MARE DE DÉU DE LA SALUT DEL PAPIOL

Teníem una imatge del fons Salvany d’aquesta ermita, coneguda en algun temps com : Santa Eulàlia de Madrona, Sant Pere de Madrona, i actualment Mare de Déu de la salut de Papiol.

Anàvem l’Antoni Ibáñez, el Santiago Moya, l’Anton i Uriz i l’Antonio Mora; volíem recollir imatges d’aquesta ermita de les terres baixes, abans que aprofitant el bon temps, donem continuació a la nostra recerca per les terres interiors.

Hi ha dades que acrediten l’existència d’ un poblat ibèric dalt del puig Madrona i que hi hagué una vil·la romana situada a can Tintoré on és fabricaven àmfores per a la exportació del vi.

El cristianisme va imposar aquest nom de lloc, d'origen llatí es va estendre a partir d'una santa de Tessalònica,el nom significa matrona, mare de família i, segons diu la llegenda, el nom d’aquesta muntanya està relacionat amb el fet que a l'alta edat mitjana fou empresonada en aquest lloc una dona.

Del lloc trobem la següent informació :

L' església pròpiament dita s'esmenta el 1060 i va viure uns anys de prosperitat durant la primera meitat del segle XI, traduint-se en l'ampliació de l'església primitiva, preromànica amb una capçalera romànica amb tres absis en forma de creu.

A partir d'aleshores la nova parròquia va prendre el nom de Santa Eulàlia, que el 1336 es diu del Papiol i el 1757 el bisbe ordenà que fora buidat el cementiri i el terraplè que hi havia prop de la capella de la Salut (l'antiga parròquia de Puig Madrona) perquè ocasionà humitat. No cal dir que hauria estat molt interessant d'excavar-lo si s'hagués conservat, malgrat que no sigui possible d'afirmar amb rotunditat que el cementiri s'abandonés del tot amb el seu trasllat.

Anomenada també Santa Eulàlia de Madrona, és un dels millors monuments romànics de la serra. Datada del segle XI-XII, amb restes visigòtiques del segle VII que podem apreciar en els basaments. És un edifici d’una sola nau, coronada per un absis semi-circular, que forma una capçalera trevolada, flanquejat per dues absidioles. La capçalera és constituïda per un absis central, obert directament a la nau, i dues absidioles, de mida més petita, també obertes directament, però a una certa distància del dit de l’absis central, la qual cosa crea una mena d’espai presbiteral indiferenciat del sostre que fa la nau visualment més llarga. Els absis laterals són del segle XII i la nau central del XIV. Al centre de cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada. Les façanes són totalment llises llevat de l’absis central que presenta un fris ornamentat amb motius llombards.

L’interior, amb poca llum, conserva la pedra original i permet descobrir perfectament la volta de canó reforçada per quatre arcs torals. Es va dur a terme una restauració l’any 1915, una altra el 1930 i la darrera el 1972.

Esmorzem assentats en un gran banc, prop de l’ermita, el lloc està ple a vessar, quitxalla a peu i amb bicicleta, gent jove, de mitja edat i fins persones grans. Aquesta circumstància es sortosament comú, a la major part dels edificis històrics i/o monumentals, i la resta dels llocs d’esbarjo del Parc de Collserola.

En la tornada pugem fins les Escletxes, el lloc sembla descurat i està sensiblement malmès.

© Antonio Mora Vergés

EL PAPIOL I EL SEU CASTELL DEL “DIABLE”

Ens trobàvem a les 8,00 al lloc acostumat l’Antoni Ibáñez Olivares, l’Antoni Uriz, el Santiago Moya, i l’Antonio Mora; en absència dels “primeres espases” de la fotografia del coneixercatalunya.blogspot.com, l’Antoni Uriz i l’Antonio Mora , intentarem suplir-los amb la millor voluntat.

La nostra destinació és visible des de molt lluny; del topònim Papiol en tenim almenys dues explicacions : El Manuel Bofarull i Terrades, defensa la seva procedència del llatí “puppia” que tradueix com turonet ample i arrodonit ; Josep Moran defensa contràriament que prové del vegetal o planta dita "papiola apuntada" o també "cascall cornut". Seria doncs un lloc amb gran abundància d'aquesta planta.

D’aquest turonet ample i arrodonit hi ha força informació :

El castell s’alça damunt del Llobregat sobre la roca i la població, al puig de 135 metres del municipi. La seva silueta es perfectament distingible des de l'autopista ’A-7. És una gran construcció massissa, quadrada i de sòlids rectangles. El castell es conserva en molt bon estat. Fins fa poc va ser habitat per la família propietària Les seves façanes són altes i llises i té finestres només als pisos alts.

El castell fou reconstruït l'any 1.448 després de que un violent terratrèmol que afectà a bona part de Catalunya el féu caure, encara que es va poder conservar bona part de la construcció romànica dels pisos baixos. D’aquell terratrèmol ve la llegenda que diu que el senyor del castell del Papiol va fer un pacte amb el diable per que li aixequés ràpidament un castell en el territori que el rei li havia atorgat. De fet, va ser convingut que els treballs es farien en set nits, però que ningú més no ho veuria. A la nit que feia set, un sastre, vassall del senyor del Papiol, va descobrir de matinada, i per casualitat, qui era el constructor del castell, el qual en veure’s sorprès va rebotir a terra, de ràbia, la pedra que duia al cap amunt i que era precisament la darrera. I renegant com un condemnat, es va fer fonedís, i se’n tornà de ben segur cap a l’infern...D’aquí ve que a causa d’aquella maledicció, cauen cada any set pedres del castell del Papiol. I no se sap pas d’on cauen...

Es conserven parcialment dues torres romàniques, una al nord rodona (1115), i una altra quadrada i més tardana (segle XIII). Es conserva també una sala amb aparell d’opus spicatum i volta de canó i un corredor cobert amb volta de falsa ferradura. Al costat hi ha un petita estança romànica coberta amb volta que en la restauració realitzada als anys setanta es va creure que podia haver estat una masmorra

Dominant l’espai estratègic centrat per Molins de Rei i Martorell, a banda i a banda del riu, el castell exigia el peatge del pas de les barques imprescindible per continuar el camí ral. Castell roquer, clavat a la roca viva, El Papiol protegia una molt important cruïlla de camins –l’un cap a Montserrat i l’interior, l’altre cap al Vallès per l’antiga Via Augusta. El primer document escrit referent a aquesta emblemàtica construcció és de l’any 1116, quan el comte de Barcelona cedeix el lloc a tres vassalls, en representació d’un ordre militar perquè el mantinguin actiu. L’any 1206 el rei Pere I en va fer donació a Raimon de Papiol, el primer baró.

El 26 de maig de 1448 un moviment sísmic va enfonsar el castell; molts dels castells de Catalunya s'han anar abandonant; uns com a conseqüència del terratrèmol,altres desprès de la invenció de la pólvora, de les successives guerres carlines i encara per l'acció fraticidia batejada com la guerra civil , el castell del Papiol però es va conservar admirablement amb l’esforç de les seves propietàries, les germanes Mora - Almirall, que el van heretar de la seva mare, filla del comerciant Joaquim Almirall- germà de Valentí Almirall i Llózer, el gran nacionalista republicà del segle XIX.

Pel castell han passat tots els exèrcits haguts i per haver. Aquestes pedres guarden memòria de la guerra dels Segadors, de la guerra de Successió a la corona espanyola, de la invasió napoleònica i la ferotge batalla de Molins de Rei, de la Primera Guerra Carlina.

Fa relativament poc es va trobar un munt d’armes llargues i cartutxeres d’aquella època, en un ample espai que havia estat tapiat. Ens expliquen que aquestes armes es troben molt bé conservades en una sala del Castell.

Retratem des de tots els angles el castell del Papiol; dol constatar també aquí la tradicional deixadesa quan al cablejat dels serveis públics.

© Antonio Mora Vergés

Camins del Moianès.

