No podia accedir al cementiri que aparentment disposa d’una capella.
Quan a l’església romànica, mal dita de Santa Maria del Priorat, llegia que ha conegut diverses modificacions. És de planta de creu llatina, amb la nau coberta amb volta de canó apuntat i un presbiteri quadrat, decorat exteriorment amb arcuacions i bandes llombardes sota un fris de dents de serra. A banda i banda del presbiteri s'afegiren posteriorment sengles cossos d'edificació (una capella gòtica, coberta amb volta de creueria, al costat nord, i l'antiga sagristia al costat sud), que ocupen el lloc d'unes primitives absidioles de planta circular, de les quals s'ha trobat el basament. Això fa que la capçalera original fos molt semblant a la de Sant Sebastià de Montmajor (Caldes de Montbui), documentada des del 1065. A la intersecció de la nau amb el creuer s'alça un cimbori de planta circular, sobre el qual hi ha l'arrencada del que hauria estat el campanar. Al braç nord del creuer s'obren una porta d'estil romànic tardà, ara tapiada, i damunt seu, una finestra triforada, modificada en la restauració dels anys 1930. A l'interior, dins dels murs de la nau, s'obriren en època gòtica dues capelles laterals d'arc apuntat, amb uns bells relleus escultòrics. A la façana de ponent, totalment llisa, s'obren un petit portal d'arc conopial i un ull de bou. Un campanar d'espadanya de la mateixa amplada de la nau la remata. La façana de migdia, on hi ha el portal d'accés, que és protegit per un atri amb uns arcosolis a cada costat, té adossat un cos d'edifici corresponent a l'antic priorat, del qual resten només unes arcades lleument apuntades i una planta baixa coberta amb volta. L'entorn de l'església, amb una casa de principis del segle XVIII que formava part del priorat, ha estat arranjat recentment per la Diputació de Barcelona. Edifici del Priorat És el cos més modern, hi ha la data de 1740 a la porta principal. Té planta rectangular, fet de paredat comú i carreus a les zones angulars. Té soterrani, planta baixa dos pisos i golfes. La coberta és a dues aigües i de teula àrab. La façana principal, orientada S.O, té diverses obertures de formes i mides diferents (alternades a la primera planta), però col•locades harmònicament. La porta principal és situada en un extrem, és adovellada de mig punt i al damunt seu, pertanyent al primer pis, hi ha un balcó amb barana de ferro. Aquesta edificació amb les més antigues (sala gòtica, etc) es comuniquen mitjançant un pati quadrangular, que conserva un tram d'escala que en part ja existia.
L'església del Priorat de Castellfollit de Riubregós, és esmentada l'any 1078, i fou reedificada poc després, i consagrada de nou el 1082 per Bernat Guillem, bisbe d'Urgell amb l'assistència de Dalmau, senyor del lloc, i de Folch, ardiaca i més tard vescomte de Cardona i bisbe de Barcelona. Redactà l'acta un canonge de Sant Ruf d'Avinyo, no consta però, que aleshores tingués cap comunitat definida. El 1093 fou cedit al monestir de Sant Benet de Bages. Al segle XIII era un petit priorat que tenia tres monjos, un prior i un sacerdot que regia la cura d'ànimes annexa al priorat.
Subsistí amb característiques monàstiques fins el 1593, però els últims segles sense comunitat residencial.
A partir del 1593 passà a dependre amb Sant Benet de Bages del monestir de Montserrat, fins a la seva exclaustració definitiva l’any 1835.
Conservà el culte fins a l’any 1916.
En els anys 1930 la Generalitat republicana hi dugué a terme algunes obres de consolidació; no ha estat restaurada definitivament però , fins als anys 1982-86, també a càrrec de la Generalitat de Catalunya.
La retratava l'any 1987 l' Antoni Moras i Navarro (Barcelona, 15 de juny de 1951 - 15 d'octubre del 2016 ).
La tasca gegantina de l’Antonio Moras Navarro ha estat essencial per tal que l’Urgell sobirà disposi avui d’una documentació rigorosa i valuosa sobre el patrimoni arquitectònic i artístic.
Des de diversos àmbits institucionals i associatius, s’ha reclamat el reconeixement explícit de la seva obra, que roman encara desconeguda per a moltes persones.
La comarca de l’Urgell sobirà, la comunitat educativa i cultural de Catalunya, i tots aquells que estimem el patrimoni històric de la nostra terra, devem a l’Antonio Moras Navarro una gratitud infinita i un homenatge explícit.
L’extens treball de camp, la mirada crítica, la meticulositat documental i la generositat pedagògica de l’Antonio Moras Navarro , són el millor llegat per les generacions futures, que podran conèixer i estimar la nostra història gràcies a la seva obra.
A la GEC digital, properament, hi figurarà una entrada :
Antoni Moras i Navarro (Barcelona, 15 de juny de 1951 - 15 d'octubre del 2016 ).
%20(2).jpeg)
Mestre i historiador de l’art.
Llicenciat en Història Medieval (1979) i Història de l’Art (1988), exercí de mestre de primària (1978-2006). Des de l’any 1982 col·laborà amb el Servei del patrimoni arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, fent estudis documentals i fotogràfics d'unes 500 obres arquitectòniques de la comarca de l'Alt Urgell. És autor de Vocabulari Bàsic d'Art per a l'escola (1989) i Quan la Terra era plana (2004), una novel·la històrica infantil amb voluntat didàctica per explicar com era l’Edat Mitjana. També col·laborà com autor de llibres de text.
És de ben nascuts ser agraïts.
Sóc, ho confesso, un marià irredempt, i reivindico contra el mal costum introduït per les forces d’ocupació, que en la llengua catalana, la forma correcta per designar a la Verge Maria – en qualsevol de les seves advocacions – és Marededéu, i no SANTA MARIA, amb tot els respecte a les – poques – Santes reconegudes per l’església Catòlica; el seu rol –per dir-ho de forma políticament correcta - és “ prescindible” , no certament però, el de la Marededéu, sense ella no existiria ni el cristianisme, ni l’església catòlica, ni cap confessió que tingui a Jesucrist com a fonament.
El 1714 els catalans perdien la llibertat, la Marededéu era “ degradada” a la categoria de SANTA, i alhora assumia el patronatge de multitud d’instituts armats, la mare de la víctima esdevenia “mutatis mutandis” la “ celestial protectora” dels botxins del seu fill. Ah!, es prohibia l’ús de la llengua catalana, en l’àmbit religiós, en l’administració pública, en l’educació, en els documents públics, i per descomptat en el sistema judicial. Afirmar però que el bon Déu només ENTÉN la llengua castellana, és sacríleg, ho digui, qui ho digui.
Només una Catalunya lliure i sobirana, podria plantejar-se polítiques demogràfiques que permetessin ocupar i dignificar la totalitat del territori, està clar però, que hi ha massa interessos espuris , que tenen el benefici a curt termini com única opció possible.
Que la Marededéu elevi a l’Altíssim la pregaria dels castellfollitencs , trempolins, pallaresos , garrotxins, urgellencs, pontarrins, garriguencs , empordanesos, linyolencs , Noguerencs , Prioratins , aranesos, bascos, gallecs, catalans, palestins, sudanesos, iemenites , sud americans, pagesos, ramaders, pescadors,.., i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble.
Ens dol assabentar-vos que els genocides, els piròmans, els traficants de persones, armes, drogues , els corruptes, continuen en llibertat
A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia.
inFeliços els perseguidors dels justos i de les minories ètniques i/o culturals perquè d’ells és l’infern
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada