SANTA ÀGATA DE CLARIANA DE CARDENER AL SOLSONÈS

L’Enric Sànchez-Cid comença amb aquesta crònica a fer-nos partícips de les ermites, capelles, esglesioles i esglésies, on ha trobat carreus foradats com a us de finestres, gelosies i òculs. El tema – gens estudiat pel que tenim coneixement - sembla molt interessant, i agraïm des d’ara les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Santa Àgata de Clariana de Cardener, la trobareu anant en direcció Solsona per la Carretera C-55, per accedir-hi cal que esteu amatents al trencant que hi ha al Pont de Buidasacs, indicat a mà dreta i que us aconsellem visitar també – des del pont l’ermita és perfectament visible dalt del turó - i tot just quan us torneu a reincorporar a la carretera, trobareu a l’esquerra un camí de terra que en 500 metres us deixarà al pla de Santa Àgata.

Santa Àgata és un edifici històric del municipi de Clariana de Cardener (Solsonès), que data del segle X, i que forma part de la diòcesi de Solsona. Està inclòs dins la llista del Patrimoni Arquitectònic Català. És un dels pocs edificis preromànics que es coneixen al Solsonès.

Santa Àgata de Clariana és una església d’una nau rectangular, molt allargassada, orientada d’est a oest, capçada a llevant per un absis de planta de ferradura, tant per fora com per dins. Això dóna una originalitat a la seva arquitectura, ja que no és freqüent aquesta forma absidal, que sols retrobem en la comarca del Conflent, con a Sournià, a Fonolleda i en els absis laterals de Sant Miquel de Cuixà.

Dues finestres d’una simple esqueixada, obertes amb un sol bloc de pedra, donen llum a l’interior de l’absis. La del migdia s’ha refet, aprofitant una pedra monolítica d’una finestra primitiva que estava encastada en el mur de tramuntana.

La paret nord i la de ponent conserven la seva factura original preromànica, fetes amb pedres simplement trencades, disposades molt irregularment, menys en les arestes de la nau on hi apareixen carreus grossos i ben escairats. La poca amplada d’aquestes parets fa suposar que la coberta era de fusta i que, més tard, va ser substituïda per una volta de maó pla. El mur de migdia, on hi ha la porta actual, està disposat en filades de carreus uniformes, que es podria datar en un temps més tardar. S’ha recuperat la porta primitiva que conserva la forma de ferradura. Aquesta porta situada a tramuntana, és un dels elements més significatius de l’edifici.

Al segle XVIII, tot l’edifici sofrí grans transformacions, adaptant-lo als nous aires de l’estil Barroc. Seguint altres criteris litúrgics, posaren un retaule davant de l’arc triomfal i convertiren l’absis en una sagristia. Tot l’arc preabsidal havia quedat molt malmès, però, un cop netejat, s’ha pogut veure com en la part esquerra s’hi dibuixava un arc de ferradura, fet amb llosetes acantonades. Aquest arc dóna a l’absis un peculiar relleu preromànic.

Hi ha poques dades d'aquesta església. Formava part de la influència del castell de Cardona i dels vescomtes d'Osona. Malgrat tot, l'edifici es pot datar del començament d'època romànica, la seva consagració va ser cap el segle XII.

CENTRE UNIÓ AGRÍCOLA D’ÒDENA

No trobava cap dada en relació a l’arquitecte i/o mestres d’obres, que es va fer càrrec d’aixecar aquest edifici que s’inaugurava l’11 de gener de 1931. Sense perjudici de demanar la informació a l’Ajuntament, agrairem – com sempre - les vostres aportacions a l’e.mail coneixercatalunya@gmail.com

Desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, l’associació fundada sota la denominació “Unión Agrícola”, va passar a dir-se “Centro Local”, a partir d’uns nous estatuts presentats el 27 de març de 1947.

En data 3 d’abril de 1977 es va formalitzar la donació de l’edifici de l’entitat a l’Ajuntament d’Òdena.

En els primers anys de la ‘Democraciola’ , el local es va denominar “Centre Cultural i Recreatiu”.

A partir de la darrera remodelació l’any 1999, s’ha tornat a recuperar la denominació ‘Centre Unió Agrícola’.

Disposa d’una superfície de 290,25 m2 amb un pati de 144 butaques extraïbles (s’amaguen sota l’escenari) i dues ales laterals amb llotges amb 49 cadires; les proporcions del local, que no disposa de climatització, impliquen habitualment pels usuaris , el fet de patir molta calor a l’estiu i fred a l’hivern.

Rebíem una imatge en blanc en negre on segons ens expliquen apareix el Centre Unió Agrícola, en el marge inferior dret.

L’afegirem a les fotografies històriques que ens enviava el Xavier Jorba.

LES FONTS DE LA ‘PETITA CERDANYA’, O DE SANT JULIÀ DE CERDANYOLA DEL BERGUEDÀ

la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, fèiem camí en aquesta ocasió pel terme de Cerdanyola del Berguedà, en direcció al Santuari de Falgars.

Al lloc se’l coneix també com l’Olla de Sant Julià de Cerdanyola; el poble és enmig d’una àmplia vall sobre Guardiola del Berguedà , i el PR C-129, del que em fet part del recorregut en la Caminada Popular que organitza el municipi, recorre el voltants muntanyosos. Li escauria incorporar en el seu escut aquesta característica, i enlloc com aquí estaria justificat lluir i àdhuc reivindicar una Olla; res però més lluny d’aquesta realitat, us deixo un enllaç a l’escut dissenyat en la línia de les ‘fantasies heràldiques’ que sota l’influencia de Walt Disney – permeteu qualificar-la de ‘perversa’ – s’han generalitzar al nostre país en els darrers anys.

Quant arribés al poble per la carretera que passa al costat de l’ermita de les Esposes, molt a prop de l’indret de les Nou Fonts, primer et sorprenen la quantitat de parets de pedra seca i després el veure’t rodejat de muntanyes cobertes d’espessos boscos.

Els cingles del Banyadors, la Coma Verda i la solana de Cortielles formen els límits septentrionals i llevantins i separen el terme de la Vall de Lillet. Els cims de la serra del Mill al sud i la serra de Catllaràs al SE. separen el terme de Sant Julià, de la Nou del Berguedà i de Castell de l’Areny.

El topònim – com acostuma a succeir – ens descriu perfectament un espai, en aquest cas concret, una naturalesa ubèrrima que ens ofereix per arreu una deu d’aigua, nombrarem només tres d’aquestes fonts que hom troba troben per la pista asfaltada que condueix a Falgars.

Sortint del poble trobem la Font del Castell, neta i ben cuidada. Més amunt la Font de Sant Antoni, ens crida l’atenció la imatge del Sant fet de rajoles de ceràmica , i també les alçades de la serra de Catllaràs; finalment la font a la cruïlla del Santuari de Falgars.

Aquestes terres son una benedicció.

EL SAIOL COMTAL A MOIÀ.

Anava a Moià amb motiu de la Ballada Country, a favor de la Vida, i contra les retallades en els drets més bàsics de la ciutadania; al treball, a tenir una llar, a viure una existència digna, a la sanitat universal, a l’educació obligatòria i de qualitat,... com altres entitats els diners recollits els lliuraríem a la Marató contra la Pobresa.

Aprofitava per arribar-me fins al Saiol, un magnífic edifici de tres pisos i portal clivellat amb torre central de planta quadrada de quatre pisos i teulada a quatre vessants, encarat a llevant.

L’origen del topònim és incert, recollia algunes hipòtesis :

Del Diccionari de d’Institut d’Estudis Catalans.

SAIA f. Túnica talar que usaven els homes i les dones
Etimologia: del llatí *sagĭa, derivat de sagum, ‘túnica curta, vesta militar’.
Faria referència que l’edifici ‘vesteix’ un petit promontori del terreny.

SAIOL, -OLA adj. Varietat de figuer i de figa (Fabra Dicc.). V. sajola.
Faria referència a l’existència en aquest indret d’un petit nombre – és un diminutiu llatí ol/ola – de figueres d’aquesta espècie.

El parament presenta diverses obertures en les que es pot observar un bon treball escultòric. L'accés a l'edifici es fa per un arc de mig punt de grans dovelles de pedra.

Destaca del conjunt una torre central quadrada coberta a quatre vessants en la seva part central damunt de l'eix de l'arc abans esmentat. Al costat sud hi ha una altre torre més petita, també quadrada. La coberta del mas és de teula a una vessant.

S’explica d’aquest edifici on son visibles mostres de diferents estils arquitectònics : Medieval, Gòtic, Modern, Renaixement, que va ser palau d'esbarjo dels comtes de Barcelona. Altres fonts l’esmenten com "la casa-habitació" d'un empleat dels comtes i després dels reis d'Aragó.

Té l'aspecte d'una casa forta del segle XVI.

L'any 1819 va ser comprat per la comunitat de presbíters de Moià, cosa que va fer que rebés la denominació de Torre dels Capellans.

Fins fa 50 anys encara era una masia.

Posteriorment va esdevenir una residència per gent de Barcelona i a l'abril de 1978, en Xavier Mas i la seva esposa van firmar un contracte pel qual el Saiol entrava en lloguer.

Fa més de 20 anys s’habilitava per fer colònies escolars, estades de turisme familiar i d’esplais, i avui continua donant aquest servei.
http://saiol.net/docs/Regl_Regim_int_Saiol.pdf

LA MASIA DE SANT HILARI D’ABRERA

No hi ha cap mena d’indicació per arribar fins al carrer, al final de la urbanització del mateix nom, des del que se’m fa visible la part posterior – molt malmesa- d’aquesta casa documentada el 1252 al testament de Ramon de Voltrera, senyor del castell, que deixà, juntament amb la casa de Sant Hilari, al seu fill homònim, Ramon de Voltrera.

Al segle XVI la finca s'anomenava Quadra de Sant Hilari.

A la primera meitat del segle XVII apareix documentada al "Llibre de la cobrança de l'oli", on es registraven els lliuraments periòdics d'oli a l'església.

la construcció actual – molt, i molt deteriorada - correspon bàsicament a la reforma de principis del segle XX (1913-1914) i alguna altra menor de més recent, com la construcció d'un nou portal sobreposant-se a l'original, que es veu mig cegat, sota seu. Els bancs, el rellotge de sol i les motllures que ressegueixen les finestres i llurs ampits, són de dita reforma. L'interior també ha estat molt canviat.

Em sorprenia llegir :
Àmbit: Patrimoni immoble
Tipologia: Edifici
Ús actual: Residencial
Titularitat: pública

Únicament un gos amb clares senyals de passar gana, em venia a rebre, i en adonar-se’n que no duia res per oferir-li [ desconeixia la seva trista situació ], em deixava dur a terme la meva tasca de retratar aquesta en un temps magnifica Masia de tipus basilical, amb el cos central més aixecat; està formada per planta baixa, pis i golfes.

La façana principal està orientada cap a migdia. La porta d'entrada, d'arc de mig punt adovellat, té una finestra i un pedrís a cada costat. Al primer pis hi ha quatre finestres emmarcades amb motllures de pedra acabades en caps de terracota, que representen diferents besties.

A la mateixa alçada hi ha un rellotge de sol esgrafiat que data de l'any 1911 i que està coronat per un gerro de flors de pedra. És de tipus vertical declinant i té molt esborrades les línies horàries i les xifres.

Les golfes, al cos central, tenen dues finestres d'arcs de mig punt amb un ampit motllurat de maons de dos colors. La teulada, a dues aigües perpendiculars a la façana principal i trencada pel cos central de les golfes, acaba amb un ràfec sostingut per permòdols.

Si com diu la fitxa de patrimoni l’edifici és de titularitat Pública, a qui pertoqui , els hauria de caure la cara de vergonya.

IMATGE DE MANRESA, AL FONS LA SEU

M’aturava per fer la fotografia d’un espai vist milions de vegades, pels manresans per descomptat, però també pels que entraven o sortien de la Ciutat, abans que les carreteres que la circumval•len , n’estrangulessin el creixement.

Em refereixo està clar al Pont Vell, i a l'església col•legiata de Santa Maria, coneguda també per Santa Maria de l'Alba i popularment - bé que impròpiament malgrat que l’any 1884, el Sant Pare Lleó XIII, atorgà honors de basílica al temple - per la Seu, que és el monument més representatiu de la ciutat de Manresa, i un dels edificis cabdals de l'art gòtic català.

L'església es dreça en el planell superior del Puigcardener, dominant la ciutat, al lloc d'una d'anterior, esmentada el segle X, i substituïda el segle XII per un temple romànic.

L'església, d'estil gòtic català, és d'una nau amb absis poligonal, amb capelles laterals i girola, coberta amb volta de creueria sobre 18 pilastres de secció vuitavada. La nau, d'una alçada excepcional a Catalunya, és apuntalada a l'exterior per 18 arcbotants i il•luminada per una trentena de grans finestrals amb vidrieres polícromes historiades. Aquests dos elements l'acosten a la tipologia del gòtic europeu. Les dimensions del temple són 68 metres de llargada, 33 metres d'amplària i uns 30 metres d'alcària. L'amplada de la nau (18'5 metres ) fa que sigui, després de la seu de Girona, una de les naus gòtiques més amples d'Europa. El campanar de torre, de planta quadrada, té una alçada de 50'5 metres. Era rematat per una balustrada substituïda per una barana neogòtica, obra d' Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874 - 1949) . Des del punt de vista arquitectònic, l'església té un gran interès per la solució intermèdia, de síntesi, que adopta entre l'estructura de temple d'una nau i l'estructura de tres naus, en la qual les capelles laterals -gràcies als grans arcs que les comuniquen- fan l'efecte visual d'unes col•laterals. És per això que calgué construir els arcbotants, ja que calia descarregar el sector que a la part baixa estava foradat amb grans arcs per tal de produir aquest efecte de tres naus. Amb tot, alguns autors creuen més propi parlar de contraforts profunds a dos nivells, que no pròpiament d'arcbotants.

Presideix el temple des de l’altar, la imatge de la Mare de Déu de l’Alba, còpia de la gòtica original que fou cremada intencionadament al 1979.

EL TOSSAL DE MIRAVÉ A PINELL DE SOLSONÈS

Anàvem la Rosa Planell Grau, el Miquel Pujol Mur, i l’Antonio Mora Vergés; ens aturàvem davant la visió magnifica de la Rectoria, i l’esglesiola de Sant Pere de Miravé – Miraver, en algunes fonts – el topònim Miraver, Miravé , com Miravet, ,.. ; evolucionen etimològicament de l’àrab ‘murabit’. Els àrabs deixaven al seu darrere – en indrets com aquest- i amb la missió d’assegurar la retirada de les tropes, petits col•lectius de guerrers seleccionats, tant per la seva destresa militar, com per la seva fe.

La descripció tècnica pel que fa a la Rectoria – avui està força desfasada - ens diu : Edifici format per diversos cossos annexes però tots ells amb teulada a dues vessants, a diferents alçades però tots amb el carener seguint la mateixa direcció. El cos principal consta de planta baixa, dos pisos i golfes i té adossat un altre de planta baixa i un pis. Davant d'aquest últim s'adossa una altre construcció de forma perpendicular on s'obre una gran galeria al primer pis i un porxo a la planta baixa. En tota la casa es combinen les obertures allindades i els arcs de mig punt. Hi ha un pou que puja adossat a la façana fins al primer pis. Un mur envolta el recinte.

No així pel que fa a l’Església de Sant Pere, de la que diu ; edifici d'una nau i absis rodó, el parament és de grans carreus fent fileres regulars.

Només es conserva d'època romànica l'absis i el mur sud-est amb la porta d'arc de mig punt adovellada i una finestra romànica a l'absis. També d'aquesta època es conserva un gran carreu rectangular, en un angle de la sagristia, on hi ha esculpida una figura humana, en posició apaïsada, amb els braços aixecats aguantant una pedra.

L'afegit frontal data aproximadament de l'any 1700. Està coronat per un campanar d'espadanya de dos ulls.

El cementiri – on dormen històries, que demanen ser contades - està adossat a l' església.

Un gran ocell sobrevolava per damunt d’aquest espai perfecte.