Feia un tomb per la ciutat i entre altres racons li ensenyava la fàbrica Bertrand i Serra; el Pou de la Gallina, i la capella de Sant Ignasi del Pou ; i la Capella de la Mare de Déu del Remei, de la que ens diu patrimoni Gencat; edifici d'una sola nau d'estructura rectangular amb capçalera lleugerament còncava. El sostre està cobert amb una volta en forma de canó, enguixada, que reposa directament sobre els murs laterals. La capella mesura 8'5 metres de llarg per 6'5 metres, d'ample aproximadament. L'interior és a pedra vista excepte el sostre, el cor és posterior a l'època de construcció de l'edifici. A ambdós costats dels murs s'obra una fornícula d'estructura rectangular.
El portal, a migdia, presenta forma allindada; sobre d'aquest hi ha una petita fornícula amb la imatge de la verge del Remei. La façana acaba amb un campanar d'espadanya força enlairat en relació a l'alçada general de la capella. Dues finestres de mig punt i adovellades a l'est i un ull de bou al sud són els punts d'iluminació del recinte. L'aparell és obrat amb carreus ben disposats en filades, i solament presenta arrebossat a la part alta del lateral dret exterior.
Va construir-se dins el primer quart del segle XVII (abans de 1621), en el lloc conegut fins llavors com "Altiplà" o "Roquer d'Amigant", i que a partir d'aquest segle es començà a conèixer amb el nom de "raval del Remei". Una clàusula testamentària del 18-VIII-1621 revela el nom del fundador: el ballester manresà, Gaspar Picalquers, que l'escollí com a sepultura per a ell, i la seva família. El 2-VII-1627 els seus familiars cediren la capella als Trinitaris, diferents ordres religioses de la ciutat però, s'oposaren a l'establiment d'una nova ordre a Manresa; i així el 2-VI-1632 aconseguien de Roma l'expulsió dels Trinitaris d'aquell lloc. El capítol de la Seu reclamà els drets sobre la capella a l'estar aquesta dins la seva parròquia i n'aconseguí la cessió el 26-V-1637. Al 1861 s'hi feren algunes reformes. Sofrí les conseqüències de la Guerra Civil. El febrer del 1986 fou acabada la seva restauració. Avui es troba en molt bon estat de conservació i és una capella que té vida.
Manresa, el Bages, Catalunya, tenen molt a ‘viure’, i a TOTS ELS CATALANS ens pertoca ‘posar en valor’ el patrimoni històric i/o artístic que sortosament es conserva – encara – al nostre país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada