Havia sortit molt d’hora de casa, a la part alta de Barcelona, era – tothom ho deia – un noi de casa bona, anava molt abrigat, feia molt de fred aquell mati d’hivern, els carrers estaven buits de gent, i plens de llum , per l’efecte de la il•luminació nadalenca, que en aquell barri de gent benestant era fins i tot excessiva, de ben segur que la vinguda recent dels nous ocupants del govern, en devia ser la causa.
Fins a l’estació del tren no es va trobar a ningú, i un cop dins, malgrat tractar-se del dia de Nadal, a ningú li va semblar estrany que portes roba de muntanya i una motxilla, esperant per comprar el bitllet, va veure un mostrari de persones per les que el Nadal, en el millors dels casos, seria únicament un dia de més feina, asiàtics, musulmans blancs i negres, sud-americans i algun europeu del nord, clarament despistat, sinó perdut en aquell lloc i dia.
El tren va sortir cap a Manresa a l’hora prevista.A l’estació de Monistrol de Montserrat, va fer una curta espera, fins al començament del servei del carrilet, i el mateix a l’estació del funicular de Sant Joan, el sol ben just començava a il•luminar la placa del monestir quan va enfilar el camí de Sant Jeroni.
En tot el camí no va trobar ningú, al mirador del moro 1.193 m. Alt , va fer una mirada al seu davant, i va veure al fons el Monestir de Sant Benet, davant per davant de l’antiga Colònia Puig, Monistrol i l’estació del carrilet, el riu Llobregat, i més lluny encara, clapes i clapes de cases, que palesaven clarament que a Catalunya s’havia fet un mal us del territori, a la seva dreta, la línia de l’horitzó i el mar blau, sempre li havien dit, que ens dies clars des de Sant Jeroni es podia veure Mallorca.
Va continuar el camí fins al mirador de Sant Jeroni 1.224 m. Alt, la màxima alçada del massís de Montserrat, i de la regió coneguda com de Sant Jeroni o el Tabor.
La seva intenció des de feia temps, setmanes, mesos, era la de treure’s la vida, i li va semblar que fer-ho el dia de Nadal i a Sant Jeroni, tindria una especial repercussió en la vida de les persones que segons ell, l’havien ferit, principalment la seva esposa Blanca, i el seu company i soci del despatx Eduard.
Sospitava d’ambdós des de que es varen conèixer, sempre feien confidències a les seves esquenes, i s’enriolaven per qualsevol cosa; no se li va passar mai pel cap, que això és més que normal, quan es tenen 30 anys, perquè ell, en tenia ja 52 !
Els negocis li havien anat bé; s’havia fet càrrec del despatx del pare, que a la vegada, havia succeït a l’avi, i encara algunes generacions més, la seva era una família amb relacions, i sense ser una persona brillant, tenia encomanada la gestió d’una bona part de les fortunes de Catalunya.
En el terreny personal, malgrat no tenir fills, també es podia considerar afortunat, havia viscut una llarga joventut, sense estar-se de res, i quan rondava ja els 50 anys, es va enamorar com un cadell de la Blanca, una jove advocada que havia començat a treballat al bufet. Es van casar dos mesos desprès.
La Blanca i l’Eduard, tenien una edat semblant, ambdós tenien a més de la llicenciatura en dret, un parells de masters, i enraonaven l’anglès, i l’alemany de forma fluida; ell tenia també la llicenciatura en dret, i l’experiència que donen els anys, però pel que fa als idiomes anava fluix, i quan a masters, en la seva època no se’n feien, i desprès li va fer mandra perdre uns quants mesos únicament per engrandir el currículum.
Des del primer moment ambdós la Blanca i l’Eduard es van entendre a les mil meravelles, i per més que ella es va casar amb ell, li va quedar aquella sensació de portar una mosca a l’orella, que el pas del temps només va fer que créixer.
Els darrers dos mesos, n’estava convençut, ambdós s’entenien !, les rialles anaven en augment, i els xiu-xiu-eijos eren quasi constants !.
Havia pres doncs la decisió de treure’s la vida i per això és trobava al mirador de Sant Jeroni, el dia de Nadal !
Es va treure la motxilla, i la va deixar contra una de les parets del mirador, dins entre la roba i alguna peça de fruita, hi havia una carta al jutge en la que explicava els motius que l’havien dut a prendre aquella decisió.
Anava a saltar quan va tenir el pensament d’acomiadar-se justament de Sant Jeroni, tot i pregant-li que li fes avinent al bon Déu, que d’alguna manera l’havien impel•lit a fer aquella acció que sabia abominable per la fe cristiana !.
Quan un dels seus peus penjava ja damunt del buit, es va sentir una veu que clarament deia “ Manel atura’t! “, es va girar per veure si hi havia alguna persona per aquells voltants, però no va veure a ningú, per segona vegada i encara amb més força es va sentir, “ Manel atura’t! “, i aleshores va aixecar els ulls i va veure la imatge de Sant Jeroni, tal i com la recordava de la pintura de Colantonio, al Museu de Capodimonte a Napols.
El Sant de llarga barba blanca, li va demanar que tornes a posar ambdós peus damunt del mirador – com així ho va fer – i li expliques, fil per randa, els motius que l’havien portat a pensar en dur a terme aquell acte horrible. Al sant com abans ho ha fet amb nosaltres, li va explicar que tenia la impressió de que tant la seva dona Blanca – a la que estimava amb bogeria – com el seu soci i amic Eduard , el traïen, i que això ell no ho podia suportar !
Recordes com en aquell quadro que tant et va impressionar, estic traient una espina a un lleó ?, el Manel ho recordava molt bé; doncs no pensis que això va ser cosa senzilla, la bèstia dolorida no pensava sinó en defensar-se, i només amb paciència i amb algun petit dany, vaig aconseguir treure-li l’espina; espero que en el teu cas, la cosa sigui més simple, oi ?.
El Manel li va dir que li semblava difícil , que la seva particular “espina” , no es treia només amb paciència.
Sant Jeroni, li va demanar al Manel que s’agafes de la seva ma, i en un moment, tornaven a ser a Barcelona, a la casa d’on havia sortir a trenc d’alba, per executar aquell pla tant forassenyat ! .
La Blanca estava telefonant, i ho feia justament a l’Eduard !, li va caldre molta, molta paciència a Sant Jeroni, per subjectar al Manel !; finalment però van poder sentir la conversa, la Blanca, insistia en que l’Eduard vingués a dinar, i tant, al Manel li agradarà molt que estiguis amb nosaltres !, el Manel estava lívid, convidar a dinar a l’Eduard per Nadal !, i encara se’n va tornar més en sentir a l’Eduard, però avui li ho diràs, oi ?, i la contesta d’ella, si, si, en tinc unes ganes !!!, li va caldre a Sant Jeroni, tota la força que tenen els Sant per subjectar al Manel, ara si que en mato!, però abans els mataré a ells dos !.
Quan el cervell del Manel va deixar d’ordir plans terribles, va sentir les darreres paraules de la Blanca, no saps com m’ha costat captenir-me perquè dir-li que estic en estat de bona esperança, sigui per a ell un regal de Nadal !. Ara però estic preocupada, no l’he sentit sortir, no trobo cap nota d’ell, i començo a passar ànsia !
El Manel va quedar-se sense esma !, els xiu-xiu-eijos, les rialles, les converses a la seva esquena, amagaven només la intenció de fer-li un regal extraordinari, fer-li saber que seria pare !
Sense ni adornar-se tornaven a ser al Mirador de Sant Jeroni, el Manel li va demanar al Sant que l’ajudes a desgrat de l’acció que moments abans tenia intenció de dur a terme, Sant Jeroni li va demanar la carta al jutge i se la va amagar a la butxaca de la sotana, acte seguit novament el va agafar de la ma, i el va portar fins a Barcelona, deixant-lo davant d’una botiga d’estris per a la quitxalla i les dones embarassades, i li va dir que podia comprar la canastreta i tot el que volgués de color blau. Acte seguit va desaparèixer !
El Manel va comprar, la canestreta de color blau, i una mica més lluny, un collaret de diamants per a la Blanca, i un rellotge d’or per a l’Eduard, finalment és va comprar per a ell, una camisa, corbata, un vestit i un abric, i va demanar que la roba de muntanya que duia, li enviessin a casa seva desprès de reis; el de la botiga va pensar que estava una mica passat de voltes, però davant d’una venda de més de 600 € , va acceptat encantat !
El dinar va ser molt i molt cordial, el Manel va veure clarament que ambdós la Blanca i l’Eduard, l’estimaven sincerament, va fer cara de sorpresa quan la Blanca li va dir que serien pares, però certament de menys sorpresa que la de la Blanca, quan desprès del rellotge d’or de l’Eduard, ella va rebre el collaret de diamants, i una canastreta de color blau, ah! Va dir com aquell que no vol el Manel, al nen li posarem de nom Jeroni , que et sembla ?
