CABÒRIES Cavil•lacions, idees que preocupen massa.

La televisió ens ensenya imatges d’ un país ensorrat desprès dels terratrèmols i del tsunami;

angoixat per les conseqüències que es deriven i es derivaran dels ‘incidents’ de les centrals nuclears de Fukushima, però sobretot - i de forma incomprensible en un context de lluita contra la corrupció en el món àrab, i de reivindicació per arreu de l’esser humà com a mesura de totes les coses – submís i dòcil; quan un dels capitostos directament responsables del desastre nuclear, apareix i amb el cap cot sembla penedir-se i demanar perdó, els perjudicats, les víctimes, amb idèntic gest accepten la demanda de perdó.

A mi em sorprèn cada dia que no cremin encara, el Congres dels Diputats, el Senat i les Càmeres Autonòmiques , i aquí la corrupció, l’estultícia, la supèrbia i les ‘virtuts’ que tradicionalment adornen a les élites, tant ben definides per Vilfredo Pareto, i ens les que s’inspiraran els feixistes, només – i val a dir que és molt greu – ens han conduit a la ruïna econòmica.

Una explicació – pel que fa al Japó - podem trobar-la en la pràctica de la religió xintoista; malgrat no és una ‘religió de llibre’ - no té fundador, ni escriptures, ni dogmes – té una vastíssima mitologia, que ha generat unes pràctiques de culte i uns costums bàsicament animistes i/o politeistes. La noció central és la puresa ritual i física, no moral, i ésser impur és semblant a la noció cristiana de pecat (tsumi), voluntari i/o involuntari.

Costa més d’entendre la passivitat dels que viuen a la vora del mediterrani; aquests malgrat haver patit quasi permanentment els atacs de pirates – els que vivien prop del mar – i de bandits – els que ho feien terra endins - , no tenen gens assumit – i ho diu el seu ‘llibre sagrat ‘ - , que cal perdonar, posar l’altra galta, i deixar-se vexar una i altra vegada.

Recordo l’enginyosa frase d’una persona de molta edat, que deia sempre que no volia morir-se mai, perquè sempre succeeixen coses noves. No necessariament bones i benefiques, si m’és permès de matisar-ho.

SANTA MARIA DE COLERA. RABÓS D’EMPORDÀ

El Feliu Añaños i Masllovet i la seva esposa continuen fent-nos arribar les imatges i les cròniques de les seves sortides ara per les terres de l’Alt Empordà.

Santa Maria de Colera és anterior al segle XI, tota vegada que en l'acta de consagració de l l'església abacial l’any 1123, en aquest document es fa constar que es va traslladar l'altar de Santa Maria a l'interior del temple de Sant Quirze, del que dista escassament 200 metres, on es va consagrar.

Hom pensa que l’estat de conservació de la primitiva església de Santa Maria , va aconsellar aquest trasllat de l'altar amb l'objectiu de poder reconstruir el temple. Un cop acabades les obres, es va consagrar novament l'església l'any 1135 com a parròquia dels súbdits i servents del cenobi.




És un edifici d'una sola nau amb absis semicircular. La porta és a la façana de migdia, formada per dos arcs en degradació amb llinda i timpà. La volta de la nau és apuntada.

L'interior del temple s'il•lumina gràcies a tres finestres de doble esqueixada i arc adovellat que trobem en el mur sud i dues de menors dimensions que es trobem en el mur oest i en la part central de l'absis.

Amb la desamortització del 1835 les propietats de Sant Pere de Besalú van ser subhastades, i les esglésies i les dependències de l'antic monestir de Sant Quirze, inclosa l’església de Santa Maria, van ser comprades pel general empordanès Ramon de Nouvilas i Rafols.

[ Castelló d'Empuries en 1812 - Madrid 1880 . Va participar en la revolució de 1868 i va ser nomenat capità general de Catalunya (1868-1872) i cap de l'exèrcit del Nord en esclatar la tercera guerra carlina (1872). Va ser nomenat per Pi i Margall ministre de la Guerra (abril de 1873). Destinat a Catalunya, va ser vençut i capturat pel carlista Savalls a Castellfollit. Durant la restauració va estar confinat a Mallorca ia les Canàries (1875-1879) ]

L'església va quedar abandonada i durant molt de temps, i entre altres destinacions es va fer servir com a estable, aquestes circumstàncies – tant habituals dissortadament en el nostre patrimoni històric i cultural - provocaren el seu deteriorament, visible especialment en l'absis i en el mur occidental.

Els hereus del General vendrien tot el conjunt, el Monestir i l’església de Santa Maria l’any 1.994 a l’ajuntament de Rabós pel preu simbòlic de mil pessetes [ 6 € ]

La eclosió del romànic a Catalunya es produeix quan la població total al principat era escassament un 5% de que avui hi ha; la pregunta obligada : com es possible que tant pocs fessin tant, i tants no hagin estat capaços d’evitar tanta ruïna i desolació ?

La resposta és del tot evident, no és la quantitat el que importa, és la qualitat. La Catalunya d’avui qualitativament ‘no val gaire cosa’. Com ho veieu vosaltres ?

SANT ANDREU DE CAMISANS, O DEL PALLOT. PUIG.REIG. BERGUEDÀ

Anàvem el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, fent camí vers l'església de Sant Andreu de Camisans, coneguda avui amb el nom de cal Pallot; les obres d’ampliació de l’autovia, i els distribuïdors de tràfic, per anar a Puig-Reig o a Santa Maria de Merles, han complicat força la localització de la via d’accés. El mas que avui li dona nom, presenta un aspecte d’absolut abandó i ruïna, malgrat les mostres evidents d’un ús recent del que hom intueix pràctiques, baixem per un terraplè, fins a situar-nos davant d’aquet singular edifici romànic bastit el segle Xll , damunt d'un anterior, preromànic, datable molt probablement a finals del segle X o començaments del XI. L’existència d’una necròpoli on son visibles algunes tombes antropomòrfiques, així ho confirma.

Al segle X aquest indret es coneixia amb el nom de Camisans i en la documentació del període 991 i 997 s’esmenta sovint la «villa Gamicanos» o «villa Gamisane», un nucli de poblament d 'origen antic situat al costat de la riera de Merles.

Després de les obres efectuades en el segle XIlI l'església va adquirir la categoria de parròquia, i el 1312, en el curs de la visita pastoral que va fer el visitador del bisbat d 'Urgell , es va confirmar aquesta categoria que devia perdre a l' època moderna, car el 1726 Sant Andreu de Camisans figura com una simple capella depenent de la parroquial de Sant Martí de Puig-reig.

L'església és un edifici de planta rectangular, amb un absis semicircular a lIevant i amb la porta oberta a tramuntana; fet aquest de tot inusual en les esglésies romàniques, que ‘originalment’, acostumaven a tenir la porta orientada a migdia. La ubicació en una fondalada , que podem presumir freda i ombrívola ens podria donar una possible explicació .

De ben segur que la pedra utilitzada per a bastir aquest edifici (carreus regulars escantonats i col•locats a contrajunt) prové de la roca on hi ha excavada la veïna necròpoli i, la qual cosa demostra que en el segle XII la necròpoli ja estava abandonada i no mereixia cap consideració que pogués evitar-ne la fragmentació o mutilació.

Més interessant que la construcció arquitectònica – en la que advertim el ‘toc clònic’ del Camil Pallàs Arissa , que els restauradors reprodueixen de forma mimètica, i potser inconscient - , és el conjunt de pintures murals, atribuïdes al cercle del Mestre de Lluçà , - que, tot i que molt fragmentades - representen la Psicostasi , del grec = «acció de pesar les animes» en una balança, a I'interior de l’església.

Consolidades pel Servei de Restauració de la Generalitat de Catalunya I'any 1985, malauradament no han estat objecte de divulgació , ni en l’àmbit de la comarca, ni a nivell ‘nacional’ ; l’adjectivació ‘Generalitat de Barcelona’ , reforça la impressió que qualsevol manifestació cultural – en el cas de Sant Andreu de Camisans, parlem de fragments d’un alt interès , dins el conjunt de la pintura romànica de transició al gòtic – que no tingui lloc a la capital cefalopòdica de Catalunya, no rebrà cap atenció per part dels mitjans de comunicació; públics i/o privats.
Ah!, per descomptat l’església està tancada amb pany forrellat.

Us deixem l’enllaç a ,l’excel•lent treball de la ROSA SERRA ROTÉS, ‘El dimoni en la pintura mural de l' últim romànic Berguedà’
http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/view/172268/250612

El Berguedà, i tots i cadascuns dels territoris de la ‘Catalunya interior’ , han de potenciar els seus actius – que son molts – i oblidar-se de mirar ‘a Barcelona’, o ‘ a Madrid’ , d’un i altre lloc , únicament venen desgràcies; impostos, abocadors tòxics, línies d’alta tensió,.....

P/D

Rebia un e.mail signat pel Xavier Diaz, en el que en relació al nostre article http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/03/sant-andreu-de-camisans-o-del-pallot.html , ens precisa :

Bon dia.

Primer felicitar-te per la feina de difusió de les nostres arrels culturals i els nostres llocs , tan "amagats" a vegades , allunyats de les carreteres i sense massa informació que els dignifiqui.

Com a veí de Puig-reig , voldria comentar-te l'error en la etimologia del nom PALLOT.

Tot i que cal reconèixer que es en la palla en lo primer que un pensa , de fet el teu mateix error l'han repetit altres autors , etimològicament no ve de PALLA , sinó de PELL. De la mateixa manera les SITGES son realment TINES.

Com que em consta que coneixes el lloc , enclotat a la vall de la riera de Merlès , el terreny pla , adequat pels cereals , escasseja. Per comptes d’això si es poden veure , i especialment sorprèn als berguedans actuals que no hem vist mai vinya a la nostra terra, totes les pendents fins a la carena en diferents nivells de feixes. Igualment al bosc rebrota vinya per tot arreu.

Evidentment , quant ens referim al PELLOT , ens referim a un odre o bot de pell (no de fusta). Fins a finals del XIX , amb l'arribada de la fil•loxera i de les colònies tèxtils , aquesta finca era una de les mes productives de vi del baix berguedà.

Encara recorden, la gent mes gran ,els troncs horitzontals o estenedors , on s’anaven estenent els pellots perquè s'assequessin i no fermentessin mes fins a la propera tardor on es tornarien a omplir.

Precisament la quantitat d'aquests indicaria que era un lloc d'alta producció i especialment excepcional , ja que de masos amb varies sitges n'hi ha varis , però a Cal Pallot , hi consten entre quinze i vint (no ho sabria concretar) . Apart aquest lloc de GAMISSANS , consten fogatges amb mes de deu cases.

Espero haver-te aclarit aquesta confusió .

Salutacions.

Xavier Diaz.

SANTA MARIA DE L’AVELLANA, O DEL MAS SALA. PINÓS. EL SOLSONÈS

Anàvem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, per l’anomena’t ‘territori Pinós’; personalment m’adscric als que pensen que aquest andrònim, procedeix de les terres de Pinós que Miró Riculf posseïa al segle XI; insisteixo en parlar de terres, perquè de les pedres del castell de Pinós, a l’actual terme de Santa Maria de Merlès (Berguedà), ja no en queda rastre.

Està documentat que els Pinós des del segle XII, son senyors d’aquest terme, on posseïen els castells de Pinós i Vallmanya, que dependran de la baronia centrada a Bagà; la senyoria de Pinós passà desprès als Josa - que foren senyors d'aquest Pinós i de Madrona - (Bernat Ramon de Josa s'havia casat al tombant dels segles XIII-XIV amb Elionor de Pinós); el castell de Vallmanya pertangué fins al segle XIV a la baronia de Pinós; fou després de Bernat de Boixadors i consta més tard com a senyoria de Montserrat.

Fem un preàmbul llarg, perquè les dades que tenim de Santa Maria de l'Avellana - inaccessible quan fèiem la visita - son alhora que breus força imprecisos; En relació al topònim , no sabem com explicxar-lo més enllà de la vinculació per naixement amb aquest arbust, per part dels seu escultor Joan Grau (Constantí, 1608 – Manresa, 1685), amb qui el 31 de desembre de 1651 es contractava el retaule major de Santa Maria de l’Avellana, avui ermita del mas Sala (municipi de Vallmanya]

Reproduïm de l’enciclopèdia de ‘Barcelona : Església sufragània de la de Pinós de Solsonès, a l'extrem SE del terme, prop del mas Sala i de can Puigferrers, a la capçalera de la riera de Vallmanya; esmentada ja el 1270, fou reedificada el 1650; conserva un notable altar barroc esculpit amb escenes de la vida de la Mare de Déu.

L’actual edifici de planta rectangular i sense absis, està suportat per fins a tres contraforts – si realment es va refer l’any 1.650, ho van fer de forma maldestra - veiem a la llinda 1.680, i te un curiós campanar, ; afirmem que conserva ben poca cosa del seu origen romànic, alhora el verdet que s’ha anant formant a les escales d’accés, és una mostra clara i evident de la manca d’us; inactivitat que ens confirma el fossar annex.




pugem fins a la Sala perquè en algun lloc en trobat : .. com el retaule de l’ermita del mas Sala, al terme municipal de Vallmanya (el Solsonès), sufragània de Santa Maria de l’Avellana, contractat el 1651. No sabem veure cap ermita i/o capella, i malgrat les veus que donem ningú ens contesta.

Ens queden en relació a Santa Maria de l’Avellana, moltes preguntes sense resposta; com sempre agrairem les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

RETORN A LA MAREDEDÉU DEL CARME DE PERIQUES. PUIG-REIG. EL BERGUEDÀ.

Anàvem el Joan Escoda i Prats i l’Antonio Mora Vergés, per les terres de Puig-Reig, que com dèiem en un article sobre  la Marededéu del Carme de Periques l’any 2.008 - conserva molt i bo del seu passat esplendorós- ; ens aturaríem en aquest espai isolat entre l’eix del Llobregat i el riu, on al costat de gran casal de Periques – d’on pren el nom -, s’alça la capella de la Marededéu  del Carme, on rep també culte, la Marededéu del Roser.

Amb aquesta denominació : Marededéu del Carme de Periques , no surt esmentada en la documentació medieval, ni tan sols en la relació de capelles depenents de la parròquia de Sant Martí de Puig-reig del segle XVIII.

Pels estudis fets es creu que es pot identificar aquesta església amb la de Sant Julià, documentada des del segle XI. La primera notícia és del 1026; a partir del segle XIV pren el nom de Sant Julià de la Garriga fins el segle XVIII, quan apareix així esmentada en la relació de capelles depenents de Sant Martí de Puig-reig. Posteriorment hom creu que fou abandonada, i fins que l’edifici amenaçava ruïna. Al començament del segle XX fou rehabilitat i s’instituí el culte a l’Advocació de la Mare de Déu del Carme, que rebé pel fet de trobar-se en aquest punt la denominació de ‘Periques’.

Malgrat totes les transformacions la petita església que acull avui el culte de la Mare de Déu del Carme, i la Mare de Déu del Roser, manté la seva estructura romànica.



S’hi poden apreciar vestigis d’una església de tres naus.




L’absis és molt simple i una mica més ample que la nau.




El mur de tramuntana presenta una arcada bastant gran adovellada, de la qual no se sap la seva funció.

Ens complau extraordinàriament comprovar que actualment es viu a la Masia de Periques, senyorial edifici de finals del XIII o principis del XIV, que fou una gran fortalesa de l’orde militar dels templers, i més tard dels Hospitalers que la sotmeteren al Gran Priorat de Catalunya; la llista dels seus comanadors arriba fins al 1805. En la nostra anterior visita ja advertíem – val a dir que amb joia – que l’edifici estava sent objecte d’obres de manteniment i/o restauració.

Tenim molt a ‘viure’ , en aquest terme de Puig- Reig, sota l’ombra allargassada del ‘Puig Reial’.

Que la Marededéu, amb les seves advocacions de Carme i del Roser, elevi a l'Altíssim la nostra pregària, Senyor, allibera el teu poble !!!

SANT GENIS DE GALOBARDI. SANT MATEU DE BAGES

Entre 1545 i 1563 l’església catòlica, apostòlica i romana, com resposta a la Reforma Protestant va dur a terme un Concili Ecumènic a Trent, [TRENTO] població del nord de la peninsular Itàlica, actualment Itàlia que llavors era una ciutat lliure regida per un príncep-bisbe.


El món aleshores era bàsicament rural , i en aquest àmbit la influència del Concili es plasmarà en incentivar la religiositat popular; això es traduirà en l’aixecament d’ermites, capelles i oratoris; la creació de Confraries, i la celebració d’actes religiosos de caràcter multitudinari; Aplecs i Trobades, de forma periòdica.

Davant l’ esventrada paret sobre la que s’aixeca el campanar d’espadanya de Sant Genis de Galobardi, feia memòria d’aquella societat en la que posseir una ermita pròpia, era més una manifestació de poder econòmic que de pietat religiosa.

Les coses han evolucionat contra aquell model social i econòmic; ara és més fàcil produir bens agrícoles lluny d’aquí , on hi ha legions famèliques de treballadors que literalment ‘ es maten treballant’. L’abandó massiu del camp al nostre país, no s’ha produït únicament per l’efecte de la mecanització de les activitats agràries ; la població avui és majoritàriament urbana i desconeix, quan no rebutja manifestament els valors antics – morals, religiosos, familiars ,... –. El definitiu ‘cop de gràcia’, a l’ermita de Sant Genis de Galobardi, aixecada l’any 1.669 , segons consta a la llinda de la porta orientada al migdia, ha estat la manca de sacerdots que ha esdevingut tràgica en aquestes terres interiors.


La meva recerca en relació a aquesta ermita ha resultat estèril; no hi ha informació a la pàgina de l’ajuntament de SANT MATEU DE BAGES, i tractant-se d’una ‘Trentina’, la consulta de l’enciclopèdia de ‘Barcelona’, és manifestament inútil.


És evident l’estat d’abandó – que no relaciono en absolut amb el genocidi dut a terme entre 1936-39 - ; el sostre està quasi sencer, i més enllà del esventrament de la paret del campanar, i la manca d’elements de fusteria, el qualificaria com’ relatiu’. Hem vist tanta ‘destrucció generalitzada', que l’estat de Sant Genis de Galobardi , podem qualificar-lo quasi com a ‘peccata minuta ‘ .

Agrairem la tramesa de qualsevol informació relativa a aquesta església a l’email coneixercatalunya@gmail.com

Les imatges de l’arxiu Gavin ens traurien de dubtes.

PASSAR EL TESTIMONI

Quantes vegades us heu preguntat, quo vadis ?.

Hi ha moltes persones que diuen que la vida no te sentit. I en conseqüència viuen com fos així.

Contràriament, penso i defenso, que tenim com a mínim dues obligacions a complir; una com a essers individuals i l’altra com a membres de la nostra espècie, dins la diversitat que conforma la vida a la terra.

En un i altre cas, com a les proves atlètiques de relleus, hem de fer la transferència del testimoni; en el nostre cas no acostuma a estar pintat d'un color viu, i això fa que ens ocasions ens costi identificar-lo durant la cursa, tampoc és quasi mai del material i mides convencionals; tub llis, cilíndric i lleuger , de fusta, metall o qualsevol altre material rígid, d'una sola peça, ni la seva llargada està entre 28 i 30 centímetres , ni fa una circumferència de 12 i/o 13 centímetres, per descomptat sovint és molt més pesat dels reglamentaris 50 grams mínims.

Em feien una confidència que il•lustra la transferència del testimoni a nivell personal, un pare de família desprès d’una llarga vida de treball, havia aconseguit donar estudis universitaris a la seva descendència; li semblava a ell que d’aquesta forma es materialitzava la seva obligació, i el testimoni es lliurava d’una mà a l’altra. Pensava íntimament que deixar únicament bens materials, finques, màquines,... desqualificava tot l’equip , com en el casos que el testimoni cau a terra.

A nivell col•lectiu, l’home entre sanglots confessava no entendre’s amb la resta de rellevistes del seu equip; sentia que com a la marxa atlètica no sempre un dels seus peus tocava a terra , i tenia la sensació d’haver escoltat el tercer avís reglamentari , i els marxadors – ell inclòs - estaven definitiva i irreversiblement desqualificats.

Amic lector, passa – a qui et sembla que ho has de fer – aquest testimoni.