IN MEMORIAM DE L’ESGLÉSIA DE SANTA MARGARIDA DE CALBINYÀ. ANSERALL. LES VALLS DE VALIRA. L’URGELL. SOBIRÀ. LLEIDA.

  

El Jordi Vila Juncá, sherpa emèrit dels Pirineus,  exerceix de notari gràfic, narrador visual,  en diu Facebook, de les terres de l’Urgell sobirà i les comarques confrontades, i atesa la situació de “ presó local  RENOVABLE/REVISABLE  “,  en que ens trobem a Catalunya, establíem una joint venture, ell aporta les imatges, i l’Antonio Mora Vergés, fa la recerca d’informació, i confegeix la publicació que es penjarà en un blog, i al ensems us esperonem a compartir-la  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació,  en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

M’enviava fotografies del poble de Calbinyà, situat a 1013 metres  d’altitud, a l’esquerra del riu del Valira, s’esglaona pel pendent del puig de Calbinyà, gairebé enfront d’Anserall.

També, també de les  minses restes de l’església de Santa Margarida que són als afores del poble, i de la que  el Manuel Anglada i Bayés i la  Maria Lluïsa Cases i Loscos, escrivien :

https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0613301.xml

El que resta d’aquesta església és un campanar de planta quadrada sense teulada i dos murs en forma de “L” de poca alçada, un dels quals queda adossat al campanar. A la façana de llevant del campanar hi ha un portal que comunica amb l’interior, el qual, en estar mig colgat de terra, és pràcticament inaccessible. Una finestra de doble esqueixada s’obre a la façana de ponent del campanar, mentre que a la de migjorn han quedat dempeus les obertures que correspondrien al segon pis. Són perceptibles també altres obertures modificades i tapiades que fan difícil discernir com eren les primitives. No cal dir que com que falta el teulat, resulta difícil descriure’n l’alçada i forma de coberta.

Els carreus petits de l’aparell del campanar apareixen com lloses ben col·locades amb les juntes de morter de calç. Hi ha una façana molt coberta d’heura, per la qual cosa es fa impossible de definir-ne la morfologia, l’aparell i l’estat de conservació.

 

Els dos murs de l’antiga església que encara són dempeus, en complet abandó, tenen el mateix aparell que el campanar, però més irregular.

El lloc de Calbinyà, esmentat a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, Kalpiciniano, apareix citat en documents dels anys 972, 988, 1038 i 1042. Calbiciniano o Calbitiano formava part de les propietats confirmades a Santa Maria de la Seu per les butlles del 1001, del papa Silvestre II, del 1012, del papa Benet VIII, i del 1099, pel papa Urbà II. A mitjan segle XIX, però, la senyoria del lloc pertanyia a l’Ajuntament de la Seu d’Urgell.

 

La història d’aquesta església presenta diversos problemes, sobretot d’identificació i de titularitat. Actualment, al terme de Calbinyà coexisteixen dues esglésies, una dedicada a sant Tomàs, amb funcions de parròquia, i l’altra, romànica, dedicada a santa Margarida.

 

En la visita pastoral del 1758 s’explica com l’església de Santa Margarida havia estat, en temps passats, l’església parroquial del terme, motiu pel qual tenia cementiri, encara que en aquella època ja no era utilitzat; això fa suposar que, després de la construcció de l’edifici actual de sant Tomàs, la parròquia es traslladà al nou edifici sota l’advocació de sant Tomàs i que Santa Margarida quedà com a església annexa. Tanmateix, sembla ésser que la relació de fets no degué ésser exactament aquesta. Els anys 1312 i 1314, en la visita que els delegats de l’arquebisbe de Tarragona efectuaren a la diòcesi d’Urgell, Sant Tomàs figura com a titular de l’església parroquial de Calbinyà; per contra, en la visita del 1515, la titularitat d’aquesta era compartida per les advocacions de sant Tomàs i santa Margarida, mentre que al final del segle XVI s’esmenta solament l’advocació de sant Tomàs. D’aquestes notícies possiblement podríem establir que l’actual edifici dedicat a santa Margarida, antiga església parroquial, estaria dedicat a ambdues advocacions fins a la construcció d’un nou edifici, moment en què es traslladaria l’advocació de sant Tomàs a la nova església, restant l’antiga dedicada solament a santa Margarida.

 

La documentació alt-medieval no ajuda a aclarir aquesta situació. En un document del 935 s’esmenta l’església de Sant Tomàs, apòstol, com a límit d’una propietat de Cornellana, antic terme situat entre la Seu d’Urgell i Calbinyà, motiu pel qual podria tractar-se de Sant Tomàs de Calbinyà. D’altra banda, una església dedicada a santa Margarida fou objecte de llegats en dos testaments datats els anys 1074 i 1075, en cap però,  no s’hi especifica de quina església es tracta, i com que en aquest territori hi havia diverses esglésies dedicades a aquesta santa (Santa Margarida d’Adraén, Santa Margarida a Miravall…), no podem identificar-la precisament amb l’església de Calbinyà. A més, tant en la relació de la dècima del 1279 com en la del 1391, sols s’esmenta el capellà de Calbinyà, sense indicar la titularitat de l’església.

 

Actualment Calbinyà depèn de la parròquia de Sant Andreu d’Arcavell

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

Us esperonem,  més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19, confiem que així podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.

 

Catalunya des de l’inici de la pandèmia declara  20.371 víctimes de la Covid.19

https://beteve.cat/societat/coronavirus-barcelona-ultima-hora/

 

La Comunidad Autònoma de Madrid – que no actualitza regularment les dades  declara 22.055 víctimes de la Covid.19

https://www.comunidad.madrid/sites/default/files/doc/sanidad/210219_cam_covid19.pdf

 

Aquí i allà, les xifres son esfereïdores, i fins al moment present, ningú assumeix responsabilitats per aquest  "laissez faire, laissez passer" que comporta a nivell del REINO DE ESPAÑA una mortaldat estimada de quasi 175.000 persones.

 

Les previsions de l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) situen la caiguda de l’estaca l’any 2029, esperem  reduir aquest termini, i que puguem tornar en viure amb salut, amb llibertat i en democràcia.

 

Amén!

CAPELLA DE SANT ESTEVE O SANT BLAI DEL MAS FERRIOLS. BELLPRAT. L’ANOIA.

 

L’Assumpta Figueras Viñas està “ presonera”  a la comarca de l’Anoia,  i l’Antonio Mora Vergés “captiu i desarmat “ , a la comarca del Vallès Oriental, i aquesta situació s’està perllongant , setmana a setmana.

Aprofitava les imatges que publica l’Assumpta Figueras Viñas per cercar informació de l’esglesiola de Sant Esteve de Ferriols o Sant Blai al terme de Bellprat a la comarca de l’Anoia, de la que  el Francesc Junyent i Maydeu , l’Alexandre Mazcuñán i Boix , i el  Carles Puigferrat i Oliva, citant entre altre fonts a l’Antoni Pladevall i Font (Taradell, Osona, 1934), bon amic i mestre, diuen; L’església és enfilada dalt d’un turó vorer a la carretera que va de Santa Coloma de Queralt a la Llacuna, a l’extrem occidental del terme, a frec amb la Conca de Barberà.

El camí que hi mena arrenca, a mà dreta (anant en direcció a Santa Coloma de Queralt), just després del quilòmetre dos, davant mateix d’on hi ha unes instal·lacions agro-pecuàries, poc abans de travessar el Pont de Ferriols. L’església roman oberta als visitants.

El lloc i la vil·la rural de Ferriols són documentats per primera vegada el 1194. de la capella, les primeres mencions consten a partir dels llegats testamentaris d’inici del segle XIV fets a l’escrivania de Santa Coloma de Queralt. Tanmateix, les característiques arquitectòniques de l’edifici fan suposar que l’església degué aixecar-se al final del segle XII o bé ja al segle XIII. Les primeres referències a Sant Esteve de Ferriols es remunten al segle XVII, quan fou visitada pel bisbe Pasqual de Vic. Al segle XVIII el bisbe Marimon la tornà a visitar.

 

En temps moderns, la capella ha estat secularitzada i en l’actualitat s’ha convertit en una fusteria

Edifici senzill i rústec, compost d’una única nau, sense absis, coberta amb una volta de pedra lleugerament apuntada, feta amb carreus ben carejats i polits, disposats en filades longitudinals. Els paraments interns, a la banda nord, han estat descarregats amb dues arcades endinsades dins el mur, les quals són cobertes amb arcs de mig punt adovellats.

