ÈXIT DE LA PRIMERA TRENCADA DE MONES AMB TORTELL

La pluja de tota la Setmana Santa no va cessar ni el Diumenge a la tarda i per això es va haver de posposar "la primera trencada de mones amb tortell per tots aquells que no tenim padrins" ,que finalment es va celebrar el Dilluns a les 12 del migdia. L'acte organitzat per Cacau pastisseria-xocolateria i per la fleca Can Carbasseres, va fer el primer pas per a consolidar un acte de cohesió social, de germanor i d'intercanvi tal i com anteriors generacions de pastissers feien repartint part del seu treball enmig d'escenaris públics de pobles i ciutats.

Les mones varen començar a omplir les cases i masies catalanes en les pasqües al llarg del segle XV i la tradició ha anat avançant i modulant-se segons els gustos i necessitats de la societat. Això ens ha portat als pastissos actuals i les obres d'art en xocolata que ja varen començar a destacar a mitjans del segle passat. Tanmateix, les mones sempre han anat estretament lligades amb un fort component irònic i satíric que ha fet dolces crítiques socials, polítiques i culturals.

Entenent aquesta visió històrica de les mones, els pastissers del Cacau varen acabar fent un moai de 22 quilos de xocolata per a reviscolar la polèmica del seu emplaçament que fa anys va motivar un debat sobre el respecte i la tranquil·litat d'aquest Déu regalat per la ciutat agermanada, situat enmig del trànsit urbà. La xocolata va ser acompanyada per 13 quilos de tortell adobat d'Olot fet per la fleca Can Carbasseres.

A les 12 del migdia,les persones congregades a la plaça major disfrutaven d'unes peçes tocades amb acordió diatònic pel músic Pere de les Cabres, i mentrestant els pastissers tallaven els tortells i es preparaven per a trencar a cops de tortell la mona. Després d'una petita explicació històrica i de la idea original, es va trencar la mona i es va repartir entre tots els assistents.

Més de 400 persones varen poder menjar-se un tros de tortell i un de mona. Els organitzadors de l'acte ho consideren un èxit rotund i ja tenen clar que l'any que ve repetiran l'acció tot i que són conscients que si es plantegen realitzar un acte popular més gran, caldrà una col·laboració activa per part de les institucions i agents locals.

telèfon de contacte 625693531-lluís / 4punts@gmail.com

DES DEL RECORD UNA AFERRADA AL COLL

Avui toca posar negre sobre blanc, en un darrer gest, el de comiat , els sentiments que ens va despertar al llarg de seva existència una persona que sembla que no tingué, malgrat totes les
altres condicions, una vida massa fàcil i senzilla.

Em refereix a Mari Trini, aquesta cantautora que ens ha deixat als 61 anys.

Aquesta dona forma part d'uns moments que jo vaig viure, en que la seva música, la seva manera de cantar, la seva veu tan especial entre trencada i ndolça a la vegada, van formar part i encara el formen del meu acerb musical; i crec que també del de molts dels lectors i lectores que llegireu aquest article. M'ha sabut greu la seva mort a una edat que actualment és considera relativament jove i que hagués tingut encara estona per continuar amb la seva carrera musical. També dir que molts artistes, a mida que passa el temps i envelleixen, els hi passa el mateix que al bon vi.

Recordar aquella estrofa de la cançó "Amores":

"Amores se van marchando /sobre las olas del mar..../
"Quien no escribió un poema/huyendo de la soledad/
Quien a los quince años/no dejó su cuerpo abrazar/
I quien cuando la vida se apaga/
y las manos tiemblan ya /
Quién no busco ese recuerdo /
De una barca naufragar".

També aquella cançó reivindicativa "Yo no soy esa".

Bé dels reculls de cançons que va realitzar, se'n podrien treure moltes altres.

Simplement volia fer un record de la seva tasca i desitjar-li un bon viatge cap el cel dels artistes.

Cap el cel de les persones que han estat capaces de copsar la bellesa i que no s'han rendit, malgrat totes les sotragades que a vegades ens dóna la vida. I que per fi, Mari Trini, descansi en pau.

© Josep Bonnín

Olèrdola, Senyoria feudal de la Diputació de Barcelona

Pagàvem 2,30 € cadascú, la Paqui Cabeza i Carrasco, el Tomàs Irigaray i Lopez, la Maria Jesús Lorente Ruiz i l’Antonio Mora Vergés, sembla que hi ha una llarga llista de reduccions de preu, a les que no podem accedir, ja que s‘exclouen de forma expressa els catalans, i els enamorats d’aquesta terra nostra. No ens sap greu pagar, el que em revolta és fer-ho aquí al Penedès, quan Collserola – que per espai i instal•lacions publiques no admet comparació – és gratuït. Entenc que la discriminació obeeix bàsicament a raons electorals, o sinó que m’ho expliquin.

Algunes dades bàsiques del lloc :

Antiga ciutat i castell del municipi d'Olèrdola (Alt Penedès), situada dalt d'un turó (358 m alt) del massís de Garraf, al sector S del terme.

Les troballes arqueològiques revelen que l'indret era habitat ja a l'època neolítica i a l'edat del bronze. Fou fortificat al moment de la conquesta romana del país; en resta una muralla dita iberoromana (de la fi del s III aC o del principi del s II aC), refeta al segle X, i nombroses sitges, cisternes i fons de cabanes d'època iberoromana; la base del castell és de parament romà.

Abandonat durant la pau romana (Olèrdola ha estat poblada en temps difícils per la seva posició estratègica i abandonada en temps de pau), tornà a prendre nova importància a la reconquesta.

És esmentada ja el 911 amb el nom d'urbs Olerdulae. El 929 el comte Sunyer I edificà un castell sobre les ruïnes de la ciutat i una església dedicada a Sant Miquel, que consagrà el bisbe Tenderic vers el 935, bastida al costat d'una d'anterior, de tipus mossàrab, construïda pels primers pobladors al s IX, de la qual resta la capçalera rectangular per fora i semicircular per dins amb un arc triomfal de ferradura. La documentació dels anys 950-978 l'anomena castrum o civitas Olerdulae.

Es convertí en centre de la marca, dita també comtat, del Penedès. L'església fou ampliada i consagrada de nou pel bisbe Vives el 991, i altra vegada al s XII. Entorn seu i fora del recinte, al pla dels Albats, hi ha nombroses tombes antropomòrfiques excavades que han donat nom popularment al tipus de tomba olerdolà.

Entre el 995 i el 1108 fou presa pels àrabs diverses vegades (el 1108 pels almoràvits) i recuperada i restaurada pels cristians.

En 1041-58 se n'apoderà i en fou senyor Mir Geribert, que s'intitulà príncep d'Olèrdola, en rebel•lió oberta contra Ramon Berenguer I. El domini tornà als comtes de Barcelona i la castlania fou dels descendents de Mir Geribert, els senyors de Sant Martí Sarroca. Els seus habitants gaudiren d'especials franqueses comtals, però arribada la pau i la restauració del s XII la vella ciutat anà perdent població a favor de la nova Vilafranca i restà com a simple fortalesa a partir dels ss XIV i XV.

La seva revaloració s'inicià amb Puig i Cadafalch (1909) i amb Gómez Moreno (1919).

La diputació provincial de Barcelona n'inicià la restauració en 1926-28. Fou declarada monument nacional el 1931. El 1963 la diputació provincial n'adquirí la propietat i emprengué obres de restauració i la creació d'un museu monogràfic, adossat a les antigues muralles, inaugurat el 1971 D'ençà del 1983 el Museu Arqueològic de Barcelona hi ha realitzat excavacions arqueològiques, documentant a la cara interna de la muralla l'existència de les següents fases :
medieval, romanorepublicana, ibèrica i de l'edat del bronze, amb llargs períodes d'abandonament entre els moments d'ocupació.

La primera fortificació data del bronze final (ss IX-VIII aC) i el poblat ibèric del s IV al II aC. Al final d'aquesta centúria els romans construïren una sòlida muralla, una torre en el punt més elevat, per tal de controlar la Via Heraclea (posteriorment Via Augusta) i una gran cisterna que degué pal•liar la manca d'aigua que caracteritza la plataforma rocosa olerdolana.

La pluja ens acompanyarà durant tot el recorregut, des del Centre d’Interpretació, fins a les restes del Castell i Talaia romana.

Josep Salvany i Blanch, l’any 1.921 deixava un testimoni gràfic del indret, que penjaré juntament amb les fotos actuals, a coneixercatalunya.blogspot.com

© Antonio Mora Vergés

SANT PERE DE VALLHONESTA

Per aquesta veritable joia romànica del terme de Sant Vicenç de Castellet, al Bages, hem anat passant : el Josep Simó Deu, el Joan Escoda i Prats, el Feliu Añaños i Masllovet, el Tomàs Irigaray i López, el Josep Maria Perarnau i Bover, l’Antoni Ibáñez Olivares, el Santiago Moya Romero, l’Antoni Uriz, , el Pere Boix, i l’Antonio Mora Vergés,... tots darrera la petjada mestra del Joan Moliner i Manau, sherpa llegendari de la Serra de l’obac, i darrer hostaler de Sant Jaume de Vallhonesta.

Quan al lloc alguna dada d’interès :

Vallhonesta, agregat del municipi de Sant Vicenç de Castellet, fou en altre temps territori independent i senyoria (segles XIV-XIX) de les famílies nobiliàries dels Planella, Aimeric i Rajadell. Com a parròquia, el lloc és esmentat entre les que constituïen la diòcesi de Vic al segle XII. Després fou sufragània de Castellbell i ara ho és de Sant Vicenç. L'estreta vall és afaiçonada per la riera del seu nom, coneguda també amb el de torrent del Rubió, que desguassa a l'esquerra del Llobregat. Vallhonesta constitueix la franja oriental del municipi. A la part solella, que s'escau a la dreta de la riera, uns quants masos amb els seus petits conreus s'han convertit en torres d'estiueig o segona residència de forasters.

Quan a l’església parroquial de Sant Pere :

L'església de Sant Pere de Vallhonesta , construïda el segle XI. És especialment singular el seu campanar d'espadanya del segle XIII,amb dos pisos i amb quatre finestrals, sense campanes. Té diferents etapes constructives. La part més antiga és l’absis i l’inici de la nau, que corresponen al segle XI. La resta de la nau es va reedificar el segle XII, potser per substituir una nau preromànica. A principis del segle XIII es va refer el mur de ponent, on s’alça el campanar. A l'interior s'hi conserva un sarcòfag romànic.

El Centre Excursionista de Sant Vicenç de Castellet celebra el primer dia de maig un aplec a l'ermita de Sant Pere de Vallhonesta en què és típic repartir un panet beneït. Aquesta tradició com s’explica més avall es duia a terme inicialment a la capella del Hostal de Sant Jaume.

Quan a la capella romànica de Sant Jaume :

Es tracta d'un temple d'origen romànic dedicat a sant Jaume que va ser renovat el 1449 per l'hereu Miraula, propietari del mas. Hi ha constància que ja al segle XVII s'hi celebrava la Festa del Panellet el primer de maig. En una visita pastoral el 12 de setembre de 1692 el bisbe de Vic, Antoni Pasqual, adreçant-se a Bernat Marcet, va ordenar que els oficis de difunts que els amos de cal Marcet tenien costum de celebrar-hi el Dimarts Sant es fessin a partir d'aleshores a l'església de Sant Pere de Vallhonesta. La raó era que la capella no disposava dels ornaments adequats per a la celebració. Alhora va demanar que l'almoina de pa cuit que s'hi donava als pobres es traspassés també a l'església de Sant Pere.

La tradició es va mantenir viva fins al 1932 i, després d'un parèntesi, es va recuperar l'any 1955. L'any abans s'hi havia recuperat el culte amb una missa oficiada per mossèn Josep Rovira, i a l'any següent es va restablir la tradició de repartir el panellet.

Li devem gratitud eterna al Joan Moliner i Manau.

© Antonio Mora Vergés

Capella de Santa Maria (segles X - XII) i Necròpolis del Pla dels Albats. Olèrdola

Aprofitàvem aquests dies rúfols de la Setmana Santa de l’any del Senyor de 2.009, per ampliar el nostre coneixement del país. Viatjàvem : La Paqui Cabeza i Carrasco, el Tomàs Irigaray i López, la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, la nostra destinació en aquesta ocasió era la comarca del Penedès, i concretament la muntanya d’Olèrdola.

Faríem primer la visita de Santa Maria foris murum i la Necròpolis del Pla dels Albats :

Capella de Santa Maria

Citada als textos medievals com Santa Maria foris murum, avui el temple es troba en runes. La seva construcció fou probablement coetània a l'església preromànica de Sant Miquel (primera meitat del s. X). Tot i la manca d’intervencions arqueològiques que ho confirmin, les restes del primer temple es trobarien a pocs metres de l’edifici romànic. Aquest, parcialment dempeus, tenia una sola nau. L’edifici entrà en ruïna en abandonar-se progressivament la muntanya arribada la pau i la restauració del s XII, la vella ciutat anà perdent població a favor de la nova Vilafranca i restà com a simple fortalesa a partir dels ss XIV i XV..

Necròpolis del Pla dels Albats

Entorn la capella es troba la necròpolis. Actualment es coneixen prop d'un centenar de tombes antropomorfes . Les sepultures estan excavades a la roca i moltes d’elles manifestament acolliren neonats i/o infants: són els albats (nadons morts abans de rebre els Sagraments o tenir ús de raó), nom que ha donat origen al topònim de l'indret.

Quan a l’elevat nombre de tombes antropomorfes de petita mida, he sentit i fins llegit, tota mena d’explicacions, algunes realment al·lucinants. Dissortadament l’alta mortaldat que anava associada als parts, en el període històric en que foren excavades, és un fet constatat arreu.

Trobarem també tombes antropomorfes o olerdolanes del mateix tipus , - tot i que en menor nombre - al costat de l’església de Sant Miquel a l’interior del recinte, al que accedirem previ pagament dels drets de porta a l’actual senyor feudal, la Diputació de Barcelona. No puc imaginar-me un Parc de Collserola de peatge, és ben bé que això de la democràcia va per barris, oi ?

El Penedès conserva – tot i que sense haver elaborat encara un catàleg sistemàtic – un important patrimoni històric i monumental, la seva proximitat a Barcelona , avui per avui , en un context de crisi econòmica, dona ales a la seva elaboració; això permetria sens dubte , fer-lo visible per la major part dels veïns del Barcelonès, i conseqüentment atreure visites turístiques, que farien créixer l’activitat econòmica.

Dit queda, per a qui correspongui.

© Antonio Mora Vergés

El misteri de la rústega capella de la Mare de Déu dels Misteris a la Garriga

Trobareu aquest edifici a la dreta de la carretera que permet accedir des de la C-17 a la Garriga, no espereu però veure cap cartell i/o indicació, almenys a la data de la nostra visita donem fe de la seva absència.

Endebades cercava informació a la Gran Enciclopèdia de Barcelona , desprès d’una extenuant recerca, trobava únicament aquests enllaços que reprodueixo integrament :

Molí Blancafort http://www.lagarriga.net/turisme.php

Situada al nord de la Garriga hi ha la pintoresca masia de Blancafort del Molí. Els seus diversos edificis formen el conjunt rural més característic del municipi .Les primeres notícies monumentals que s’en tenen són de la meitat del segle XXII, originàriament era una torra o fortalesa de control de pas del riu Congost. En el conjunt d’edificacions, destaca el vell molí fariner mogut per les aigües embassades del riu Congost documentat ja al segle XIV; la rústega capella de la Mare de Déu dels Misteris; la masia data del segle XVI i en la llinda del portal de pedra picada, s’hi veu esculpit l’escut dels Blancafort.

http://www.corpuslagarriga.org/visites/visites.htm "

El Molí de Blancafort està format per un conjunt d'edificacions que mostren la complexitat de les propietats medievals. El seu nom ja deixa clara la funció defensiva o de control dels accessos meridionals a la vall del Congost. Així, encara es poden veure, la torre del segle XII-XIII, la masia del segle XVI, el molí fariner, la casa nova i la capella, que daten del XVII.

El molí fariner, documentat des de finals del segle XIII, dóna nom al conjunt. Es tracta d'un molí de dues moles mogut per l'aigua del Congost, desviada a través d'un rec. Després de moure les rodes que fan anar les moles, l'aigua transcorre per tot el terme de la Garriga a través d'un rec d'uns 3 quilòmetres de longitud, és l'anomenat Rec Monar."

He passat aquestes dades a un bon amic, actualment arxiprest al bisbat de Tarragona, tinc curiositat per aquesta singular advocació de la Mare de Déu dels Misteris. Quan a dades històriques – si n’hi ha – les he demanades a l’Ajuntament de la Garriga, i al nostre “expert” M. Navas.

Amics lectors, si – com espero- algú de vosaltres te més informació d’aquesta capella de la Mare de Déu dels Misteris de la Garriga, i d’aquesta advocació mariana, us agrairé la seva tramesa a : mora.a@guimera.info

Rebia un e.mail en el que em diuen “ La capella de la mare de Déu dels quinze misteris correspon a la Mare de Déu del Roser. Resposta donada pel senyor Ramon Dachs, propietari del Molí de Blancafort de La Garriga”.
Salutacions.

Ramon

Agraïm aquesta aportació

© Antonio Mora Vergés

Tresors de Moja. St. Cugat o St. Esteve, la torre, i sobretot la seva gent.

Divendres Sant, anàvem : el Tomàs Irigaray i Lopez, la Paqui Cabeza Carrasco, la Maria Jesús Lorente Ruiz , i l’Antonio Mora Vergés, la nostra destinació en aquesta ocasió era Moja, al Penedès.

El romànic d’aquesta comarca de l’anomenada Catalunya Nova – molt abundant – té, si el comparem amb els edificis de la Catalunya Vella, una “qualitat” que s’explica per la major tècnica dels mestres d’obres, aconseguida pel mestratge exercit per un més llarg període- en aquestes terres - pels sarrains. En trobem per arreu mostres evidents : . Gelida, Masquefa, Mediona,.....

Ens facilitaven l’accés al actual temple de Sant Jaume, i també a la Capella de Sant Cugat, dita ara de Sant esteve, que fa funcions de “santíssim” , i que en paraules de la senyora que ens atén, es celebren aquí els molts dels actes religiosos , atès “l’habitual” nombre de participants .

El Tomàs farà un excepcional recull d’imatges.

Quan al indret, recollim alguna informació d’interès :

Moja ; Poble i nucli principal del municipi d'Olèrdola (Alt Penedès), prop del límit amb els de Vilafranca i de Santa Margarida i els Monjos. Vora l'església parroquial de Sant Jaume (Sant Cugat i Sant Jordi flanquegen al patró en els frescos pintats darrera de l’altar) hi ha l’antiga torre de Moja, de planta circular a l’entorn de la qual va néixer el poble.

L'alou de Moja fou donat el 1010 al monestir de Sant Cugat del Vallès, que des d'aleshores tingué la jurisdicció de la quadra de Moja. Des del 1702 els Copons foren titulars del marquesat de Moja.

Sant Jaume és el patró de la població de Moja. Històricament trobem ja l'any 981 referències a l'existència d'una església o capella a Moja. L'any 1010 l'alou de Moja va ser donat per Adalbert al monestir de Sant Cugat del Vallès, motiu pel qual l'església antiga es coneix amb el nom de capella de Sant Cugat de Moja.

Actualment, però, se la coneix amb el nom de capella de Sant Esteve. L'actual capella de Sant Jaume va ser construïda abans de l'any 1876.

Capella de Sant Cugat, dita ara de Sant Esteve; Antiga església romànica dels s. XI-XII que actualment es troba afegida a l’església parroquial de Sant Jaume de Moja. L’edifici és d’una nau i absis semicircular, adornat a l’exterior amb arcuacions cegues, bandes llombardes i tres finestres.

Al bell mig del poble hi ha la Torre de Moja, antiga torre de defensa circular.

La pluja meravellada com nosaltres mateixos, davant d’aquesta població, els seus monuments, i l’extrema cordialitat dels seus veïns, davalla en intensitat i ens permet recollir imatges de l’exterior.

El Penedès és sense cap dubte un paradís proper al que dissortadament perjudica la seva proximitat a Barcelona, aquesta circumstància l’acaba fent invisible per la major part dels veïns del Barcelonès; el fet de compartir aquesta dissort amb els dos Vallès, no aporta cap consol, oi amics del Penedès ?.

© Antonio Mora Vergés