LA CASA DE LA PRIMERA AUTORITAT DE L’ARBOÇ

M’aturava per retratar la Casa de la Vila de l’Arboç; és un edifici de quatre plantes. Els baixos presenten una portalada d'arc de mig punt adovellat, amb l'escut del poble a la clau i una finestra a la banda dreta d'arc lobulat.

El pis noble consta d'una gran balconada que recorre tota la façana, sostinguda per mènsules i amb una base decorada a la part de sota per rajoletes que descriuen un zig-zag. L'esmenta't balcó té dues portes balconeres de llinda separades per l'escut de la vila.

La segona planta té, igual que la tercera, dues finestres rectangulars amb base i llinda. L'edifici és rematat per una barana de pedra.

Llegia de la descripció tècnica – l’edifici estava tancat amb pany i forrellat - que a l'entrada cal destacar una composició que representa l'antiga vila de l'Arboç, signada per Fontanals, i a ma dreta, una pintura mural feta per l'Escola d'Art de Tarragona on podem veure els edificis destacats de la vila (plaça de la Badalota...) així com la representació de les danses i costums de la vila (Ball de Bastons, Minyons de l'Arboç, les puntaires, ...).

D’ençà de 1808 està fefaentment acreditat que aquest edifici era la Casa de la Vila, ja que les tropes napoleòniques el van cremar totalment. L’Arboç superava de poc les 1200 ànimes.

Amb anterioritat al segle XVI els jurats es reunien en una casa de lloguer del carrer de la Palma.

L’any 1825 per tal d'engrandir-lo es va comprar un immoble a J. Fidel i Torrents.
L'edifici fou restaurat l’any 1847.

L'any 1969, es va decidir fer una nova restauració que li donà el caire actual. L’Arboç superava les 2.000 ànimes.

L’any 1971 fou habilitat un pis pel secretari, i se’n aixecava un altre per l'agutzil.

No tinc clar que actualment sigui la seu de l’Ajuntament, sou pregats de confirmar-ho i/o d’esmenar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANT ISCLE I SANTA VICTÒRIA DE BAGES

De totes les esglésies del terme de la ciutat de Manresa, la de Sant Iscle és la primera que apareix amb aquesta advocació a la documentació. L'any 950 trobem ja una permuta feta per Gundrig i la seva esposa Ermessenda, a Sal•la, fundador del monestir de Sant Benet, d'unes terres a l'Angle, al costat del riu Llobregat, prop del Montpeità. A canvi reberen terres situades al camp del Bages, junt a la casa de Sant Iscle. Les terres de l'Angle foren les que reberen els monjos de Sant Benet per a fundar el monestir. BENET (1985: 196).

Aquesta església també apareix esmentada com a dependent de la canònica de Santa Maria de Manresa en la restitució de l'acta de dotació antiga de l'església Manresana feta entre el 914 i el 947.

L'església de Sant Iscle també apareix a la restitució de l'acta de dotació de l'església de Santa Maria de Manresa el 1020, per la qual cosa es creu que l'església ja era aixecada a principis del segle X. És més, cal pensar que segurament no fou derruïda durant l’ incursió sarraïna del 999. BENET (1985: 196).

En el decurs del segle XI tenim diverses referències documentals sobre l'església, el lloc i els propietaris de Sant Iscle. En primer lloc tenim que al 1035 apareix un sagrer o sagrera entorn a Sant Iscle, la qual cosa permet deduir que l'església estaria ja consagrada, i al seu entorn s'agrupaven algunes cases. L'any 1066 aquesta sagrera ja rep el nom de Vil•la, senyal de que el nombre de cases i habitants era ja important. D'altra banda l'any 1066 l'església apareix citada com a parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria. BENET (1985: 196). L'any 1065 en la venda d'un alou situat a la parròquia de Sant Fruitós, al Camp de Bages, feta per Ermengol, fill de Guillem, a favor de Guisand de Lluçà i Adalgarda, es diu que termeneja: a l'est amb el riu Sant Fruitós, al Sud amb l'alou de Bovet, a l'oest amb el coll de Manresa, i al Nord amb l'església de Sant Iscle. SALVADÓ (2003:584)

A la zona d'aquesta parròquia, de límits imprecisos, el monestir de Sant Benet de Bages també hi tingué propietats, com les que al testament del vicari de Manresa, Bernat Guifred de Balsareny, fet l'octubre del 1045, figurava la deixa del monestir de la meitat de l'alou que tenia a Manresa de Sant Iscle de Cardener. També al testament de Bernat fet el gener del 1085 hi figurava la donació la monestir d'un alou que tenia a Sant Iscle de Bages. BENET (1985: 195).

Pel que fa la segle XIII, l'any 1202 el cavaller Ramon de Manresa donà a Sant Fruitós de Bages el mas de Pere Poc, de la parròquia de Sant Fruitós, que tenia i posseïa en franc alou, dita propietat termenejava a ponent amb el camí que anava del coll de Manresa a Sant Iscle, i al nord amb el Coll de Sant Iscle i amb el camí que anomenaven Torsselera. Com es pot apreciar el nom de l'església havia servit per donar nom a un coll, lloc de pas entre pobles. SALVADÓ (2003:584)

El lloc era de pertinences de la família dels veguers de Manresa, emparentada amb els senyors de Balsareny, si bé l'església pertanyia als pabordes i canonges de Santa Maria de Manresa (la Seu). L'any 1252, essent veguers de Manresa la família Guàrdia, cediren la possessió de la vila de Sant Iscle de Bages a l'ordre religiosa de l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem, que conservà la senyoria fins el segle XIX.

L’any 1685, en la visita del bisbe Antoni Pascual i Lleu (Arenys de Mar, 1643 - Vic, 1704) n, es va fer l'observació que era del batlle de Manresa, que valia 45 lliures i la resta "la té el capítol de Manresa". AA.DD.(1984:406).

L'església de Sant Iscle de Bages, parròquia extingida, antiga filial de la Seu manresana, fou unida a la de Viladordis el 1762 i convertida, al segle XIX, en tinença o ajuda a Santpedor.

El temple és una construcció romànica, amb les característiques del segle XII i un curiós campanar amb vestigis més antics. Dedicat als màrtirs cordovesos sant Iscle i santa Victòria, posseí abans del 1936 un retaule gòtic —atribuït al Mestre de la Guàrdia Pilosa ( en teniu més dades ? ), del qual el Museu Comarcal de Manresa conserva quatre taules.

L’estat calamitós de l’Administració Pública del Reino de España – provocat en gran part per l’endogàmia de les classes politiques - , a comportat l’aplicació de politiques aberrants, com les desamortitzacions ‘salvatges’, les concentracions de municipis, i l’ofegament de les classes treballadores, obligades al plus pagament de tota mena de ‘serveis públics’, educació, sanitat, dependència,...

Sant Iscle i Santa Victòria del Bages s’ha integrat al terme de Sant Fruitós en els afers ‘civils’, i depèn de l’església parroquial de Sant Pere d’Or, al terme de Santpedor.

Sou pregats d’ampliar i/o esmenar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA D'ESCALES. MONTAGUT I OIX. LA GARROTXA. CATALUNYA

La Pilar (pisecu) publicava a blocdefotos.cat una esplèndida fotografia d’aquest Santuari , situat sota els cingles de Ferran, a l'alta Garrotxa, a l'esquerra del riu Llierca i a poca distància de l'aiguabarreig de les rieres d'Oix i Beget.

L'arquitectura de Santa Maria d'Escales respon a diverses èpoques del romànic. La part baixa dels murs de la nau corresponen al segle X, la part superior i la coberta de llosa daten del segle XI, la galilea adossada a la façana de ponent és del XII i l'absis semicircular, amb cornisa i finestral central, ha estat datat del segle XIII. Al mur de migdia hi ha quatre finestres i una cornisa.

El porxo de l'església - ho Galilea - ha estat datat del segle XIII. Es troba vers nord, adossat a la façana de ponent. La porta té la llinda inscrita amb la data de 1838 i la llegenda "HECE S T SCALI" dins un emmarcament. Es conserven dues piques a l'interior de l'església; una d'elles és baptismal, senzilla i sense decoració. La seva alçada és de 68 cm i té un diàmetre de 51 cm. L'altra pica és d'oli, és rectangular amb un orifici de sortida pels líquids. Les seves mides exteriors són de 56x42 centímetres, i les interiors són de 36x30 centímetres.

L'any 973, sense citar l'església, es parla ja de la "Villa Scalis".

L’any 1092, el noble Berenguer Joan, senyor d'Ogassa i de la Clusa, deixa en testament al Priorat de Santa Maria del coll de Panissars dues parts del delme de la parròquia d'Escales.

L’any 1160, Bernat d'Oix i la seva esposa Aksendis fan donació a la canònica de Besalú d'un molí situat dins la parròquia d'Escales.

Va conservar la categoria de parròquia fins a finals del segle XVI, quan fou adscrita a Sant Llorenç d'Oix. Hom pensa que en aquest canvi ‘d’status’, la imatge romànica que hi havia va desaparèixer.

La que la substituí, barroca, es troba avui al Museu Municipal d'Olot, en força mal estat.

Fins l'any 1910 el vicari d'Oix anava fins a Escales per celebrar la Santa Missa.

En els dies foscos del genocidi contra Catalunya, Santa Maria de les Escales, va ser saquejada i profanada.

El Melcior Badosa Torras, en publica una imatge que data l’Any 1976.

 Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,   recordeu SEMPRE  que  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT

 

A Catalunya la sanitat pública no està valorant els historials mèdics per veure quina de les vacunes és menys “ perillosa” per a cada ciutadà, el resultat en nombre de morts és força elevat, i l’excusa  “ més en mata la Covid.19” és una més de les grolleries a que en té acostumats  aquest sistema pervers.

 

 

Ah!, estem al costat dels que defensen les Vegueries, i de qualsevol iniciativa que permeti retornar la vida tant als pirineus, com a d’altres indrets de Catalunya  que pateixen  un sever despoblament, i una vergonyant manca de serveis, la Segarra és una mostra sagnant.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT ESTEVE I SANTA MARIA DELS SOCORS DE CERVELLÓ

Té una certa dificultat retratar el conjunt d'església i rectoria situats al carrer Major, 23, al costat nord del que va ser molts anys la carretera N-340 que travessava el poble de Cervelló, és un edifici de grans proporcions, i malgrat el nom de la via, i l’antiga funció , té l’amplada que el feixisme considerava idònia tractant-se d’una infraestructura que discorre per terres catalanes.

A les darreries del segle XVIII va créixer el petit nucli al costat de la carretera. Més tard, a mitjans de segle XIX, es pensà a construir l'església. El 1864 s'encarregà un projecte a l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas, (Barcelona, 21 de novembre de 1815 - 7 de juliol de 1895) , per la nova església, que no arribà a fer-se. Cervelló tenia poc més de 1.000 habitants.

Fins el 1896 no va ser col•locada la primera pedra de l'edifici actual, segons projecte dels arquitectes Antoni Maria Gallissà y Soqué (Barcelona 1861 - 1903) i , Josep Font i Gumà (Villanueva y Geltrú, Garraf, 1859 - 1922)

L’església fou bastida sobre un terraplè i la façana del conjunt està feta de pedra alternat amb elements de talla i obra de maó vist. La casa parroquial és de planta quadrada i consta de planta baixa, pis i golfes. La porta d'accés és clavetejada i d'arc de mig punt. A la façana sud té un relleu on es representa un escut amb les quatre barres catalanes i dos cérvols contraposats i tot està envoltat de formes vegetals. L'interior de l'església és d'una sola nau molt esvelta amb arcades apuntades de suport, de rajola. Les voltes estan fetes amb panys d'esgrafiat i rajola vidriada igual que els revestits de parets de les capelles laterals, que es situen entre els contraforts. L'absis és poligonal. A la façana destaquen els arcs ogivals , on hi ha la porta d'entrada, i uns petits arcs a la planta superior. En un costat hi ha el campanar de planta quadrada.

Al 1936 – en ocasió del genocidi contra Catalunya - va patir danys i el 1939-1940 va ser restaurada per l'arquitecte conservador de la Diputació Provincial de Barcelona, Manuel Baldrich i Tibau ( Tarragona, 1911 — Barcelona, 1966 )

És notable la imatge barroca de Santa Maria de Cervelló, que retratava l’any 1923 el Josep Salvany Blanch. L’escultura la trobem reproduïda arreu on hi ha congregacions mercedàries.

CAN MORGADES DEL GRAU. CASTELLVI DE LA MARCA

Anàvem el Marcel Morató Tort i l’Antonio Mora Vergés pel terme de Castellvi de la Marca, tenia un especial interès per la casa i la història dels Morgades del Grau.

El Municipi té – tot i que molt precari – un Mapa de Patrimoni, en el que en relació a Can Morgades trobava :

Gran masia formada per elements d'èpoques diverses. Consta de planta, pis i golfes, amb una galeria d'arcs rebaixats i una torratxa. Hi ha una finestra geminada amb columna cilíndrica que possiblement sigui de l'antiga masia medieval, que data probablement del segle XI.

La casa senyorial és de 1690 –imaginen que l’afirmació es fonamenta en una inscripció que hi damunt d’una de les finestres de la planta baixa- . Del blasó de Cavaller, no se’n diu res, com tampoc de la història d’aquesta família, que trobem esmentada a Vilafranca del Penedès, concretament a la dita Casa Fortuny que es construïa l’any 1.670 , i s’anomenava aleshores casa de La Parellada.

1813: Cayetana Via i Valtà vídua de Joan Via ven la casa a Joan Morgades del Grau.

1826: Ramon Morgades del Grau i Montagut hereta la casa de la Parellada del seu pare Joan Morgades del Grau.

1877: Carlota i Dolors Dalmau i Morgades hereten la casa - abans de l’any 1876 - del seu cosí Ramon Morgades del Grau i Montagut. Les germanes la van dividir en dues cases, una per cada una, i ambdós la van donar en herència als seus respectius fills.

Agraïm a la Maria Rosés Giralt la seva gentilesa pels seus aclariments en resposta a la nostra petició ; voldríem – com ja fèiem amb el Celler, i l’esglesiola de Sant Andreu – rebre a l’email coneixercatalunya@gmail.com les vostres aportacions.

SANT HILARI DE CARDEDEU

Començava possiblement la història d’aquesta ermita de Sant Hilari de Cardedeu, amb la presència de les tropes franques que van tenir un paper destacat en la reconquesta d’aquestes terres als sarrains. Ells ens portaven els Martí, Sadurní, Hilari ,...

Llegia que hi ha documentació de la casa i l’església a partir de l’any 1159, en que la família es cognomina Santilari.

Les restes trobades durant l'arranjament del camí i un fragment d'opus testaci a la paret de ponent de la masia que ara no és visible, així com l'existència d'una base de premsa rectangular sota un lledoner a llevant de la masia que podria ser romana, abonen la tesi d'un assentament molt més antic.

El mas i la capella de Sant Hilari, era feudataris del monestir benedictí de Sant Pere de Casserres, segons consta en un capbreu del 1347, del qual va ser testimoni Pere Pou de Santilari.

En documentació del segle XIV hi apareix Guillem de Santilari, batlle de les possessions del monestir a Cardedeu i notari de Barcelona

Un altre personatge de la nissaga del qual es tenen notícies és Romeu de Santilari, qui va fer instal•lar la campana de la capella el 1417 i va construir-hi un altar el 1426. La campana, que va ser refosa el 1942 perquè estava esquerdada, portava una inscripció: "ME FEU ROMEU DE SANT HILARI L'ANY 1417 A 7 DE MARÇ".

El 25 de maig de 1448, un terratrèmol que tingué l'epicentre entre Cardedeu i Llinars, i que produí 104 víctimes , entre morts i ferits al Vallès, ocasionà destrosses al campanar i a la casa dels beneficiats de Cardedeu i l'enderrocament de diverses cases. Hom defensa la tesi que l’edifici de Sant Hilari, va patir greus desperfectes

El 1513 apareixen per primera vegada en la documentació els Ros, que van adoptar el sobrenom de Sant Hilari, i que amb alts i baixos conservaran la propietat del mas des d'aleshores fins a mitjans segle X.

El 1542 les rendes del mas i la capella de Sant Hilari van passar a mans dels jesuïtes de Barcelona.

El 1579 els jesuïtes van renunciar a favor de Jaume Ros, propietari del mas.

En la documentació de mitjans del segle XVI el mas va passar a anomenar-se Ros.
La capella actual és del segle XVIII.

A l'any 1858 està documentat que s'hi va fer una restauració.

La descripció tècnica ens diu; edifici d'una sola nau rectangular amb absis també rectangular. El portal d'entrada, descentrat, té una inscripció a la llinda "1795". Aquesta data es troba també al cairó de l'espadanya. De la coberta sobresurt un campanar d'espadanya lleugerament descentrat. Les dimensions de la capella, comptades a pams per Joan Avinyó, el 1900, són de 45 pams de llarg per 32 d'ample.

El costum de celebrar un aplec, és molt antic; en la documentació històrica s’esmenta que havia estat reinstaurat el 1890, després de la interrupció provocada per la dita III Guerra Carlina.

En la primera revista que es va editar a Cardedeu "Fulles de Roure" el 1900, hi ha una descripció de l'aplec que es va fer aquell any.

Durant els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-1939, la Capella va patir danys, i fou esmicolada la talla de Sant Hilari.

M’explicaven les persones que trobava el dilluns 14 de gener de 2012, que en els primers anys del feixisme, es va comprar una imatge de guix – que encara està a la Capella - ; l’enyorança i el record van portar un grup de fidels a buscar el finançament i l’artista per recuperar ‘una imatge de qualitat ‘Modest Fluvià Aiguabella, (Sant Esteve d'en Bas, 1925), va ser l’autor de la imatge que actualment presideix la capella, i que podia retratar per l’extrema gentilesa d’aquest grup de fidels.

M’havia perdut l’aplec de 2013, però em convidaven ja pel del any 2014, que es celebrarà el dia diumenge 12 de gener, si a Déu i a Sant Hilari els plau.

Em regalaven fins a quatre exemplars dels Goigs del Sant – que faran les delícies d’un bon amic col•leccionista -, us en reprodueixo un, en el que es fa esment de la pertinença al Bisbat de Barcelona; Cardedeu i Sant Hilari , estan inclosos ara las Diòcesis de Terrassa.

L’Albert Bacaria i Martrús,  ens agradarà  tenir noticia del lloc i data de naixement a l’email castellardiari@gmail.com , retratava l’any 1983, Cal Ros de Sant Hilari. Cardedeu.  El Vallès Oriental.

https://calaix.gencat.cat/handle/10687/98655

  Que Sant Hilari   i  Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  cardedeuencs ,   borgencs , montesquiuencs ,    teianencs, urgellencs,  portellans,  barcelonins    ,    gitanos, aragonesos, asturians , ucraïnesos, russos , africans , castellans,   valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits, pagesos. ramaders, pescadors,  menors no acompanyats,  exiliats polítics   ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

 Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia,  aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país. 

 

L’ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU DE NAVARCLES.

Coincidia en la meva visita a l’església parroquial de l’Assumpció de la Mare de Déu de Navarcles, amb la descarrega d’uns instruments musicals per un concert que tindria lloc al temple, i que feia necessària la presencia de Mossèn Josep Escós Sarsanedas, rector de Navarcles.

Com és costum del coneixercatalunya tenia ja alguna informació del temple :

A la segona meitat del segle XVII – sense que consti cap augment demogràfic significatiu, que ho justifiqui - s'iniciaren les obres de l’actual església, que poc o res té a veure amb la que s’esmentava l’any 1050.

Les obres es dilataren més d’un segle : l’any 1663 s'havia alçat la nova nau central i s'enllestia la capella del Roser. Entre 1690 i 1697 es va construir el campanar i la capella de Sant Miquel, situada a sota. El 1700 es treballava en el cor i es construïa la façana principal. L'any 1767 van finalitzar les obres, després de la compra d'una casa situada al darrera de l'església que va permetre construir el presbiteri i la sagristia. Ja al segle XIX s'adquirí la rectoria actual, al costat de l'església, que substituïa l'antiga, situada a la Plaça Vella.

L'actual escala d'accés es va fer l'any 1842 i en substituïa una d'anterior, del 1773. Per fer aquesta obra s'hagué de traslladar el cementiri, que estava situat al voltant de l'Església. La barana porta l'any de 1858 i es va pagar amb la venda de nínxols del cementiri vell. El 1879 es va construir el baptisteri, i el 1893 s'inaugurà la capella fonda i els locals dedicats a l'Escola Dominical.

Mossèn Josep Escós Sarsanedas, em feia adonar de les inscripcions que hi ha als arcs de les capelles laterals; al costat de l'epístola: 1799, 1663 (capella de Santa Llúcia, patrona de les teixidores), 1705 (capella del Sant Crist i la Dolorosa), sense data: capella de Sant Antoni Abat. Costat de l'evangeli: 1690 (capella del Roser), 1703 (capella de Sant Isidre), 1773 (capella de Sant Pancràs).

M’admirava davant l’Arca on s’havien guardat les relíquies de Sant Valentí, lliurades a la parròquia de Navarcles per la comunitat de Sant Benet, i ‘desaparegudes’ juntament amb una bona part del patrimoni històric i cultural, ens els dies foscos del genocidi contra Catalunya 1936-1939.

Em portava també fins a la base del campanar on s’havia localitzat una pedra amb una inscripció relativa a la data d’acabament de l’obra.

Tenia ocasió d’admirar els pessebres ‘mòbils’, dels que me’n parlava amb indissimulat – i legítim - entusiasme, l’Ignasi Ferrer, ànima del grup local.

Desprès d’acomiadar-me dels meus amables amfitrions recollia imatges de la façana, i de la peculiar peça treballada amb ferro forjat de principis del segle XX, que hi ha damunt del portal (un drac que sosté una llum amb la boca).

Navarcles té molt a ‘viure’.