Poc després de sortir d’Olot per la carretera 153 en direcció sud, a uns sis km. s’arriba a Les Preses, d’on surt per l’esquerra la pista que mena a l’ermita de Sant Joan dels Balbs.
Quan la topònim del llatí balbu, ‘que balbuceja’, podria fer referència a que aquest era un indret poc acollidor. Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans . Balb/a 1. Que ha perdut la sensibilitat per efecte del fred molt intens
L’església de Sant Joan dels Balbs és un edifici d’origen romànic, modificat amb el pas del temps. Era d’una sola nau amb un absis semicircular a llevant. Coberta amb volta de canó apuntada i arc triomfal de mig punt. A ponent hi ha la portalada, adovellada, un ull de bou i el campanar d’espadanya per a dues campanes. Carreus de mida regular i ben tallats.
Fins el 977 no apareix esmentada la capella, quan té lloc les donacions del Comte-Bisbe Miró de Besalú a favor de la canònica Agustiniana de Santa Maria de Besalú. Anys més tard, segle XI, fou compartida la jurisdicció senyorial entre els priors de Besalú i els vescomtes de Bas.
L’església ca perdre la categoria de parròquia al 1609 i queda com a sufragània de la Mare de Déu de la Pinya.
Pels efectes dels terratrèmols del segle XV es va reedificar, reduint el diàmetre de l’absis, que actualment es veu (exterior) que s’aixeca sobre les restes de l’anterior més ampla.
En el segle XVIII s’adossaren unes capelles laterals, la sagristia i un porxo que aixopluga una pica baptismal.
La imatge de la Mare de Déu i de l’Infant va desaparèixer l’any 1936. La Mare de Déu, assentada en un senzill tron escambell, tenia un cànon de cinc caps. Si bé en la fotografia obtinguda [1] la Mare i el Fill porten corona, aquestes eren posteriors a la talla. En la original, duia un vel que li arribava a mitja espatlla, deixant veure part de la cabellera que li queia per cada costat de la galta. Cara oval amb faccions delicades i lluny del hieratisme que presenten altres marededéus d’aquest segle. El mantell li cobria els braços i arribava a mitja cama: tot ell amb un bordò treballat i a nivell dels braços s’hi veuen plecs arrodonits i paral•lels. El vestit-túnica de coll rodó i amb el mateix bordó, cenyia la cintura i arribava fins els peus, obrint-se en el vora baix dues obertures en V invertides per on apareixien les puntes del calçat. Li faltava la mà dreta i amb l’esquerra sostenia al fill a nivell del llibre que Ell tenia sobre la mà.
L’Infant era assegut sobre la cama esquerra de la Mare. Cabell curt. Vestia una túnica de coll rodó amb un bordó casi esborrat, cenyit a la cintura i amb plecs curvilínics entre els genolls: arribava fins els peus, que es veien nus. Per sobre l’espatlla esquerra li queia la toga. Amb la mà dreta , que no és veu clarament, deuria beneir i amb l’esquerra sosté un llibre ajudat per la mà de la Mare.
[1] Noguera i Massa, Antoni: Marededéus romàniques gironines. Artestudi Edicions. BCN. 1977
