SANT MIQUEL DE SEGUR DE CALAFELL. CALAFELL. EL PENEDÈS JUSSÀ. TARRAGONA

Llegia que l’esglesiola de Sant Miquel és l’únic vestigi que queda de la quadra de Segur, en relació al topònim la grafia Segur és freqüent ja en l'edat mitjana molt reculada (cf. docs. a. 1187 ap. Cartul. Poblet, passim), i es pot admetre que aquest topònim sigui pres de l'adjectiu segur (< llatí secūru) substantivat i usat amb el significat de ‘refugi’, com ho és el topònim francès Ségur. De la Quadra de la Muga, ara en terme de Bellvei, es desconeix fins i tot l’advocació de la seva esglesiola; els de Segur parlen d’ acte vandàlic per explicar la pèrdua de la Casa Vella de Segur, em pregunto , com es pot qualificar l’actual situació del Castell/runam de la Muga ?.

L'església de Sant Miquel és d'una sola nau, de planta rectangular, amb un absis semicircular a la capçalera i un altre juxtaposat a la paret de meridional. A la part exterior dels absis hi ha unes lesenes senzilles i una cornisa de pedra. Al centre de cada absis hi ha una finestra petita de mig punt de doble esqueixada. La portalada, situada a la façana de migdia, és d'arc de mig punt, de doble arquivolta i adovellada, amb imposta i guardapols. Al damunt de la porta hi ha una finestra d'arc de mig punt i brancals oblics. A l'extrem esquerre de la façana sud, gairebé tocant a la porta, hi ha un contrafort. A la part superior de la façana oest hi ha una finestra d'arc escarser de doble esqueixada i, a cada costat, el que semblen ser les restes d'una antiga cornisa.

La coberta és a dues vessants, i sobresurten les restes d'un campanar d'espadanya d'un sol ull. La coberta de la nau principal acaba en un ràfec constituït per dues filades de rajoles entre les quals n'hi ha una de teules. En canvi, en els absis, el ràfec és fet amb peces de pedra tallada.

A l'interior la nau està coberta amb una doble volta de creueria, amb nervadures de pedra tallada. Entre les dues voltes hi ha un arc toral apuntat que es recolza sobre dues pilastres amb imposta, una a cada costat de la nau. A l'extrem de ponent de la volta hi ha un arc former de les mateixes característiques, però el que hi ha a tocar de l'absis és de mig punt i arranca directament del mur. Ambdós absis són coberts amb volta de quart d'esfera. Els arcs d'obertura dels absis són de mig punt i arranquen d'unes impostes que tenen uns petits motius ornamentals. L'església conserva l'ara de l'altar major original, format per una llosa rectangular de pedra sostinguda per una pilastra.

XIII-XIV-XX es correspondria amb l’alçament de la primera església, la segona xifra amb la reedificació i/o reforma, i la darrera amb les destrosses derivades del Alzamiento que s’enduien una bona part del Patrimoni Històric i/o Artístic de Catalunya, i una bona part dels seus millors fills.

ESCOLA PIA DE MOIÀ. EL MOIANÈS. BAGES.CATALUNYA

No podem situar el germà operari, José Guardia de Sant Juan Bautista ( Calders, 2-11-1717+ Mataró, 2 de febrer de 1790) quan es començava a aixecar l’edifici de l’Escola Pia de Moià [ 1707-1724 ], però si certament a la data en que es dona per ‘acabada’ l’any 1750.

Faria aquí a Moià el ‘mestratge’ en l’art de construir que el portaria a Igualada, on duria a terme l’adequació de l'antic convent dels Servites dedicat a la Mare de Déu dels Dolors; a Oliana on arranjaria la capella de la Mare de Déu dels Àngels i la casa propera; per concloure la seva activitat i la seva vida terrenal a Mataró, on donaria l’ajut final a la construcció del nou col•legi i església de Santa Anna.

Demanava permís per a visitar l’interior de l’església, i retratava l’esplèndid altar que llegia fou aixecat l’any 1960.

La meva condició d’alumne de les Escoles Pies de Sabadell,i la bonhomia de la persona que m’atenia, em feien creditor d’un honor del tot inesperat, la contemplació de la imatge de la Mare de Déu que portaven a Catalunya els primers escolapis, i que ha estat venerada a l’Escola Pia de Moià des de l’any 1683.

Possiblement Sant Josep de Calassanç i Gascó es va meravellar també davant d’aquesta imatge de la Verge Maria.

M’explicaven que la imatge havia estat restaurada acuradament, i fins em donaven el nom de l’artista; val que a dir que possiblement per efecte d’ una vacuna tenia el cap del tot enterbolit, i no el recordo.

Em confirmaven des de la Comunitat Escolàpia de Moià, que la restauració l’havia dut a terme l’escultor Camil Fàbregas Dalmau (Moià, 1906 - Sabadell, 2003 ), aprofitava aquesta gestió telefònica per reiterar-los la gratitud del Josep Olivé Escarré, i l’Antonio Mora Vergés, per les fineses rebudes

SANT PERE DE TOR. ALINS. PALLARS JUSSÀ. LLEIDA. CATALUNYA

El Xavier Casadó Colom , i la Rosa Ventura Cutrina, m’enviaven una fotografia de l’església de Sant Pere de Tor, antigament Santa Maria, actualment església parroquial del poble de Tor, al terme municipal d'Alins, de 183,19 km², al Pallars Sobirà.

La descripció tècnica ens explica ; Església d'una sola nau amb capçalera rectangular coberta amb volta de canó a l'est. La nau presenta una coberta de fusta. Als peus de l'església s'obre la porta amb arc de mig punt format per grosses i ben tallades dovellles emmarcades per una arquivolta exterior que descansa a cada costat en una imposta. A la part superior de la façana, s'obre una petita finestra. Al costat septentrional de la capçalera es troba la torre campanar que, en la base, és del segle X (Xavier Barral pensa que les finestres de la part baixa d'una sola esqueixada no justifiquen una datació tant alta), continua en el XI, en el qual són visibles les finestres geminades actualment encegades.

Al segle XVII es construí en el costat septentrional un porxo, i sembla també que fou quan s'encegaren les esmentades finestres i els absis que remataven la nau en els quals s'emmarquen els arcs en el parament de l'actual capçalera.
Remata el campanar una coberta amb diminutes llucanes.

SANTUARI DE LA MAREDEDÉU DE LA BOVERA. LA TOSCANA DE CATALUNYA. L’URGELL JUSSÀ. LLEIDA.

L’expressió és del Tomàs irigaray Lopez. I val a dir que és de tot justa, el turó de la Bovera, que senyoreja els termes de Guimerà i Verdú, avantatja de molts als turons homònims de la regió d'Itàlia més important pel seu patrimoni artístic, històric, econòmic, cultural i paisatgístic.

Catalunya – només cal sortir a veure-ho -, té un patrimoni del tot heterogeni, que la fa un ‘espai singular’. La dependència del REINO DE ESPAÑA, no ha estat – en aquest terreny, tampoc – gens profitosa; dissortadament la ‘cultura Oficial’ es redueix a les corrides de toros, i en el terreny polític a les formes de corrupció més barroeres.

La ‘verge trobada’ ens evoca una època en que el riu Corb anava curull d’aigua fins a l’extrem que eren els bous els animals més adequat per treballar els camps limítrofes.

S’explica que la troballa la duia a terme un pastor de bous ;

Dins la soca d'una alsina
un bover vos descubreix;
vostra imatge resplandeix
com l'estrella matutina,
¡quin consol quan un camina
ab tant santa devantera!

Tant el Tomàs Irigaray Lopez, com l’Antonio Mora Vergés, podíem parlar – per pròpia experiència - de la intermediació benefica de la Maredéu de la Bovera.

Podeu trucar al Santuri 626037799, 973303215 , i com feiem nosaltres el dissabte 05.10.2013, gaudir d’un bon àpat, en un ambient del tot excepcional.

http://www.monestirs.cat/monst/urgell/ur08bove.htm

http://www.guimera.info/conjunthistoric/bovera/monestir.htm

Afegim un exemplar dels Goigs a la Mare de Déu de la Bovera.

AJUNTAMENT DE CANET DE MAR, O D’EUSEBI GOLART LLAUGER, I TERESA PALAU CATALÀ ?.

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, per retratar la façana de l’Ajuntament de Canet de Mar, l’edifici fou projectat per l'arquitecte Emili Cabanyes i Rabassa (Mataró, 1850-1917), i finançat integrament amb el llegat d' Eusebi Golart i Llauger, i Teresa de Palau i Català, que al nostre entendre haurien de ser objecte d’un major reconeixement, tant per part de les Autoritats Civils, com per les Religioses, i àdhuc de la ciutadania d’aquesta població.

http://www.raco.cat/index.php/SotAubo/article/view/208315/287441

Les obres de construcció es van executar pel mestre de cases Joan Dotras i Manyà.

La primera pedra de l’edifici de l’Ajuntament es va posar el sis de setembre de 1903 – justament en un moment en que Canet patia una lleugera davallada demografia , 2.899 veïns al cens de l’any 1900, enfront dels 3.257 de 1887 - i es va inaugurar el mes de juny de l'any 1906.

La planta baixa estava dedicada a l'oficina del jutjat i a vivenda de l'agutzil.

La construcció s'acosta més a una estètica eclèctica que Modernista, malgrat que alguns elements decoratius de la façana poden fer pensar en aquest estil. Ens referim especialment al cos central de l'edifici amb un coronament culminat amb uns falsos merlets de gran fantasia que incorporen a la seva base quatre escuts heràldics catalans amb les quatre barres i la creu de Sant Jordi.

Les finestres exteriors estan decorades amb vidrieres de gran bellesa amb un dibuix de temes vegetals i florals d'estil Art Nouveau.

L'interior va estar des d'un principi equipat amb mobiliari de molt bona qualitat, encara que avui en dia està lògicament adaptat a les necessitats presents de la institució municipal.

A la porta llegia ‘CASA CONSISTORIAL’ com molt bé deia ‘any 2001, JOAN CARLOS I DE BORBÓN ‘... a nadie se obligó nunca a hablar en castellano, ... ‘, tampoc a fer safaris a l’Africà mentre la ciutadania passa estretors econòmiques, oi ?.

http://www.ccncat.cat/sites/default/files/Catalanperseguido.pdf

LES SITGES / TINES DE LES FERRERES D’OLVAN AL BERGUEDÀ JUSSÀ

M’havien donat una boníssima informació a l’Ajuntament d’Olvan, i ens arribàvem fins a la Masia de Ferreres el Josep Olivé Escarré i l’Antonio Mora Vergés.

És un magnífic edifici d'estructura clàssica (planta rectangular) amb el carener paral•lel a la façana, orientada o ponent, i coberta a quatre vessants, és un exemple de masia precursora de la casa senyorial. El segle XVIII, la seva planta fou ampliada considerablement amb l'afegiment d'una amplia galeria de porxos i l'eixida que repeteix, tant al primers pis com a la planta baixa, el mateix mòdul d'arcs de mig punt.

Històricament les Ferreres d’Olvan, i les Eres de Gardilans al terme de Vilada, estaven sota el domini jurisdiccional de la baronia de la Portella. En el capbreu del 7-2-1610, el monestir de la Portella cobrava, entre altres termes, les dècimes i els drets dominicals sobre la casa de Ferreres d'Olvan

Teníem interès en veure i retratar la seva Capella de la Marededéu del Roser – cosa que faríem tant per l’exterior com per l’interior, i enviaríem el resultat del nostre treball a l’Arxiu Gavin, al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, per tal de mantenir actualitzat l’arxiu d’esglésies de Catalunya - , en la cordialíssima xerrada que teníem amb els propietaris de la casa, ens posava en antecedents de l’existència d’uns ‘dipòsits’ fets a la roca, que es troben relativament prop de la casa, i d’això us parlarem en primer lloc.

Fèiem avinent el nostre parer que una ‘qualificació prèvia ‘ condicionava – millor determinava - la seva possible funció - ningú un dirà mai, un sac de vi, o una botella de blat, oi ?- així que nosaltres introduíem les dues formes, SITGES que fa pensar més en un depòsit de sòlids, blat, aglans,... i , TINES, clarament de líquids.

En el http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2011/03/sant-andreu-de-camisans-o-del-pallot.html insistíem en l’ús com a SITGES, i ens argumentaven que eren TINES.

En el http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2010/05/les-sitges-iberiques-de-la-torre-de.html l’afirmació respecte al nom era inequívoca, SITGES, i la datació clarament anterior a l’arribada del romans.

Ramon Corominas i Camp , estudiós de temes arqueològics del Berguedà, en seu excel•lent treball : http://www.raco.cat/index.php/Erol/article/view/172765/254859 defensa la tesis de les Tines.

Nosaltres – des del màxim respecte a totes les hipòtesis - considerem que els treballs a la roca son MOLT ANTERIORS al conreu de la vinya intensivament a Catalunya, que va anar molt lligat al comerç amb Amèrica - les Colònies americanes eren un MERCAT ESCLAU - . Altrament al Bages s’alçaven en aquell període unes peculiars TINES de pedra : http://coneixercatalunya.blogspot.com.es/2007/06/viatge-al-pas-de-les-tines.html

Altrament, el topònim Ferreres / Farreras – ho hem vist escrit d’ambdós formes – podria evolucionar des del llatí farragĭne, farratge ?, això atorgaria versemblança a la tesis de les sitges.

Ens agradarà però, rebre les vostres aportacions a l’email coneixercatalunya@gmail.com

CASA ALSINA ROIG DE CANET DE MAR. EL MARESME

Ens aturàvem la Maria Jesús Lorente Ruiz, i l’Antonio Mora Vergés, per retratar la façana de la casa coneguda com Alsina Roig, obra d’Eduard Ferrés i Puig (Vilassar de Mar, 1872- Barcelona, 1928) dels anys 1908-1909, molt modificada en relació al projecte original, que era obertament modernista. El conductor fou el mestre de cases Martí Isern i Fors (alies Martí Fanals).

En el període del primer feixisme ( Dictadura de Primo de Rivera ) va ser adquirida per Isidre Jover i Sellarès, industrial i músic que tenia una fàbrica al poble , Isidre Jover i Cia.

És molt notable el contrast entre els tres nivells de la casa. La planta baixa, molt senzilla només comporta finestres rectangulars, però en les dues plantes superiors la decoració s'enriqueix notablement. En el primer pis hi ha una petita tribuna rodona i un balcó que presenta una barana de forja amb un dibuix coup de fouet, tipic de l'Art Nouveau, molt elegant.

L'últim pis trenca totalment amb les dues plantes inferiors i amb un aire de galeria totalment tancada aconsegueix un contrast cromàtic total en ser pintada de color vermell en comptes del blanc inferior.

La coronació es fa amb unes esferes també vermelles i amb un petit pinacle a l'angle de separació de les dues façanes.
S’aprovava la instal•lació aèria d’una manega de fils dels mal dits ‘serveis públics’, per tal de degradar ‘convenientment’ el Patrimoni Històric i Artístic de Catalunya.