El topònim, probablement ens arriba des de la Comarca del Maresme, on dins del municipi de Cabrera de Mar ,i a la riba esquerra de la riera d’Agell, trobem Agell de Dalt i Agell de Baix. Hi ha constància d’aquest cognom en les terres de l’alt Vallès com a mínim des del 1580, quan els primers veïns d’aquest llinatge Agell s’hi van instal·lar.
Aquest molí fariner i/o blader, quines restes trobem encara en la intersecció entre el torrent Mascarell, i el Riu Ripoll, no va poder fer – com algun altres – el salt a l’activitat industrial, i justament per la seva petitesa, és avui encara el darrer testimoni del passat agrícola d’aquesta comarca natural que designem com l’Alt Vallès.
No fora excessivament complicat ni onerós, retornar a aquest meandre del Ripoll, l’aspecte bucòlic; altrament Sant Llorenç de Savall, ha de potenciar ràpidament els seus actius naturals, si aspira a mantenir la seva població actual.
Havien iniciat la sortida a Sabadell : l’Antoni Ibanez Olivares, el Tomas Irigaray Lopez, el Joan Moliner Manau i el Feliu Añaños i Masllovet, a la benzinera de Castellar del Vallès – la darrera que dona servei abans de Sant Llorenç Savall – s’incorporava l’Antonio Mora Vergés.
En aquesta ocasió ens feia de sherpa el Joan Moliner Manau; feta la visita del Molí de l’Agell, seguíem fins a la Bosqueta, quin rellotge de sol ens saludava amb la seva bella llegenda :
Caminant que vens de vora
Déu et doni la bona hora
Continuàvem fins a Sant Jaume de Vallvert, també escrit en algun llocs com Vallverd, on esmorzàvem assentats en els marges de pedra, que delimiten la petita plaça que hi ha davant la porta; una fina pluja, quasi imperceptible i dissortadament sense cap efecte quan a minorar la greu mancança d’aigua que patim, ens acompanyaria en el camí de tornada.
Ens aturàvem a l’anomenat Convent de les Teresianes, on en absència del masover no podíem accedir a l’oratori de la casa; idèntica sort tindríem en l’anomenada Vall Xica, que sota la dependència de la Generalitat de Catalunya, estava destinada a donar aixopluc a menors en acolliment públic. El comentari quan als ingents recursos que romanen inactius, alhora que creix sense aturador la necessitat social era quasi obligat; una mostra de general coneixement és la situació de l’antiga caserna de la Guardia Civil a Sabadell, que hauria d’haver possibilitat des de fa molts anys, l’ ampliació del recinte hospitalari del Parc Taulí, alleugerint alhora el col·lapse gravíssim que pateix tota la Comarca.
Malgrat l’aparença de viure en democràcia, persisteixen encara situacions quasi feudals, no s’ha acabat encara amb l’anomenat “regim de mans mortes “ ; ni pel que fa al l’Estat Espanyol, ni pel que fa a l’església catòlica.
Al tradicional pessimisme vers el paisanatge; en aquest darrer any 2.007 hem patit el major desgavell administratiu del que hi ha memòria : l’Ave i les seves misèries, les apagades del Barcelonès, la ineficiència “tradicional “ de la sanitat pública, la sospita de corrupció a l’Agencia Tributaria, que recollia El Periòdic de Catalunya del dia 09.05.2007,.... hi afegia en aquesta ocasió també el “paisatge” , L’Agell, el darrer molí de la Conca del Ripoll, i tants i tants altres llocs que son patrimoni de tots, i que davant la indiferència general es malmeten, desapareixent i s’acaben oblidant.
Dins de l’horari previst m’acomiadava dels meus companys a Castellar del Vallès, ells continuaven viatge fins a Sabadell, on arribaven sans i estalvis dins l’horari previst.
© Antonio Mora Vergés
Aquest molí fariner i/o blader, quines restes trobem encara en la intersecció entre el torrent Mascarell, i el Riu Ripoll, no va poder fer – com algun altres – el salt a l’activitat industrial, i justament per la seva petitesa, és avui encara el darrer testimoni del passat agrícola d’aquesta comarca natural que designem com l’Alt Vallès.
No fora excessivament complicat ni onerós, retornar a aquest meandre del Ripoll, l’aspecte bucòlic; altrament Sant Llorenç de Savall, ha de potenciar ràpidament els seus actius naturals, si aspira a mantenir la seva població actual.
