EL VENDRELL I LA SEVA CAPELLA DE SANT RAMON NONAT. TONA. OSONA

Havíem endegat amb la casa dita el Riumbau , una col•laboració amb el Claudi Pagès Puig, que disposa d’un excel•lent arxiu fotogràfic de Tona i les seves masies, continuàvem amb el mas el Vendrell, i la seva capella de Sant Ramon Nonat.

Quan a la casa ens diu patrimoni Gencat ; l'edifici té forma allargada i és de destacar l'arc dovellat de la façana principal, mig estroncat per un gran finestral que hi té al damunt. A banda i banda hi ha dos balcons i altres obertures de pedra treballada. A la casa d'esquena a la carretera s'hi accedeix per una gran lliça.

Galeria amb elements barrocs

Es tracta d'una gran galeria adossada a la part esquerra de l'edifici principal. Té quatre columnes de forma geomètrica que conformen compartiments amb doble arc de mig punt units per motius abarrocats. Dels cinc compartiments, el central uneix els dos arcs formant un escut.

Com a remarcable des del punt de vista artístic hi ha la galeria i un pou, barrocs.

Sembla ser que fou edificada a mitjans a mitjans del segle XVIII ja que en una llinda interior de l'entrada hi trobem la data de 1776 i, a la façana, la inscripció: "Ramon Vendrell - 1758".

Quan a la capella dedicada a Sant Ramon Nonat, edificada l’any 1784, malmesa en els dies foscos que seguien a la sedició dels militars feixistes contra el govern LEGÍTIM de la II Republicà, i restaurada/refeta amb posterioritat, el comentari quasi telegràfic de patrimoni Gencat és força negatiu, renovada i de poc interès artístic, que es troba darrera la casa.

Per descomptat cap dada del mestre d’obres i/o arquitecte, autors de les reformes de la casa, i/o de la capella, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com

A la pàgina de l’Ajuntament de Tona, trobava :
http://www.tona.cat/municipi/guia-del-municipi/llocs-dinteres/2013-01-07-mas-vendrell.html

Planta rectangular amb una capella dedicada a Sant Ramon Nonat. La coberta és de doble vessant aràbiga amb vessant d'aigües sobre la façana. I la façana està orientada a migdia, amb una esplèndida galeria de tipus isabelí, que consta de dos pisos de cinc arcs suspesos entre les columnes.

Es va reformar l’any 1877 per servir d'hotel a causa de la proximitat de la Puda de Segalers. Es conserva en molt bon estat.

La descoberta de la primera deu d’aigües sulfuroses va tenir lloc de manera ocasional el 1874 de mans del Dr. Antoni Bayés i Fuster, a l’indret on posterioment fou creat el Balneari d’Ullastres; aquest balneari, després d’haver funcionat 111 anys, tancà les portes el 1987. Un segon centre fou el Balneari de Segalers, situat entre les propietats de Segalers i el Vendrell. Les aigües de Segalers van ser premiades a l’Exposició Universal de París del 1878 i a la Balneològica de Frankfurt el 1881. El tercer centre fou el manantial de la Roqueta, que fou declarat d’utilitat pública el 1895. Les edificacions del balneari foren aixecades entre el 1885 i el 1890 de mans de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850 - Barcelona, 27 de desembre de 1923) , i si bé restà obert fins a la crisi dels balnearis dels anys seixanta, la bonica estructura de l’edifici, el pou, la cúpula i la solemne escala de marbre que duia a la deu foren aterrats el 1974. El darrer balneari que s’obrí a Tona el 1929 fou el de la Codina, que acaba de tancar aquest any per passar a ser un centre de formació particular dels actuals propietaris.

Tona té publicada una llista no exhaustiva de les cases de pagès.

http://www.tona.cat/municipi/tona/cases-de-pages/el-vendrell.html

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’emai coneixercatalunya@gmail.com , divulgar el patrimoni i històric i artístic demana la col•laboració de TOTHOM.

EL ‘NOU’ COMUNIDOR DE SANT MARTÍ. AIGUAFREDA DE DALT. VALLÈS ORIENTAL. CATALUNYA

Pujàvem fins Aiguafreda de Dalt per retratar el ‘nou’ comunidor, o millor el refet comunidor de l’església de Sant Martí, que demana a crits la seva restauració.

He confessat abastament al llarg dels anys, la meva fascinació pels comunidors, que avui no exerceixen certament la seva funció primordial que consistia en dotar de dignitat social , l’activitat habitual – beneir els camps, les besties, demanar la pluja,... , dels sacerdots en el mon rural.

Per als lectors que desconeixen de que parlem, reprodueixo un text explicatiu :

Comunidor : Petita edificació en forma de porxo obert a tots quatre vents, coberta i situada prop de l'església; la seva funció – quan els capellans anaven a les processons sota el pal•li – era bàsicament la de dotar de dignitat al prevere que des d’allà beneïa els camps, les collites i/o els animals, i s'aixoplugava quan calia i amb el breviari a la mà esquerra i el salpasser a la dreta, manava i/o demanava en nom de Déu als esperits immunds que congrien [segle XIV; del català antic concrear, concriar, provinents del llatí . concreare 'crear alhora', amb possible influx de congregare en el pas de -ncr- a -ngr-] les tempestats i les pedregades , que les dispersin i les allunyin.

Comunir : Conjurar ( el mal temps ) amb oracions o exorcismes.

Esperem que també l’edifici de Sant Martí pugui ser objecte de rehabilitació, som molts conscients que el REINO DE ESPAÑA és el país dels excessos, el que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, el destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible, el que està cofoi d’ostentar el lideratge en el rànquing europeu de l’estultícia i la corrupció,..., malgrat aquestes certeses esperem que l’abandó criminal del patrimoni històric i artístic de Catalunya tingui aturador. Amén.

ESCOLA SANT MARTÍ D’ARENYS DE MUNT. EL MARESME

Dèiem en començar Edificis Escolars De Catalunya Anteriors a La Dictadura Franquista :
Volem recuperar la memòria dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la Dictadura franquista; n’hi havia de públics – pocs – de religiosos i de ‘particulars’ , uns i altres han patit els efectes de la transformació econòmica i social de la societat; molts dissortadament han desaparegut, en l’àmbit rural per la marxa massiva de la població, i en les àrees urbanes per la intensa construcció que generava la pressió demogràfica dels nouvinguts.

No és cap d’ambdós supòsits sortosament els que patia l’escola pública d’Arenys de Munt, llegia al Mapa de Patrimoni en relació a l’escola Sant Martí; edifici creat per acollir l'escola durant la II República, és de planta rectangular amb planta baixa i dos pisos. Sobresurt de la línia de la façana un cos central amb acabament de frontó i teulada a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. La resta és a dues aigües, però amb el carener paral•lel a la façana.

Quan al procés que portava a la seva construcció ens explica que en la sessió celebrada el dia 15 de desembre de 1931, l'ajuntament va acordar l'aprovació del projecte d'un edifici per a Escoles Graduades, obra d' Enric Catà i Catà (Sant Feliu de Llobregat, 1878 - Barcelona, 1937), amb 3 seccions per a nois, 3 per a noies i 1 parvulari. El lloc escollit per emplaçar-hi l'edifici fou el terreny situat a la part posterior de l'església, propietat de Can Borrell, que era dedicat a camp de conreu.

El mes de setembre de 1933 començaren les obres.

El desembre de l'any 1933, l'ajuntament acordà adjudicar les obres de fonamentació del Grup Escolar a la Cooperativa de Construcció, que agrupava la majoria d'obrers en atur.

Després de l'alçament militar del 18 de juliol de 1936, amb un edifici pràcticament enllestit en la seva part externa, seria el Comitè de Milícies Antifeixistes qui vetllaria per la continuació de les obres. El trasllat dels nens i nenes al nou edifici s'efectuà durant el mes d'abril de 1937. Cap a finals de 1938, l'edifici s'habilità com a hospital militar.

Enric Catà i Catà havia nascut a Sant Feliu de Llobregat l'any 1878. L'any 1895 inicià la carrera d'arquitectura a l'Escola Superior d'Arquitectura de Barcelona. Des de l'any 1910 col•laborà estretament amb Lluís Domènec i Montaner.

Entre els seus edificis més representatius trobem: el Teatre Principal de Terrassa, el Casino Espanya de Portbou, la Casa de Correus i Telègrafs de Girona o el Teatre Albèniz de Girona. L'obra més important, però, la portà a terme a Barcelona: el Casal del Metge, la sala de festes Zeleste i, sobretot, l'edifici emblemàtic de l'Exposició Internacional de Barcelona de l'any 1929: el Palau Nacional de Montjuïc.

Fou arquitecte municipal d'Arenys de Munt des de l'any 1917 fins l'any 1937. Altres obres municipals seves seran: el pont sobre la riera de 1921, el Pla General d'Urbanització de 1932, el mercat, les Cases dels Mestres de l'any 1936. L'any 1907 ja havia intervingut en l'ampliació de Can Pau Bernadó, també en la capella del Santíssim de l'església i en un projecte de rentadors públics.

Defensem que no seria una despesa excessiva - som al país dels excessos que malgasta el fons de reserva de la Seguretat Social, o destina milions d’€ cada any a sufocar els incendis forestals, i ni un cèntim a explotar aquests recursos de forma sostenible - confegir un panell informatiu per posar-lo en aquests edificis explicant que servien com escola en el període ---- . ----, això ultra ajudar a la recuperació d ela memòria històrica, esvairia els ‘dubtes’ sobre la ‘catalanitat’ dels funcionaris i/o politics dels nostres consistoris. Als catalans, com a la dona del Cèsar se’ls demana que siguin honestos , i que ho semblin. Acostumo a mirar el ‘color polític’ del Ajuntament, i massa habitualment constato que en matèria de recuperació de la memòria històrica, son els de ‘casa’ els primers en no fer res.

Hem recuperat a https://issuu.com/1coneixercatalunya imatges de més de 1000 edificis escolars anteriors a la dictadura franquista, època que no es pot relacionar ni amb l’educació ni amb la cultura ; insistim tossudament en que ens cal l’ajut de TOTHOM per recuperar la memòria històrica, el pas del temps ens juga a la contra, i la Democraciola que s’instituïa l’any 1978, no ha fet res per evitar-ho.

Fem la tasca de recollida d’imatges amb recursos propis – escassos com us podeu imaginar, quan es viu només d’una pensió pública del GOBIERNO DEL REINO DE ESPANA- per aquesta raó, m’adreço principalment a la ciutadania per recavar la seva col•laboració en la recerca dels edificis escolars de Catalunya anteriors a la dictadura franquista, agrairé la tramesa d’imatges i/o dades a l’email coneixercatalunya@gmail.com i/o a la pàgina https://www.facebook.com/Edificis-Escolars-De-Catalunya-Anteriors-a-La-Dictadura-Franquista-400721423462325/?fref=ts

Us insistim - des del respecte - que passeu de l’admiració a la col•laboració, Catalunya us en deurà una, recordeu sempre que l’infern està empedrat de bones intencions.

Alguns lectors voldrien veure les publicacions en un llibre, des d’aquí esperono a qualsevol persona a endegar un procés de crowdfunding per aconseguir el finançament necessari.

EL MAS RIUMBAU I LA CAPELLA DE LA VERGE DEL CARME. TONA. OSONA

Començava una col•laboració amb el Claudi Pagès Puig, que disposa d’un excel•lent arxiu fotogràfic de Tona i les seves masies, ho fèiem amb la casa dita el Riumbau que forma part d'un primer nucli de poblament situat als peus del castell, datat al segle XI.

Durant el segle XIII i inicis del XIV s'anomenà Sala, encara que a partir del segle XIV ja apareix documentat com a Riambau, , que des del segle XVIII canviarà a Riumbau.

A partir del segle XIV es va enriquir molt ja que, degut a la pesta, molts masos van quedar deshabitats i els que sobrevisqueren se'ls van apropiar.

El 1553 Llorenç Riumbau i del Barri, militar, és batlle de Tona. Durant els segles XVIII i XIX es van fusionar les famílies Riumbau i Domènech i Desbarri, ja que Maria Desbarri feu donació del mas Barri a Llorenç Riembau, el seu marit Jaume Domènech impugnà però, la donació i guanyà el plet. El mas Riumbau es reedificà el 1650, al adquirir noves terres, l'actual masia correspon a la nova construcció del segle XVIII.

Masia de caràcter senyorial envoltada d'un gran espai verd (era), tancat per un mur, amb una cabana i una bassa prop de la casa i dins el tancat. L'edifici consta de dues parts. El cos principal és de planta rectangular, amb dos pisos i cobert a quatre vessants. A la planta baixa, el portal d'entrada és de testera recta. Al primer pis hi ha tres balcons, amb baranes de ferro forjat, i al pis superior tres finestres de testera recta de brancals de pedra i ampitadors motllurats, sobre els quals s'obren tres ulls de bou. La façana acaba amb una cornisa ressaltada amb motllures i un fris a manera de dents de serra. A aquesta estructura se li ha adossat un cos allargat amb un garatge a la planta, un terrat que comunica amb el cos principal i una galeria seguida que uneix les diferents estances.

La cabanya és l’única part que es conserva del mas anterior, patrimoni Gencat ens fa aquesta descripció: edifici de planta quadrada sense finestres, cobert amb teula àrab i a doble vessant, amb una gran porta d'entrada d'arc escarser fet amb carreuons de pedra carejats. L'aparell és de carreus sense tallar ni polir, a la part frontal, mentre que al darrera i a part dels laterals els murs són de tàpia. A l'interior, els diferents espais estan dividits per estructures de fusta.

De la Capella de la Verge del Carme no en trobava cap referència, més enllà d’un fragment dels Goigs, i les imatges que em feia arribar el Claudi Pagès Puig. En demanaré informació a l’Arxiu Gavín, i a l’ Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934), historiador i bon amic.

Per ressaltar la influència d’aquesta nissaga, només cal recordar que els terrenys destinats a la nova parròquia de Sant Andreu de Tona – l’actual - eren propietats dels Riumbau , que inicialment es negaren a vendre’ls, malgrat que el 17 de febrer de 1794 es veieren obligats a fer-ho.

Podeu trobar mes informació ens els següents enllaços :

La dispersió de la col•lecció arqueològica del mas Riambau.
Carles Puigferrat i Oliva
http://www.raco.cat/index.php/LlibreTona/article/view/307644/397623

ELS ASSASSINATS DE JOSEP SOLDEVILA, JOSEP BOIXADERA I JAUME GALOBART (13 I 14 D’AGOST DE 1936)
Carles Puigferrat i Oliva
http://www.raco.cat/index.php/ausa/article/viewFile/188215/250915

Sou pregats de fer les vostres aportacions a l’emai coneixercatalunya@gmail.com , divulgar el patrimoni i històric i artístic demana la col•laboració de TOTHOM.

CAPELLA DE SANT JOSEP DE CAN PUJADES/CARPIER. VALLGORGUINA. VALLÈS ORIENTAL.

Llegia que a la capella ‘innominada’ de Can Pujades a Vallgorguina hi havia dues vidrieres fetes per l’Antoni Gaudí i Cornet (Riudoms, el Baix Camp,[1] 25 de juny del 1852 - Barcelona, 10 de juny del 1926) Gaudí, una de quan era estudiant i l'altra de quan feia la Sagrada Família, que estan avui al Mnac.

http://www.ara.cat/cultura/Gaudi-Can-Pujades-ingressen-MNAC_0_1334866669.html

D’aquesta casa que inicialment era una masia, que posteriorment es va convertir en col•legi d'interns priva, i que actualment és la seu de CARPIER , se’n hauria de fer la història.

http://www.cartavariada.com/carlos-piernas-carpier-numero-uno-en-ahumados-de-calidad#.V-z1qdSLSt8
https://bloghedonista.com/2013/02/25/el-tour-santa-fe/
http://www.fueradeserie.expansion.com/2013/12/23/gastroteca/1387800968.html
http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/gaudi-oculto-3254003
http://abcblogs.abc.es/gastronomia/public/post/santa-fe-eventos-para-gourmets-10248.asp/

Des del Centre de Documentació de Cultura Popular i Religiosa de Catalunya (Arxiu Gavin) en confirmaven que la capella de Can Pujades, desprès Col•legi de Santa Fe, i actualment seu de CARPIER , te o tenia l’advocació de Sant Josep.

Ens agradarà saber més coses d’aquesta casa - a la que NO podia accedir - a l’email coneixercatalunya@gmail.com

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE SALLAVINERA. L’ANOIA. CATALUNYA

Llegia que l’església parroquial de Sant Pere Sallavinera, apareix documentada ja a l'any 1089, l'edifici actual però , - com per arreu - és el resultat de diverses reformes i afegitons.

Al segle XIX , l’any 1870 – amb els diners d’Americà- mossèn Salat, rector de la parròquia, va emprendre obres d’arranjament a l’església parroquial i va fer construir el nou cementiri.

La inscripció de la porta del fossar ens indica que l’any 1876, molt possiblement, fou l’any de la benedicció del recinte funerari.

Des del segle XIV,en depenien com a sufragànies les esglésies de Sant Jaume de Puigdemàger , i la de Sant Gil de Solanelles.

En depenen actualment les de Sant Jordi de la Llavinera, Santa Margarida del Mas de la Cogullera i la de la Sagrada Família del Molí de Boixadors.

La casa del migdia és del segle XII.

La descripció ‘raquítica’ de patrimoni Gencat ens diu ; edifici de planta rectangular i un sol absis a la capçalera.

La torre del campanar construïda posteriorment, de planta quadrada, es troba al costat de migdia, així com també la porta d'ingrés a l'església.

Originàriament era un edifici romànic, que ha estat molt reformat. Costa d’entendre – més enllà de la vanitat humana – la necessitat de fer o refer l’església de Sant Pere, atenen al fet que el sostre demogràfic s’assolia al cens de 1857 amb 394 ànimes. L’any 2014 es tancava amb 162 habitants, la pèrdua d’un 58,88% s’explica en absència de catàstrofes naturals i/o atòmiques, per l’estultícia i la corrupció de les elits politiques del REINO DE ESPAÑA. Si Catalunya assoleix la seva llibertat nacional , caldrà desplegar politiques que evitin la desertització humana de la Catalunya interior.

Sempre hi ha qui s'estima, malgrat tot, el lloc on veure les primeres llums.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT PERE DE TORELLÓ OSONA

Em sobtava – relativament, encara som al REINO DE ESPAÑA – trobar a la pàgina de l’Ajuntament, una més que minsa informació de l’església parroquial de Sant Pere, esmenaven l'omissió parcialment a http://www.stpere.cat/sec-Llocs-d%27interes-9752.html

L’església parroquial, d’estil neoclàssic, és obra dels mestres d’obres vigatàns Josep Morató i Soler (Vic 1677 — 1734), Josep Morató Selles ( 1712-1768 ), i Josep Morató Codina ( 1748-1826) , i es va construir entre els anys 1727 i el 1764. En el mateix emplaçament hi havia hagut una església romànica que comptava amb tres absis, cadascun d’ells amb el respectiu altar, el central era dedicat a Sant Pere, titular de la parròquia.

Del campanar de l’església parroquial, amb un rellotge instal•lat l’any 1864 , que va ésser substituït el 1963, no en trobava cap dada.

https://www.youtube.com/watch?v=sLXquLs-Qao
http://www.naciodigital.cat/osona/noticia/2599/sant/pere/torello/comenca/reformes/esgl/sia

Patrimoni Gencat en diu quan a la descripció ; de l'exterior de l'església cal destacar la porta principal, una porta lateral, el campanar i el parament.

El portal de l'església està format per una obertura recta, decorada amb motllures de pedra sobreposades al parament i amb un escut al centre que hauria estat decorat amb relleus, però que avui es troba molt malmès. Sobreposada a aquesta estructura, trobem un entaulament i un frontó entretallat sostingut per dues falses mènsules.

La porta lateral és un portal recte amb dues pilastres als brancals, sobre seu hi descansa un entaulament i un frontó entretallat. El fris està decorat amb trams llisos i estriats, amb les claus de Sant Pere treballades en baix relleu. El parament està format per carreus de pedra ben escairats, definint les cantonades i la base, i als panys de paret, carreus desiguals sense desbastar, disposats irregularment i units amb morter de calç. A sota la teulada, hi ha una doble sanefa de rajoles de terra vermella, tallades en forma circular.

L'església és d'una sola nau coberta amb volta esquifada. Consta de cinc trams els arcs torals dels qual descansen sobre unes pilastres de fust llis i capitells corintis encara que alguns tenen també un àngel en alt relleu. A les claus de volta hi ha cinc bustos en alt relleu representant (de la capçalera als peus) un bisbe i els quatre evangelistes. Per mitjà d'arcs de mig punt s'accedeix a les capelles laterals cobertes amb volta esquifada. Cadascuna té una fornícula on s'hi encabeix la figura exempta d'un sant o de la Verge. L' absis és de capçalera poligonal i coberta de volta bufada. Als peus de la nau hi ha un atri sobre el que s'alça un cor en el que s'hi obre una finestra que il•lumina tota l'església.

Destaca una capella adossada a la part dreta de l'església que consta d'una sola nau, coberta per dos trams de volta esquifada d'arc de mig punt i entre ells una cúpula rebaixada sobre petxines sostinguda per quatre arcs de mig punt. La capçalera està separada de la nau per un arc triomfal de mig punt i coberta de volta bufada.

El campanar està situat a la capçalera de l'església, al costat de l'absis i a l'altra banda de la sagristia. De planta quadrada, la base és reforçada a l'exterior amb petits contraforts correguts. Sobre ella s'hi aixequen quatre pisos, l'últim dels quals fou fet posteriorment. El primer i segon pis tenen finestres adintellades amb carreus de pedra i els altres dos finestres amb arcs de mig punt. Els murs, en origen totalment arrebossats, mostren carreus ben tallats i disposats regularment a les cantonades, mentre que als panys de paret són desiguals, estan disposats irregularment i units amb morter de calç.

Les primeres notícies documentals de l'església daten del 1057. Al voltant de l'església sorgí un petit nucli de poblament o sagrera que gairebé desaparegué durant el segle XIV. Aquest fou l'origen del poble de Sant Pere de Torelló. En augmentar la població durant els segles XVI i XVII l'església es féu petita i es decidí construir-la de nou. Així, el 1727 s'inicia la nova construcció que s'inaugurà el 1764, seguint el model que usaven els Morató al construir la majoria d'esglésies parroquials de la comarca. Consta l'existència d'un conjunt de retaules realitzats durant el segle XVIII al taller dels escultors Real de Vic que desaparegueren en els dies foscos que seguien a la SEDICIÓ dels militars feixistes encapçalats pel general Franco , contra el govern LEGÍTIM de la II República, els vencedors l’anomenaven ‘Guerra Civil’, ‘ Cruzada’,....

Els segles XIX i XX s'han fet diverses modificacions que no afectaren l'estructura general de l'edifici excepte l' ampliació que suposà la construcció entre 1803 i 1809 de la capella del Santíssim, on hi ha les tombes del frare agustinià Isidre Badrena (1846-1874) , el Dr. Joan Josep Castanyer i Ribes (bisbe de Vic del 1857 al 1865) i del Dr. Pere Cases, fundador del convent de les carmelites de la Caritat de Sant Pere de Torelló el 1849.

El campanar és un dels elements comuns en les esglésies que construïen els mestres de cases de la família Morató a la comarca d'Osona, ja en època medieval era un element identificador de les esglésies romàniques de la comarca. El de Sant Pere de Torelló formava part del projecte de l'església, i el 1864 s'hi afegí un rellotge a la part superior de la torre, que va ésser substituït l’any 1963.

L’edifici no cridava l’atenció del Josep Salvany Blanch, que el retratava com a fons en una imatge de l’any 1912

Ah!, l’església estava tancada amb pany o forrellat, fora de les hores de culte, actualment és més difícil trobar una església oberta, que un polític honest

No trobava cap dada de l’autor dels esgrafiats de la façana, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com