ls va acudir altra cosa que calar foc a l’interior de la basílica, aprofitant que, amb els retaules, les cadires del cor i altres elements de fusta, tenien bones dosis de combustible.
L’incendi va ser realment devastador i va afectar especialment la zona de ponent de l'edifici.
L'arribada de la notícia que el comte de Montemar - més tard assoliria el títol de Duc- José Carrillo de Albornoz y Montiel (Sevilla, 8 d'octubre de 1671 - Madrid, 26 de juny de 1747) venia en auxili de la guarnició borbònica assetjada va fer que les tropes del marquès del Poal abandonessin la ciutat.
Una de les conseqüències de la guerra va ser l’ocupació militar de les poblacions catalanes per part de l’exèrcit borbònic. Felip V no es refiava de la lleialtat dels catalans al nou règim, i per això va fer construir fortaleses concebudes per controlar i sotmetre les poblacions. El cas més conegut és la Ciutadella de Barcelona.
A Manresa no hi havia cap caserna ni cap instal·lació militar. Un cop acabada la guerra però, van quedar destacats a la ciutat diversos regiments com a exèrcit d’ocupació, i per allotjar-los es van fer obres al convent del Carme per adequar-ne un sector com a caserna militar.
Finalment, una altra de les tasques de reconstrucció de la ciutat es va centrar en reposar les obres perdudes de la Seu: un nou cadirat i el faristol del cor, el sepulcre del canonge Mulet i uns sis retaules nous, tasques que van recaure en Josep Sunyer Raurell (Manresa, Vegueria del Bages, ~1673 - Manresa, 1751). Era l’escultor manresà de més prestigi en aquell moment i un dels millors de Catalunya, havia treballat per encàrrecs al Rosselló i durant la guerra havia establert el seu taller a Perpinyà.
http://www.sapiens.cat/ca/notices/2012/12/un-incendi-a-la-seu-de-manresa-provoca-d-anys-a-una-escultura-de-sunyer-3109.php
https://www.naciodigital.cat/noticia/49843/ciris/santa/llucia/causen/incendi/seu/manresa
La Seu de Manresa és i ha estat objecte constant d’obres de reparació, restauració, manteniment i millora :
http://www.seudemanresa.cat/CT/conservacio-02.php
El dia de la nostra visita hi havia un equip treballant a la façana del mati.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada