ESGLÉSIA DE L' ASSUMPCIÓ DE LA MAREDEDEDÉU. SEU DE L’ARXIPRESTAL DE RIBES DE FRESER. EL RIPOLLÈS

Té aquest temple una història força curiosa; en tenim constància documental d’ençà de 1.035 en que s’esmenta en el testament del comte Guifré de Cerdanya; l’any 1.200 com a conseqüència dels abusos duts a terme pel delegat del comte, Ramon de Ribes, la Vall es revolta contra el seu senyor, i un dels resultats fou l’enderrocament de l’església de L'Assumpció de la Marededéu, mal  dita Santa Maria, per influència nefanda dels heretges  que ocupaven - i continuen ocupant - la nostra Nació

Reedificada novament, sembla que va ser cedida a una comunitat religiosa, que desapareixerà com a conseqüència de la pesta negra al voltant de 1.348.
L’any 1.666, el dia 16 d’agost, mercè a les bones arts del pare jesuïta Jacint Piquer arriben a  l'Assumpció  les relíquies de Sant Valentí. Per les migrades proporcions d’aquesta església, s’instal•len provisionalment a l’altar de Sant Joan. La llegenda explica que va ser escollit patró de la vila després de salvar els nens de la vila d'una malaltia. Actualment, la relíquia es guarda dins d'una imatge del sant, que es venera durant una missa que se celebra per la seva diada.

Mossèn Joan Martí Fons, rector entre 1.720i 1.779, serà l’artífex de l’ampliació, i àdhuc de la preeminència que l' Assumpció de la Marededéu , acabarà assolint dins la Vall de Ribes.

El 25 d’agost de 1.936, per acord de l’ajuntament s’enderroca l’església de l'Assumpció per facilitar la urbanització de la plaça, coneguda aleshores com Plaça del Mercat. L’acció d’alguns veïns permetrà conservar algunes peces.

Josep Danès i Torras.  (Olot, 1891 - Olot, 1955) va dissenyar el projecte amb el propòsit de conservar i destacar els tres absis romànics originals del segle XI i el campanar de l'època barroca (finals del segle XVIII), que havien sobreviscut a la destrucció, va combinar  el neoromànic amb solucions modernes d'influència gaudiniana, com ara l'ús de grans arcs parabòlics a l'interior. 

L’any 1.995, el 18 d’agost és clausuraven els actes del cinquantenari de la reconstrucció del temple.



L'Assumpció de la Marededéu  de Ribes de Fresser, és un edifici modern, de línies parabòliques i decoració pictòrica, està situada al centre de la població, al carrer Major, que comunica la carretera N-152 amb la que va a Queralbs i a Pardines .
D’aquella església de l’any 1.200, o potser de la primitiva església romànica esmentada l’any 1.035 , en resten tres absis, molt restaurats, adornats exteriorment amb arcuacions llombardes i un fris de dents de serra, que actualment són capelles laterals de la nova església.



Al Museu Episcopal de Vic es conserva un fragment del cimbori romànic procedent de la primitiva església de Ribes, amb un Pantocràtor al centre i amb grups de dos àngels als quatre costats, que és una magnífica mostra de la pintura romànica del segle XII, actualment s’exhibeix una còpia a Santa Maria.



Em cridaven particularment l’atenció l’altar magnífic de la Marededéu de l'Assumpció , i la imatge d’una Madonna anònima, situada en una de les capelles del temple.



L’església és avui la seu de l'arxiprestat de Ribes.

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-de-ribes-de-freser

https://algunsgoigs.blogspot.com/2013/08/goigs-lassumpcio-de-la-mare-de-deu_23.html

Sóc, ho confesso, un marià irredempt, i reivindico  contra el mal costum introduït per les  forces d’ocupació,  que en la llengua catalana,  la forma correcta per designar a la Verge Maria – en qualsevol de les seves advocacions – és Marededéu, i no SANTA MARIA,  amb tot els respecte a les – poques – Santes reconegudes per l’església Catòlica;  el seu rol –per dir-ho de forma políticament correcta -  és “ prescindible” ,  no certament però, el de la Marededéu, sense ella no existiria ni el cristianisme, ni l’església catòlica, ni cap confessió que tingui a Jesucrist com a fonament.

 

El 1714 els catalans perdien la llibertat,  la Marededéu era “ degradada” a la categoria de SANTA, i alhora assumia el patronatge de multitud d’instituts armats, la mare de la víctima esdevenia “mutatis mutandis” la “  celestial protectora” dels botxins del seu fill. Ah!, es prohibia l’ús de la llengua catalana, en l’àmbit religiós, en l’administració pública, en l’educació, en els documents públics, i per descomptat en el sistema judicial.  Afirmar però que el bon Déu només ENTÉN la llengua castellana, és sacríleg, ho digui, qui ho digui.

Que la Marededéu elevi a l'Altíssim la pregària dels ribetans , dels catalans, i de totes les minories, ètniques, culturals, Senyor, alliberà el teu poble !!!!

Senyor, perdona al "mossen negre" escollit per fer el paper de Judes ,a nivel de clergat diocesà – en la visita a Catalunya de Lléo XIV - el pare Faustino Mlewga, missioner agustí (membre de l'orde de Sant Agustí, com el mateix Lleó XIV ) originari de Tanzània i rector de la Parròquia de Sant Agustí al barri del Raval de Barcelona.

SANT SERNI DE TAVERNÒLES. VALLS DE VALIRA .ALT URGELL

IMPRESSIONATS !!! Així vam quedar la Rosa Planell i el Miquel Pujol al ser davant de l’edifici, o de les seves restes. Ho havíem vist de lluny al passar per la carretera de la Seu a Andorra però no creiem que fos una tant magna construcció; en la distància curta , vam meravellar-nos del tres absis tribulats, la torre i l’alçada dels nus pilars. Després cercant informació vam veure que és una de les primeres referències del llibre “ Joies de l’Art Romànic Català”. De veritat és una joia però el seu entorn deixà que desitjar.



El conjunt de l’antic monestir de Sant Serni de Tavèrnoles és situat al marge dret del riu Valira fora del nucli urbà d’Anserall a uns 3 km. de la Seu en direcció a Andorra.

Els orígens del monestir són força desconeguts, confosos i remots. Segons tradicions recollides per diferents autors, al segle VI Sant Eudald predica contra l’arrianisme a les terres d’Urgell i portà les relíquies de Sant Serni.

Quan al topònim Tavèrnoles, seguim aquí la tesi de l’Antoni Jaquemot. En la llengua dels ibers sembla que l’ arrel 'taber' o 'tàvaro' vulgui dir "illa" o "lloc separat". La llengua basca – darrer vestigi de la parla dels ibers – té una paraula 'tai-bereiz' que vol dir "final de territori separat". Descartem malgrat l’acceptació quasi general la tesis segons la qual, Tavèrnoles ve del llatí, i si Taber, que vol dir cabana, Tavèrnoles fora un “llocs de cabanes” . Em costava imaginar-ne el lloc – extremadament fred a l’hivern – ple de cabanes. Taverna – segons aquesta tesi - tenia un sentit més ampli del que li atribuïm avui i per tant el poble, de nom plural, l'heu d'identificar com a "lloc de vivendes".

Hom estima com molt probable que la seva primera construcció fou en època visigòtica; altrament Tavernòles era ja famós en temps carolingis per la controvèrsia que protagonitza el seu abat Fèlix davant dels principals teòlegs de Carlemany.

Existia certament al principi del segle IX quan els comptes de Cerdanya i Urgell li vincularen el cenobi de Sant Esteve d’Umfred a la Cerdanya (815), i tot seguit cinc petites celles abandonades a la vall de Castellbó, també Sant Vicenç de Fontclara, prop d’Isona, Sant Vicenç de Pinsent, Sant Llorenç de Morunys i altres esglésies i petits monestirs. L’abadia de Tavèrnoles fundà els priorats de Sant Salvador de la Vedella (835) i de Sant Pere de Casserres al Berguedà. En començar el segle XI era el zenit del seu poder i les seves possessions anaven del Berguedà a Andorra ( on el 1007 el comte Errmengol li cedí la meitat dels censos que rebia de les valls) I de la Cerdanya a Isona i al Pallars; posseïa també bens a l’Aragó i a Castella.

Aquesta riquesa patrimonial permeté construir una nova església, romànica que fou consagrada el 17 de gener de 1040 pels Bisbes Eribau d’Urgell i Arnulf de Ribagorça en honor de la Mare de Déu, Sant Miquel Arcàngel i del màrtir Sadurní. N’era abat del monestir Guillem. Hi assistiren els comtes d’Urgell Ermengol i Constança, Arnau Mir de Tost, Isam de Caboet, el vescomte Pere Ramon i un seguit de principals personatges de l’Església, hi havia entre altres l’arquebisbe de Narbona i Arle, els bisbes de Sant Jaume de Galícia, Bessiers, Girona, Coserans, Vic (Oliba), Tolosa i Elna. En l’acta de consagració consta que s’ha de regir segons la regla benedictina. Ja en temps de l’abat Ponç, que fou monjo de Ripoll i amic de l’abat bisbe Oliba, i més tard fou bisbe d’Oviedo i de Palència a la primeria del segle XI, segurament es seguia la regla esmentada

En l’any 1009 el monestir rebé del papa Urbà II una butlla d’immunitat o independència del bisbe.

El cenobi mantingué l’esplendor fins al segle XIII, però a partir del següent va iniciar-se la seva decadència. L’Últim abat fou Tomás Costa (1564) i en l’any 1592 fou secularitzada pel papa Climent VIII.

L’església romangué en estat ruïnós durant dos segles, fins l’any 1971 en que s’inicià una discutida restauració. La capçalera és tres vegades tribulada, plantejament que vindria a reafirmar el dogma de la Santíssima Trinitat. Del campanar, situat entre l’absis i el transsepte nord, només es conserva la part baixa, en forma de torre cilíndrica que servirà de model a Sant Martí D’Ars i a Sant Serni de Gavarra.



Només resta la capçalera, els absis romànics (restaurats entre 1971 i 1975) i el transsepte acabat en absidioles. El temple era basilical de tres naus, quedant dempeus dues trames d’arcs que separaven les naus i fragments dels murs.



L’ornamentació es concentra a les façanes de les naus i presenta motius llombards. Els absis no presenten cap tipus de decoració.

Sant Serni és el màxim exponent de l’arquitectura urgellenca del segle XI.

Els capitells del claustre foren elogiats per mossèn Cinto Verdaguer en una visita que va fer l’any 188; dissortadament no gaire més tard foren venuts al col•leccionista Maricel de Sitges, que els dugué als Estats Units. Catalunya aleshores i ara és “ l’arbre caigut del que tothom fa estelles”.

Fou declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1931.

Hi ha un fragment del frontal d’altar romànic del segle XII conservat MNAC, i altres peces espoliades en els darrers segles d’abandonament.

Ara després de buscar informació sobre el que representa en la nostra història aquest singularíssim edifici em pregunto ; perquè es permet/tolera aquest entorn ple d’herbes, bardisses i ortigues?. Del lamentable estat del fossar, tant ple d’herbei que hi ha treballs per veure la tomba, l’única amb flors, us el podeu imaginar, si us explico que no em vaig atrevir a passar a l’interior, al no veure el terra i no saber per tant , que podia trepitjar. Ítem més, pel mur que envolta l’edifici com si estigués presoner i no en deixa veure la perspectiva de la capçalera. El colofó d’indignitat, d’abandó, d’incúria,és l’arbre que s’aixeca damunt d’un esplèndid pilar de almenys 8 metres d’alçada. Què esperem? Que l’arbre és faci gros i les seves arrels acabin trencant l’obra de segles ?.



La placeta i la font davant del monestir, comú a unes vivendes era neta.

SANT ESTEVE DE PARDINES I ALTRES MERAVELLES . VALL DE RIBES. RACONS DEL RIPOLLÈS

Desprès d’un trajecte d’ almenys sis quilometres per una carretera de muntanya, aturava el vehicle a la petita plaça de Pardines; la Irene Tironi Laporte , la Sonia Ortiz Tironi , l’Antonio Mora Vergés i el Celestino Cajucom Velasco, originari de Filipines, professor de llengua anglesa, i sens dubte el més ‘viatjat’ dels quatre, posàvem el peu en aquest petit indret, emmurallat antigament, i on encara són visibles les restes d'un dels portals que donaven accés al poble, i es mantenen dempeus tres arcades, i una antiga torre circular.

Fotografia. Jordi Contijoch Boada

Començàvem per l'església de Sant Esteve, que tot i haver estat ampliada i renovada al segle XVIII, conserva de la primitiva església romànica del segle XII l'absis, de pedra ben treballada, i un fris de mènsules prop de l'antiga teulada, avui inexistent, perquè es va apujar fa segles i s'hi va construir al damunt una torre campanar curiosa, hemisfèrica o de mitja galta, amb un rellotge. Segurament aquesta circumstància li va estalviar l'enrunament en les obres del segle XVIII.




Continuàvem recollint imatges dels rentadors públics orientats als sud, i dels estenedors de roba que pel seu estat continuen sens dubte fent el seu servei.

L’antiga pica on bevien les vaques, i alguns treballs de forja seran també objectiu de les nostres màquines.




El poblet – en el seu escut aprovat l’any 2.000 llueix una corona de poble - és encisador. Un més dels racons del Ripollès d’obligada visita.

El topònim Pardines , fa referència sens dubte a la seva condició de terra de pastures. Discrepem – una vegada més - dels etimologistes i pensem que la formació del topònim de caire descriptiu evoluciona des de PRATS PETITS , fins a PARDINES



La imatge presa des de Santa Magdalena de Puigsac reforça – si cal – la nostra tesis. Una bona pràctica per esbrinar l’origen dels topònims és arribar-se fins al lloc en concret; està clar però, que fer-ho des de Barcelona és més còmode.

El Celestino Cajucom Velasco, ‘Celes’, em comentava que Pardines és un dels llocs més bonics del món. Des de la seva llarga experiència viatgera, l’afalac és particularment valuós.

Em mancava localitzar l'edifici que havia aixoplugat l'escola, sou pregats de fer-nos-en arribar una imatge a l'email castellardiari@gmail.com 

EL COMTE QUE MÉS QUE REI, PENSAVA SER DÉU.

L’estructura clàssica d’una colònia, la composàvem com expliquem en un anterior article, la Torre de l’Amo, i la Casa del Senyor; els habitacles dels treballadors no tenien per descomptat aquests magnificència.

Aquest plantejament té almenys una excepció; les Colònies impulsades per Jose Enrique de Olano y Loyzaga; únicament la Casa/ Torre de l’Amo sobresortia. Fins Déu, havia de conformar-se amb un habitacle modest.



Rebia una única fotografia d’una església aparentment enrunada dins del nucli anomenat de la Consolació, el nucli modern de tots els que foren ‘colònies mineres’, els seus orígens però, es remunten a començament del segle XX quan s'hi van construir els primers habitatges pels treballadors, una cantina, i uns safareigs públics i s'hi instal•la el primer rentador de carbó; quan Olano [Jose Enrique de Olano y Loyzaga ], es construí la seva torre ho fa prop d'aquest nucli, més ben comunicat.



En aquesta casa rebria al rei Alfons XIII que li atorgaria el títol de comte de Fígols, desprès de la visita que l'any 1908 , va fer el monarca per les Colònies del Berguedà.

La Consolació creix quan s'obre la boca-mina l'any 1928; es comença a construir l'actual infraestructura: farmaciola, magatzems i tallers, parc de la fusta, rentador nou (1931), etcètera [ inclou l’església ? ].

En convertir-se en el centre d'explotació i d'administració de l'empresa, la Consolació va perdre el seu caràcter residencial i la totalitat dels habitatges es van habilitar com a magatzems i espais per a serveis (farmaciola i dispensari, oficines, etcètera [ inclou l’església ? ]).

Envoltats per construccions més modernes, encara conserven l'estructura de portes, finestres i comunes exteriors tan característiques, tot i que el seu estat de conservació és molt deficient.

http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000074/00000004.pdf

Prop de l’indret la nova Central Tèrmica de Cercs, atorga un aspecte quasi infernal al paratge.

Els capellans - en molts casos – van fer de ‘Caps de Personal’, i/o ‘Caps de Policia i bones costums’, al servei de la propietat i el Régimen ; Déu però , sempre és aliè a qualsevol forma de manipulació en el seu nom.

Alguns residents de les Colònies, tenen la sensació d’haver estat ‘còmplices’, i/o ‘cooperadors necessaris’, en aquelles explotacions que van fer córrer rius de diners a la butxaques dels sàtrapes; diners que han marxat del Berguedà amb ells .

El rei Alfons XIII, nomena comte de Fígols a Jose Enrique de Olano y Loyzaga; el feixisme malgrat l’agraïment que sentia vers els responsables de les Colònies - que feien sempre – manifestació del seu fervor pel Régimen, no els va conferir cap altra dignitat; certament eren feixistes, però tenien un pecat original imperdonable : en la seva majoria eren catalans !.

Déu encara plora per aquells excessos !

PONT DEL COMTE OLIBA. CAMPDEVÀNOL. RACONS DEL RIPOLLÈS

Tornàvem de la Vall de Ribes la Irene Tironi Laporte , la Sonia Ortiz Tironi , el Celestino Cajucom Velasco, i l’Antonio Mora Vergés, maldava per arribar al Pont malnomenat de la Cabreta dins del terme de Campdevànol, amb la suficient claror per recollir-ne imatges.

Es creu que el va fer construir el comte Oliba Cabreta de la Cerdanya – Besalú; i com no podia ser d’altra manera, se’l va anomenar com Cabreta, aquí, si algú té un petit defecte, es poden estalviar el bateig, per tothom serà sempre ‘ el del petit defecte’, això apliqueu-ho als noms i cognoms, i ja tenim una descripció del paisanatge, que ens permet entendre la raó del topònim.


El Pont està situat sobre el riu Freser, en el punt on la vall es comença a eixamplar, era una peça bàsica en l'antic camí ral que anava de Ripoll a la Cerdanya. Era pas obligat de tots els vianants, abans de la construcció de la carretera de Barcelona a Puigcerdà, als inicis del segle XIX.



Està construït d’un sol arc de 23 metres de llum i 13 m d’alçada. La longitud total d'aquest pont de doble vessant és d'uns 53 metres i té una amplada de 2,80 metres.



El pont fou refet en època moderna, i escapçat en el extrem que coincideix amb la carretera – per a facilitar-ne la construcció - , per això actualment el pont fa un angle.



La part més antiga es a la banda de ponent, on encara es pot veure, entre d’altres coses, una arcada romànica amb una amplada de llum de 6,90 metres. A llevant seu hi ha un altre petit arc; aquesta obertura és situada a un nivell superior, a 3,5 metres del terra actual. Poc més enllà d’aquesta petita arcada, destinada a evitar que el pont fos excessivament massís, s’acaba la part original. Al costat oposat, a ponent de l’arcada romànica, a un nivell baix, hi ha un altre arc petit, cobert també amb volta de mig punt i amb una amplada de 2,10 metres.



El nom del comte l’hem trobat escrit amb B i amb V, seguim aquí la tesis de l’enciclopèdia de Barcelona, que ‘ limpia, fija y da esplendor ‘.

En acabar de recollir imatges m’ha semblat que la Deessa Ibera Banda, - KANTA-BANDA-LE - que donarà nom al lloc de Campdevànol , passant de cantavàndal a camde-vandal, i finalment ja a la baixa edat mitjana al Campdevànol, somreia complaguda.

Els romans – que en qüestió de divinitats tenien la màniga molt ampla - , convertiran Banda en la “Santa dea Tutela “; per això en altres llocs ha evolucionat cap a Tudela. El topònim Campdevànol és alhora que una autèntica raresa filològica, un tresor - sortosament intangible - d’incalculable valor.

El Guillermo Mateu Coll, ‘ el Mateu de Campdevànol ‘ , m’explicava que les darreres obres que s’havien fet al pont del Comte Oliba Cabreta, les havia dut a terme el Tenas i el seu equip de paletes.

Aquesta infraestructura , amb tots els mèrits , és un dels Racons del Ripollès d’obligada visita.

MATI PER LA TERRA DELS CÀTALS.

Anàvem el Joan Escoda Prats i l’Antonio Mora Vergés, pel camí asfaltat que des del Coll d’Estenalles mena fins al Coll d’Eres; ara que sembla que bufen vents de ‘sostenibilitat' , ‘d’ecologisme’,... no s’ha plantejat ningú treure aquesta mostra del que havia de ser una urbanització ?.

Teníem tres fites bàsiques per assolir al mati, la Cova Simanya, la Roca Encavalcada – coneguda també com ‘la porta del Cel’ . i les restes – cada cop més minses de les tombes de cista, dites del Coll d’Eres.

De la primera , la Cova Simanya , dèiem a :



http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/la-cova-simanya-retorn-linici.html
De la Simanya l’enciclopèdia de Barcelona en diu “ cova origen càrstic situada al vessant oriental del Montcau, ......... És un tàlveg hipogeu de 360 metres de longitud. Al mateix sistema i vers el sud s’obre la Cova Simanya petita.

Quan al nom, el sufix nya, és una forma de gentilici, que converteix un adjectiu [ en aquest cas, cova, en un substantiu, la Cova de la Sima , la Simanya ]No hi ha cap dubte quan a la seva utilització humana; l’indret altrament era de fàcil defensa, i la seva orientació al sud-est, garanteix unes condicions climàtiques òptimes, i el màxim aprofitament possible de la llum natural.

La Roca Encavalcada no està senyalitzada, i únicament una minoria en sabem l’accés :



http://coneixercatalunya.blogspot.com/2007/07/la-roca-encavalcada-la-porta-del-cel.html

Tot fa pensar en la natura i no en la ma humana, com autora d’aquesta meravella, això però, com li explicava al Jaume, no li treu, ans al contrari, la concepció per als animistes, d’aquest espai com La porta del Cel.

Ens trobàvem dins de l’àrea que segles ha, transitaven de forma habitual els Càtals, potser aquella zona en concret tenia per a ells una especial consideració, ara en diríem de forma planera, que era un lloc ”sagrat” ; cal explicitar en tot cas, que pels animistes , tota la terra te aquesta concepció, el riu sagrat, la muntanya sagrada,..... avui, quan el racionalisme i el pensament científic sembla que s’han ensenyorit del nostre món, a mi no en sobta gaire, comprovar com la concepció animista , si més no en el terreny verbal, continua encara entre nosaltres, us sona això de la muntanya sagrada ?, i quantes coses més fora de l’àmbit estrictament religiós, es designen amb aquest adjectiu ?.



De l’únic tros identificable de les tombes de cista, no n’havíem fet cap article, com si ho fèiem de les de Pertegas :

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/04/necropolis-de-pertegas-calders.html



Tampoc farem un article – i potser fora adequat i necessari – sobre la curiosa campanya, que per evitar la erosió natural, ha comportat tirar cordes des de la base del Coll d’Eres, i des del corriol que comença al pla venint del Coll d’Estenalles, fins dalt del Montcau.

Segur que hi ha un estudi d’impacte ambiental seriós ?.

És possible consultar-lo ?

RACONS DEL RIPOLLES L’ABSIS DEL REMEI DE SERRAT

Des de Fustanyà hi ha una pista forestal encimentada que ens permet arribar-nos fins a Serrat; és el nucli de poblament més important de la vella parròquia que senyorejava la contrada; aquest agregat de Queralbs està situat a la cota dels 1.300 metres d'altitud, amb cases esglaonades al pendent de la serra. El topònim és òbviament descriptiu.

Es tracta d'un conjunt gairebé verge en el qual encara perduren molts dels processos compositius i constructius tradicionals.

Els habitatges són de pedra pissarrosa lleugerament amorterada, reforçada amb passeres de lligada.

Les teulades tenen doble vessant de lloses arrodonides, sobre cabirons de fusta amb ràfecs petits, fets amb diverses filades del mateix material.

Moltes fusteries encara mantenen les coloracions originals o es presenten sense pintar.

Són molt característics els forns semicirculars afegits a les construccions, coberts amb una llosa d'un sol vessant i una xemeneia potent generalment aparedada.



Ens portava fins aquí el desig de retratar l’absis romànic de la petita església dedicada a la Mare de Déu del Remei, l’edifici actual és una ampliació feta al segle XVII d'una romànica que possiblement es malmeté l’any 1.428; les cròniques recullen que la majoria dels habitants de Queralbs moriren en el terratrèmol del 2 de febrer d'aquell any.



L’església situada en una de les sortides de la població, té les característiques de les ‘trentines’ únicament el campanaret d'espadanya a la façana ens fa evident la naturalesa religiosa de l’edifici ; s’adverteix que es va sobreelevar per fer-hi un cor; aixecada a cavall de dos feixes, em calia fer malabarismes per retratar l’absis, únic trosset romànic que es conserva encara. No podíem accedir a l’interior

Ens expliquen que en el camí que des de Queralbs mena a Serrat, en el marge dret del riu, encara es poden veure les ruïnes del molí fariner on Guimerà situà el drama de Terra Baixa.