Intentava retratar Can Sallent, des d’una posició semblant a la que tenia l’autor del croquis datat entre 1890 i 1936, en el terme dit aleshores Sant Esteve de Castellar, i avui Castellar del Vallès, Vallès Occidental, Catalunya. Els que heu anat en alguna ocasió a l’Aplec de San Esteve Vell de Castellar, dit també “ Castellar Vell”, recordeu que està al començament del camí de terra, desprès de la sortir de la carretera – amb molta cura, perquè el ferm està fatal - ; aquesta és altrament l’única cara visible, ja que l’altra façana esdevé invisible per la vegetació i els conreus.
Croquis de Can Sallent. Estudi de la Masia Catalana. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya.
No consta l’autor d’aquest croquis i d’un altre de la mateixa finca , si feu una ullada per aquest valuós fons, veure croquis de Dionís Baixeras i Verdaguer (Barcelona, 23 de juny de 1862 - Barcelona, 9 de setembre de 1943 ) , Josep Danés i Torras (Olot, 1891 – Barcelona, 1955), i Francesc Vidal [ pensem que pot fer referència a Francesc Vidal i Jevellí (Barcelona, 1848-1914)], ..., i alguns en els que com aquest de Can Sallent no s’identifica a l’autor, i/o en ocasions tampoc la masia .
Fotografia. Antonio Mora Vergés
Havíem localitzat amb l’ajuda inestimable del Joan Dalmau Juscafresa, la masia coneguda com mas Xinxer al terme de Palafrugell, a l’Empordanet, Girona, Catalunya.
Comptem amb la col·laboració de tothom per localitzar l’autor d’aquest croquis de Can Sallent, masia de la que ens diu Patrimoni Gencat ; masia esmentada a l‘any 1551. Antoni Joan Sallent, viu el 1562, féu donació, l'any 1562 de l'aigua de la Font de Sant Antoni, a la parròquia. Joan Cellent i Cosidor, era batlle de Castellar en el 1663 i Josep Sallent, el 1781. Pere Sallent, fill d'aquesta casa, fou vicari d'Esparraguera el 1590. Antoni Joan Sallent, mort el 1636, fou beneficiat de Sant Pere de les Puel·les.
Masia d'estructura clàssica on s'observa perfectament marcat l'eix de simetria i la presència dels tres cossos o crugies centrals i laterals, típiques d'aquesta tipologia. A la teulada, i sobre de la crugia lateral dreta, s'observa l'adossament d'un cos en forma de torre, de planta quadrada i de poca alçada, amb obertures en els seus quatre cantons. També una petita construcció, de caire molt senzill, es troba a continuació i adossada en el mur lateral dret, amb funcions utilitàries.
El frontis presenta una curada distribució d'elements que fa pressuposar un posterior embelliment de la façana. Una finestra goticitzant, emmarcada en la seva part superior per un arc conopial i ampit, assenyala les habitacions més importants de la segona planta. Les dues finestres que la flanquegen són també cobertes amb arc conopial, però de menor significació. Sota teulat hi ha una porxada de tres obertures.
Acomodant-se en el desnivell que la teulada marca en el frontis, hi ha dues finestres situades en la part corresponent a les crugies laterals dreta i esquerra, proporcionant llum a les cambres situades a la tercera planta. El ràfec, d'escassa sortida, està completament decorat per teules i cairons d'acord amb una harmònica disposició. El carener és perpendicular a la façana.
Aquesta publicació alhora que identifica una masia més per assolir el Catàleg de Masies de Castellar del Vallès http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/
Ens fa pensar que almenys a Catalunya, on la cultura és un bé tant preuat, no el podem deixar només en mans de l’administració, oi?.
Ajudeu-nos a completar el Catàleg de Masies enviant-nos imatges i dades a castellardiari@gmail.com , Castellar del Vallès, Catalunya, us ho agrairan i per descomptat el Diari de Castellar del Vallès farà esment de la vostra aportació.
Així com “el moviment es demostra caminant”, l’estimació a Castellar del Vallès es demostra recuperant la seva memòria.
qui perd els seus orígens, per la seva identitat.
dimecres, 9 de maig del 2018
dimarts, 8 de maig del 2018
MONESTIR DE SANT LLORENÇ. GUARDIOLA DE BERGUEDÀ. CATALUNYA
Retratava al Josep Olivé Escarré davant del Monestir de Sant Llorenç, “la joia del patrimoni arquitectònic de Guardiola de Berguedà”. Segons la pàgina de l’ajuntament, on s’explica que està documentat des de l’any 898, el monestir acumulà importants propietats i riqueses a les actuals comarques del Berguedà i la Cerdanya i el 983 es consagrà la primera església. El conjunt no va parar de créixer i d’ampliar-se fins al segle XV; el 1428 el monestir es va veure greument afectat per un terratrèmol que ensorrà part de l’església i de les dependències monacals. A partir d’aleshores va caldre fer-hi obres i es van reduir molt les dependències del monestir i la mateixa església.
El 1592, l’abadia, immersa en una profunda crisi, ja que només comptava amb un monjo, fou convertida en prioritat i es vinculà al monestir barceloní de Sant Pau del Camp.
L’any 1855 l’església i el que quedava de les dependències monacals foren traspassades al bisbat de Solsona.
La restauració del monestir fou impulsada als anys setanta pel rector de Guardiola, Mn. Enric Bartrina i una colla de persones del poble; tot seguit, el Servei de Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona es féu càrrec de les importants obres de restauració i de les campanyes arqueològiques que estan donant els seus fruits i recuperant un valuós patrimoni que té més de mil anys d’història.
La primera església era de grans proporcions, amb una planta rectangular i tres naus cobertes amb estructura de fusta que reposava sobre columnes; la porta principal era a la façana de llevant; al segle XI es van construir unes absidioles a ponent de les naus laterals, fet força excepcional. Al segle XII la coberta de fusta fou substituïda per una nova de pedra i es va construir una tribuna a la meitat de ponent de la nau central quedant dividida en dues plantes: la inferior, coberta amb volta d’aresta, que era utilitzada pels fidels, i la superior, destinada a la comunitat.
Les excavacions arqueològiques han tret a la llum part del claustre, l’hostatgeria i la bassa dels molins.
El 25 de juliol de 2008 es va celebrar l’acabament de les obres de restauració de l’església del Monestir de Sant Llorenç. La restauració promoguda i finançada per la Diputació de Barcelona a partir de 1982, ha permès la recuperació del volum inicial de l’església i la contemplació de l’espai interior tal i com estava al segle XV, presidit per la tribuna-cripta de la nau central.
Esperem que en preguin bona nota els amics de : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Guardiola_de_Bergued%C3%A0
No trobava cap dada del indret on estava l’escola abans de la dictadura franquista, Guardiola en tenia segur, ja que el cens de 1930, recull que hi vivien 1.336 persones. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com
El 1592, l’abadia, immersa en una profunda crisi, ja que només comptava amb un monjo, fou convertida en prioritat i es vinculà al monestir barceloní de Sant Pau del Camp.
L’any 1855 l’església i el que quedava de les dependències monacals foren traspassades al bisbat de Solsona.
La restauració del monestir fou impulsada als anys setanta pel rector de Guardiola, Mn. Enric Bartrina i una colla de persones del poble; tot seguit, el Servei de Patrimoni Local de la Diputació de Barcelona es féu càrrec de les importants obres de restauració i de les campanyes arqueològiques que estan donant els seus fruits i recuperant un valuós patrimoni que té més de mil anys d’història.
La primera església era de grans proporcions, amb una planta rectangular i tres naus cobertes amb estructura de fusta que reposava sobre columnes; la porta principal era a la façana de llevant; al segle XI es van construir unes absidioles a ponent de les naus laterals, fet força excepcional. Al segle XII la coberta de fusta fou substituïda per una nova de pedra i es va construir una tribuna a la meitat de ponent de la nau central quedant dividida en dues plantes: la inferior, coberta amb volta d’aresta, que era utilitzada pels fidels, i la superior, destinada a la comunitat.
Les excavacions arqueològiques han tret a la llum part del claustre, l’hostatgeria i la bassa dels molins.
El 25 de juliol de 2008 es va celebrar l’acabament de les obres de restauració de l’església del Monestir de Sant Llorenç. La restauració promoguda i finançada per la Diputació de Barcelona a partir de 1982, ha permès la recuperació del volum inicial de l’església i la contemplació de l’espai interior tal i com estava al segle XV, presidit per la tribuna-cripta de la nau central.
Esperem que en preguin bona nota els amics de : https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_de_Guardiola_de_Bergued%C3%A0
No trobava cap dada del indret on estava l’escola abans de la dictadura franquista, Guardiola en tenia segur, ja que el cens de 1930, recull que hi vivien 1.336 persones. Ens agradarà tenir-ne noticia a l’email coneixercatalunya@gmail.com
dilluns, 7 de maig del 2018
HOTEL SANT ROC. SOLSONA. SOLSONÈS. CATALUNYA
Retratava al Josep Olivé Escarré davant la façana de l’Hotel Sant Roc de Solsona.
L'edifici fou construït a començaments de segle XX , pels arquitectes , Ignasi Oms i Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914), i Bernardí Martorell i Puig (Barcelona, 1877- ídem, 1937), per encàrrec , d’Isidre Guitart Sort ( conegut com Galtanegra, per una taca de naixement que tenia a la cara ) nascut a Alinyà, a la comarca del Solsonès, al límit quasi amb la comarca de l’Urgell sobirà.
http://elblogdelsenyori.blogspot.com.es/2017/08/hotel-sant-roc-i-2.html
L’Isidre Guitart Sort Transports , va fundar Galtanegra, una empresa d'autobusos que va estar en servei gran part del segle XX quan l'empresa Hispano Manresana va tancar. Fou creada l'any 1922, els seus vehicles es caracteritzaven pel seu color vermell.
http://calders.cat/files/doc238/calidoscopi-3-.pdf
Patrimoni Gencat ens diu ; edifici de dos cossos, en forma de creu llatina, de planta rectangular i teulada a dues vessants. L'edifici central està orientat est-oest, la façana principal a la cara est, amb el capcer escalonat. Hi ha tres pisos, a part de la planta baixa, els tres amb finestres decorades igual que el capcer i escalonades. A la part inferior, tres grans arcades d'arc apuntat, que donen pas a l'escala de pedra picada que condueix a l'interior de l'edifici.
A la part nord-oest, torre de grans dimensions que sobresurt per damunt de l'edifici i coberta a quatre vessants. A la cara nord-est, gran terrassa, amb barana de ferro forjat. A la cara sud-est, un mirador amb finestres escalonades i coberta a quatre vessants. Totes les façanes estan arrebossades i decorades amb decoracions florals de color marró. Hi ha una entrada a la cara sud que dona a un gran pati amb sol de pedra.
Els seus primers anys, personalitats d'arreu de Catalunya, com el president de la Generalitat, Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, el Garraf, 21 de setembre de 1859[ – Barcelona, 25 de desembre de 1933) – que patia també una tràgica peripècia vital, com l’actual President Carles Puigdemont i Casamajó ( Amer, la Selva, Girona, 29 de desembre de 1962) - feren estada al Gran Hotel, tal com era qualificat per la premsa barcelonina del moment. En poc temps va adquirir una gran reputació arreu de Catalunya, gràcies a la categoria i prestigi que hom li atribuïa. A llargs dels anys següents, una encertada direcció propicià que fos escenari de moltes manifestacions socioculturals i celebracions, tant de la ciutat com de la comarca.
L'any 2002 es portà a terme una rehabilitació total, i el 15 d'agost de 2004, coincidint amb el 75è aniversari s'inaugurà la segona etapa de l'establiment amb la incorporació de dos restaurants: El Buffi i El Petit Buffi. Actualment té una categoria de 4 estrelles.
He tingut ocasió de gaudir de les seves instal·lacions, em companyia de la meva esposa, la Maria Jesús Lorente Ruiz, i us ho recomano molt.
L'edifici fou construït a començaments de segle XX , pels arquitectes , Ignasi Oms i Ponsa (Manresa, Bages, 25 de gener de 1863 – Barcelona, 21 de juliol de 1914), i Bernardí Martorell i Puig (Barcelona, 1877- ídem, 1937), per encàrrec , d’Isidre Guitart Sort ( conegut com Galtanegra, per una taca de naixement que tenia a la cara ) nascut a Alinyà, a la comarca del Solsonès, al límit quasi amb la comarca de l’Urgell sobirà.
http://elblogdelsenyori.blogspot.com.es/2017/08/hotel-sant-roc-i-2.html
L’Isidre Guitart Sort Transports , va fundar Galtanegra, una empresa d'autobusos que va estar en servei gran part del segle XX quan l'empresa Hispano Manresana va tancar. Fou creada l'any 1922, els seus vehicles es caracteritzaven pel seu color vermell.
http://calders.cat/files/doc238/calidoscopi-3-.pdf
Patrimoni Gencat ens diu ; edifici de dos cossos, en forma de creu llatina, de planta rectangular i teulada a dues vessants. L'edifici central està orientat est-oest, la façana principal a la cara est, amb el capcer escalonat. Hi ha tres pisos, a part de la planta baixa, els tres amb finestres decorades igual que el capcer i escalonades. A la part inferior, tres grans arcades d'arc apuntat, que donen pas a l'escala de pedra picada que condueix a l'interior de l'edifici.
A la part nord-oest, torre de grans dimensions que sobresurt per damunt de l'edifici i coberta a quatre vessants. A la cara nord-est, gran terrassa, amb barana de ferro forjat. A la cara sud-est, un mirador amb finestres escalonades i coberta a quatre vessants. Totes les façanes estan arrebossades i decorades amb decoracions florals de color marró. Hi ha una entrada a la cara sud que dona a un gran pati amb sol de pedra.
Els seus primers anys, personalitats d'arreu de Catalunya, com el president de la Generalitat, Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, el Garraf, 21 de setembre de 1859[ – Barcelona, 25 de desembre de 1933) – que patia també una tràgica peripècia vital, com l’actual President Carles Puigdemont i Casamajó ( Amer, la Selva, Girona, 29 de desembre de 1962) - feren estada al Gran Hotel, tal com era qualificat per la premsa barcelonina del moment. En poc temps va adquirir una gran reputació arreu de Catalunya, gràcies a la categoria i prestigi que hom li atribuïa. A llargs dels anys següents, una encertada direcció propicià que fos escenari de moltes manifestacions socioculturals i celebracions, tant de la ciutat com de la comarca.
L'any 2002 es portà a terme una rehabilitació total, i el 15 d'agost de 2004, coincidint amb el 75è aniversari s'inaugurà la segona etapa de l'establiment amb la incorporació de dos restaurants: El Buffi i El Petit Buffi. Actualment té una categoria de 4 estrelles.
He tingut ocasió de gaudir de les seves instal·lacions, em companyia de la meva esposa, la Maria Jesús Lorente Ruiz, i us ho recomano molt.
diumenge, 6 de maig del 2018
MASIA EL GIRBAU. CASTELLAR DEL VALLÈS
Patrimoni Gencat ens diu; masia de planta rectangular que presenta la juxtaposició de diversos elements arquitectònics adossats en diferents etapes d'ampliació i que han afectat tan als àmbits de vivenda (habitacle familiar) com als dedicats a estables i serveis.
Els murs són de factura senzilla, còdols i morter. Les teulades dels cossos adossats són a diferents nivells degut a les depressions del terreny. A la part del darrera es troba un pati que també fa les voltes de corral i que és tancat amb un mur que corre a continuació de les façanes laterals de la casa. Al final del pati, hi ha una construcció, de teulada a un sol aiguavés que s'utilitza per les eines. El Girbau és fonamentalment un habitacle de treballadors agrícoles.
Fotografia de Lourdes Figueras Borrull
https://www.diba.cat/documents/429042/c0059be1-6fcd-45bd-a3ab-a769504eddca
La fitxa de Patrimoni ho amplia força; La primera referència documental d’aquesta masia data de l’any 1376, sota el nom de Plana de Fogars i vinculada a un Bernat de Fogars.
Escriptures datades entre 1474 i 1490 citen a Pere Antic Torrella com el propietari de la masia.
Segons el fogatge de 1553 la masia pren el nom dels seus nous propietaris, els Girbau, i durant algun període la masia serà coneguda com el Girbau de la Plana.
L’any 1578 la masia s’esmentava al registre com a pertanyent al terme de Castellar.
Tenim constància de la pervivència del cognom Girbau fins l’any 1723.
Ja en queden menys per completar el Catàleg de Masies de Castellar del Vallès: http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/
Els murs són de factura senzilla, còdols i morter. Les teulades dels cossos adossats són a diferents nivells degut a les depressions del terreny. A la part del darrera es troba un pati que també fa les voltes de corral i que és tancat amb un mur que corre a continuació de les façanes laterals de la casa. Al final del pati, hi ha una construcció, de teulada a un sol aiguavés que s'utilitza per les eines. El Girbau és fonamentalment un habitacle de treballadors agrícoles.
Fotografia de Lourdes Figueras Borrull
https://www.diba.cat/documents/429042/c0059be1-6fcd-45bd-a3ab-a769504eddca
La fitxa de Patrimoni ho amplia força; La primera referència documental d’aquesta masia data de l’any 1376, sota el nom de Plana de Fogars i vinculada a un Bernat de Fogars.
Escriptures datades entre 1474 i 1490 citen a Pere Antic Torrella com el propietari de la masia.
Segons el fogatge de 1553 la masia pren el nom dels seus nous propietaris, els Girbau, i durant algun període la masia serà coneguda com el Girbau de la Plana.
L’any 1578 la masia s’esmentava al registre com a pertanyent al terme de Castellar.
Tenim constància de la pervivència del cognom Girbau fins l’any 1723.
Ja en queden menys per completar el Catàleg de Masies de Castellar del Vallès: http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/
dissabte, 5 de maig del 2018
MONUMENT A EUSEBI GÜELL I BACIGALUPI. LA POBLA DE LILLET. EL BERGUDÀ SOBIRÀ. CATALUNYA
Retratava al Josep Olivé Escarré davant del ‘monument’ que la Pobla de Lillet, aixecava a la memòria de l’ Eusebi Güell i Bacigalupi, I comte de Güell (Barcelona, 15 de desembre de 1846-ibídem, 8 de juliol de 1918) , patrimoni Gemat ens diu que es col·locava la primera pedra del seu monument commemoratiu el 25 de Juliol de 1924, i el 25 de Juliol de 1926 es va inaugurar, el ‘monument ‘ és un medalló amb la seva efígie, emmarcat en un conjunt de pedra constituït per un mur frontal, una placa explicativa, un estanyol, una font per beure, arbres i dos bancs. Tot plegat funciona com a monument i lloc d'estar i espai ornamental. Obra segons llegeixo a patrimoni Gencat de l’enginyer Patricio Palomar Collado (+ Barcelona, 15.01.1980)
La societat Asland SA, primer Companyia General d'Asfalts i Pòrtland, la va fundar Eusebi Güell i Bacigalupi el 15 de juliol de 1901 a Barcelona, l’empresa va comprar les mines, pedreres i salts d'aigua necessaris per a la producció de ciment en general, i específicament el pòrtland. El nom Asland es deriva de les paraules Asfalt i Pòrtland.
A finals dels anys 20 produïa unes 300.000 tones anuals, i – la frase em sonava ‘rara - tenia llaços amb les companyies elèctriques.
Al llarg de la seva història aquesta empresa va explotar el sector del ciment des de les seves fàbriques de Castellar de n'Hug (la Fàbrica de Ciment Asland, actualment un museu, a la vora de la Pobla de Lillet),.., raó que explica aquest ‘monument’.
L’ Eusebi Güell i Bacigalupi, I comte de Güell (Barcelona, 15 de desembre de 1846-ibídem, 8 de juliol de 1918), no va dedicar-se al tràfic d’essers humans – encara que aleshores aquesta ‘consideració’ alguns la negaven als negres -, si certament però, el seu pare Joan Güell i Ferrer (Torredembarra, 3 de març de 1800 – Barcelona, 29 de novembre de 1872), i el seu sogre Antonio Víctor López y López de Lamadrid (Comillas, Cantàbria, 12 d'abril de 1817—Barcelona, 16 de gener de 1883), I marquès de Comillas. Barcelona recentment retirava una estàtua seva de la via pública.
La modèstia del ‘monument’, afegida a la llunyania de Barcelona, permetran possiblement la seva conservació a l’ombra del pont gòtic.
La societat Asland SA, primer Companyia General d'Asfalts i Pòrtland, la va fundar Eusebi Güell i Bacigalupi el 15 de juliol de 1901 a Barcelona, l’empresa va comprar les mines, pedreres i salts d'aigua necessaris per a la producció de ciment en general, i específicament el pòrtland. El nom Asland es deriva de les paraules Asfalt i Pòrtland.
A finals dels anys 20 produïa unes 300.000 tones anuals, i – la frase em sonava ‘rara - tenia llaços amb les companyies elèctriques.
Al llarg de la seva història aquesta empresa va explotar el sector del ciment des de les seves fàbriques de Castellar de n'Hug (la Fàbrica de Ciment Asland, actualment un museu, a la vora de la Pobla de Lillet),.., raó que explica aquest ‘monument’.
L’ Eusebi Güell i Bacigalupi, I comte de Güell (Barcelona, 15 de desembre de 1846-ibídem, 8 de juliol de 1918), no va dedicar-se al tràfic d’essers humans – encara que aleshores aquesta ‘consideració’ alguns la negaven als negres -, si certament però, el seu pare Joan Güell i Ferrer (Torredembarra, 3 de març de 1800 – Barcelona, 29 de novembre de 1872), i el seu sogre Antonio Víctor López y López de Lamadrid (Comillas, Cantàbria, 12 d'abril de 1817—Barcelona, 16 de gener de 1883), I marquès de Comillas. Barcelona recentment retirava una estàtua seva de la via pública.
La modèstia del ‘monument’, afegida a la llunyania de Barcelona, permetran possiblement la seva conservació a l’ombra del pont gòtic.
divendres, 4 de maig del 2018
DE L’ESCOLA PÚBLICA REPUBLICANA DE LA CREU ALTA ALS EDIFICIS DE LA CAIXA D’ESTALVIS DE SABADELL.
https://agora.xtec.cat/ceipcreualta/lescola/historia/
L’any 1931 Sabadell tenia un cens escolar de 8.550 alumnes dels quals només 5.550 estaven matriculats, com a conseqüència d’això 3.000 nens i nenes no podien assistir a l’escola.
Com a solució l’alcalde Magí Marcé Segarra (Vilanova i la Geltrú, 29 d'abril de 1880 - Sabadell, 3 de febrer de 1967) decideix construir tres noves escoles de les quals una d’elles era la Creu Alta situat a la carretera de Prats. El projecte, de l’arquitecte municipal Joaquim Manich i Comerma(1882 - 1976)
La primera pedra es va posar el 5 d’agost de 1935, aprofitant la Festa Major.
Les obres es van iniciar al febrer de 1936 i es van aturar al 1937 com a conseqüència de la manca de recursos econòmics que s’havien de destinar a l’esforç de guerra, això succeïa en un i altre costat , i va ser un dels efectes desitjats pels revoltats feixistes, enemic declarats – aleshores i ara - de que les classes més desafavorides.
L’escola en els primers AÑOS TRIUNFALES
La subsecretària d’Aviació va confiscar l’1 de desembre de 1939 l’edifici de l’escola. Va ser ocupada per soldats i utilitzada com a caserna.
El 14 d’agost de 1941 la regió Aèria va retornar l’edifici de l’escola a l’Ajuntament.
La falta d’habitatges va fer que fessin ús de l’edifici de l’escola els sense sostre generalment nouvinguts i gent d’ètnia gitana. No hi havia ni finestres ni portes i la gent les tapava amb cartrons, fustes i roba.
Per falta de mitjans econòmics, l’Ajuntament va vendre a la “Caixa d’Estalvis de Sabadell” l’edifici de l’escola i l’any 1952 va edificar-hi habitatges i dos petits edificis que es van destinar a una nova escola.
Al maig de 1954 té lloc la inauguració de les vivendes, locals baixos per a comerços i l’escola.
No trobàvem dades de l’autor d’aquests edificis, i atès que la Caixa d’Estalvis de Sabadell desapareixia com a conseqüència de la conxorxa dels poders fàctics per ensulsiar les Caixes Catalanes, i anorrear el sistema de finançament de la classes treballadora, preguem a qui en pugui saber quelcom que ens ho faci saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Malgrat que des de sempre el ‘maligne’ ha estat vinculat al sector de la construcció – recordeu els ponts del diable -, pensem que no té cap paper en la construcció d’aquests edificis.
L’any 1931 Sabadell tenia un cens escolar de 8.550 alumnes dels quals només 5.550 estaven matriculats, com a conseqüència d’això 3.000 nens i nenes no podien assistir a l’escola.
Com a solució l’alcalde Magí Marcé Segarra (Vilanova i la Geltrú, 29 d'abril de 1880 - Sabadell, 3 de febrer de 1967) decideix construir tres noves escoles de les quals una d’elles era la Creu Alta situat a la carretera de Prats. El projecte, de l’arquitecte municipal Joaquim Manich i Comerma(1882 - 1976)
La primera pedra es va posar el 5 d’agost de 1935, aprofitant la Festa Major.
Les obres es van iniciar al febrer de 1936 i es van aturar al 1937 com a conseqüència de la manca de recursos econòmics que s’havien de destinar a l’esforç de guerra, això succeïa en un i altre costat , i va ser un dels efectes desitjats pels revoltats feixistes, enemic declarats – aleshores i ara - de que les classes més desafavorides.
L’escola en els primers AÑOS TRIUNFALES
La subsecretària d’Aviació va confiscar l’1 de desembre de 1939 l’edifici de l’escola. Va ser ocupada per soldats i utilitzada com a caserna.
El 14 d’agost de 1941 la regió Aèria va retornar l’edifici de l’escola a l’Ajuntament.
La falta d’habitatges va fer que fessin ús de l’edifici de l’escola els sense sostre generalment nouvinguts i gent d’ètnia gitana. No hi havia ni finestres ni portes i la gent les tapava amb cartrons, fustes i roba.
Per falta de mitjans econòmics, l’Ajuntament va vendre a la “Caixa d’Estalvis de Sabadell” l’edifici de l’escola i l’any 1952 va edificar-hi habitatges i dos petits edificis que es van destinar a una nova escola.
Al maig de 1954 té lloc la inauguració de les vivendes, locals baixos per a comerços i l’escola.
No trobàvem dades de l’autor d’aquests edificis, i atès que la Caixa d’Estalvis de Sabadell desapareixia com a conseqüència de la conxorxa dels poders fàctics per ensulsiar les Caixes Catalanes, i anorrear el sistema de finançament de la classes treballadora, preguem a qui en pugui saber quelcom que ens ho faci saber a l’email coneixercatalunya@gmail.com
Malgrat que des de sempre el ‘maligne’ ha estat vinculat al sector de la construcció – recordeu els ponts del diable -, pensem que no té cap paper en la construcció d’aquests edificis.
dijous, 3 de maig del 2018
MAS PINETÓ. CAN PINETÓ. CASTELLAR DEL VALLÈS
Havíem endegat des del Diari de Castellar del Vallès, una feina de recuperació històrica, de les activitats econòmiques que superaren la mal dita ‘crisis econòmica’ , que realment va ser i és, la manifestació palesa de l’estultícia i la corrupció de les elits polítiques del REINO DE ESPAÑA.
Es dóna aquí un doble interès, el de posar de relleu la pervivència d’una activitat economia, i la de documentar – mínimament, ens caldrien més dades -, una de les masies del terme de Castellar del Vallès, que no està inclosa en la minsa llista de masies :
http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/
A la pàgina del Mas Pinetó , expliquen que és un restaurant especialitzat en arrossos que va obrir les portes fa ja 86 anys, aleshores però, era una casa de pagès, que retratava l’ Antoni Gallardo i Garriga (Barcelona, 1889-1942), entre 1912 i 1929, en la fugaç passada que feien pel terme de Sant Esteve de Castellar , els amics de l’Estudi de la Masia Catalana, que compto s’aturaven únicament per emplenar el dipòsit a l’estació de servei Truyols
Els que aleshores eren els amos de l'establiment, els besavis Dominica i Salvador, tenien la seva collita pròpia, que obtenien de l'hort, i es dedicaven a cuinar sota demanda. A més, també comptaven amb animals com vaques, gallines, hi havia un corral, etc. Les seves especialitats eren les truites i el pollastre en samfaina.
En els anys subsegüents a la victòria dels sediciosos feixistes contra el govern LEGÍTIM de la II República , van ser els avis Concepció i Feliu qui es van fer càrrec del negoci. Ells van ser els encarregats de transformar el que abans eren quadres en menjadors; van ampliar la casa i van dur a terme una sèrie de reformes per tal de poder atendre millor a tots els clients. Va ser llavors quan es va escriure la primera carta amb preus. Encara que el menjar seguia sent el mateix, es van introduir canvis com ara les carns a la brasa i el conill amb mongetes. Temps després arribarien les graellades i el fregit de peix.
Eren bons temps en què l'economia anava bé. I va tocar el torn de donar, de nou, el relleu. Aquest cop al fill, Ramon i a la seva dona Nuri, els quals van ser els encarregats d'introduir els arrossos.
Amb aquest nou canvi generacional també es van fer reformes com, per exemple, ampliar la cuina i altres parts de la casa. A poc a poc, la demanda d'arrossos va anar creixent fins avui dia, en què només podem agrair, a tots els clients, la confiança que han vingut dipositant en nosaltres i en el nostre menjar.
http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/afcecemc/searchterm/cASTELLAR%20DEL%20VALL%C3%88S/order/title
Una masia més per assolir el Catàleg de Masies de Castellar del Vallès http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/
A Catalunya la cultura és un bé tant preuat que no es pot deixar només en mans de l’administració, oi?.
PINETÓ m.
Pi petit (Centelles, Mall., Eiv.); cast. pinillo. Fins als pinetons de més avall, Víct. Cat., Ombr. 62.
Fon.: pinətó (or., bal.).
Es dóna aquí un doble interès, el de posar de relleu la pervivència d’una activitat economia, i la de documentar – mínimament, ens caldrien més dades -, una de les masies del terme de Castellar del Vallès, que no està inclosa en la minsa llista de masies :
http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/
A la pàgina del Mas Pinetó , expliquen que és un restaurant especialitzat en arrossos que va obrir les portes fa ja 86 anys, aleshores però, era una casa de pagès, que retratava l’ Antoni Gallardo i Garriga (Barcelona, 1889-1942), entre 1912 i 1929, en la fugaç passada que feien pel terme de Sant Esteve de Castellar , els amics de l’Estudi de la Masia Catalana, que compto s’aturaven únicament per emplenar el dipòsit a l’estació de servei Truyols
Els que aleshores eren els amos de l'establiment, els besavis Dominica i Salvador, tenien la seva collita pròpia, que obtenien de l'hort, i es dedicaven a cuinar sota demanda. A més, també comptaven amb animals com vaques, gallines, hi havia un corral, etc. Les seves especialitats eren les truites i el pollastre en samfaina.
En els anys subsegüents a la victòria dels sediciosos feixistes contra el govern LEGÍTIM de la II República , van ser els avis Concepció i Feliu qui es van fer càrrec del negoci. Ells van ser els encarregats de transformar el que abans eren quadres en menjadors; van ampliar la casa i van dur a terme una sèrie de reformes per tal de poder atendre millor a tots els clients. Va ser llavors quan es va escriure la primera carta amb preus. Encara que el menjar seguia sent el mateix, es van introduir canvis com ara les carns a la brasa i el conill amb mongetes. Temps després arribarien les graellades i el fregit de peix.
Eren bons temps en què l'economia anava bé. I va tocar el torn de donar, de nou, el relleu. Aquest cop al fill, Ramon i a la seva dona Nuri, els quals van ser els encarregats d'introduir els arrossos.
Amb aquest nou canvi generacional també es van fer reformes com, per exemple, ampliar la cuina i altres parts de la casa. A poc a poc, la demanda d'arrossos va anar creixent fins avui dia, en què només podem agrair, a tots els clients, la confiança que han vingut dipositant en nosaltres i en el nostre menjar.
http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/afcecemc/searchterm/cASTELLAR%20DEL%20VALL%C3%88S/order/title
Una masia més per assolir el Catàleg de Masies de Castellar del Vallès http://www.castellarvalles.cat/26440/descriptiu/-256/
A Catalunya la cultura és un bé tant preuat que no es pot deixar només en mans de l’administració, oi?.
PINETÓ m.
Pi petit (Centelles, Mall., Eiv.); cast. pinillo. Fins als pinetons de més avall, Víct. Cat., Ombr. 62.
Fon.: pinətó (or., bal.).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)