© Antonio Mora Vergés mora.a@guimera.info
Fins a l’estació del tren no es va trobar a ningú, i un cop dins, malgrat tractar-se del dia de Nadal, a ningú li va semblar estrany que portes roba de muntanya i una motxilla, esperant per comprar el bitllet, va veure un mostrari de persones per les que el Nadal, en el millors dels casos, seria únicament un dia de més feina, asiàtics, musulmans blancs i negres, sud-americans i algun europeu del nord, clarament despistat, sinó perdut en aquell lloc i dia.
El tren va sortir cap a Manresa a l’hora prevista.A l’estació de Monistrol de Montserrat, va fer una curta espera, fins al començament del servei del carrilet, i el mateix a l’estació del funicular de Sant Joan, el sol ben just començava a il•luminar la placa del monestir quan va enfilar el camí de Sant Jeroni.
En tot el camí no va trobar ningú, al mirador del moro 1.193 m. Alt , va fer una mirada al seu davant, i va veure al fons el Monestir de Sant Benet, davant per davant de l’antiga Colònia Puig, Monistrol i l’estació del carrilet, el riu Llobregat, i més lluny encara, clapes i clapes de cases, que palesaven clarament que a Catalunya s’havia fet un mal us del territori, a la seva dreta, la línia de l’horitzó i el mar blau, sempre li havien dit, que ens dies clars des de Sant Jeroni es podia veure Mallorca.
Va continuar el camí fins al mirador de Sant Jeroni 1.224 m. Alt, la màxima alçada del massís de Montserrat, i de la regió coneguda com de Sant Jeroni o el Tabor.
La seva intenció des de feia temps, setmanes, mesos, era la de treure’s la vida, i li va semblar que fer-ho el dia de Nadal i a Sant Jeroni, tindria una especial repercussió en la vida de les persones que segons ell, l’havien ferit, principalment la seva esposa Blanca, i el seu company i soci del despatx Eduard.
Sospitava d’ambdós des de que es varen conèixer, sempre feien confidències a les seves esquenes, i s’enriolaven per qualsevol cosa; no se li va passar mai pel cap, que això és més que normal, quan es tenen 30 anys, perquè ell, en tenia ja 52 !
Els negocis li havien anat bé; s’havia fet càrrec del despatx del pare, que a la vegada, havia succeït a l’avi, i encara algunes generacions més, la seva era una família amb relacions, i sense ser una persona brillant, tenia encomanada la gestió d’una bona part de les fortunes de Catalunya.
En el terreny personal, malgrat no tenir fills, també es podia considerar afortunat, havia viscut una llarga joventut, sense estar-se de res, i quan rondava ja els 50 anys, es va enamorar com un cadell de la Blanca, una jove advocada que havia començat a treballat al bufet. Es van casar dos mesos desprès.
La Blanca i l’Eduard, tenien una edat semblant, ambdós tenien a més de la llicenciatura en dret, un parells de masters, i enraonaven l’anglès, i l’alemany de forma fluida; ell tenia també la llicenciatura en dret, i l’experiència que donen els anys, però pel que fa als idiomes anava fluix, i quan a masters, en la seva època no se’n feien, i desprès li va fer mandra perdre uns quants mesos únicament per engrandir el currículum.
Des del primer moment ambdós la Blanca i l’Eduard es van entendre a les mil meravelles, i per més que ella es va casar amb ell, li va quedar aquella sensació de portar una mosca a l’orella, que el pas del temps només va fer que créixer.
Els darrers dos mesos, n’estava convençut, ambdós s’entenien !, les rialles anaven en augment, i els xiu-xiu-eijos eren quasi constants !.
Havia pres doncs la decisió de treure’s la vida i per això és trobava al mirador de Sant Jeroni, el dia de Nadal !
Es va treure la motxilla, i la va deixar contra una de les parets del mirador, dins entre la roba i alguna peça de fruita, hi havia una carta al jutge en la que explicava els motius que l’havien dut a prendre aquella decisió.
Anava a saltar quan va tenir el pensament d’acomiadar-se justament de Sant Jeroni, tot i pregant-li que li fes avinent al bon Déu, que d’alguna manera l’havien impel•lit a fer aquella acció que sabia abominable per la fe cristiana !.
