Llegia que vers l’any 1910 Terrassola va deixar d’existir.
El bisbat de Solsona va decidir eliminar aquella parròquia.
La meitat de les cases de pagès van passar a Castellar de la Ribera i l’altra a Montpol i alguna, com l’Alsina de Terrassola, a la Llena.
Avui Terrassola és un paratge que hauria fet les delícies dels poetes romàntics del segle XIX, com Gustavo Adolfo Domínguez Bastida, més conegut com a Gustavo Adolfo Bécquer (Sevilla, 17 de febrer del 1836 - Madrid, 22 de desembre del 1870), enamorats com estaven de llocs allunyats, enrunats, lúgubres i amb algun fantasma sortint a les nits.
La primera menció de Terrassola és a l’acta de consagració de la Seu d’Urgell. Figura també en les confrontacions d’una venda feta el 1052. A partir de l’any 1151 consta per diversos documents que l’església de Terrassola pertanyia a Santa Maria de Solsona. A començaments del segle XX les cases veïnes havien quedat deshabitades i el conjunt parroquial restava isolat, així que el 1909 aquesta parròquia s’uneix a la de Timoneda, malgrat la protesta d’alguns feligresos. L’església de Sant Pau de Terrassola, actualment en runes, és un edifici en origen romànic però molt reformat posteriorment. Com a resultes d’aquestes reformes la planta es va allargar, substituïnt l’absis romànic per l’actual (tropezoidal), i es va sobreaixecar la nau. També es va reforçar el tros de mur romànic (el nord-oriental) amb contraforts. L’interior té una volta apuntada. Les dues campanes que hi quedaren després de la guerra 1936-1939 foren posades al campanar de la catedral de Solsona, del que n’havien desaparegut totes. Si hi pugeu cal anar-hi amb molt de compte perquè l’accés a l’interior de l’església no és fàcil ni segur.
L’església de Sant Pau, la rectoria i la gran casa de pagès d’aspecte senyorial, coneguda pel Castellet, són un grapat de runes enmig de la boscúria. A voltes encara s’hi aixopluga el ramat a les estances inferiors de gruixudes parets. Des d’aquí en temps antics es podia controlar el pas de la ribera Salada, que s’escola a baix a tret de pedra. Aquesta seria la missió del Castellet, una construcció que primer seria lacetana i després feudal.
Encara s’hi pot veure la presó, una estança molt xica amb un forat a dalt del sostre per on es passava el menjar al pobre reclús. En aquesta casa encara hi visqué un temps Joan Solé Orrit, que va morir a Solsona fa només uns dos anys, amb els seus pares. Ell ens hauria pogut informar abastament sobre les darreres vicissituds del malaguanyat Castellet que tant recordava.
Ah!, el topònim Terrassola, és una formà llatina diminutiva, i té el significat de ‘ terrassa petita’.
Ens agradarà rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com , posar ‘en valor’ el patrimoni històric i/o artístic que Catalunya manté – encara- és feina de TOTHOM.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada