L’ARBOÇET. TESTIMONI VIU DEL PERIODE MEDIEVAL. TARRAGONA

Anàvem més enllà de la ‘Frontera Superior’, ens endinsàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, a consciència en ‘ terres de moros’; les Borges del Camp, Alforja ,....

Pertanyent avui a Vilanova d’Escornalbou, trobem el petit poble de l'Arbocet, denominat sovint en la documentació antiga l'Arboç, forma encara usual en el parlar de la gent del veïnat i dels pobles de l'entorn, és situat a la dreta del barranc de Sant Magí, dit aquí barranc de la Palomera.

El 1497 tenia 12 focs, 11 el 1515, 10 el 1553 i 8 el 1563. El 1708 tenia 10 focs i 11 des del 1719 fins al 1773, i 53 h el 1719 i 99 h el 1787, en què consta ja l'església, dependent de Vilanova. El 1833 tenia 92 h, 104 h el 1842, 92 h el 1844 i 60 h el 1960.

Formava part de la baronia d'Escornalbou i almenys des del 1586 de la Comuna del Camp.

El comú de l'Arbocet tingué continuades topades amb el de Mont-roig per problemes de pastures i el 1808 formà amb els de Vilanova una esquadra de paisans armats que s'uní a les de Mont-roig contra els francesos.

La imatge més característica del poble, que defineix la seva silueta, són les tres torres; la del campanar de l'església de Sant Joan, i dues de guaita, una de rodona (on diu la tradició que s'hostatjaven els cristians) i una de quadrada (ocupada pels moros). En la segona sembla que hi era instal·lat el comú del poble.

Tenia forn propi i estigué emmurallat almenys fins al començament del segle XVIII.

Potser en algun moment del passat, el paisatge habitual eren els petits arbres o arbustos de flors blanques, que donen un fruit que es coneix com cirera d’arboç.

Això és la Catalunya de veritat, la que m’estimo !

https://campaners.com/php/campanar.php?numer=6609

L’any  1719 , en el regnat de Felip V d'Espanya, tot i que  ell mai es va intitular així, es constata la creació de  les primeres Escuadras de Paisanos Armados, en aquell context històric   un dels requisits devia ser el sentiment anticatalà.

https://www.eldiario.es/politica/llach-anc-tilda-mossos-herramienta-colonial-pide-reformar-generalitat_1_11595032.html

El precedent de la darrera detenció d'un President de la Generalitat Lluís Companys i Jover (el Tarròs, 21 de juny de 1882 - Castell de Montjuïc, 15 d'octubre de 1940), genera una fortíssima desconfiança en el sistema judicial del REINO DE ESPAÑA 

https://www.elnacional.cat/es/cultura/marc-pons-hitler-entregar-companys-franco_253509_102.html

  Que Sant Joan Baptista  i   Sant Antoni de la  Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  vilanovins ,    vilosellencs ,  barcelonins, pontarrins,  ,noguerencs , aranesos  , andorrans , amazics, illencs,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,   , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits  ,  sahrauís ,    , pescadors , pagesos, ramaders  , menors estrangers no acompanyats, exiliats polítics, victimes del lawfare , del  tràfic de  persones, del narcotràfic, de la violència , de la corrupció   ..    i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!. , 

El 30.5.2024 , s’aprovava l’amnistia, els “ caïnites “, ho tenen clar SI al narcotràfic, SI al tràfic de persones, SI a la corrupció, NO  als drets de les dones, NO al drets de les minories, NO a l’amnistia, NO a la democràcia, NO als menors estrangers no acompanyats,.. . NO,NO,NO,...

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.

50 ANIVERSARI DE LA LLEVA DEL 57

El 25 d’abril es tornaran a trobar, en aquesta ocasió a Casserres ,i ja serà la vegada 34, els soldats de la lleva del 57 que varen servir a la ciutat d’Olot i a l’anomena’t camp de Triall.

Hem feia d’aquell període, una breu síntesi el Gabriel Escursell i i Bartalot;

La lleva del 57 arribava amb el carrilet a la Capital de la Garrotxa quan les primeres ombres del crepuscle començaven a ensenyorir-se del paisatge. Feia un fred intens.

Només una part romandrien a la caserna d’Olot, la resta anirien a Triall, on la suma d’un equip escàs, la alimentació insuficient, el fred extrem que suportaven únicament sota unes fràgil tendes de campanya, va donar com trist resultat, un gran nombre de soldats malats i fins dissortadament alguna mort a conseqüència de la meningitis.

Superat el període d’instrucció que varen fer a Calonge, els soldats del Regiment d’Enginyers Sapadors Fortaleza número 1 amb seu a Olot, es desplegarien per mantenir els accessos i fortificacions a tota la línea de frontera en el tram que va des de la Jonquera fins Andorra. A banda d’Olot hi havia destacaments més o menys nombrosos a ; Figueres, Requesens, Vilajuïga, la Seu d’Urgell, Ripoll, ......

Al Francesc Figueras que va esmerçar en aquesta tasca temps i esforços, es deu principalment la iniciativa d‘aquest retrobament.

Des del record entranyable dels qui formen ja a les files del Cos d’Enginyers Celestials; abans de començar el dinar al restaurant Espai Sant Pau, tothom que vingui sentirà un cop més l’emoció de sentir-se part dels qui al crit de , Lleva del 57, contestaven , presentes !

ELS ANTONI’S DE RIUDOMS.

Hi ha en el santoral catòlic dos Antoni’s molt especials :

Sant Antoni Abat o Antoni Abbàs fou un monjo cristià pioner de l'eremitisme. És considerat el patró dels animals de peu rodó i, per extensió, de tots els animals domèstics, així com dels traginers. La llegenda explica que era un gran amic dels animals i, quan en veia un de ferit, el guaria. Així ho va fer amb un porquet, que, per mostrar-li el seu agraïment, va decidir acompanyar-lo la resta de la seva vida; és per això que popularment se l'anomena sant Antoni del porquet i, també, sant Antoni dels ases.

Tot i l'apel•latiu de Pàdua, el titular – formal – d’aquesta ermita va néixer a Lisboa l'any 1195, al si d'una família noble que descendia del croat Godofreu de Bouillon. El seu nom de baptisme era el de Fernando Martins de Bulhões e Taveira Azevedo va adoptar el nom d'Antoni, en honor de Sant Antoni Abat. El seu patronatge abasta nombrosos sectors socials, tant de mar com de muntanya, i de tota classe d’oficis i gremis. És advocat dels que cerquen matrimoni, i especialment havia estat invocat per les noies solteres que volien trobar marit; però si per alguna cosa es coneix a Sant Antoni de Pàdua és pel seu patronatge sobre els treballadors del sector de la construcció. És el patró tant dels mestres d’obra i constructors, com de tota classe d’artesans de la gaveta, la rajola i la plomada: paletes, manobres i altres oficis relacionats, que l’invoquen contra les caigudes i altres accidents.

Ens arribàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés fins a Riudoms, anàvem de dret a la part alta del poble, on es troba l’ermita de Sant Antoni , posada sota aquesta advocació com a regraciament dels favors rebuts a causa de les pestes del segle anterior, la seva construcció s’inicia l’any 1684 i s’acaba l’any 1702, segons consta a la portada.

L’ermita té una sola nau amb capelles laterals. La coberta és de volta de canó amb llunetes a la nau i sense, a les capelles. A la capçalera hi destaca un retaule xorigueresc del 1745. A la sagristia hi ha una porta barroca. La façana és rematada amb una espadanya.

S’obre poc al públic: teníem ocasió d’accedir-hi la Setmana Santa d’aquest any 2.010, i segons la persona que n’estava al càrrec s’obre també el 17 de gener, dia de Sant Antoni Abat.

M’expliquen que la construcció va generar polèmiques amb Reus, que defensava – segons la meva font –una millor destinació per a les pedres- que la construcció d’aquesta ermita. De sempre entre ambdós poblacions hi han hagut diferències, que la filiació d’Antoni Gaudi i Cornet, reclamat alhora com a fill d’una i altra població, han fet sortir de l’àmbit estrictament provincià, per adquirir categoria universal.

El topònim Riudoms ens parla d’un paisatge molt diferent al que avui podem veure, i del que potser les Termes en son la darrera evidència.

Conservo la grafia castellana del meu nom, per deixar constància eterna que a l’Espanya cristiana que va sorgir de la Guerra 1936-1939, el Regim i l’església - com si fossin la mateixa cosa – no permetien fer-ho no ja en català, sinó en qualsevol altra llengua, que nos fos ‘ el cristiano’ com ens deien els feixistes.

© Antonio Mora Vergés

La Passió de Sant Quintí. El Romànic industrial. Castellbisbal.

Ens costava al Tomás Irigaray i López i l’Antonio Mora Vergés, localitzar Can Pedrerol de Baix dins quina propietat es troba l’ermita de Sant Quinti. Ens saludava un rètol, Propietat privada, prohibit el pas.

L’any 1.913 el Josep Salvany i Blanch, recollia imatges d’aquesta ermita, que situava però en el terme del Papiol. La casa i la petita capella, es conserven, quasi 100 desprès perfectament. L’indret però, situat avui dins d’un polígon industrial , i afectat pel pas de totes les infraestructures imaginables, fora del tot irreconeixible pel fotògraf genial, nascut a la veïna població de Martorell.

El sant d’Amiens , a França [ on segons la tradició va morir decapitat al segle III ] , va ser objecte d’una discutida passió, que va acabar amb la seva execució, que – com totes les execucions – va ser un acte de vilesa. Amb tot el Sant va morir una única vegada.

L’ermita romànica del segle XII, d’una nau, amb planta rectangular i volta amb absis i absidiola , amb campanar de cadireta per a dues campanes, i de la que s’afirma que mai ha esta restaurada, situada sota els ponts on conflueixen les autopistes de Barcelona i Girona, damunt del llit del riu Llobregat, pateix totes les hores del dia, i tots els dies de l’any, el soroll infernal d’aquesta artèria de comunicació – de peatge – en aquest país de peatge que des de fa mil anys s’anomena Catalunya.

A Catalunya tenim una bona part del patrimoni històric situat en polígons industrials ; les grans cases que disposaven d’ermita es localitzen sempre apartades dels nuclis de població, i quan en el modern planejament urbanístic es planteja separar les activitats de fabricació dels espais dedicats a vivenda, indefectiblement les naus s’alcen al costat de les ermites. Això dona lloc a un fenomen que nosaltres qualifiquem com el romànic industrial.

Dissortadament el bon estat de Sant Quintí, és l’excepció i no la norma.

Honestament en una Catalunya lliure difícilment es podria fer pitjor.

© Antonio Mora Vergés

EL CATLLAR, EN ELS LÍMITS DE XARQ-AL-ANDALUS. TARRAGONA

Remuntàvem el curs del Gaià la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, més enllà dels sorrals la província de Tarragona és tant o més desconeguda que les terres interiors, que de fa anys anomeno com ‘el Forat Negre’.

Ens aturàvem al Catllar; quan al topònim, atenen al fet que el lloc es trobava en algun moment dins Xarq-al-Andalus, possiblement derivi del mot àrab Kelat, Qalat, Qelat, Kalat o Kalaat (segons la transliteració) , que significa Castell.

La vila del Catllar fou bastida sobre un turó de 59 m d'altitud, a la riba dreta del riu Gaià i sota la fortificació que possiblement hi alçaren els ‘invasors’ i que ampliaren – sens dubte - els primers senyors cristians. Al llenç de mur que uneix les dues torres hi una part feta amb opus spicatum.

La negació sistemàtica de les aportacions de la cultura àrab, és un atemptat a la intel•ligència; desprès de la marxa dels sarraïns – parlar de reconquesta és força vanitosa - el terme del Catllar formava part del territori cedit pel comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, a Ponç de Montoliu el 1066.

L'any 1186 els germans Bernat i Arnau de Viver, juntament amb els seus fills de cognom Montoliu, feien donació dels delmes i altres coses a l'església de sant Joan Baptista del Catllar, al capítol catedral i a l'arquebisbe de Tarragona.

Des del segle XIV la vila era closa per les mateixes cases que hi feien de muralla i tenia un portal que donava accés al castell. La construcció del raval i del carrer de França, a principis del segle XVII i al XVIII, respectivament, són expressió d'un notable creixement urbanístic.

Des del segle XIV hom parla del "terme y baronia del castell del Catllar". Integraven el seu terme, a més de la vila, un nombre important de masos, les quadres del Masnou i de Vespella, la Plana, el petit veïnatge del Mas Moragues i l'Argilaga, l'església de la qual formà part de la parròquia del Catllar fins a 1867. La població disseminada tradicional dels masos, important al terme del Catllar fins al segle XIX, desapareixerà a meitat del segle XX, però deixarà pas a les urbanitzacions, una població disseminada encara més important.

El senyoriu del Catllar romangué en mans dels Montoliu fins el 1344, quan Humbert de Montoliu el vengué a Pere de Requesens, senyor de Butsènit i Bellmunt. El seu fill, Berenguer, el vengué a Bernat d'Olzinelles, tresorer i conseller del rei Pere IV, pel preu d'11.000 lliures. El 1352 aquest el donà al seu fill Bernardí amb ocasió del seu casament. Tanmateix, el 1362 amb la mort del seu fill el feu fou heretat per Beatriu, la seva néta, sota la seva tutela. El 1365, arran de la mort del seu avi, Beatriu d'Olzinelles fou posada sota l'empara reial per evitar les agressions reiterades que experimentaven llurs drets i béns al Catllar. Poc després maridà amb Guerau de Queralt, fill de Dalmau I de Queralt, senyor de Santa Coloma. Fou succeïda per la seva filla Joana de Queralt que maridà amb Ramon de Castellar. El 1426, la seva filla Elionor contragué primeres núpcies amb Joan de Bardaxí, i, després de 1430, segones amb Arnau Roger, comte de Pallars. Del segon matrimoni nasqué Elionor de Pallars que maridà amb Joäo Vaz de Almada, comte d'Avranches, que formava part del segui del conestable Pere de Portugal. El matrimoni la situà en el bàndol oposat al rei Joan II en la guerra que aquest feia contra la Diputació del General de Catalunya. El 1466 la seva mare la declarava hereva universal sempre que retornés a l'obediència reial. Això no succeí i els béns foren posats sota la tutela reial, si més no, fins el 1478. Durant la Guerra civil catalana (1462-72) el Catllar estigué de part de la Diputació del General. El castell esdevingué un enclavament militar important. El 1465 fou assetjat pel comte de Prades, que combatia en el bàndol del rei, però no aconseguí de retre'l. Pocs dies després el seu defensor, Menaut de Beaumont, el lliurà als reialistes quan s'assabentà que el prior de Navarra havia lliurat Vilafranca del Penedès a Joan II.

El 6 d'agost de 1481, Elionor de Pallars, sense fills, amb un matrimoni difícil i carregada de deutes, feu donació de la baronia del Catllar al seu parent Dalmau I de Queralt, baró de Santa Coloma. Tanmateix, el 1488, malgrat la donació, la mateixa Elionor atorgà testament a favor del capítol catedral de Tarragona, que havia adquirit determinats drets sobre el Catllar mercès a uns censals esmerçats per la seva mare, Joana de Queralt. Les dues decisions, evidentment contradictòries, enfrontaren judicialment als Queralt i als canonges tarragonins durant tot el segle XVI. Amb tot, fou Dalmau I qui prengué possessió de la senyoria del Catllar el 26 d'abril de 1489. Els Queralt sojornaren sovint a la vila fins a principis del segle XVII, quan el seu ennobliment com a comtes de Santa Coloma, atorgat el 1599 pel rei Felip III, els apartà del Catllar en favor de Santa Coloma de Queralt i amb el temps de Barcelona. La puixança dels comtes de Santa Coloma, afavorits sempre per la corona, portà el 1638 a Dalmau III a esdevenir virrei de Felip IV a Catalunya. Problemes econòmics, barrejats amb intents desesperats d'evitar l'absorció total del Principat dins la corona de Castella ocasionaren la seva mort el 7 de juny de 1640, Corpus de Sang. També aquesta vegada el Catllar s'arrenglerà contra el rei. El 1641 la vila patí diversos saqueigs i vexacions per part de les tropes castellanes, i dins del seu terme foren atacades les forces reials de Federico Colonna, conestable de Nàpols i príncep de Butera. El 12 de maig de 1842 Joan Baptista Maria de Queralt i Silva va vendre la baronia del Catllar al comerciant vigatà Josep Safont, a qui devia diners.

Fugiu ‘dels parcs turístics’ com de la pesta, la Catalunya real, oblidada sistemàticament per les autoritats politiques, i la intel•lectualitat que viu de les ‘menjadores públiques’, és el millor dels nostres actius.

© Antonio Mora Vergés

FERRAN, CONTINUA EL VIATGE PER LES TERRES DEL RAP PENAT

Anàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, fins a Ferran, actualment Poble del municipi de Tarragona (Tarragonès), situat a la dreta del Gaià, fou cap de l'antic municipi de Tamarit (s XIX), el motiu de la nostra visita era recollir imatges de l’antiga torre de defensa , sobre la que modernament s’ha bastit un edifici en forma de castell senyorial.

Em crida l’atenció la figura d’un rat penat a la façana del que s’anomena avui Castell de Ferran ; segur que per la naturalesa dels qui acostumen a posseir aquests edificis, hi ha qui pensa en un vampir, però malgrat la seva grandària representa l’animal que corona els escuts del Regne de València, el Regne de Mallorca i la Ciutat de Barcelona [ malgrat que aquesta darrera, en les successives reformes s’ha desfet d’aquest símbol ].

La pregunta és evident, d’on ve i que representa el rat penal ?. Quan el rei Jaume I decideix envair València i prendre-la als sarraïns, s’emporta amb entre d’altres al Baró de Castellvell, Senyor d’Altafulla, que pertany a la molt noble família dels Entenza , i que serà testimoni del paper principal que en la conquesta de València tingué el rat penat. Hi ha fins a quatre versions diferents :

Les tropes catalanes tenen el campament a Ruzafa, i dins la tenda del Rei un rat penat hi dorm. Costa de creure, ja que aquestes bèsties necessiten sobretot foscor i silenci. El rei diu que el deixin estar, i fins que evitin fer més soroll del estrictament necessari. Una nit, el rei es desperta en sentir un cops forts de timbal, i comprova que les tropes sarraïnes estaven apunt d’agafar-los desprevinguts. Desprès de la batalla que els dona la Ciutat i el Regne de València, demana que es localitzi a l’autor dels cops de timbal, per acabar descobrint que ha estat el rat penal, llançant-se contra el timbal fins a despertar-lo. Decideix posar la bèstia dalt de l’escut de la Ciutat.

Hi ha també qui atorga al rat penal, el paper de salvador del rei, interposant-se en el camí d’una fletxa que li anava de dret al cor. L’acte heroic del rat penal rep el seu just premi. Jaume I Decideix posar la bèstia dalt de l’escut de la Ciutat.

S’explica que un rap penat s’aturà justament damunt del casc del rei, i aquest entén el missatge: cal estar vigilant , i ser alhora que ràpid , audaç. La victòria porta a sa reial majestat a decidir que en endavant aquest sigui el símbol del nou regne cristià.

Encara finalment es diu que els àrabs havien aconseguit domesticar els rats penats, que els feien la feina de lliurar-los dels mosquits. Aquesta habilitat de controlar les bèsties, està en totes les històries de dracs i d’altres animals del nostre bestiari festiu. I un dels seus profetes, diu al poble que mentre voli el rat penal del seu rei, València serà àrab. El rat penat s’apropa tant al rei Jaume I per a veure el drac que porta en el seu escut d’armes, que aquest pot agafar-lo i efectivament, València es lliura al rei cristià. Això – ni cal dir-ho, oi ? – porta al rat penat dalt de l’escut .

Podeu triar la que més ho agradi. Només els qui varen estar presents en aquella batalla tenen el dret de col·locar el rat penat, ja sigui en els seus escuts, ja en qualsevol representació dins de les seves propietats.

Prop del mar , entre la desembocadura del Gaià i la punta de la Móra , es troba el castell de Tamarit; l’indret és de propietat privada, fou adquirit pel ciutadà nord-americà Charles Deering que hi ha fet importants reformes, que han conservat en gran part la seva estructura medieval.

Potser el referent – humorístic - de Catalunya son els EUA, i no Polònia, oi ?

Quin país !

© Antonio Mora Vergés

SANTA PERPETUA DE GAIÀ. EL TRESOR DE LA CONCA DE BARBERÀ

Veníem de Querol la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, el paisatge ens tenia corpresos, i esperàvem expectants la visió de Santa Perpetua de Gaià, que l’any 1.912 ja havia captivat al Josep Salvany i Blanch, i ha inspirat entre altres al Josep Santesmasses , paraules eloqüents i admiratives :

"...damunt la remor del Gaià, la meva torre és altiva, fàl•lica, ben cossada. El meu món és calma de silencis humans, és color de verd de bosc, de grocs de petits rostolls estiuencs i de blaus i ocres de roca. És silenci de records esmorteïts de temps massa llunyans. Es pessebre de petites figures: l'hortet, el riu (que no és de plata), la molsa, les cases de suro, la cova, el molí i el castell dels reis. Si sóc tan bella com diuen, per què m'obliden els homes?"

Intentaré recollir també jo imatges d’aquest indret màgic, del que trobo la següent informació :
No consta l'existència d'una església dedicada a santa Perpètua, - [Cartago, 203]. Màrtir d'Àfrica. De noble família, en la seva etapa de conversió va ser empresonada amb el seu fill lactant. Es va fer batejar malgrat les pressions de la seva família i va patir martiri. Va redactar per si mateixa part de les valuoses Actes de la seva passió- ; això s’explicaria pel fet que l’indret estigué sota el domini sarraí, i com en altres llocs un cop reconquerit, fos l’advocació de Santa Maria la que prengués el seu lloc a la capella del castell de Santa Perpètua, l'any 1172 .

D'aquest edifici en resta la porta, encastada a l'actual presbiteri, que demostra que el nou edifici, alçat l'any 1806 segons la data que figura a la porta, es va orientar en una direcció diferent a l'església primitiva. És un temple de grans dimensions, d'estil neoclàssic, d'una nau dividida en cinc trams, al primer dels quals està situat el campanar. A l'interior hi destaquen les pilastres corínties que suporten un fris que recorre tot el temple.

La torre fou construïda al segle X, presenta la particularitat de tenir forma triangular. Mesura 14 metres d'alçària. Estava dividida en planta baixa, tres pisos i terrassa emmertelada.

Hi ha una segona església romànica , la de Santa Susanna , situada molt a prop del castell i l'església de Santa Maria, al costat de la carretera La coberta és a base de voltes de canó amb llunetes. El conjunt es troba abandonat i molt deteriorat. Al seu costat estava el vell cementiri.
La capella de Santa Susanna és esmentada l'any 1012, abans de les ràtzies sarraïnes de començament del segle XII, que la deurien deixar malmesa. Era un edifici preromànic de planta rectangular que es va refer al llarg del segle XII, època a la qual pertany la volta de canó i els arcs formers. Se sap amb certesa, per una làpida avui desapareguda, que va ser molt modificada durant la primera meitat del segle XIV. D'aquella època són les capelles laterals obertes als dos costats de la nau i el presbiteri carrat. La porta romànica de la façana de migdia, de dovelles roges, va restar inutilitzada i se'n va obrir una de nova a la banda de ponent.

Tot plegat es troba en un evident estat d’abandó.

Pobra Catalunya !

© Antonio Mora Vergés