L’única finestra que il·luminava l’edifici, situada al mur de llevant, ha estat emparedada i totalment inutilitzada. Els únics vestigis que en queden són unes dovelles que insinuen un arc de mig punt.

 

La porta, oberta al mur de migdia, és delimitada superiorment per un simple arc de mig punt adovellat. Els paraments externs, aparellats matusserament, no mostren cap mena d’ornamentació; només un contrafort, adossat al mur sud, trenca la continuïtat llisa d’unes filades força irregulars, obrades amb blocs de pedra només desbastats i equilibrats amb tascons, amb un acusat contrast amb l’aparell dels paraments interns, que és més acurat.

 

L’edifici, que ara és aixoplugat per una teulada d’un sol pendent, té una creu de pedra al carener del mur de ponent, on abans segurament hi havia hagut un campanar d’espadanya.

 

Es tracta, sens dubte, d’una obra tardana, bastida a les acaballes del segle XII, o bé, cosa prou plausible, dins el segle següent. A més, acusa encara un seguit d’adobs ben patents en els paraments, especialment en els externs, que en ressalten la rusticitat i li donen un aspecte anacrònic.

 

L’estat de conservació d’aquesta església, ara convertida en fusteria, és encara prou bo, tot i que, com és evident, caldria dignificar-la.

PatrimoniGencat explica que es troba a frec del mas dels Farriols i a la partió de les comarques de la Conca de Barberà i l'Anoia; a la partió dels municipis de bellprat i Santa Coloma de Queralt i a la partió de les províncies de Barcelona i Tarragona.

Ermita romànica de línies rústegues i senzilles amb porta adovellada.

 

L'interior té volta lleugerament apuntada a un dels costats i dos arcs de mig punt al lateral d'una paret. L'altar, de pedra, està sobrealçat. Hi ha un nínxol, d'època posterior (potser del segle XVIII) per a imatge. 

La coberta és a una vessant.

Les fotografies son del SALVADOR PALAU RAFECAS "EL GALO" (Santa Coloma de Queral, la Conca de Barberà, 6-4-1948 )

Us esperonem a compartir aquesta entrada  mb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

 

Us esperonem,  més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19,  i  amb la intercessió de  el protomàrtir Sant Esteve i Sant Blai , davant l’Altissim; confiem que podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.

Catalunya des de l’inici de la pandèmia declara  20.371 víctimes de la Covid.19

 https://beteve.cat/societat/coronavirus-barcelona-ultima-hora/

La Comunidad Autònoma de Madrid – que no actualitza regularment les dades  declara 22.055 víctimes de la Covid.19

https://www.comunidad.madrid/sites/default/files/doc/sanidad/210218_cam_covid19.pdf

Aquí i allà, les xifres son esfereïdores, i fins al moment present, ningú assumeix responsabilitats per aquest  "laissez faire, laissez passer" que comporta a nivell del REINO DE ESPAÑA una mortaldat estimada de quasi 175.000 persones.

Les previsions de l’ Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 1903 - Figueres, Alt Empordà, 1978) situen la caiguda de l’estaca l’any 2029, demanen  la intercessio   del protomàrtir Sant Esteve i Sant Blai  , davant l’Altíssim , per reduir aquest termini, i que puguem tornar en viure amb salut, amb llibertat i en democràcia.

ANTIGA CASA MORALES-TALARN. AMPOSTA. EL MONTSIA. TARRAGONA

 

Maria Jesus Quixal Bo, publicava fotografies de la casa Enric Ramon Requena, situada a la  Plaça de la Pau / Avinguda Sant Jaume, 2 / Carrer d'Europa, 1, d’Amposta, a la capital de la comarca del Montsià.

la va  construir al  mestre d'obres Joaquim Cabanes Suñer ( Tortosa 1876 + la Sénia , 16.08.1936 ), com també la casa casa Caballé, al número 31 de la  Carretera Simpàtica, i la   Casa Morales Talarn, a l’ Avinguda de la Ràpita 60, Amposta.

 

Ens agradarà tenir noticia a l’email castellardiari@gmail.com del nom propi, el cognom matern,  el lloc i data de naixement i traspàs, i alguna dada de la peripècia vital d’aquests Morales-Talarn.  

La casa es cita entre altres llocs a :

 31, Amposta, Spain

https://art.nouveau.world/joaquim-cabanes-i-suner

 

http://www.amposta.cat/documents/planejament/CatalegPatrimoniHistoricArtisticArquitectonic.pdf

HA.b.003

https://www.amposta.cat/ohamposta/fitxa.asp?id=12&t=3&i=ca

Patrimoni Gencat la descriu  com, bloc de pisos per a habitatge, de planta quadrada fent xamfrà.

 

Es troba a l'extrem d'una illa, és de planta baixa i dos pisos i coberta plana. Destaca l'organització ornamental de la façana principal, que es prolonga fins al magnífic xamfrà, mentre la planta està molt modificada (mal pintada), els dos pisos superiors conserven quasi la totalitat dels elements ornamentals, els quals estan distribuïts en funció de franges verticals delimitades per pilastres de secció rectangular amb grans basaments i capitells semi compostos sostingudes per grans mènsules amb formes de tors humà (ja a la planta baixa); aquestes franges comuniquen els dos pisos superiors i tenen els balcons, dos d'ells amb mènsules de motius vegetals, de barana d'obra i de ferro i amb porta coronada per una motllura corba amb motius vegetals esculpits, i connectant amb el segon pis per una finestra, també amb coronament corb centrat per un cap de noia jove; una franja d'esgrafiats i mènsules a sota la cornisa, i a dalt la barana amb els mateixos elements circulars d'altres edificis ampostins. També destaca el coronament de línies corbes del xamfrà, obert i amb una barana de ferro; a les superfícies intermèdies hi ha encoixinats de diferents tipus. Als laterals l'organització i l'ornamentació és més simple.

Fotografia de Pere Rams i Josep M. Pérez

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

 

Us esperonem,  més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19,  i confiem que així,  podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.

PORTALADA DE L'ANTIGA CAPELLA DE LA MARE DE DÉU DE L'ESPERANÇA. PUIGCERDÀ.

  

Havia demanat una fotografia actual de la portalada procedent de la capella advocada a la Marededéu de l’Esperança que estava situada a  l'antic fossar de la  església de Santa Maria, la  parroquial  de Puigcerdà,   destruïda l'any 1936 a causa d'un incendi.

 

Fotografia. Ana del Pozo.

 

Fotografia.  Anna Maria Bruguera i Bellmunt. 1990

De l’església de Santa Maria només en resta la torre campanar gòtica, que s'alça solitària  a la Plaça de Santa Maria.

A la mateixa plaça, aproximadament a uns 40 metres , es dreça un obelisc de marbre roig d'Isòvol, que configura la Plaça de l'Obelisc.

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

Cuideu-vos molt, sembla que l’estratègia del REINO DE ESPAÑA per lluitar contra la Covid. 19 és  "laissez faire, laissez passer". Les dades de víctimes de  la Comunidad Autònoma de Madrid  que NO les  actualitza de forma regular, es situen en 21.861 persones

 

https://www.comunidad.madrid/sites/default/files/doc/sanidad/210215_cam_covid19.pdf

 

A Catalunya, on determinats mitjans fan un seguiment de la qüestió, des de l’inici de la pandèmia  en són 20.176.

 

https://beteve.cat/societat/coronavirus-barcelona-ultima-hora/ 

 

Caldrà seguir l’evolució d’aquests index.

EL PATRIMONI DESCURAT D'AMPOSTA. . LA CASA ENRIC RAMON REQUENA. EL MONTSIA. TARRAGONA

  Maria Jesus Quixal Bo, publica fotografies de la casa Enric Ramon Requena, situada a la  Plaça de la Pau / Avinguda Sant Jaume, 2 / Carrer d'Europa, 1, d’Amposta, a la capital de la comarca del Montsià.

El Mapa de recursos culturals ens diu que està encarada al riu Ebre, amb els seus merlets i la tribuna de regust medievalitzant, la qualifica com la més coqueta , i  alhora però,  també com  la més malmesa de les cases modernistes d'Amposta.

El tècnic de molins d'oli i arròs, propietari d'un molí i alhora comerciant de farines i arrossos, Enric Ramon Requena, la va fer construir al  mestre d'obres Joaquim Cabanes Suñer ( Tortosa 1876 + la Sénia , 16.08.1936 )  entre el 1920 i 1925, on destaca l'organització ornamental de les façanes16.08.19,  perquè fos el seu habitatge familiar i magatzem de productes i alhora allotgés les oficines de la seva empresa.

Ramon se sentia orgullós de l'edifici que feia dibuixar a la publicitat dels seus productes. Als baixos hi havia les bàscules i la maquinària del molí de vapor que va funcionar fins al inici del conflicte bèl·lic que s’iniciava amb l’alçament dels militars feixistes presidits pel general Franco contra con el govern LEGÍTIM I DEMOCRÀTIC de lI República,  episodi ignominiós que els historiadors dels vencedors, denominaren “ la Guerra Civil (1936-1939)”.

Després la casa va funcionar com a magatzem de les Arrocerías Reunidas del Ebro i va acollir les oficines de la Comunitat de Regants del Canal de la Dreta de l'Ebre.

L'exterior està visiblement deteriorat, ha perdut part del revestiment de la façana que imita carreus de pedra, de l'ornamentació neogòtica de motlle i del treball de fusteria.

L'interior està apuntalat.

https://art.nouveau.world/joaquim-cabanes-i-suner

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

Us esperonem,  més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19,  i confiem queaixí,  podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissaamb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacionsfísiques i/o psíquiques, i  aquells queno tenen una bona situació econòmica.

CAN JORDÀ. SANTA PAU. LA GARROTXA. GIRONA

 

la Zaharia Cristian Ionut publica una fotografia de Can Jordà , mas al terme de Santa Pau, la Garrotxa,  de la que ens explica l’ Anna Maso Colldecarrera;  Can Jordà. Antiga casa pairal que dóna nom a la famosa fageda. La família Jordà, amb privilegi militar, es va emparentar amb moltes famílies pairals. La pubilla es va casar amb l ‘hereu Masllopart de la Vall de Bas, i així, van fusionar els dos patrimonis. En els anys 70 del segle XX, la finca es va vendre a la Diputació de Girona.

La mare de l’avi, Joan Colldecarrera Jordà, descendia d’aquesta notable família.

Patrimoni Gencat la descrivia així; gran casal de planta rectangular amb teulat a dues aigües amb els vessants decantats vers les façanes principals. Disposa de planta baixa i dos pisos superiors, amb diferents èpoques de construcció. S'utilitzaren carreus ben tallats en els angles i obertures i carreu petit i pedra volcànica pels murs.

       

 

L’Olga Sacrest i Roca,  la retratava l’any 1985. Vista de l'edifici

La planta baixa era destinada a cellers i quadres pel bestiar. El primer pis a habitatge amb escala interior. És remarcable la galeria de la façana sud-oest. El segon pis, amb escala independent exterior, també era destinat a habitatge. En aquest mas hi varen arribar a viure dues grans famílies.

 

Llindes

 

-porta principal: 16 IHS 0 35

 

-porta accés segon pis: JUAN /JURDA + 1892

 

A la fageda no hi havia cap esglesiola ni cap oratori, per tant a Can Jordà hi havia una fornícula de marcades línies barroques, amb una gran curculla, situada al gran menjador del casal. Va ser feta amb guix i pintada al damunt de color gris imitant el marbre.

 

 

Can Jordà conserva, repartides entre la planta baixa i el primer pis, diverses piques remarcables. Algunes d'elles són de pedra (n'hi ha de rectangulars i d'altres de quadrades) que servien per rentar els plats i altres tasques de la cuina; són igualment remarcables les piques de ceràmica grisa utilitzades per deixar la roba en remull amb les cendres del foc. Són d'un diàmetre de 75 centímetres  aproximadament i disposen d'un petit forat inferior per buidar l'aigua bruta. Tant unes com les altres han estat mogudes en diverses ocasions per tal de ser robades.

La planta baixa d'aquest mas es va edificar l'any 1635 i es va acabar la primera planta el 1767. Llavors la propietària era Na Teresa Jordà, donant el seu cognom a la fageda que envoltava la seva propietat.

La planta superior es va aixecar a finals del segle passat (1899).

Actualment la Diputació de Girona n'és la propietària, per acord d'aquesta entitat amb el govern militar de la província, el setembre de 1984 la companyia de sapadors del batalló mixt dels enginyers quarts de la mateixa ciutat varen realitzar obres de restauració al mas.

Us esperonem a compartir aquesta entrada  amb TOTS  els mitjans informatius,  locals, comarcals, provincials, nacionals, de tot signe i  “color polític “  perquè en valorin la seva publicació;   en matèria de divulgació del Patrimoni històric de Catalunya, es del tot aplicable aquella norma bàsica de la publicitat “ que parlin de nosaltres, NI QUE SIGUI BÉ “, oi?.

 

 

Us esperonem,  més encara si és possible, a donar compliment a TOTES les instruccions de les autoritats sanitàries CATALANES  per evitar l’extensió de la Covid.19,  i confiem que així,  podrem aconseguir  que s’aturi aquesta sindèmia que s’acarnissa amb les persones grans, els malalts crònics, els que pateixen limitacions físiques i/o psíquiques, i  aquells que no tenen una bona situació econòmica.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT JULIÀ DE SOLANELL. MONTFERRER I CASTELLBÒ. L’URGELL SOBIRÀ. VEGUERIA DELS PIRINEUS

La Montse Ramon Solanelles, li envia al Jordi Vila Juncá un enllaç :

 

http://www.pirineustv.cat/2021/04/16/restauracio-de-lesglesia-de-solanell-per-conservar-pintures-romaniques/?fbclid=IwAR09eqqYlvIw2ZGxKp_N4O8hveyxcdYePkONp0vzf3uzUYBQWHW8BoNAPJo

RESTAURACIÓ DE L’ESGLÉSIA DE SOLANELL PER CONSERVAR PINTURES ROMÀNIQUES

La Maria-Lluïsa Ramos i Martínez, escriu a : https://www.enciclopedia.cat/ec-catrom-0605601cf.xml

El lloc de Solanell apareix esmentat documentalment l’any 941 en una escriptura per la qual Ermeniscle, la seva esposa Quisenda i d’altres, vengueren a Argesend dos canemars situats a la vall de Castellbò, al lloc de Solanu, per la quantitat de tres argenços.

Trenta anys més tard apareix un dels primers esments de l’església de Sant Julià, quan consta per un instrument datat el 971 que els esposos Atrover i Gisclavera vengueren a uns particulars una peça de terra “in valle Castro Leoni, in apendicio Sancti luliani”.

La parròquia de Solanello també figura relacionada en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell.

 

Al llarg del segle XI són nombroses les cartes de donació efectuades per particulars a favor de Santa Maria de la Seu, i també les escriptures de venda en les quals les terres o altres béns immobles venuts o donats es trobaven situats al terme de Sancto luliano in vila Solanelo (1002, 1003, 1039, 1041). A més dels mencionats instruments se’n consigna encara un altre pel qual el comte Ermengol II d’Urgell i la seva esposa Constança, juntament amb el vescomte Guillem i el seu fill Miró, feren donació a Oliba Isarn d’unes terres i cases al terme parroquial de Sant Julià de Solanell.

 

A la darreria del segle XIV, en les relacions de l’impost de la dècima recol·lectada a la diòcesi d’Urgell l’any 1391, consta que el capellà de l’església de Solanell hi va contribuir amb la quantitat de quinze sous.

 

La vila de Solanell pertangué durant l’edat mitjana, i encara més tardanament, a la jurisdicció territorial dels vescomtes de Castellbò i als seus descendents.

        

 A. Moras, Antonio Moras Navarro, q.e.p.d., fotògraf de Patrimoni, llicenciaten història medieval la retratava l’any 1986 

Jordi contijoch Boada retratava el interior.

Quan al topònim el diccionari català valencià balear, ens diu; etimològicament derivat diminutiu de solà.

Catalunya Cristiana ens proposava la publicació a l’estiu d’aquest any 2021, d’algunes de les esglésies que tenim publicades al coneixercatalunya.blogspot.com 

Cuideu-vos molt, els que es comprometien a fer-ho , NO SON BONA GENT

 

A Catalunya la sanitat pública no està valorant els historials mèdics per veure quina de les vacunes és menys “ perillosa” per a cada ciutadà, el resultat en nombre de morts és força elevat, i l’excusa  “ més en mata la Covid.19” és una més de les grolleries a que en té acostumats  aquest sistema pervers.

 

 

Ah!, estem al costat dels que defensen les Vegueries, i de qualsevol iniciativa que permeti retornar la vida tant als pirineus, com a d’altres indrets de Catalunya  que pateixen  un sever despoblament, i una vergonyant manca de serveis, la Segarra és una mostra sagnant.