Quan un dels seus peus penjava ja damunt del buit, es va sentir una veu que clarament deia “ Manel atura’t! “, es va girar per veure si hi havia alguna persona per aquells voltants, però no va veure a ningú, per segona vegada i encara amb més força es va sentir, “ Manel atura’t! “, i aleshores va aixecar els ulls i va veure la imatge de Sant Jeroni, tal i com la recordava de la pintura de Colantonio, al Museu de Capodimonte a Napols.
El Sant de llarga barba blanca, li va demanar que tornes a posar ambdós peus damunt del mirador – com així ho va fer – i li expliques, fil per randa, els motius que l’havien portat a pensar en dur a terme aquell acte horrible. Al sant com abans ho ha fet amb nosaltres, li va explicar que tenia la impressió de que tant la seva dona Blanca – a la que estimava amb bogeria – com el seu soci i amic Eduard , el traïen, i que això ell no ho podia suportar !
Recordes com en aquell quadro que tant et va impressionar, estic traient una espina a un lleó ?, el Manel ho recordava molt bé; doncs no pensis que això va ser cosa senzilla, la bèstia dolorida no pensava sinó en defensar-se, i només amb paciència i amb algun petit dany, vaig aconseguir treure-li l’espina; espero que en el teu cas, la cosa sigui més simple, oi ?.
El Manel li va dir que li semblava difícil , que la seva particular “espina” , no es treia només amb paciència.
Sant Jeroni, li va demanar al Manel que s’agafes de la seva ma, i en un moment, tornaven a ser a Barcelona, a la casa d’on havia sortir a trenc d’alba, per executar aquell pla tant forassenyat ! .
La Blanca estava telefonant, i ho feia justament a l’Eduard !, li va caldre molta, molta paciència a Sant Jeroni, per subjectar al Manel !; finalment però van poder sentir la conversa, la Blanca, insistia en que l’Eduard vingués a dinar, i tant, al Manel li agradarà molt que estiguis amb nosaltres !, el Manel estava lívid, convidar a dinar a l’Eduard per Nadal !, i encara se’n va tornar més en sentir a l’Eduard, però avui li ho diràs, oi ?, i la contesta d’ella, si, si, en tinc unes ganes !!!, li va caldre a Sant Jeroni, tota la força que tenen els Sant per subjectar al Manel, ara si que en mato!, però abans els mataré a ells dos !.
Quan el cervell del Manel va deixar d’ordir plans terribles, va sentir les darreres paraules de la Blanca, no saps com m’ha costat captenir-me perquè dir-li que estic en estat de bona esperança, sigui per a ell un regal de Nadal !. Ara però estic preocupada, no l’he sentit sortir, no trobo cap nota d’ell, i començo a passar ànsia !
El Manel va quedar-se sense esma !, els xiu-xiu-eijos, les rialles, les converses a la seva esquena, amagaven només la intenció de fer-li un regal extraordinari, fer-li saber que seria pare !
Sense ni adornar-se tornaven a ser al Mirador de Sant Jeroni, el Manel li va demanar al Sant que l’ajudes a desgrat de l’acció que moments abans tenia intenció de dur a terme, Sant Jeroni li va demanar la carta al jutge i se la va amagar a la butxaca de la sotana, acte seguit novament el va agafar de la ma, i el va portar fins a Barcelona, deixant-lo davant d’una botiga d’estris per a la quitxalla i les dones embarassades, i li va dir que podia comprar la canastreta i tot el que volgués de color blau. Acte seguit va desaparèixer !
El Manel va comprar, la canestreta de color blau, i una mica més lluny, un collaret de diamants per a la Blanca, i un rellotge d’or per a l’Eduard, finalment és va comprar per a ell, una camisa, corbata, un vestit i un abric, i va demanar que la roba de muntanya que duia, li enviessin a casa seva desprès de reis; el de la botiga va pensar que estava una mica passat de voltes, però davant d’una venda de més de 600 € , va acceptat encantat !
El dinar va ser molt i molt cordial, el Manel va veure clarament que ambdós la Blanca i l’Eduard, l’estimaven sincerament, va fer cara de sorpresa quan la Blanca li va dir que serien pares, però certament de menys sorpresa que la de la Blanca, quan desprès del rellotge d’or de l’Eduard, ella va rebre el collaret de diamants, i una canastreta de color blau, ah! Va dir com aquell que no vol el Manel, al nen li posarem de nom Jeroni , que et sembla ?
© Antonio Mora Vergés mora.a@guimera.info
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada