SERVEIS MUNICIPALS D’URBANISME DE SANT FELIU DE LLOBREGAT. CATALUNYA

Gabriel Borrell i Cardona (Sabadell 1862 - Barcelona 1944 ), aixecava sobre la masia de Can Panyella ( segle XIII ) - que va resistir fins aleshores - l’edifici que és avui seu dels Serveis Municipals d'Urbanisme. A la fitxa tècnica no s’esmenta el nom del promotor, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’e.mail coneixercatalunya@gmail.com



De l’edifici diu : Construcció de dimensions mitjanes, de planta baixa i dos pisos, d'aspecte volumètric cúbic. La façana, absent de decoració, presenta a la planta baixa una porta principal flanquejada per dues finestres que presenten una barana de ferro forjat fins a un quart de la seva alçada. La segona planta està composta per dues balconades i a les golfes trobem galeria de cinc finestres molt verticals centrats a la façana. La coberta de l'edifici té dues vessants i un ràfec molt pronunciat recolzat per quatre mènsules. Aquesta casa ens recorda les antigues cases pairals catalanes, i hi comparteix diversos trets com poden ser la cobertura a dues vessants de teula que reposa sobre bigues de fusta perpendiculars a la façana o les petites obertures de les golfes que a les masies permetien la ventilació per assecar el gra.



M’agrada trobar obra del Gabriel Borrell Cardona, cosa per altra part gens inhabitual per aquesta zona ja que va ser arquitecte municipal de Sant Joan Despí, de Sant Feliu de Llobregat y de Esplugues de Llobregat.

CASTELLAR DE LA RIBERA SALADA. EL SOLSONÉS. CATALUNYA

Rebia una fotografia – esplèndida, com totes les seves - del Tomàs Irigaray Lopez, s’hi veu l’indret aturonat ( 657 metres d’alçada ) , a l'esquerra de la Ribera Salada , on hi ha el poble de Castellar de la Ribera , el formen l'església parroquial de Sant Pere (d'origen romànic), la rectoria, la casa del comú i un parell de cases de pagès, prop de les restes de l'antic castell de Castellar; els castlans n’esdevingueren la família senyorial predominant d'aquesta contrada, primer sota els comtes d'Urgell i després sota els Cardona.

Des del segle IX els comtes d'Urgell anaren repartint aquestes terres i la canònica de Solsona hi obtingué algun mas, però la jurisdicció civil fou dels castlans: a la fi del segle XII i al segle XIII n'eren senyors els Galceran de Santa Fe, però la nissaga que perdurà més aquí i a Ceuró fou la dels Josa, i vers el segle XVI la dels Josa i Peguera.

El 1828 hi continuaven els descendents d'aquesta família i hi tenia també certs drets l'ajuntament de Solsona; els béns que corresponien a l'Església de Solsona foren cedits pel bisbe , José de Mezquía y Díaz Arrizala (1746-1772) - en aquest període es van portar les abundoses aigües de les fonts de Lladurs a la ciutat de Solsona i es va construir el famós Pont de la Frau - , a les religioses de la companyia de Maria o Mares de Lestonnac, que s'establiren a la ciutat el 1758.



Enyorem aquests dies solejats i lluminosos que fan possible que maduri el blat.

LA CASA DE JOSEP MARIA JUJOL i GIBERT. SANT JOAN DESPÍ. CATALUNYA

L’Antoni Calvo Uribe em comentava que tenia intenció de fer una visita a Sant Joan Despi, i que posteriorment publicaria un àlbum de fotografies al grup de facebook Sant Patrimoni, on podreu veure una esplèndida mostra del seu treball. 

Sant Joan Despí tenia 2023 habitants segons el cens de l’any 1930 que integrava ja la primera fornada immigratòria que arribava per treballar en les obres de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929.

El 3-11-1932, Josep Maria Jujol i Gibert (Tarragona, 16 de setembre del 1879 - Barcelona, 1 de maig del 1949, demana a l’Ajuntament una llicència d’obres majors, per aixecar-se la seva pròpia casa, en terrenys fins aleshores de la família Negre.

Es tancava l’any 2012 amb 32.792 habitants de dret, Sant Joan Despí, ha crescut en ‘quantitat’ i de forma quasi exponencial durant la Dictadura Franquista, i en els primers d’aquesta ‘ Democraciola’ que ha portat el país a la misèria.

No disposa encara de Catàleg de Patrimoni, ni té accés des de la xarxa, als documents de Planejament Urbanístic.

La descripció tècnica ens evoca un context molt diferent a l’actual, en que llevat d’aquesta casa, projectada com unifamiliar aïllada, s’adverteix una qualificació del tipus residencial intensiva. Quin millor lloc que la casa de Josep Maria Jujol i Gibert, per comprovar-ho, oi ?. 



L'edificació té forma de "T" i en l'encreuament hi sobresurt un cos més alt. Projectada per formar dues cases. Cada una d'elles situades en la mateixa línea horitzontal i compartirien la vertical. Combina la línea recta amb la corba. Totes les finestres són decorades amb bandes de blauet, alternant també la línea recta i corba en un mateix element. Forma dos jardins en el buit dels braços de l' esmentada "T". La reixa de l'entrada es de fust de base de llistons plans i en posició de diagonal.

SOLAR DE SANTEDAT I NOBLESA, EL CASERIU LLEDONER DE BAIX.

Fotografiava la casa on va néixer Anna Maria Mogas i Fontcuberta (13 de gener de 1827 – 3 de Juliol de 1886), religiosa, fundadora de la Congregació de les Franciscanes Missioneres de la Mare del Diví Pastor.

La placa de la casa ens diu:

Aquesta casa té un molt  “peculiar” història,  aquí va nàixer Joan Sanpera i Torras (Corró d’Avall, 1840 - Barcelona, 1914), primer Marquès de Les Franqueses.

Aquí nasqué també , Anna Mª Mogas i Fontcuberta (13 de gener de 1827 – 3 de Juliol de 1886), religiosa, fundadora de la congregació de les Franciscanes Missioneres de la Mare del Diví Pastor.

l’Hostal del Lledoner, avui,  és un edifici de planta rectangular, amb planta baixa, pis i un cos central que sobresurt –degut possiblement a que és el resultat de la reforma d’una masia de planta basilical-. Limitat per una balustrada a la façana i amb coberta plana, la teula emprada és àrab. L’edifici té carreus als cantons i la façana és de pedra i maó, arrebossada.

Està situada al nord del carrer Corró, al barri del Lledoner, que fou segregat de les Franqueses el dia 5 d’agost del 1922, i pertany des d’aleshores a Granollers.

Inicialment era una masia  que s’aixecava al costat del camí ral.   

Al segle XI, ja apareix el nom Sanpera de la Torre, es conserva encara  la torre de guaita d’època àrab,  i el pou gòtic prop de l’antic camí de Corró.

 Al segle XVI apareix la denominació de Sanpera de l’Hostal.

A l’any 1827 estava arrendat als pares de l’Anna Mogas i Fontcuberta, que feien d’hostalers.

En morir el seu pare, l’any 1858, en Joan Sanpera tenia 18 anys i l’herència de tots els béns familiars van passar a mans del seu germà Josep. Ell va marxar a Barcelona i el van afillar els propietaris d’una adrogueria del carrer Princesa que el van fer hereu del seus béns. Va ser un gran importador de productes colonials (sucre, cacau, rom).

Més tard va adquirir tots els seus béns paterns per subhasta judicial.

Entre d’altres coses, va comprar finques agràries i forestals a Catalunya.

En terrenys de la seva propietat, costejà l’Ajuntament de les Franqueses delVallès, els jutjats i les escoles municipals, que porten el seu nom.

També  es va fer càrrec de les despeses derivades d’arranjar l’edifici de la  rectoria, i la capella delSantíssim Sagrament de la parròquia de Llerona, així com l’escorxador municipal.

L’any 1912, l’Ajuntament de les Franqueses el va nomenar fill predilecte.

L’any 1913 el rei Alfons XIII li va concedir el títol de Marqués de les Franqueses, que dóna nom a aquest carrer.

És en aquest any 1912 quan en Joan Sanpera i Torres, en una edat ja avançada, va fer edificarla torre modernista (d’estiueig) per l’arquitecte integrat dins el modernisme tardà Albert Joan i Torner (Barcelona, 1872-1957) i que precisament, anys més tard passaria a ser l’escola Anna M. Mogas i Foncuberta.

Les Franciscanes Missioneres de la mare del Diví Pastor van voler ser presents i fundar una escola al mateix poble natal d’Anna Mª Mogas Fontcuberta, per això,  el marqués de les Franqueses  els va oferir per un preu mòdic  la seva torre d’estiueig  , amb la  condició que en fessin una escola.  L’escola es va iniciar l’any 1958; amb les anys la torre es feia petita i va arribar la primera ampliació l’any 1978 amb l’edifici actual per a l’etapa de l’educació primària i secundària.  i uns anys més tard, el 1992 s’inaugurava l’edifici de l’etapa d’educació infantil.

Rosa Ventura Cutrina 

TORRE DE LA CREU A SANT JOAN DESPÍ. CATALUNYA

L’Antoni Calvo Uribe em comentava que tenia intenció de fer una visita a Sant Joan Despi, i que posteriorment publicaria un àlbum de fotografies al grup de facebook Sant Patrimoni, on podreu veure una esplèndida mostra del seu treball.

Josefa Romeu i Grau, vídua de Gibert, tia de l’arquitecte , li va fer l’encàrrec de construir dues cases d'estiueig, donant-li total llibertat en el seu disseny.





El projecte - el primer de Jujol a Sant Joan Despi - va ser aprovat per l'ajuntament l'11 d’octubre de 1913.
Va fer dues cases emmirallades basades en cinc cilindres rematats per un teulat amb cúpules.

Els teulats estan recoberts de mosaic. Hi ha dos cilindres més que allotgen les escales que porten al segon pis i als miradors. Són destacables els treballs de forja a tot l'edifici.

La seva construcció es va aturar amb la primera guerra mundial, però es va finalitzar el 1916.

Després del dies foscos del genocidi contra Catalunya (1936-1939) fou habitada per vàries famílies, la darrera serà la família de Manuel Parellada que n’esdevindrà propietària, i de la mà de l'arquitecte Lluís Bonet Garí ( el Cros, Argentona, Maresme, 1893 — Barcelona, 30 de gener de 1993 ), l'any 1966 es remodelà i es convertí només en un habitatge, tot respectant-ne la puresa original.

Tecla Jujol i Gibert, filla del genial arquitecte, substituirà per ‘gresite’, els vidres de colors blau i verd, de la fàbrica de Cornella.

l’any 1981 l’adquirirà la Diputació de Barcelona, a fi d'instal•lar-hi un centre psiquiàtric de dia la comprà i la va vendre més tard a (1981).

Joan Bassegoda Nonell (Barcelona, 9 de febrer de 1930 – Barcelona 30 de juliol de 2012), l’any 1988 va fer tasques de rehabilitació i manteniment.

Romandrà uns anys tancada, i fins va ser posada en venda, essent adquirida per la Fundació La Caixa, que encomanarà a Francesc Xavier Asarta i Ferraz ( Graus, Aragó 1936 ), les tasques de rehabilitació.

La Fundació la cedirà a l’Ajuntament, i durant un breu període, l'edifici va estar destinat a equipament municipal – no consta quina mena d’activitats s’hi van dur a terme - fins que al 2006 , el Consistori la va cedir al Col•legi d'Arquitectes de Catalunya per establir-hi la seu de la seva delegació al Baix Llobregat.

Entre els anys 2006 i 2008 el Col•legi d'Arquitectes va dur a terme una nova reforma de la torre a càrrec de l'arquitecte Josep Llobet, que va recuperar part de l'estructura original perduda en la darrera reforma En aquest procés es va eliminar el sostre fals per restablir l'antic sostre de voltes entre bigues de ferro. També es va instal•lar un nou terra —semblant a l'original— en forma d’escaquer amb rajoles de color crema i gris.

Sou pregats d’ampliar i/o esmenar aquesta informació a l’email coneixercatalunya@gmail.com

SANTA MARIA D'ELENA. SANT ANIOL DE FINESTRES. LA GARROTXA

Quim Rodon, penjava al blocdefotos.cat el dilluns 11 de març una imatge del santuari d'Elena, conegut també amb el nom de Santa Maria de Sobreroca, el trobem situat al vessant del puig d'Elena (565 metres), a la part més meridional del terme, a la dreta de la riera de Llémena; Coromines en relació al topònim defensa la seva procedència cèltica, de DALO LEMANA [ la Vall dels oms ]. Amb la romanització es farà la translació de cèltic DALO – vall, al VALLIS llatí.

Les primeres dades històriques de Santa Maria d'Elena es remunten al testament fet l'any 1212 per Arnau del Torn, el qual llega 5 sous a "Sancte Marie de Suprarrocha".

L'any 1391 serà esmentat en el testament d'Hug, baró de Santa Pau com a "Santa Maria o capella de Sobreroca"

L’edifici és d'origen romànic, amb algunes remodelacions posteriors. Disposa d'una sola nau i absis semicircular a llevant. La porta d'ingrés és a ponent i es troba protegida per una gran porxada d'època més avançada. El campanar és d'espadanya de doble obertura i s'assenta damunt la paret oest. A sota hi ha una petita finestra que dóna llum a l'interior.



Fins l'any 1936 s'hi va venerar una imatge de transició entre el romànic i el gòtic de 50 centímetres d'alçada. La verge entronitzada portava corona imperial i sostenia un ceptre amb la mà dreta mentre que amb l'esquerra aguantava el seu fill.

És freqüent trobar-lo esmentat dins del terme d’Amer, a la Comarca de la Selva; a l’equivoc fins s’hi apunten des de la Generalitat de Barcelona, quan proposen fer la caminada anomenada : Ruta de les ermites d'Amer .

EL CAMPANAR DE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT LLORENÇ. SANT FELIU DE LLOBREGAT. CATALUNYA

Quan feia l’article sobre l’església de Sant Llorenç a Sant Feliu de Llobregat, demanava dues coses :

L’advocació més previsible hagués estat Sant Feliu; ens agradarà rebre l’explicació – que alguna en deu haver – perquè ho sigui Sant Llorenç, així com alguna imatge anterior al genocidi contra Catalunya a l’email coneixercatalunya@gmail.com

De la primera n’espero una resposta del Bisbat.



De la segona, rebia unes imatges del començament dels anys 1920, que palesen clarament – si més no – un error de redacció, ja que a la fitxa tècnica quan parla de la reconstrucció desprès del genocidi contra Catalunya 1936-39, diu :

El campanar va ser l'únic element que es va conservar del conjunt original de l'església, i es va integrar a la nova construcció feta de blocs formats amb ciment i sorra del Llobregat.

I sabem que l’ampliació de la Plaça de la Vila es produïa l’any 1929, quan Sant Feliu obtenia el títol de ciutat, i s’inaugurava la Casa del Comú ; ‘cosa que va comportar l'ampliació de la plaça per tal que la presència de l'edifici fos més evident i sumptuosa’.



Per les imatges que rebíem de l’Arxiu Gavin, podem corregir la data en que s’aixecava el campanar , que no serà ‘a principis del segle XX’ , sinó possiblement com una més de les obres 'ad pompam et ostentaionem', que s’executaven a darreries del primer feixisme, o Dictadura de Miguel Primo de Rivera (Jerez de la Frontera, Cadis, 8 de gener de 1870 - París, 16 de març de 1930); aquest cronològicament fora el moment en que en el costat esquerre de la façana s'aixeca aquest campanar, que té cinc pisos i és de planta quadrada a la base i poligonal als dos pisos superiors.



Agraïm la tramesa d’imatges, i la ràpida resposta al Josep Sansalvador , de l’Arxiu Gavin, del Monestir de les Avellanes, a la Comarca de la Noguera, a la Província de Lleida.

Rebia un e.mail del Sergi Pagès en el que m’explicava que la seva estimada àvia, Isabel Lisbona, filla d’immigrants aragonesos arribats a Cornellà a principis de segle XX, ens va explicar que treballava despatxant benzina a la carretera Laureà Miró, a Sant Feliu de Llobregat (encara recordo de petit el lloc), prop de la plaça de la vila. Un dia de 1936 arribà un camió de la CNT. Baixaren homes amb fusells a la mà, una vintena, exigint benzina per a cremar l’església. Ella tement per la seva vida, els hi va lliurar. Ompliren cubells i cremaren el temple.

Com podeu veure a la fotografia extreta del ‘Martiri dels Temples’, ben poca cosa en quedà.

Respecte a la qüestió del perquè Sant Feliu té com a patró a Sant Llorenç, m’explicaren fa temps de que en una severa sequera, veien que no s’obtenien resultats plujosos resant a Sant Feliu, hom suplicà a Sant Llorenç, obtenint acte seguit l’aigua caiguda del cel.

Del Bisbat no en tenim – encara – noticies, mantenim però, la nostra confiança en el Senyor.