Havien iniciat la sortida a Sabadell : l’Antoni Ibanez Olivares, el Tomas Irigaray Lopez, el Joan Moliner Manau i el Feliu Añaños i Masllovet, a la benzinera de Castellar del Vallès – la darrera que dona servei abans de Sant Llorenç Savall – s’incorporava l’Antonio Mora Vergés.
En aquesta ocasió ens feia de sherpa el Joan Moliner Manau; feta la visita del Molí de l’Agell, seguíem fins a la Bosqueta, quin rellotge de sol ens saludava amb la seva bella llegenda :
Caminant que vens de vora
Déu et doni la bona hora
Continuàvem fins a Sant Jaume de Vallvert, també escrit en algun llocs com Vallverd, on esmorzàvem assentats en els marges de pedra, que delimiten la petita plaça que hi ha davant la porta; una fina pluja, quasi imperceptible i dissortadament sense cap efecte quan a minorar la greu mancança d’aigua que patim, ens acompanyaria en el camí de tornada.
Ens aturàvem a l’anomenat Convent de les Teresianes, on en absència del masover no podíem accedir a l’oratori de la casa; idèntica sort tindríem en l’anomenada Vall Xica, que sota la dependència de la Generalitat de Catalunya, estava destinada a donar aixopluc a menors en acolliment públic. El comentari quan als ingents recursos que romanen inactius, alhora que creix sense aturador la necessitat social era quasi obligat; una mostra de general coneixement és la situació de l’antiga caserna de la Guardia Civil a Sabadell, que hauria d’haver possibilitat des de fa molts anys, l’ ampliació del recinte hospitalari del Parc Taulí, alleugerint alhora el col·lapse gravíssim que pateix tota la Comarca.
Malgrat l’aparença de viure en democràcia, persisteixen encara situacions quasi feudals, no s’ha acabat encara amb l’anomenat “regim de mans mortes “ ; ni pel que fa al l’Estat Espanyol, ni pel que fa a l’església catòlica.
Al tradicional pessimisme vers el paisanatge; en aquest darrer any 2.007 hem patit el major desgavell administratiu del que hi ha memòria : l’Ave i les seves misèries, les apagades del Barcelonès, la ineficiència “tradicional “ de la sanitat pública, la sospita de corrupció a l’Agencia Tributaria, que recollia El Periòdic de Catalunya del dia 09.05.2007,.... hi afegia en aquesta ocasió també el “paisatge” , L’Agell, el darrer molí de la Conca del Ripoll, i tants i tants altres llocs que son patrimoni de tots, i que davant la indiferència general es malmeten, desapareixent i s’acaben oblidant.
Dins de l’horari previst m’acomiadava dels meus companys a Castellar del Vallès, ells continuaven viatge fins a Sabadell, on arribaven sans i estalvis dins l’horari previst.
© Antonio Mora Vergés
1 comentari:
El camí del moliner, per on passaria aquell cada dia amb el cor ple d'esperança o d'anyorança, calia que el fèssiu sense pressa, deixant-vos portar pel ritme parsimoniòs dels peus i del cor... I així ho vau fer.
Immersions en racons quasi oblidats del passat... qui sap per què penetren tant dintre de nos?. ¿Quin misteri, quina bellesa amagada hi ha en tot això?... Afortunadament com tots els misteris, mai no sabrem el per qué. Nomès ens sentim atraiguts, com els pastors per les ondines quan aquells s'aboquen als miralls d'aigua de les fonts...
I és que fóra de les rutes prefixades pel turisme o excursionisme convencional, del mundanal soroll, hi ha una Catalunya profonda, un intramón per descobrir. Quan fem alguna descoberta ens emociona, remou serenament per dins, dóna una extranya mescla agridolça d'alegria i tristor. Alegria per reviure impressions passades i també, per què no? tristor al pensar que moltes d'aquestes reminiscències estan condenades físicament a la seva desaparició. Però tal vegada no, i en qualsevol cas mai no moriran del tot... perquè romandran en el nostre record i en de les futures ànimes inquietes que encara que poques semprè n'hi haura.
Gràcies per les fotos, i per la melancòlica alegria que destila el CAMÍ DEL MOLINER.
Espero gustosament el proper que feu.
Una abraçada
Antoni Uriz.
Publica un comentari a l'entrada