Feia mesos i mesos que regirava pels arxius històrics de Rabat, finalment començava a trobar alguna referència al Vallès, en els arxius del darrer rei de la Menorca àrab, expoliat fins al darrer dirham pel nostre bon rei Jaume I [òbviament la consideració de “ bon rei” únicament és podia fer des de l’òptica catalana, imagino que gràcies a gent com aquest rei nostrat, tenim la –mala - consideració mundial d’avars, ronyosos, gasius i diria que fins i de tot, d’escanyapobres, oi ?].
El bon àrab va marxar de Menorca, amb el cor trencat i la seva biblioteca integra , la “pela aleshores i ara era la pela “, i els llibres – també aleshores com ara – és consideraven material sense valor, a lo més com a combustible per encendre el foc.
Llegia amb fruïció una crònica que em parlava de l’admiració del Caid Adbullah ben Osama, que tenia sota la seva jurisdicció tota la zona que actualment és coneix com el Vallès, pel magnífic exemplar de pinus pinnea, conegut actualment com el Pi de les Quatre Besses o el Vell guerrer, en memòria i honor dels primers pobladors d’aquesta terra nostra, els càtals! Algú li havia explicat al bon Caid, que aquest poble caçador, de religió animista, s’havia batut heroicament fins a la mort, en lluita contra els qui anomenaven “bàrbars” que procedien del Nord d’Europa, que practicaven l’agricultura, i que ja tenien una concepció de la deïtat que no anava lligada a la terra.
Compartia amb aquells bàrbars que havien anomenat aquest país com a Land dels càtals, un sentiment de tendresa i àdhuc de comprensió, per aquella tribu mítica, que formava part ja de l’imaginari popular dels que vivien en aquesta qat´a al-gunya, (la terra de les riqueses) en la llengua àrab.
Per descomptat Adbullah ben Osama, coneixia tots els racons del territori que estava sota el seu control, i acostumava a visitar regularment les poblacions que vivien dins del massís conegut avui com Sant Llorenç del Munt, a les seves ordres és devia la construcció de burgs o torres de defensa, en llocs avui tant emblemàtics com La Mola, La Roca Mur, el Castell de Pera, Granera,... i també a ell se li devia que un brot del Vell Guerrer [ho va preferir d’aquesta manera enlloc de fer-ho mitjançant la plantació d’un o més pinyons] fos traslladat fins al que avui coneixem tots com a Bosc de Togores, [salvat almenys momentàniament de la febre constructora, que hi volia situar, el Parc Zoològic de Barcelona i/o alguna de les noves presons que si més no, donen fe, que vivim en un món cada vegada més desigual i més injust].
El brot sota la cura amatent dels cuidadors àrabs va reeixir, tot i que enlloc de quatre besses com el seu pare, únicament en va treure tres.
Van passar els anys i els segles, i l’un a l’ombra protectora del massís de Sant Llorenç del Munt, i l’altre resistint miraculosament l’expansió primer del món agrícola, desprès de l’anomenat món industrial [que en aquestes terres nostres ha estat únicament un miratge], i actualment la bogeria especulativa dels cainítes de la metròpoli, encara – sortosament – els tenim a tots dos entre nosaltres.
El Pi de les Quatre Besses, és actualment un membre distingit del catàleg d’arbres i arbredes d’interès Nacional, mentre que El pi vin càtal està considerat únicament d’interès Local.
Els pocs catalans que exercim encara, ens estimem l’un i l’altre, perquè sabem que ambdós formen part de la nostra història. Esperem que els nous bàrbars, no siguin – com ens temem – pitjors que aquells que van anihilar als Càtals, deixant-nos ara definitivament sense cap record viu del nostre passat.
© Antonio Mora Vergés
El bon àrab va marxar de Menorca, amb el cor trencat i la seva biblioteca integra , la “pela aleshores i ara era la pela “, i els llibres – també aleshores com ara – és consideraven material sense valor, a lo més com a combustible per encendre el foc.
Llegia amb fruïció una crònica que em parlava de l’admiració del Caid Adbullah ben Osama, que tenia sota la seva jurisdicció tota la zona que actualment és coneix com el Vallès, pel magnífic exemplar de pinus pinnea, conegut actualment com el Pi de les Quatre Besses o el Vell guerrer, en memòria i honor dels primers pobladors d’aquesta terra nostra, els càtals! Algú li havia explicat al bon Caid, que aquest poble caçador, de religió animista, s’havia batut heroicament fins a la mort, en lluita contra els qui anomenaven “bàrbars” que procedien del Nord d’Europa, que practicaven l’agricultura, i que ja tenien una concepció de la deïtat que no anava lligada a la terra.
Compartia amb aquells bàrbars que havien anomenat aquest país com a Land dels càtals, un sentiment de tendresa i àdhuc de comprensió, per aquella tribu mítica, que formava part ja de l’imaginari popular dels que vivien en aquesta qat´a al-gunya, (la terra de les riqueses) en la llengua àrab.
Per descomptat Adbullah ben Osama, coneixia tots els racons del territori que estava sota el seu control, i acostumava a visitar regularment les poblacions que vivien dins del massís conegut avui com Sant Llorenç del Munt, a les seves ordres és devia la construcció de burgs o torres de defensa, en llocs avui tant emblemàtics com La Mola, La Roca Mur, el Castell de Pera, Granera,... i també a ell se li devia que un brot del Vell Guerrer [ho va preferir d’aquesta manera enlloc de fer-ho mitjançant la plantació d’un o més pinyons] fos traslladat fins al que avui coneixem tots com a Bosc de Togores, [salvat almenys momentàniament de la febre constructora, que hi volia situar, el Parc Zoològic de Barcelona i/o alguna de les noves presons que si més no, donen fe, que vivim en un món cada vegada més desigual i més injust].
El brot sota la cura amatent dels cuidadors àrabs va reeixir, tot i que enlloc de quatre besses com el seu pare, únicament en va treure tres.
Van passar els anys i els segles, i l’un a l’ombra protectora del massís de Sant Llorenç del Munt, i l’altre resistint miraculosament l’expansió primer del món agrícola, desprès de l’anomenat món industrial [que en aquestes terres nostres ha estat únicament un miratge], i actualment la bogeria especulativa dels cainítes de la metròpoli, encara – sortosament – els tenim a tots dos entre nosaltres.
El Pi de les Quatre Besses, és actualment un membre distingit del catàleg d’arbres i arbredes d’interès Nacional, mentre que El pi vin càtal està considerat únicament d’interès Local.
Els pocs catalans que exercim encara, ens estimem l’un i l’altre, perquè sabem que ambdós formen part de la nostra història. Esperem que els nous bàrbars, no siguin – com ens temem – pitjors que aquells que van anihilar als Càtals, deixant-nos ara definitivament sense cap record viu del nostre passat.
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada