Ens havien parlat d’una ermita en estat ruïnós, en els límits del Vallés occidental i el Baix Llobregat, prop d’una urbanització anomenada Ribes Blaves. Amb aquesta minsa informació, el Tomás Irigaray i Lopez, va localitzar un plànol en el que prop del Mas de Sant Jaume, en el terme municipal d’Olesa, a la dreta del torrent d’aquest nom que neix al cingle del Moliner, prop de Vacarisses, apareix el símbol que correspon a una església, ermita i/o capella.
Ribes Blaves ocupa un espai immens, és un dels tants projectes d’urbanització, que s’han quedat a mig fer, i constitueixen avui una rèmora quasi insuperable per a les economies dels municipis que van aprovar els projectes de planejament urbanitistic. Vàrem tenir ocasió de comprovar-ho mentre cercaven inútilment l’accés al Mas de Sant Jaume.
Refeia de nou el trajecte fins superar la cruïlla de les carreteres d’Olesa a Vacarisses i Viladecavalls, i passat el torrent de Sant Jaume, ens aturàvem en un camí sense cap indicació, barrat per una cadena; amb els binocles podia observar un edifici de grans proporcions, pintat completament de blanc, on no era perceptible cap senyal d’ermita i/o capella. Em deixava portar per la meva intuïció i tornava novament cap a Ribes Blaves.
Deixàvem el carrer d’accés a la urbanització abans d’arribar a les primeres cases, per agafar una pista forestal que sense cap indicació trobàvem a l’esquerra; el camí en suau descens discorre en no més d’un parells de quilometres, entre boscos de pins fins quasi al llit de la riera. Ens trobàvem desprès del darrer revolt davant la casa pintada de blanc ; la pregunta obligada a la primera persona que veiem era : Hi ha alguna ermita i/o capella a la finca ?. Ens responia afirmativament i ens indicava un corriol que a l’esquerra de la casa, des de la porta principal condueix fins a la part posterior, on entre pins, en un estat d’absoluta ruïna, veiem la fàbrica encara avui impressionat de Sant Jaume.
L’ermita sense sostre, conservant únicament les restes d’una arcada, amb un esvoranc terrible a la façana que ens fa pensar en un esllavissament de terres; o potser en un terratrèmol ?. Atenia possiblement fins a la seva destrucció, les necessitats espirituals de les masies que conreaven la terra fèrtil que regaven les aigües de la riera de Sant Jaume, avui eixuta.
Tenim ocasió d’accedir a la finca on observem que la restauració sobretot de les cobertes, n’ha permès la conservació, l’gnòmon damunt d’un pany de paret cobert amb una ma de ciment, ens explica que la casa tenia un rellotge de sol, que sembla va reeixir fins fa no més d’uns quinze anys, en que un paleta, diria jo per aquesta acció “ un mal paleta “ el va tapar. Les pollegueres darrera la porta principal i les obertures de les espitlleres ens informem que la casa en alguna ocasió en el passat va haver de defensar-se d’alguna agressió.
Ens explica el masover que contra les actuals agressions; bàsicament motos i quads conduïdes per persones incíviques, no tenen cap element de defensa eficaç. Potser alguna de les moltes Autoritats que ”patim” en tenir coneixement d’aquests fets hi posarà remei.
Amb aquesta esperança ens acomiadem de l’amable masover.
© Antonio Mora Vergés
Ribes Blaves ocupa un espai immens, és un dels tants projectes d’urbanització, que s’han quedat a mig fer, i constitueixen avui una rèmora quasi insuperable per a les economies dels municipis que van aprovar els projectes de planejament urbanitistic. Vàrem tenir ocasió de comprovar-ho mentre cercaven inútilment l’accés al Mas de Sant Jaume.
Refeia de nou el trajecte fins superar la cruïlla de les carreteres d’Olesa a Vacarisses i Viladecavalls, i passat el torrent de Sant Jaume, ens aturàvem en un camí sense cap indicació, barrat per una cadena; amb els binocles podia observar un edifici de grans proporcions, pintat completament de blanc, on no era perceptible cap senyal d’ermita i/o capella. Em deixava portar per la meva intuïció i tornava novament cap a Ribes Blaves.
Deixàvem el carrer d’accés a la urbanització abans d’arribar a les primeres cases, per agafar una pista forestal que sense cap indicació trobàvem a l’esquerra; el camí en suau descens discorre en no més d’un parells de quilometres, entre boscos de pins fins quasi al llit de la riera. Ens trobàvem desprès del darrer revolt davant la casa pintada de blanc ; la pregunta obligada a la primera persona que veiem era : Hi ha alguna ermita i/o capella a la finca ?. Ens responia afirmativament i ens indicava un corriol que a l’esquerra de la casa, des de la porta principal condueix fins a la part posterior, on entre pins, en un estat d’absoluta ruïna, veiem la fàbrica encara avui impressionat de Sant Jaume.
L’ermita sense sostre, conservant únicament les restes d’una arcada, amb un esvoranc terrible a la façana que ens fa pensar en un esllavissament de terres; o potser en un terratrèmol ?. Atenia possiblement fins a la seva destrucció, les necessitats espirituals de les masies que conreaven la terra fèrtil que regaven les aigües de la riera de Sant Jaume, avui eixuta.
Tenim ocasió d’accedir a la finca on observem que la restauració sobretot de les cobertes, n’ha permès la conservació, l’gnòmon damunt d’un pany de paret cobert amb una ma de ciment, ens explica que la casa tenia un rellotge de sol, que sembla va reeixir fins fa no més d’uns quinze anys, en que un paleta, diria jo per aquesta acció “ un mal paleta “ el va tapar. Les pollegueres darrera la porta principal i les obertures de les espitlleres ens informem que la casa en alguna ocasió en el passat va haver de defensar-se d’alguna agressió.
Ens explica el masover que contra les actuals agressions; bàsicament motos i quads conduïdes per persones incíviques, no tenen cap element de defensa eficaç. Potser alguna de les moltes Autoritats que ”patim” en tenir coneixement d’aquests fets hi posarà remei.
Amb aquesta esperança ens acomiadem de l’amable masover.
© Antonio Mora Vergés
