Miralls trencats, viatge a l’Alt Vallès.

El títol que havíem fet servir a la convocatòria, deia “ Viatge a l’Alt Vallès. La Vall d’Horta i les seves Masies “ ; com estava previst sortíem de Sabadell abans de les 8,30 del mati, en el lloc de trobada, davant la Caserna de La Guardia Civil , únicament s’hi trobava el Feliu Añaños i Masllovet.

Entràvem pel camí de terra que dona accés a la Vall D’horta, just abans del Pont de la Roca, anomenat així, per la Masia homònima que hores d’ara és l’única que encara continua amb la seva funció originaria d’explotar la terra; malgrat l’hora quasi les 9,00 veiem feinejar a la gent de la casa; els animals no en saben res de setmanes angleses, dissabtes festius, i altres eufemismes que la gent de ciutat fem servir.


Ben aviat començàvem a transitar per davant , a dreta i esquerra , dels testimonis de l’incendi ferotge que havia estat ben aprop d’eliminar de forma definitiva qualsevol rastre de la història d’aquesta Vall. En l’origen de l’incendi hom hi veu justament aquesta voluntat; la de convertir aquesta Vall en una zona urbanitzable, practicant de forma literal la política de terra cremada per aconseguir-ho.

Al final de camí, seguiríem per la dreta, en primer lloc Can Brossa, l’única casa de la Vall, que juntament amb la Roca és encara residència permanent, i lloc de feina dels propietaris, en el cas de Can Brossa, els caps de setmana, divendres, dissabtes ,diumenges i festius, donen de menjar, i val a dir que en una relació qualitat/preu justa [ Telèfons. 937140186/ 610770739 ], per davant de la casa, el murmuri de l’aigua ens anirà fent companyia , primer fins al trencall del Castell de Pera, que s’alça a la part més alta de la Vall, desprès fins a la casa dita d’Agramunt, que va patir particularment la conseqüències de l’incendi, i que observàvem des de la corba que forma la Vall abans d’enlairar-se fins a la casa, fent servir com a mirador una pedra enorme que batejàvem justament com mirador d’Agramunt; la casa – avui buida – ens parla d’un altre temps, si més no, desitgem que la propietat pugui tornar a refer l’habitacle.

Desfèiem camí per tornar a situar-nos al costat del torrent, i ben aviat ascendiríem pel turó per aconseguir una bona vista damunt el Romeu, en aquest cas, la finca dona senyals de trobar-se ocupada, però clarament ja amb una destinació diferent a la seva originaria, res d’activitat agrícola o ramadera !; la darrera finca, de nom La Pregona, presenta ja alguns trets modernistes, i ens confirma en la seva utilització com a residència i no ja com a lloc de producció agrícola i/o ramader.

Ens calia tornar fins al començament del camí; el fred hivernal d’aquest dissabte 18 de març de 2006, ens obligava a entrar a Can Brossa per donar compte del nostre esmorzar, que acompanyaríem amb una amanida i un tallat.

Abans de retornar a casa, ens arribàvem al Marquet de les Roques, per recollir també la fotografia d’aquesta mítica finca. Des de la façana, en un angle, la imatge de Sant Roc, ens recordava que la casa i la Vall, estaven sota la seva protecció, i potser, potser per això, podíem gaudir avui encara de la visió d’aquestes cases.

La Vall tota, avui Parc Natural, dona la sensació de reflectir un món virtual; que te de natural que en un lloc agrícola, no és faci cap feina als camps ?, que únicament sigui possible sentir el gall, davant de la Roca?,que de manera conscient és deixi al temps fer la seva tasca d’enderrocador? D’aquí el títol, Miralls trencats que ens retornen una imatge, irreal del món.

En qualsevol cas amic lector, amb tot , avui encara és possible veure La Vall d’Horta i les seves Masies. Ja cal que programis ràpidament la teva visita, perquè no tenim gaire clar, per quan temps més.

© Antonio Mora Vergés