L'Om de tàrrega

Fa anys, diria que molts, que l’admiro en els meus viatges d’anada i tornada a per les terres de les Urgell: Vallbona de les Monges, Sant Martí de Maldà, Maldà , Guimerà, i àdhuc de les Garrigues, l’Espluga Calba, Fulleda ,... però puc comptar només en termes d’humà, i l’Om de segur que estava aquí, quan van arribar els ibers i celtes, i entre d’altres coses van donar nom al riu, l’Ondara, com deia en una ocasió anterior, la llengua basca actual, tot i escriure’s amb la mateixa grafia que la resta de llengües de l’estat espanyol, es per així dir-ho el darrer vestigi d’una llengua comú, que dins de l’àmbit de l’Europa actual servia per a comunicar-se uns pobles amb els altres, aquesta tasca, la faria segles més tard el llatí, en el nostres dies la llengua anglesa, i de ben segur a mig termini ho farà el mandari o qualsevol llengua asiàtica.

Vaig tenir ocasió de tornar-lo a veure recentment , en ocasió d’assistir a la darrera reunió de www.guimera.info en la que entre d’altres coses es va comentar que aquesta pàgina feta en català, i amb la intenció evident de donar a conèixer aquest boci de la Catalunya central, ha assolit una mitjana de l.000 visites diàries. Una fita més que notable.

L’Om continua al revolt de la carretera de Tàrrega a Montblanc, marcant els límits que segurament va tenir en algun moment l’Ondara, quan la ciutat tenia muralles [ es conserva un gravat o retrat que reforça aquesta tesi ]; cada cop però, el cercle de les edificacions és més angoixant, i altrament el fet de trobar-se extra muros , facilita molt la tasca dels brètols [ que també n’hi ha a Tàrrega actualment, molt abans de que la presó sigui l’excusa per a tot ].

Tothom parla de la presó com un benefici per a la ciutat, més llocs de treball, més feina, més .., més ..., més, i ningú fa cap plantejament crític; sense negar les avantatges que de segur vindran, es del tot evident que també portarà algun problema, o no ?.

L’Om quedarà dins del casc urbà, l’antiga carretera de Montblanc serà un carrer més, i segons sembla Tàrrega quedarà envoltada de vies de comunicació, els malfactors tancats a la presó , els targarins a la seva ciutat!

Segur que tot plegat serà bo per a Tàrrega i els seus veïns; potser només l’Om patirà per les evidents estretors, ombres i maltractes a que està sotmès, però en això fins i tot, m’acullo a l’esperança i espero que els targarins sabran defensar el símbol viu més antic de la seva Ciutat.

En tot cas, per eterna memòria i vergonya de tots si s’arriba a perdre, tinc incorporada la imatge de l’Om de Tàrrega, en una carpeta en la que farà companyia a més arbres, llocs, costums i paisatges en risc evident de desaparèixer.

En la terminologia d’un bon amic biòleg, en risc d’extinció.

© Antonio Mora Vergés

Gaudi i la seva obra, La Colonia Güell (Santa Coloma de Cervelló)

La Colònia Güell era una colònia industrial que es dedicava a l'activitat tèxtil.

Va començar a construir-se l'any 1890 per iniciativa de l'empresari Eusebi Güell, propietari del terreny, l'antiga finca Can Soler de la Torre.

Eusebi Güell va encarregar a l'Antoni Gaudí el projecte de la Colònia, que disposava d'hospital, fonda, escola, comerços, teatre, cooperativa i capella, a més de les fàbriques i els habitatges dels obrers.

Gaudí es va encarregar de la planimetría del conjunt, per al que va comptar amb la col·laboració dels seus ajudants Francesc Berenguer, Joan Rubió i Josep Canaleta.

Gaudí es va encarregar únicament del disseny de l'església, de la qual només es va construir la cripta, ja que a la mort del comte Güell en 1918 els seus fills van abandonar el projecte.

La resta d'edificacions van córrer a càrrec dels col·laboradors de Gaudí:

Francesc Berenguer va construir la Cooperativa (amb Joan Rubió, 1900) i l'Escola (amb el seu fill
Francesc Berenguer i Bellvehí, 1912-1917);

Joan Rubió va construir diverses cases particulars, menjo Ca l'Ordal (1894) i Ca l'Espinal (1900);

Francesc Berenguer i Bellvehí va construir així mateix el Centre Cultural Sant Lluís (1915-1917) i la Casa parroquial (1917).

(c) Tomás Irigary i Lopéz

Grafitti, l'art reparador.

Llegeixo al programa d’actes de la Festa Major de Castellar del Vallès 2.008 : exhibició de grafitti, lloc c/ de Portugal [ parets de l’Espai Tolrà ]; afegeixo quan a l’estat de les parets , malmeses, molt malmeses.

Copio de l’Enciclopèdia de Barcelona [ pomposament anomenada, Gran Enciclopèdia Catalana ] contemporàniament, el costum d’embrutat les parets de certs llocs públics amb grafits, generalment de to bast i ordinari, perdura sobretot en ambients incultes. El text es comenta sol.

En altres anys, l’Ajuntament facilitava una paret en bon estat on lluïen – i continuen fent-ho avui encara – les obres dels notables artistes del grafit, que viuen i treballen en aquesta Vila, Capital de l’alt Vallès.

En aquesta ocasió, atesa la calamitosa situació econòmica d’aquest i de la resta d’Ajuntaments ,si més no de Catalunya ; la pretensió del Consistori sembla clarament la d’estalviar-se l’arranjament d’unes parets que donen un aspecte deplorable a l’Espai Tolrà, veritable joia de la Corona de les instal·lacions Municipals.

Recollia imatges d’anteriors edicions, i en la comparació amb les d’aquest any, s’evidencia clarament que l’efecte reparador, ho es únicament en l’àmbit estètic, però no –dissortadament- com a mètode per a rehabilitar estats de degradació, de ruïna quasi.

L’efecte final estarà més en la línia que recull l’enciclopèdia de Barcelona, que en la manifestació d’un art que és guanya de dia en dia, l’admiració i el respecte de tothom, i comença a esdevenir una activitat lucrativa per als qui tenen gust creatiu.

M’estimo més, mal que mal, veure pintada de grafits la superfície degradada de la part lateral i posterior de l’Espai Tolrà , que continuar-la veient com una mostra més de l’abandó i la desídia que vers els espais públics, - potser a contracor - practica el Consistori Municipal.

Passarà amb la paret ruïnosa, allò que ens explicaven de menuts de la mona , que encara que la vestissin de seda, continuava essent una mona, i no la princesa d’un compte de fades.

La necessitat certament aguditza l’enginy, en aquest cas però, uns quants dies de feina arrebossant la paret, haguessin permès alhora que es lluïssin – millor - els artistes del grafit , i també, també, els polítics locals.

Potser el proper any, oi ?. Mentre hi ha vida, hi ha esperança !

© Antonio Mora Vergés

Un Govern contractat en origen

Està clar per a molta gent que hi ha feines que únicament faran bé els estrangers, habitualment hom pensa en tasques inferiors – des de l’òptica espanyola – com : la pagesia, la neteja, l’atenció a les persones,........ Cada cop més ciutadans tenen però dubtes quan a la idoneïtat dels qui tenen la política com a professió, i obertament plantegen la possibilitat de contractar en origen als qui decideixen per tota la col·lectivitat.

Ara tenim al Zapatero de President, i val adir que ha fet bona la frase castellana de “zapatero a tus zapatos “, el país podria anar pitjor segons ell, certament costa d’imaginar-ho !. En els afers econòmics tenim “ una Patum”, a la que com a mèrit màxim se la recordarà per haver-se deixar sorprendre per una crisis que la gent senzilla del país feia temps que denunciava; l’ombra de la corrupció sobre la hisenda pública i els seus funcionaris, tampoc és per no recollir-ho, oi ?. En qüestions de transports que podem dir de nou ?; la Ministra que s’ha guanyat a pols els qualificatiu de “calamitat” , no deixa – dissortadament – de sorprendre’ns un dia i un altre; quan al responsable de Treball i d’Emigració, aquesta possibilitat de contractar el govern en origen, li feia dir que per aquest any 2.008 i el proper 2.009, es tancava aquesta opció de contractació. Tenim , com oblidar-ho ? , Ministres “florero” que més enllà del famós 50%, d’homes i dones al govern, hom no te clar quina tasca concreta duent a terme.

Dissortadament no veiem al país “genero de qualitat” per fer aquesta tasca; de fet – no cal insistir gaire en això – aquesta colla eren la “millor opció”, oi ?

Proposo contractar gent dels països nòrdics, finlandesos , noruecs, suecs, danesos; son persones educades – en el doble sentit de la paraula – saben i practiquen més d’una llengua , i tenen molt presents i vius valors com: la honestedat, la justícia, el respecte “real” a les minories i als usos democràtics; i altrament rebutgen obertament: la corrupció, el “fraternisme” com actualització espanyola del nepotisme, l’abús de poder, la mentida – pública i privada - i per damunt de tot l’estultícia tant típica dels nostres prohoms.

En termes econòmics tindrem un gran estalvi, aquesta gent son veritablement treballadors; socialment però la qüestió costarà – sobretot en determinats llocs del país – força de digerir. Tot i la seva formulació senzilla “regles justes, i cap favor “ , l’aplicació en terres espanyoles malgrat els rius de sang que s’hi han vessat, no ha estat possible.

No tornaré a triar “ el mal menor “, tinc tot el dret a exigir un govern de qualitat !

El papanatisme espanyol va fer famosa la frase “ que inventen ellos !“ , ara com a conseqüència natural, cal que els demanem – si els plau de fer-ho, no som un plat cobejat en cap sentit - “ que gobiernen ellos !“.

Que no triguin gaire a començar que ja anem tard !

© Antonio Mora Vergés

UN TAST DEL LLUÇANÈS

Valorava la possibilitat de fer servir el diminutiu “tastet” , però em decidia finalment per la forma que trobes al títol, perquè malgrat tornar al Vallès amb ganes de més Lluçanès, l’experiència que vivíem el dissabte 13 de setembre, el Tomás Irigaray i Lopez i l’Antonio Mora Vergés, ens deixava bon gust de boca.

Havíem sortit a les 8,00 de Sabadell i preníem un cafè a Les Comes, a la Plaça Major de Sant Feliu Sasserra prop de les 9,00 ; allà com a Castellar del Vallès era Festa Major, i desistíem – a la força – de recollir imatges de Santa Magdalena, perquè just davant la porta hi havia un vehicle aparcat. Potser un altre dia, oi ?.


Teníem més sort a la següent destinació; la torre del Castell de Quer, just a l’entrada de Prats de Lluçanès, se’ns oferia majestuosa en un mati en el que gaudíem d’un cel net i lluminós i d’una temperatura fresca però molt agradable. Costa recollir imatges de Santa Llúcia de Quer, envoltada d’altres edificis. Ens arribàvem fins a Santa Eulàlia de Pardines, quina particular situació justificaria – aquí si – l’ús del topònim Quer [ pedra ]. Prop del lloc, dalt d’un serrat es troba el cementiri d’aquesta parròquia.

L’Oficina de Turisme de Prats de Lluçanès ens facilitava tota mena d’informacions, dades i plànols; aquest material serà molt útil en les setmanes i mesos propers.

Ens arribaríem fins a Sant Sebastià on s’estan fet tasques d’arranjament i neteja, ens expliquen que la seva esplanada és la línia d’arribada de les curses dels Elois.

No podem deixar el terme municipal sense arribar-nos fins a Sant Andreu de Llanars, on departim amb un parella que gaudeixen del lloc junt amb els seus dos fills menuts; l’home ens comenta que va treballar en les tasques de restauració d’aquesta joia romànica; de la seva inicial categoria de parròquia rural, n’és bona mostra l’antic cementiri avui abandonat. Ens expliquen encara que a l’altre costat de la riera a la casa de Teulats hi ha també – tot i que en molt mal estat - una petita església.

Estem al límit del nostre temps però decidim anar fins a Teulats; avui no tocava parlar de masies, però l’estampa d’aquesta casa, avui en evident estar de degradació, parla d’un passat d’esplendor econòmic, recollit per les diferents llindes de portes i finestres. De l’ermita datada l’any 1.882 en l’època de Segimón Teulats en resten la façana, l’escala d’accés al campanar i algun pany lateral de paret, el sostre fa temps que està ensorrat. La nostra presència fa pensar als moradors de la casa que venim del part del “comprador” de l’ermita; finalment aquesta ruïna degudament arranjada lluirà a casa d’algun nou ric. Departíem amb els nostres amfitrions que viuen de lloguer a la casa , sobre el significat d’una data escrita amb el números girats, adquirim el compromís de preguntar-ho al nostre expert.

Ens aturem encara a Sant Pau de Pinós, des d’on hi ha unes excel·lents vistes sobre Berga i les muntanyes dels Pirineus que llueixen els cims emblanquinats per la nevada que a darreries de l’estiu, ens recorda la imminència dels freds hivernals. Deixem les terres de Santa Maria de Merlés i del Lluçanès, fem benzina a Navas , i pujarem en aquest punt a l’autovia del eix del Llobregat, de la que passarem sense solució de continuïtat a la Manresa Barcelona. Avui fem tard.

No ens ha calgut enraonar en cap moment en la llengua castellana, tot i relacionar-nos amb persones originaries d’altres llocs d’arreu del món. Ens dol deixar aquesta terra de Nyerros, però nosaltres vivim – sense ser-ho – en terra de Cadells.

Senyor,  esperem l'acompliment d'allò que es llegeix a Romans, 12, 19 ; Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà;  deixeu que actuï la indignació divina, tal com diu l’Escriptura: A mi em toca de passar comptes, jo donaré la paga,  diu el Senyor

Country Castellar. Morir d'èxit

El dijous 11 de setembre estava convocada l’exhibició i ball Country a la Plaça de Cal Calissó, malgrat – una vegada més – l’amenaça de pluja, puntualment els balladors locals, i els molts nombrosos amics de Sentmenat, Sabadell, Terrassa, amb la seva massiva participació , posarien de manifest que el lloc ha esdevingut insuficient per celebrar-hi aquesta mena d’actes.

El country creix i necessita espais més amplis !. Tant de bo aquest – el lloc on organitzar una ballada – fos el major problema, oi ?

Balladores i balladors com sempre magnífics, i el públic de Castellar del Vallès, animant, aplaudint, entregat fins la darrera cançó !.

S’esmentàvem com alternatives, la nova Plaça Major, damunt l’edifici del Mercat Municipal, i/o l’Espai Tolrà; en qualsevol cas, l’aforament mínim haurà de duplicar el de la Plaça de Cal Calissó.

Ens acomiadàvem fins dissabte al Barri de Gràcia a Sabadell, en aquesta roda de balls, en la que poc a poc, radi a radi, anem guanyant consistència.

Els millors desitjos als amics de Castellar que comencem tot just la seva Festa Major.

© Antonio Mora Vergés

Les necròpolis de la Diputació

Volíem dedicar l’11 de setembre a honorar als qui havien donat la vida per la pàtria, als qui ens havien precedit en la camí vers la Catalunya Celestial. El sistema – com fa sempre – honorarà als “vius” , els que darrera de la Pàtria es donen la gran vida. Ja s’ho trobaran !

Ens trobàvem a les 8,00 amb el Joan Escoda i Prats a Sant Fruitós de Bages, veníem des del Vallès, el Tomás Irigaray i López i l’Antonio Mora Vergés; l’objectiu del mati : la Necròpolis de Casamitjana a Castellnou de Bages, reproduïm dades de la Diputació :

Dades element del patrimoni cultural :

CODI 1.4

ÀMBIT Patrimoni immoble

NOM Necròpolis de Casamitjana

ESTAT CONSERVACIÓ bo

ESTIL Indeterminat

PROTECCIÓ inexistent

TIPOLOGIA Jaciment

TITULARITAT privada

Castellnou de Bages està ja dins del “forat negre” , pertany a la Catalunya desconeguda, la que no rep visites, de la que únicament en tindreu noticia en cas d’incendi forestal, caiguda d’avió, o desgràcia semblant.

 Lògicament d’aquesta necròpolis com la de *MATACANS* al terme d'Artés , malgrat l’ajuda del G.P.S del Joan ni rastre. El nostre sherpa es manifesta decebut ; per alegrar-li l’ànim blasmem nosaltres també a la Diputació, i finalment l’aconseguim emburriar per fer un tour i/o safari fotogràfic :

De Castellnou de Bages, recollim imatges de l’església Parroquial de Sant Andreu , del segle XI, romànica basilical, reformada i modificada l’any 1.671; i de les restes de la Torre.

De Santpedor, topònim derivat de l’advocació de Sant Pere sobre les terres que voregen el riu d’Or [ Sant Pere D’Or ]. Recolliríem imatges de l’ermita de Sant Francesc d’Assis, i del conjunt format per Santa Anna i Santa Maria de Claret.

En aquesta Vila va néixer l’actual entrenador del F.C. Barcelona; únicament la badada de la Copa Catalunya a Sant Carles de la Ràpita, ens impedeix aplicar-li també aquesta contractació del topònim [ PeP d’Or ].

Ja dins del terme de Sant Fruitós, ens aturaríem en primer lloc a l’antiga parròquia de Sant Jaume d’Olzinelles; el lloc fou repoblat desprès de la marxa dels sarraïns per famílies procedents del poble homònim, nascut al redós del torrent d’Olzinelles, actualment pertanyen al municipi de Sant Celoni al Vallès Oriental. L’església romànica està en situació de ruïna imminent. Aprofitant la Diada i el fervor patriòtic ; Per quan l’arranjament i recuperació del patrimoni històric i cultural ?

El Pont de Cabrianes, seria el darrer objectiu de les nostres màquines; l’església, les restes del pont, i l’estat de general abandó en que sembla trobar-se l’indret. Algú sabria explicar-me’n la causa ?

Tornem al Vallès per l’autopista més cara de Catalunya; el Joan Escoda i Prats, ens explica que la més cara d’Espanya, és una del País Basc. No podia ser d’altra manera ,oi ?

© Antonio Mora Vergés