Com estava previst , sortien de Sabadell el dissabte 8 de març de 2.008 en direcció a Castellar del Vallès dos vehicles; conduït l’un per l’Antoni Ibáñez i Olivares que viatjava en companyia del Feliu Añaños i Masllovet, i l’altre pel Josep Simó Deu, amb el Joan Moliner i Manau com a copilot ; en el guió constava que trobarien a l’Antonio Mora Vergés a les 8,15 hores, davant la més antiga de les estacions que serveixen benzina en aquesta població que fa ja les funcions de veritable capital de l’Alt Vallès.

Amb catalana puntualitat [ els anglesos ens havien copiat aquesta virtut en ocasió de la gran traïdoria, quan bescanviaven la confiança del poble de Catalunya per l’illot maleït de Gibraltar, i ens deixàvem a mercè de les tropes borbòniques ] s’anava executant el pla d’acció, que continuaria quan al Collet de la Casilla, començaven a caminar en direcció a Granera, el Joan Moliner i Manau, l’Antonio Mora Vergés i el Feliu Añaños i Masllovet, els dos vehicles continuarien fins a Monistrol de Calders [ quin topònim s’identifica correntment com diminutiu de 'monestir' ]. Un dels vehicles el de l’Antoni Ibáñez Olivares restaria aparcat al carrer de l’Om, i desfarien camí fins a trobar-se amb la resta del grup, en el vehicle del Josep Simó Deu.

Coincidíem tots de nou, a l’inici del camí que pel torrent de la font del Buc, sota el Serrat de la Tomba del Moro de l’Otzet, ens portaria a contemplar la casa de la Roca, i la petita resclosa de la bomba, abans del revolt del torrent de Granera ,anomenat en aquell punt de la Roca, on damunt d’una bauma localitzàvem la tomba coneguda avui com de l’Om; uns metres més amunt, accessible amb molta dificultat per la brusca que cobreix literalment l’indret, trobem una cova excavada en la roca, que lluny de les teories que li assenyalen un us eremític; situada enmig d’un espai que fins la fil·loxera s’havia dedicat al conreu de la vinya, va tenir sens dubte les funcions que en molts llocs del terme desenvolupaven les anomenades cabanes de pedra seca; servir d’aixopluc en algun moment, i de lloc on guardar les eines. Esmorzàvem en aquella alçada a les envistes del Castell de Granera i la vall amplia que l’aigua ha anat fent al llarg dels segles.

Ens arribaríem fins a la Bauma Freda, on trobem evidencies d’un us recent com a resguard de bestiar.

Continuant per la pista, al costat sempre de la riera, anomenada fins a Monistrol de Calders de l’Om, constatem en carn pròpia les conseqüències del terrible incendi del 2.003; l’absoluta desaparició de l’arbrat majoritàriament de pi, fan que malgrat trobar-nos a primers de març, dins encara de l’hivern metereològic , tinguem la certesa que aquest recorregut fet als mesos de juny, juliol ,agost o fins setembre, llevat de portar suficients elements hidratants, pot tenir efectes indesitjats.

Entrem a Monistrol quan les campanes toquen les 12 del migdia; l’Antoni Ibáñez Olivares i el Feliu Añaños i Masllovet, s’arriben fins al temple parroquial i el punt d’informació; el Joan Moliner i Manau, el Josep Simó Deu i l’Antonio Mora Vergés, s’atansen fins al Passatge del Ferrer, per admirar la llinda en la que hom troba representades totes les eines que amb aquell ofici es feien.

Ens trobem tots novament a la Manduca [ casa llegendària pels seus esmorzars de forquilla i ganivet ] , Cl. La Malolla ,16 , telèfon 93.839.91.75 on ens refrescarem.

Arribàvem al vehicle de Granera al voltant de les 13,00 hores, l’Antoni Ibáñez i Olivares i el Feliu Añaños i Masllovet, que m’havien portat a l’anada, s’acomiadaven de nosaltres; tornava amb el Josep Simó Deu i el Joan MOliner i Manau, que em deixàvem davant la benzinera abans de les 13,45 hores.

Havíem caminat per un espai administrativament inexistent, el Moianès està únicament en el cor dels qui s’estimem aquesta terra nostra; de fet més enllà d’aquest col·lectiu esmentat, segur amic lector que existeix Catalunya ?

© Antonio Mora Vergés

MONESTIR DE SANT CUGAT DEL VALLÈS

Ens havíem citat davant la porta de l’església del Monestir de Sant Cugat a les 9,30, vestíem de “diumenge”, les botes, anoracs, passamuntanyes, guants ,... estaven fora del lloc per visitar aquest cenobi monumental.

Mentre esperàvem tingué lloc una cerimònia funerària, en la que – una vegada més – comprovàvem que dissortadament s’ha perdut la noció de quines vestimentes son “ adequades “ i quines no, en semblants ocasions.

Arribaven finalment el Tomàs i La Paqui, i fetes les presentacions; aquí l’Antonio, i la Maria Jesús, donàvem inici a la nostra passejada per l’entorn exterior.

D’aquest monument, quina proximitat ha provocat injustificadament que no se li doni la importància que té, en trobem força informació :

Abadia benedictina situada dins la població de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). Fou el monestir més important del comtat de Barcelona i el més vinculat a l'obra primitiva de restauració religiosa del país, sobretot vers el Penedès. Els seus orígens, fins l'any 878, són confusos. Ocupava l'indret d'un antic castrum romà, construït prop del mil·liari vuitè de la via romana de Barcelona a Ègara (el castrum Octavianum), on Cugat sofrí el martiri al principi del s IV. La veneració del màrtir, cantada per Prudenci i recollida en els vells passionaris, féu que s'aixequés una església en el dit lloc, voltada de tombes cristianes, des del s V, que fou engrandida amb un absis poligonal al s VII, època en què és probable que hi residís ja un nucli monàstic.

Es creu que els àrabs destruïren el monestir vers el 717 i que aquest fou refet poc després de la conquesta de Barcelona (801), suposició que sembla confirmada per les construccions aparegudes a la part septentrional del claustre, d'època preromànica.

És completament gratuïta l'afirmació que fou Carlemany qui edificà el monestir el 785 i qui cedí la jurisdicció del castrum Octavianum i llocs veïns a un abat de nom Deodat. El primer abat conegut és Ostofred, que regia el monestir el 878 quan l'abadia fou posada sota el domini de l'església de Barcelona i del seu bisbe Frodoí per un precepte del rei Lluís el Tartamut. La sèrie de cinc o sis abats anteriors que donen els antics cronistes (Deodat, Abrabald, Sunifred, Donadéu, Otger i Odiló) no mereix cap confiança. La subjecció de Sant Cugat a la mitra de Barcelona fou objecte de múltiples discussions i, per bé que algunes butlles papals (1091, 1098 i 1120) parlen de l'exempció del monestir i de la seva submissió immediata a la Santa Seu, s'acabà reconeixent al bisbe de Barcelona el dret de visita i de correcció del monestir i dels monjos (1247 i 1251). L'abat Donadéu (904-917) i els seus successors es remarcaren per l'activitat restauradora i creadora de noves esglésies vers Rubí, Cervelló i Castellet del Penedès. A la fi del s X els dominis del monestir arribaven pel sud vers Gavà, Castelldefels, Cervelló, Subirats, Olèrdola, Font-rubí, Lavit i Castellet, i pel nord vers Castellolí, Igualada i Clariana, amb uns béns al peu del Montseny, a Palautordera.

La incursió d'Almansor (985) fou causa de la mort de l'abat Joan i de dotze monjos, alguns refugiats a Barcelona i d'altres al cenobi, que fou destruït i cremats els seus documents. Vol la tradició que alguns se salvessin a Sant Llorenç del Munt, on hom creà un nou monestir, lligat inicialment a Sant Cugat. Passat el perill, l'abat Odó, futur bisbe de Girona, reféu el monestir i el patrimoni, i obtingué una confirmació global dels seus béns del rei franc Lotari (986) i del papa Silvestre II (1002). Els ss XI i XII foren d'una intensa vida i activitat prop del monestir, protegit pels comtes del casal de Barcelona, que hi sojornaven sovint i hi reunien assemblees judicials i, més tard, corts. L'expansió del cenobi continuà pel Vallès, però sobretot pel Penedès, on adquirí i amplià els dominis vers Castellet, Calders, Albinyana i Santa Oliva, on fundà un priorat el 1158. Vers el 1089 l'abat de Tomeres, Frotard, legat papal, es féu amo del monestir, per concessió de Berenguer Ramon II el Fratricida, i n'expulsà els monjos que no l'acataren, bo i posant a la direcció del monestir Sanç Berenguer, monjo de Tomeres, de la casa comtal de Barcelona; però, després de llargues lluites i de l'oposició de l'arquebisbe de Narbona i del bisbe de Barcelona, els calgué abandonar l'abadia, que elegí un nou abat el 1091. Tot seguit, amb l'annexió dels monestirs de Santa Cecília de Montserrat, Sant Llorenç del Munt amb la Llacuna, Sant Pau del Camp, Sant Salvador de Breda i Sant Pere de Clarà amb el seu priorat de Font-rúbia, creat el 1098, formà com una petita congregació de cases que es desféu al s XII. L'augment del patrimoni obligà l'abat Guillem d'Avinyó (1174-1205) a repartir els dominis de l'abadia en quatre administracions o pabordies: la major o del Vallès, la del Penedès, la de Palau (Palautordera) i la del Llobregat, que devien alimentar durant uns mesos determinats la comunitat monàstica, composta de cinquanta persones, entre elles uns trenta monjos de cor. La vitalitat del monestir en aquest temps es palesa per les construccions monàstiques, que, iniciades per l'abat Guitard el 1013, continuaren als segles següents: l'església fou totalment refeta al s XII i s'acabà al s XIV, i en resultà un edifici de 52 metres de llargada per 23 d'amplada, de tres naus i tres absis, iniciada sota l'estil romànic i acabada en gòtic amb cúpula i cimbori octagonal, cobertes de nerviacions i una portalada i gran rosassa plenament gòtics a la façana; el claustre és signat per Arnau Cadell, i fou obrat vers el 1190; es troba al nord de l'església; forma un rectangle d'uns 35 metres de costat, i els seus 144 capitells són de temàtica rica i variada; al segle XVI fou construït un segon pis de tipus renaixentista i, vers el 1580, l'atri que el precedeix; el campanar es féu en tres etapes entre els ss XI i XVIII. Completaven el monestir el palau abacial, construït el 1736, i dependències monacals i per als oficis claustrals, avui desaparegudes, tot envoltat per una muralla amb torres, en bona part subsistent, feta entre el 1380 i el 1383.

Les espoliacions del s XIX li respectaren encara molta part del seu tresor artístic i documental, repartit avui dia entre el Museu Nacional d'Art de Catalunya, el Museu Diocesà i el British Museum, i retaules, orfebreria i utensilis del culte, entre els quals el retaule de Tots Sants, del 1375, obra de Pere Serra, retornat a Sant Cugat, juntament amb sarcòfags i vells retaules. Els documents, entre els quals el cartulari, editat en 1945-46, i noranta manuscrits es guarden a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Un d'aquests, l'anomenat Missal de Sant Cugat, esplèndidament il·lustrat, s'ha atribuït a Joan Melec, al començament del s XV. L'empenta inicial de Sant Cugat es mantingué encara al s XIII i part del XIV: el monestir fou un dels principals de la Congregació Claustral Tarraconense, de la qual els seus abats foren sovint els presidents. El monestir tenia aleshores 40 comunitaris i tingué molta ressonància l'assassinat del seu abat Arnau Ramon de Biure, el 1350. A mitjan s XIV s'inicià l'estancament i la decadència; des del 1385 els abats ja foren elegits pel papa i no per la comunitat, i s'accentuà l'autonomia de les pabordies i càrrecs monàstics (prior, sagristà, infermer, cellerer, cambrer, etc), cosa que disgregà la vida monàstica; i el mal s'agreujà amb els abats comendataris a partir del 1471. A la fi del s XV hi hagué, transitòriament, un taller d'impremta. Vers 1505-06 hom volgué annexionar l'abadia a la congregació d'observants de Valladolid, però els monjos s'hi resistiren, i molts foren trets de l'abadia i es refugiaren a les cases del monestir a Barcelona; l'acció conjunta de tots els membres de la Congregació Claustral evità la unió. La fi dels abats comendataris i l'inici dels de nomenament reial (1561) retornaren un xic de vitalitat al monestir, reformat en part el 1575. El nombre de monjos baixà a vint el 1730, i eren només catorze i alguns llecs al principi del s XIX, la majoria fills segons de cases nobles.

Fou exclaustrat el 1844, però el salvà un grup d'amants de l'art. L'església es convertí en parroquial de Sant Cugat, en substitució de l'antiga de Sant Pere d'Octavià, i el claustre fou protegit des del 1884 per la Comissió Provincial de Monuments de Barcelona, que inicià una restauració a càrrec d'Elies Rogent. El 1903 es feia una junta restauradora i el 1925 era declarat monument nacional. La diputació provincial i un patronat curen del monestir i la restauració; les seves dependències s'han destinat a diferents usos de tipus cultural: del 1968 al 1972 acollí la facultat de filosofia i lletres de la nova Universitat Autònoma de Barcelona.

Al voltant del recinte monàstic s’aplega una mostra de llibres; fèiem un tomb per les tendes de les diferents editorials, tot i advertint que també la cultura pateix les dramàtiques conseqüències d’aquesta astènia econòmica, que si no millora ràpidament ens portarà al col·lapse.

Ens acomiadàvem del Tomàs I la Paqui, que romandran encara una estona més recollint imatges; ens esperen obligacions familiars de gratíssim compliment. Un dinar de família.

Ah!, feu un forat a la vostra agenda per visitar – els que encara no ho han fet – els Monestir de Sant Cugat del Vallès.

© Antonio Mora Vergés.

No esperava menys

Anàvem – ho recordo molt bé – a Talamanca, a les Valls del Montcau, el nostre objectiu era recórrer el tram de la riera des de l’esmentada població fins a Sant Esteve de Vila-Rasa. La sortida va ser sensacional, i en podreu trobar testimoni a http://coneixercatalunya.blogspot.com/

La presència d’un vehicle al voral de la carretera de Sabadell a Prats de Lluçanès , prop del polígon industrial em feia pensar en una avaria; en comentar-ho amb els companys de sortida se’n va manifestar que podria ser un vehicle policial, més concretament un cotxe radar; atès el fet que estava envaint part de la carretera ho vaig posar en coneixement de l’Ajuntament de Sabadell.

La recepció d’un e.mail amb l’encapçalament : resposta a la queixa 950077, em reafirmava en les meves conviccions democràtiques, i la lectura que us reprodueixo literalment, venia a ser l’afirmació dita mil vegades per tothom, que generalitzar és alhora que erroni, injust; tenim en aquest país nostre – això n’és una mostra clara – funcionaris públics exemplars, i de la mateixa manera que cal posar de manifest els abusos, estimo que s’han d’esbombar als quatre vents , els comportaments correctes, educats i adequats. El text citat diu així :

Senyor,

Li puc assegurar que el vehicles que vostè a vist el passat dia 18/02/2008 a les 8 hores del matí, no era un vehicle policial pertanyent a la Policia Municipal de Sabadell i es cert que disposem d’un vehicle amb “Radar” incorporat però aquest dia en aquesta hora no estava de servei. Per altra banda, el vehicle no és del color que vostè manifesta. Cal dir també, que quant Policia Municipal col·loca el vehicle “Radar” o fa correctament i sense posar en perill a la resta d’usuaris de la via, es impensable que els agents que gestionen l’esmentat vehicle, el col·loquin infringint les normes de circulació. Tampoc crec que cap dels cossos que tenen encomanades les funcions de vigilància del trànsit faci aquesta infracció, que vostè descriu.
És molt possible que fos un vehicles amb algun tipus de problema, de totes maneres havia d’estar correctament senyalitzat tal com està establert a la normativa corresponent. En el cas de què es trobi amb un cas com el que descriu, el pot denunciar-lo.

Atentament,


Jordi Roviralta
Intendent de la Policia Municipal


Sabadell, 3 de març de 2008

Deia en el meu relat que us donaria raó d’aquella queixa, i com em vaig comprometre ho faig.

Sr. Jordi Roviralta, Intendent de la Policia Municipal de Sabadell, gràcies per la seva resposta, i permeti’m insistir en que com dic en el títol, certament no esperava menys.

© Antonio Mora Vergés

Temerari.

Dit del que s’exposa i es llença al perill sense reflexionar, audaciosament, sense motiu. Em qualificava d’aquesta manera el Feliu Añaños i Masllovet, el caçador d’imatges, amb qui al llarg dels anys hem compartit sortides per les terres del Moianès, de l’Alt Vallès, de les Valls del Montcau, i fins de terres més llunyanes.

Vaig entendre la seva afirmació com un elogi més que com un retret, quan a la meva pregunta : en algun moment has tingut por per la teva seguretat física o per la de qualsevol de nosaltres ?, contestava amb rotunditat, no !

Entenc que al bon amic Feliu, i a forces persones més, els sobta aquest costum meu de fer itineraris, que hom no troba inclosos i/o programats en les ofertes públiques , Ajuntaments , Consells de Turisme, Consorcis, Punts d’Informació, Centres de Interpretació , etcètera, etcètera ; en el meu cas val a dir però que planificats fins al darrer mil·límetre, distàncies, elements a visitar, dificultats orogràfiques i/o d’altres tipus en el seu cas; afegir també un equipament adequat quan al calçat i vestit, i per descomptat uns mínims estris bàsics com; plànols i/o mapes, uns lleugers i alhora resistents pals de treking , binocles, llanterna , guants, camera digital de fotografies, i malgrat la constatada manca de cobertura – estem, no podem oblidar-ho mai, a Catalunya - llevat de les ciutats i viles importants, un telèfon mòbil amb la bateria carregada i saldo suficient.

http://coneixercatalunya.blogspot.com/ en aquesta pàgina trobareu alguns dels itineraris que ara uns ara els altres, hem anat assolint. En la gran majoria podreu alhora contemplar si més no, una de les imatges que justificaven la sortida. També a la Galeria Fotogràfica de http://www.moianes.net/ trobareu actualment 1.500 fotografies, que son únicament una selecció, una petita mostra de totes les meravelles que hem tingut ocasió de gaudir.

Ens queda feina; amb el Amics del Romànic del Bages, hem d’anar fins al lloc exacte on estava l’ermita de Sant Martí de Puig-Ermengol; tenim pendents no poques masies del terme de Santa Maria d’Oló; en les terres de les Valls del Montcau, ens esperen en algun lloc, les runes de Santa Cecília de Talamanca, també els recorreguts de les parts altes de la seva mítica riera; tenim ofertes - què acceptem entusiasmats des d’ara - per saltar el Congost i sota el guiatge expert dels sherpas d’aquelles terres descobrir-ne els seus magnífics tresors; ens espera de fa temps a Vacarisses Sant Pere de Sacama, tenim per veure encara la major part dels arbres monumentals, els inclosos en el Catàleg Oficial i la resta; Quants molins per veure encara en les conques interiors ens queden ?; I quants fossars ?, I Castells, Sales, Masies, ermites, esglésies , monestirs, Capelles, forns , rellotges de sol, baumes, cims, turons, coves, pous , gateres , valls, fonts... etcètera, etcètera ?

Us convido a sumar-vos al Feliu Añaños i Masllovet, al Tomás Irigaray i López, al Joan Moliner Manau, a l’Antoni Ibáñez Olivares, a l’Antoni Uriz, al Josep Simó Deu, al Joan Escoda i Prats, al Jaume Font Sala, al Lluïs Vila, al Santiago Moya Romero, al ...... aquest país nostre esta molt mancat de “temeraris”; és això el que volies dir, oi Feliu ?

Les històries de http://coneixercatalunya.blogspot.com/ normalment les escric jo , i les fotografies les penja habitualment el caçador d’imatges, el Feliu Añaños i Masllovet. Li deixem el repte de seleccionar fins a tres imatges per il·lustrar aquest relat.

© Antonio Mora Vergés

L’ermita salvada de les aigües del pantà de Sau.

Anàvem recollint imatges i dades de les esglésies, ermites, capelles i oratoris que el romànic va deixar en abundància per terres del Vallès; Sant Vicenç de Can Déu és romànic, en paraules d'Antoni Pladevall un edifici de bona època romànica , però la seva arribada a les terres planes del Vallès Occidental es remunta a l'any 1.974; fem amics lectors una mica d'història :

Fou aixecada en terres d'Osona, a l'actual terme de Santa Maria de Corcó sota l'advocació de Sant Vicenç de Sarriera, posteriorment coneguda també com Sant Vicenç de Verder o de Verders, i/o de Les Gorgues, i actualment en terres del Vallès Occidental, dins el terme de Sabadell com Sant Vicenç de Can Deu, en quina pineda sembla haver trobat l'aixopluc definitiu.

En relació al lloc trobem la següent informació : apèndix del municipi de Santa Maria de Corcó (Osona), situat com una llenca a l'esquerra del Ter, davant el monestir de Sant Pere de Casserres, on radicava l'antiga parròquia de Sant Vicenç Sarriera, coneguda des del 1100. Pertanyia a la jurisdicció del monestir de Casserres. Al s XIII arribà a tenir uns deu masos a banda i banda del Ter. Fou desmembrada vers el 1572 i l'església es convertí en masia. Una bona part del territori i l'església restaren inundats pel pantà de Sau posat en marxa l'any 1962, fou desmuntada l'església de Sant Vicenç, aprofitant una secada entre les darreries de 1.973 i els primers mesos de 1974, i sota la direcció de l'arquitecte de Conservació de Monuments de la Diputació Provincial , Camil Pallàs , va ser reconstruïda en terrenys del parc de Can Deu a Sabadell.

Les imatges de l'església en la primitiva ubicació, ens ensenyen que estava composta per una petita nau, amb volta de canò, d'uns nou metres de llargada, acabada amb un absis decorat per un ritme de dues arcuacions cegues entre lesenes; ens mostren alhora que estava adossada a una edificació.

És impossible fixar la data exacta en que va desaparèixer Sant Vicenç com a parròquia, abans de l'abandonament total possiblement si celebrava un culte esporàdic a cura d'algun dels sacerdots residents al Monestir de Sant Pere de Casserres

El Mas Verder que es va reconstruir a darreries del segle XVII, un cop abandonada i sense culte l'església de Sant Vicenç, la va aprofitar com una dependència més del Mas. Com Sant Pere de Marfà, potser també Sant Vicenç va exercir en algun moment com " galliner celestial".

L'Arxiu Gavín, ubicat actualment al Monestir de les Avellanes a la Comarca de la Noguera és, segons la UNESCO, el primer arxiu particular d’Europa; hi tenim d'antic una molt bona relació personal, que aprofitàvem en aquesta ocasió per a demanar imatges de Sant Vicenç de Sarriera en la seva ubicació original, i en els dies previs al seu trasllat , quan el creixement de les aigües del pantà de Sau complicava força la retirada de les darreres pedres. Com sempre la resposta ha estat ràpida i generosa. Deixem aquí testimoni de la nostra gratitud vers aquesta institució.

Tenia ocasió de parlar telefònicament amb Josep Maria Gavín, i em confirmava l’anècdota que va presenciar en la seva doble condició d’amic d’en Camil Pallàs, i de President de l’Associació d’Amics del Romànic de Catalunya; donada la crescuda de cabal del pantà, els treballs de transport dels carreus es feien en barca, i una de les barques, possiblement per excés de carrega es va enfonsar.

Gràcies al mecenatge de Caixa Sabadell, el Vallès ha guanyat un monument romànic, vinculat per sempre a un paisatge i una ubicació històrica molt precisa.

© Antonio Mora Vergés