.jpg)
Entre 1890 i 1923, Cèsar August
Torras i Ferreri (Barcelona, 5 de juliol de 1851 - 22 de juny de 1923) retratava
“entrada de Castell amb un home”,
sense cap mena de dubte l’edifici
era el Castelló d’en Bas. Sembla fora de dubte que en aquella dates l’edifici
feia funcions de masia.
Actualment només resten algunes parets d’aquest Castelló d’en Bas, que
encara permeten, però, d’endevinar-ne les característiques.
Al cim de la penya hi havia
l’edifici principal, emmurallat, amb una longitud total d’uns 30 metres , a
l’extrem oriental del qual ara encara resta la capella de Sant Miquel.
A la cara de tramuntana hi ha un dels panys de paret més ben conservats de
tot l’edifici; és format per pedres treballades i força grosses i el podem
datar cap al segle XIII.
També hi ha importants restes de parets,
amb pedres escairades i amb una alçada de fins a uns 6 metres , a la banda
occidental, molt més estreta.
Al costat meridional d’aquesta construcció hi ha una petita esplanada amb
una llargada d’uns 40 metres , tancada a la banda est i sud pel cingle i al
costat de ponent per un mur, en el qual encara podem veure algunes espitlleres.
Al cantó meridional d’aquesta esplanada
hi ha restes d’una possible cisterna, amb uns 2,8 metres d’ample per uns 5,5 metres de llarg i amb uns murs llargs que tenen un
gruix de 140 cm; era coberta amb una volta.
A ponent del castell i d’aquest recinte hi ha un primer vall, amb uns 6 meres
de fondària i uns 8 metres d’ample.
Uns metres més enllà hi ha l’anomenat Portell o pas enclotat, que podia fer
de segon vall.
Des d’aquest indret d’una banda surt el camí que va a Pibernat i Falgars,
de l’altra el que s’enfila al castell i, en tercer lloc, hi comença el camí que
davalla cap a Joanetes i Hostalets.
En aquest darrer camí hi ha restes
de paviments, formats per lloses o pedres clavades a terra.
Aquests empedrats, tot i que segurament tenen un origen antic, deuen haver
estat refets nombroses vegades
https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/4742
https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/4616/rec/24
https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/4672/rec/3
La dictadura franquista buidava el món rural en benefici d’una activitat
industrial que necessitava moltíssima mà d’obra, la “ democraciola “ – que es
declara orgullosament hereva de la dictadura – continuava aquella mala política,
que alhora que facilitava la destrucció del patrimoni històric, feia dependre
la seva econòmica de països tercers.
L’atac genocida dels russos contra Ucraïna, posava de manifest la infinita estultícia
del GOBIERNO MÁS PROGRESISTA DE LA HISTÒRIA DEL REINO DE ESPAÑA – val a dir, que conceptes com
PROGRESISTA, i REINO DE ESPAÑA son clarament antònim - ; dissortadament no ho fèiem
millor els governs titelles de la Generalitat de Barcelona.
L’únic govern progressista – sense tenir el tractament formal de govern-
era el de la Mancomunitat de Catalunya
Enric Prat de la Riba i Sarrà (Castellterçol, Moianès, 29 de novembre de
1870 – 1 d'agost de 1917), el seny ordenador de Catalunya.
https://www.ara.cat/politica/agost-del-nacional-ordenador-catalunya_1_1318747.html
El títol acabarà integrant-se a la casa de Medinaceli.
Si els combustibles tornen a assolir un preu raonable, poseu la Vall d’en
Bas, la Garrotxa, Catalunya , a la vostra agenda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada