El primer mausoleu fou projectat per l'arquitecte Martí Sureda Deulovol ( (l’Escala, 1822-Girona, 1890) i executat pels escultors Jeroni Miquel Suñol i Pujol, (Barcelona, 1839 - Madrid, 16 octubre 1902) i Joan Figueres Vila (Gerona, 15 de juliol de 1829 – Madrid, 28 de setembre de 1881) . Fou inaugurat el 2 de maig de 1880 traslladant les despulles del general Mariano José Manuel Bernardo Álvarez Bermúdez de Castro y López Aparicio– (Granada, 1749 - Figueres, 1810) des d'una urna en la que estaven des de l'any 1816.
El segon mausoleu fou erigit en honor de les heroïnes de Santa Bàrbara, companyia fundada pel mariscal Àlvarez de Castro en una instrucció de 3 de juliol de 1809. Estava formada inicialment per 200 dones amb la missió d'assistir als ferits en el setge de Girona del general Saint-Cir el qual reconegué el seu heroisme com consta en el "Journal des operations de l'armée de Catalogne, en 1808 et 1809".
Fou inaugurat el 4 de juny de 1925 pels reis Alfons XIII i Victòria Eugènia.
El primer sepulcre de Sant Narcís fou costejat per l'Ajuntament de Girona, segons consta en la inscripció que es llegeix a la part frontal d'aquest sepulcre: PATRONO SUO PRAESANTISSIMO SENATUS GERUNDENSIS XV CALENDAS APRILIS ANNO MDCCC.
Del segon sepulcre sabem que l'any 1328, el mestre Joan realitza aquest sepulcre a expenses del Canonge Guillem de Sucarats i del capítol col·legial. La majoria d'autors identifiquen aquest autor amb Joan de Tournai. Segons explica la tradició, des de la seva construcció fins a finals del segle XVIII, va guardar les relíquies del Sant. En aquest moment el bisbe Tomàs de Lorenzana-Butrón i Irauregui (Lleó, 2 d'abril de 1727 – Girona, 12 de febrer de 1796) ordenà el trasllat a la capella i sepulcres actuals. És una obra de caràcter realista i dinàmic, amb predomini de les formes plenes, especialment cúbiques, més properes del gòtic flamenc que no pas del català.
Els sarcòfags provenen segurament d'una necròpoli tardorromana que estaria situada en el mateix lloc de l'església. Estaria fora la muralla al costat de la porta nord, avui coneguda amb el nom de Sobreportes. Devien ser trobats en el moment de la construcció de l'església.
Sarcòfag de Proserpina. Se suposa que fou realitzat en un taller romà. Antonio García y Bellido (Villanueva de los Infantes, Ciudad Real, 10 de febrer de 1903-Madrid, 26 de setembre de 1972) el data a finals del segle IId. C. Koch i Sichtermann, en una data més recent a l'entorn de l'any 230.
Presenta moltes semblances amb un que tracta el mateix tema conservat al Museu d'Arqueologia de Catalunya.
Sarcòfag de la cacera dels lleons. Un de semblant a l'església de Sainte Aphrodise (Beziers).
Sarcòfag de la multiplicació dels pans i els peixos. Pel seu estil és considerat d'època constantiniana i per tant datat posteriorment a l'any 315d.C. Conserva, però algunes característiques de l'època tetràstica, especialment l'estreta composició, les figures en segon terme i els tipus de cara ovalats.
Sarcòfag de Susanna. Estil tetràstic. Cronologia entre els anys 300 i 315 d.C. Per Botet i Sisó és un dels sarcòfags més notables trobats a Catalunya. Amb una iconografia nova pel que fa a les escenes segona (Susanna davant la casa) i quarta (els vells suplicant). GONZALO JAVIER SOTOMAYOR CABEZA ( 17 FEBRER 1974 - 03 MARÇ 2016 ) assigna l'autoria d'aquest sarcòfag al mateix taller preconstantinià que realitzà l'exemplar n.191 conservat al museu de Letran.
Sarcòfag de Sant Feliu. Segons alguns autors aquest és el sepulcre trobat el darrer terç del segle X pel Bisbe Miró i es trobava darrera l'altar major. Traslladat el 1607 al pilar del púlpit corresponent a la nau de l'epístola. Més tard, el juliol 1779 i segurament a instàncies del canonge Dorca, se situa sobre l'arc de l'altar major. Finalment l'any 1943 s'eliminà la pintura amb que s'havia cobert i es col·locà al lloc actual.
D'època clarament constantiniana, caracteritzada per la manca de contrastos, un nou sentit de la línia, una forma gairebé cúbica dels caps i una composició menys bigarrada.
Sarcòfag del Bon Pastor. La majoria d'autors daten el sarcòfag entre el 300 i el 315 per presentar els trets característics dels relleus d'època tetràstica com són els motius d'estrígils, la manca de volums i la recerca del contrast mitjançant la tècnica del clarobscur, l'ús abundant del trepant en nas, lacrimals i cabells, la forma ovalada dels caps i el tipus de pentinat en petits blens de les figures.
La figura de l'orant és un dels temes preferits de la primera meitat del segle IV. Segons Sotomayor la composició i l'estil són molt semblants a les d'un sarcòfag de Sant Praxeae a Roma, el qual permet parlar d'una procedència romana, potser també del mateix taller que hauria fet el sarcòfag de la cacera dels lleons.
Sarcòfag amb orant I. Presenta els trets característics dels relleus d'època tetràstica. Es conserva un exemplar molt semblant al Museu d'Arqueologia de Catalunya, segurament provinent del mateix taller.
Sarcòfag amb orant II. Diversos autors (Sotomayor, Schlunk, Bovini, Palol) coincideixen a datar-lo als primers anys dels segle IVd.C.
Sepulcre romànic. Segurament prové del cementiri que hi havia en aquest indret. En llatí es pot llegir que Guillem Arnau de Cilari morí el 4 de juny de 1190 i que Arnaleta, la seva filla, casada amb Arnau de Struç morí el 7 de les calendes de setembre de 1204.
Cobles del gloriós màrtyr Sant Feliu de Gerona
Que Sant Feliu i Sant Antoni de la Sitja, elevin a l’Altíssim la pregaria dels gironins , amazics, illencs, gitanos, aragonesos, asturians , valencians, bascos, aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos, afganesos, inuits , sahrauís ... , pescadors , pagesos, ramaders ,.. i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!.
«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»
Si vius en un indret on tenen una llengua pròpia, aprèn-la, enraona-la, defensa-la, no siguis estranger al teu propi país.
