EL PONT MEDIEVAL DE VALLFOGONA DE RIPOLLES

Havíem deixat el vehicle prop de la carretera, davant del local anomenat Mr Bikers, l’aparcament, ple de motos, ens deixa clar quina és la “parròquia habitual “ de la casa; sentim una flaire de bon menjar, que ens farà tornar a aquest lloc desprès de completar la nostra descoberta.

Comencen a davallar en direcció al poble , i un cop superat el nucli antic, veiem en les profunditats del barranc, envoltat d’una densa vegetació el pont alterós, del que trobem una minsa informació que intentarem ampliar-vos. Seguim les marques liles – no n’havíem vist mai enlloc, ni d’aquest color, ni tampoc rodones- ; recollim algunes imatges a mesura que ens anem acostant al pont.

Data del segle XIV i segons explica un cartell fou fet construir pels senyors de Milany , quan es traslladaren al Castell de la Sala. Sobta un xic aquesta denominació que esdevé tautològica .- Literalment, dir el mateix dos cops - [ Sala : denominació arrelada en la toponímia catalana, és el nom comú de les residències senyorials o de gent notable ]

Durant segles el pont ha servit per superar la riera de Vallfogona, facilitant la comunicació entre aquesta població i Vidrà, passant pel cim del Milany.

La majoria dels ponts medievals i, sobretot, els de muntanya, allunyats de les concentracions urbanes, són d'un sol arc, que s’aferra sobre la roca viva d'ambdós marges, a vegades tan subtilment que costa esbrinar a partir de quin punt és de l'home, que construeix i posa pedres, per sobre de la feina feta per la natura. Per reforçar més l’arc i facilitar els relliscar de les aigües per la sola, es donava a aquesta la forma de llom d'ase, però amb pendents suaus per facilitar el pas dels animals i/o els carros, sense masses dificultats.

S’observen encara – i en recollim imatges – els forats que a banda i banda del pont, permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindri o cintra,[ Bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau.] El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col•locava la clau i tot el conjunt quedés ben col•locat per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua.

L’herba alta i humida – en la meva tasca de fotografiar aquesta bellíssima infraestructura - em deixarà els baixos del pantalons xops; res sortosament que no pugui solucionar-se amb un parell de fulls de diari.

Refem els nostres passos que ens portaran fins al Mr Bikers; mentre s’assequen els baixos dels meus pantalons, compartirem amicalment el Feliu Añaños i Masllovet, el Josep Antoni Uriz, i l’Antonio Mora Vergés, unes torrades de pa acompanyades de llom, bacon amb formatge i truita a la francesa; un traguinyol de vi – cal pensar en els mossos – i un talladet ens faran retornar a tots tres.

Buscar bolets, veure els colors de la tardor, passejar per damunt del pont medieval, .... , qualsevol raó és bona per arribar-vos fins a Vallfogona de Ripollès.

© Antonio Mora Vergés

EL COMUNIDOR DE VALLFOGONA DE RIPOLLES

Sortíem de Sabadell, al Vallès Occidental a les 7:05, el pas vacil•lant d’un parell de joves beguts i/o drogats, era la causa d’aquest retard. Anàvem el Feliu Añaños i Masllovet, el Josep Antoni Uriz, i l’Antonio Mora Vergés, la nostra destinació d’aquest mati del dissabte 19 de setembre de 2.009, era Vallfogona, al Baix Ripollès.

La determinació de recórrer els 108,5 quilometres que separen ambdues poblacions, tenia molt a veure amb l’arranjament del comunidor de l’església de Sant Julià. Imatge del Fons Salvany de 1.916

Possiblement algun dels lectors es preguntarà que és un comunidor ? :

Una petita edificació en forma de porxo obert a tots quatre vents, coberta i situada prop de l'església; la seva funció – quan els capellans anaven a les processons sota el pal•li – era bàsicament la de dotar de dignitat al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i s'aixoplugava quan calia i amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que congrien[[s. XIV; del cat. ant. concrear, concriar, provinents del. ll. concreare 'crear alhora', amb possible influx de congregare en el pas de -ncr- a -ngr-] les tempestats que les dispersin i les allunyin.

S’ha permès la construcció d’un vial que deixa el comunidor quasi sense visibilitat.

En la tasca de recollida d’imatges trobem la inesperada col•laboració d’uns conillets, que em fa evocar un episodi de la vida de Sant Antoni de Padua ; s’explica que l’any 1223 es trobava a Rimini, a la riba de la Mar Adriàtica. La ciutat era plena càtars, que no deixaven el poble escoltar els sermons del Sant. D’altra banda, els heresiarques colpien amb cada vegada més d’èxit les ments de les turbes, de tal manera que Antoni va decidir fer valer tot el seu poder miraculós per captivar-ne l’audiència. Es va dirigir a la vora de la mar i va començar a predicar als peixos, als quals deia amb paraules vigoroses: “Escolteu la paraula de Déu, vosaltres peixos de la mar i del riu, ja que els heretges infidels no la volen escoltar”. Davant la sorpresa de tothom, hi va acudir una enormitat de peixos, els quals treien llurs caps fora de l’aigua amb actitud obedient i plena de mansuetud. També aquí – almenys quan al comunidor – semblen tenir una major sensibilitat les besties que els homes.

Quan al topònim Vallfogona, defensem la tesi d’un origen àrab, com la seva homònima de la Vall del Corb de que la trobem :

Vallfogona s’anomenava Vallis Alfedi o vall d’Alfeu, nom que també surt en els primers documents com Alfez o Alfoz i que sembla correspondre a un antropònim d’un moro o cristià anomenat Alfeu.

Dissortadament famosa per trobar-se inclosa dins d’una de les Zones d'Especial Protecció per als Ocells (ZEPA), la població d’Alfés al Segrià, ens explica que en el seu cas ell topònim ve de l'àrab: “al-fahs” = “el camp de conreus”.

Al Vallès Oriental, en terres que havien estat agrícoles fins èpoques recents trobem : Sant Julià d'Alfou, terme de Sant Antoni de Vilamajor.

Trobem en terres de Lleida dos poblacions amb aquest mateix nom : Vallfogona de Riucorb , i Vallgofona de Balaguer.

Hi ha qui defensa la procedència del llatí, Valle fecunda, vall fèrtil .

També algú sosté que deriva de l’anomena’t efecte Fogony o també Vent de Port, que es dona quan un vent rescalfat i sec davalla pel costat de sotavent de una cadena muntanyosa.

L’eslògan, “amb tota llibertat” , és una amable realitat en aquestes terres ubèrrimes del Baix Ripollès.

© Antonio Mora Vergés

La Catalunya Country, posem que parlo de Moià.

Ens trobàvem puntualment a les 18,00 a la Plaça del costat de l’església responent a la crida de la Dolors Picanyol .

Alguna dada bàsica de Moià, capital del Moianès :

a) la forma normativa del nom (Moià);
b) la pronunciació en el sistema de transcripció de l'Associació Fonètica Internacional ([mu'ja]);
c) la descripció del nom (municipi del Bages);
d) la forma del nom en la documentació més antiga (Modeliano, en documents del segle X); e) l'etimologia (derivat del nom de persona llatí Motilius o Modilius).
e) als seus habitants els encanta el country, com comprovàvem un cop més el dissabte 19 de setembre de 2.009

Aniria saludant amics de :

Artes
Castellar del Vallès
Castellterçol
Collbató
Manresa
Moià
Rubi
Sabadell
Sant Julià de Cerdanyola
Sant Quirze de Safaja
Sant Vicenç de Castellet
Sentmenat
Taradell
Terrassa
Vilanova i la Geltrú
Vacarisses

Al llarg de la tarda, comptava per damunt de tres-centes balladores [hi havia aquí també majoria de dones, i cal fer servir l’article del sexe amb major presència ].

Tothom es manifestava d’acord quan a les idònies condicions del lloc per ballar; aquesta plaça hauria de ser lloc de peregrinació pels regidors d’urbanisme i via pública - almenys dels nostre país - . Res a veure, per exemple amb la Plaça del Treball de Sabadell.

Magnífic el servei de bar a càrrec de la Vicaria, i malgrat no haver-les tastat – marxàvem cap a les 21,00 hores – dono per descomptada la bona feina del Bufet de cuina Gascon Rocamora, quan a la seva especial oferta d’un servei de Pitzes Country.

Aniria en companyia del Joan Vilardell – en aquesta ocasió, la Rosa, la Vicky i el Pedro, tenien altres obligacions que disculpaven la seva absència ], a fer un tomb per Parc , i quan va ser possible entravem a l’església on entre altres notables obres, doneu una mirada a http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/06/la-misericrdia-de-moi.html, un Crist de Francisco Asorey, quina contemplació causa una viva impressió.

Quan ens acomiadàvem dels amics la temperatura ambient arribava als 12 graus.
Castellterçol obria el cicle de ballades d’estiu el 23 d’agost http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/08/currit-irreparabile-tempus-el-country.html i Moià les tancava el 19 de setembre.

Esperem trobar-nos en la tradicional ballada d’hivern, en la que no podeu oblidar-vos dels polars, jerseis i roba d’abric.

© Antonio Mora Vergés

L'hàbit i el monjo

Hi ha una frase de general coneixement “ l'hàbit no fa el monjo “ , que la tinc per absolutament certa quan a la virtut dels interessats, però errada – molt errada – quan a la dignitat associada a la pràctica religiosa.

La major part d'activitats públiques porten associat l'us d'una vestimenta “ especial” , blanca els metges [ un metge sense la seva tradicional “bata , no ho sembla tant, oi ? ]; negra, la famosa toga d'advocats i jutges; blava ,els agents policials en la seva majoria; verda els integrants del cos de la Guàrdia Civil, i algunes unitats de l’exèrcit de terra; les bandes grogues a la roba identifiquen els serveis que fan tasques a la via pública, i els colors llampants a les unitats que treballen en situacions de risc, com el bombers. Hi ha més “uniformes” dins l'àmbit estrictament privat, dependents de comerç, paradistes dels mercats, mecànics , pintors,....... Segur que hi ha havia una raó poderosa per eliminar les sotanes, i els hàbits d'algunes ordres religioses. Confesso que no he sabut trobar-la.

Avui l'església pateix una forta crisis de vocacions, això que és de general coneixement, té – des de la meva òptica personal – una clara relació amb l'absoluta manca de prestigi social associada a la tasca nobilíssima del sacerdoci.

Quina enyorança del tracte reverencial que es dispensava als sacerdots en les parròquies rurals !; recordo amb tendresa la imatge d'alguns comunidors [*] ,

Sant Joan d’Oló,

Sant Pere de Bertí,

ambdós a la Comarca del Moianès – on som dissortadament exemplars únics -.

Santa Maria de Gaià al Bages;

Santuari de la Guardià al Berguedà,

no costa d'imaginar-se al Prevere beneint des d'aquest petit edifici, el bestiar, els camps,... o pregant per demanar la pluja, o cridant a comunió [**] a les tempestes, les pedregades, els vents...

(*)Comunidor : Petita edificació en forma de porxo obert als quatre vents, cobert, situada prop de l’església , on s’aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades.

(**)Comunir : Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.

Ens expliquen que se'n ha restaurat un a Vallfogona del Ripollès, i maldem per anar a retratar-lo.

No hi ha cap presumpció d'honestedat en vestit dels policies,o en les togues dels jutges; tampoc d'eficiència i encert en les bates blanques. Algú però respectaria igualment una policia sense uniforme ?, un jutge amb texans ?, un metge amb pantalons curts ?.

El cleriman “clergymen”, va substituir les sotanes a l’estiu de 1.965, i d’aleshores ençà – curiosament – la davallada de vocacions, a anat parella a l’abandó de la pràctica religiosa.
L’hàbit no fa el monjo ?. Com diu la saviesa popular l’hàbit no fa al monjo, però el manifesta. Fins quan se’l fa servir de disfressa.

© Antonio Mora Vergés

Torres de Taradell

Anàvem l’Antoni Ibañez Olivares, el Feliu Añaños Masllovet, el Tomàs Irigaray Lopez, i l’Antonio Mora Vergés, en algun lloc definia aquest grup, com “ els quatre magnífics “ , i toca ara explicar-ne la raó.



Quan començàvem a recollir i publicar de forma sistemàtica les nostres sortides, entre d’altres llocs al blog coneixercatalunya.blogspot.com, acostumàvem a sortir els abans esmentats; vindrien desprès una llarga munió d’amics i amigues, que han volgut caminar al nostre costat; alguns com el Joan Moliner Manau, el Josep Simó Deu,el Joan escoda Prats, la Irene Tironi Laporte, el Lluis Vila, el Jaume Font, han estat sherpas en els seus territoris habituals, altres han volgut fer un tastet d’aquest coneixercatalunya, i s’hi han quedat enganxats, com el Josep Antoni Uriz, i el Santiago Moya, i finalment hem gaudit esporàdicament de la companyia de moltes persones com, la Carme, la Geni, la Silvia, la Laura, El Toni, la Raquel, la Vanessa, la Paqui, el Josep Maria i l’Albert,.. esment especial pel Josep Maria Perarnau, i per les nostres parelles que de vegades a contracor, formen part d’aquesta aventura; me’n deixo i demano des d’aquí disculpes.


Estem entre els qui creuen que l'arrel “tar” és un orònim amb el significat de “pedra” o “turo”. I en la meva tesis – personal – un cop visitat el Castell de Taradell, un significat possible del nom de lloc fora : turó a la plana nevada.


Per vigilar aquesta plana nevada calien aleshores punts elevats, i d’aquí les torres de guaita i defensa, de les que Taradell en te dos exemplars excepcionals :

El campanar, de planta i tres pisos, reproduït l'any 1929 al Poble Espanyol de Barcelona, que contra el criteri que sembla general, estimo que no formava part de l'església romànica primitiva del 1076. La meva tesis – aquí com en molts altres llocs – és que l’actual campanar sobrealçat amb un nou pis l'any 1799 i modificat els anys 1949-50, fou inicialment una torre de guaita i/o defensa, que esdevindrà posteriorment campanar de la parroquial de Sant Genis.

I relativament proper a aquest, a la plaça del terme, prop de la sagrera de Sant Genís de Taradell s'hi construí una torre i fortalesa, que fou incendiada en la guerra dels Remences (1460) i entre el 1545 i el 1550 el baró de Taradell, Carles de Cruïlles i de Vilademany, hi féu construir una nova fortalesa, que restà inacabada, de la qual en resta una torre quadrada de 14'5 metres d'alçada i tot i que fou construïda a mitjans segle XVI, encara guarda algunes característiques medievals. La torre va servir fins temps moderns com a presó del terme, d’aquí que sigui coneguda com torre de la Presó o torre de Don Carles.

Tot no son pedres, oi ?. I entre els molts al•licients d’aquesta Vila n’hi ha un que mereix fer-ne un especial esment ;

a la Plaça Barceloneta , 19 08552 Taradell (Barcelona), s’hi troba la seu de l’Associació Country d’Osona, una de les més dinàmiques- sinó la que més - de Catalunya.

Per una cosa i l’altra, per les pedres i la gent, Taradell s’ha de conèixer !

© Antonio Mora Vergés

La ballada de les “orange woman’s.” Matricula d’honor.

El programa de festa major deia, Festa Country, exhibició i Ball, 19,00 a la Plaça Calissó.

Es presentaven formalment les orange woman’s de Castellar; el públic que superava amb escreix el mig miler, ocupava els seients i les alçades que envolten la plaça.

El Xavi i la Montse – que impartiran classes a partir d’aquest mes de setembre – havien assumit la responsabilitat d’organitzar aquesta presentació, i cal reconèixer-se’ls la seva entrega i dedicació.

Cada nivell feia una demostració i al ensems el públic els acompanyava ballant damunt la plaça. Una gran participació que quantificàvem en algun moment per damunt de tres-centes balladores, malgrat la polseguera que s’aixecava d'un sòl al que li hauria anar molt bé un rec.

Totes les orange woman’s, superaven amb nota l’extrema mobilitat de la tarima de fusta, que fins ens ha fet témer per la seva seguretat. Ens comenten que s’ha fet una queixa.

Amb el mateix esperit continuaven ballant, quan malgrat la foscor, cada cop més intensa, l’enllumenat continuava sense encendres. Cal planificar acuradament aquests actes, i certament aquest any, hem trobat notables mancances.

L’spiker saludava als amics de Castellar, Barcelona, Moià [ que llueixen també samarretes taronja], Sabadell, Sentmenat, Terrassa i Vacarisses.

La ballada tindria la seva apoteosis final passades les 21,00 hores, des de la tarima, en el comiat s’agraïa l’esforç de les balladores, la presència del públic, i es recordava , la simpàtica convocatòria del grup de Moià:

Per no deixar aquest ritme que portem la gent del country, Country Moià us convida el 19 de setembre a la plaça Major, al costat de l’església, a les 6 de la tarda.

Només 65 balls ! però són fantàstics.

Ah! haurà servei de bar a càrrec de la Vicaria i servei de Pitzes Country a càrrec del Bufet de cuina Gascon Rocamora.

No tenia cap dubte quan feia la crònica de la ballada, les orange woman’s – i els seus mestres - es mereixen sens dubte una matricula d’honor.

© Antonio Mora Vergés

Copagar, codecidir

Catalunya tota està rebotada; passats llargament els trenta anys de l’adveniment del sistema que en diuen “democràtic” , se’ns apliquen encara de forma oberta, grollera fins i tot, paries com en el període feixista. Els estudiants de Catalunya, - les seves famílies – seran els únics de tot l’estat espanyol que hauran de pagar-se l’ordinador.

Això del copagament es va començar a sentir – també només a Catalunya – dins l’àmbit sanitari, i tècnicament és : La quantitat de diner que ha de pagar el pacient per l’assistència sanitària rebuda a fi de completar el seu cost la major part del qual és pagat per la companyia asseguradora del pacient. El sistema de Salud públic es nodreix de les aportacions d’empresaris i treballadors bàsicament, així que s’hagués donat la situació paradoxal de pagar dues vegades pel mateix servei. Algú va aturar aquest despropòsit, però la mala de sensació davant dels contribuents ja va començar a generar un fort rebuig social, per la política i pels politics.

Ens faltaven les noticies, habituals, constants i repetides, sobre les conductes il•lícites, o si més no, inadequades dels nostres representants politics per acabar-nos de malfiar de tota proposta que surti de la seva boca.

I, fa pocs dies el Conseller d’Educació, ens fa saber – sense cap motivació jurídica, com exigeix la llei – que sancionarà a les famílies catalanes amb 150 euros, que s’invertiran en l’adquisició d’ordinadors per als seus fills. La resta d’espanyols – fora sortosament de l’àmbit del nostre conseller - en quedem exemptes.

Si s’ha de pagar – que personalment crec, que no cal – s’ha de poder decidir, i per tant fora lògic que els catalans, puguin comprar el seu ordinador allà on vulguin, Ja fora sarcàstic, que finalment l’administració aconsegueixi – pel gran nombre que li caldran – un preu reduït , i encara es fes seus el ràpels, premis i regalies que generalment s’associen a contractes de gran importància.

La qüestió que trenca el principi d’igualtat davant la llei que recull la Constitució de 1.978, i que implica alhora una discriminació injustificada per als catalans, ha de ser denunciada davant la Justícia per les Associacions de Mares i Pares, les de Consumidors, i per tots el que a títol particular, creguin que no hi ha cap raó que justifiqui – a aquestes alçades del segle XXI – l’aplicació d’aquestes mesures contra el poble de Catalunya.

© Antonio Mora Vergés