SANTUARI DE LA MARE DE DÉU DEL CARME DE CALDES D’ESTRAC AL MARESME

 Llegia que va ser l’Elvira Gibert de Pi , filla de Manuel Gibert i Socis (1795-1873) , president del Consell Administratiu de la Compañía Ferrocarriles del Oest, la promotora de la construcció d'aquesta església-santuari dedicat a la Mare de Déu del Carme.

Les cròniques diuen que n'Elvira per recaptar diners organitzava tómboles i col•lectes i que, fins i tot, pujava als trens al seu pas per Caldes i demanava als passatgers un ajut pecuniari per a les obres de l'església.

En realitat la construcció s'inicià el 1868 per iniciativa de Manuel Gibert, que volia que els treballadors del ferrocarril tinguessin un lloc on anar a missa. Es cedí el terreny al Bisbat, però la construcció no va agafar empenta fins que l'Elvira agafà la responsabilitat de tirar-la endavant. El terme municipal de Caldes d’Estrac és un dels més reduïts del país (0,9 km 2 ), això fa que l’explicació ‘tinguessin un lloc on anar a missa’ , quan la distància entre l’estació i l’església és tant curta, no tingui ‘credibilitat, i  guany pes la voluntat adoctrinadora del Manuel Gibert i Socis, i la seva filla.

L'arquitecte Laureano Arroyo. Velasco (1848-1910), i el mestre d'obres Magí Ribas s'encarregaren de bastir l'edifici, el bisbe de Barcelona, José María de Urquinaona y Bidot (Cadis, 4 de setembre de 1813 – Barcelona, 31 de març de 1883) cedí els ornaments i donà 40 dies d'indulgències als que hi contribuïssin, i l'Arquebisbe de Sevilla, Joaquim Lluch i Garriga (Manresa, 22 de febrero de 1816 – Umbrete, 28 de septiembre de 1882) , amic de la família Gibert, sufragà una part de la pavimentació.

La primera missa es va celebrar el 3 de juliol de 1882. Una làpida de la cripta funerària porta el nom de l'Elvira Gibert en reconeixement de la seva labor.

L'any 1936 – en els dies foscos del genocidi contra Catalunya - un grup d'incontrolats assaltaren l'església, la cremaren i destinaren les campanes a usos militars.

Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, 22 de setembre de 1877 - 4 de novembre de 1965) en féu la restauració entre 1942-1944, que fou finançada, entre d'altres, per María del Pilar Garriga-Nogués y Coll, casada amb el primer marquès de Cabanes, José Garriga-Nogués y Roig.

A la dècada dels anys 60 del segle XX, sent el rector de Caldes, Mossèn Joaquim Monasterio Sánchez , s'explica l'anècdota que cada vegada que passava el tren Talgo tremolava l'altar.

Fotografia. Jordi Contijoch Boada

Que  la Marededéu del Carme   í  i Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

SANT MAMÉS / MAMET DE VILALLER. LA RIBAGORÇA SOBIRANA

 

Llegia de l’ermita d'una sola nau,  amb un absis semicircular i coberta amb volta de canó, advocada a Sant Mamés, als afores del nucli de Vilaller  a la Ribagorça sobirana )  que la teulada és a dues vessants, i  malgrat haver estat reformada modernament, conserva les característiques d'una construcció rural. Ens agradarà tenir noticia de l’autor de la reforma a l’email castellardiari@gmail.com

 Destaca la seva porta d'accés de mig punt, construïda amb dovelles, que contrasten amb la pedra sense treballar del conjunt.

Fotografia. Jordi Contijoch Boada

 L'interior, presenta murs emblanquinats i el presbiteri decorat modernament amb la figura de Crist al centre, i altres figures religioses.

Fotografia. Jordi Contijoch Boada

A Catalunya la semblança del seu nom amb el verb «mamar» va fer que s'associés el sant a aquesta acció. Així, es desenvolupà la tradició que d'adolescent va restar en plena natura sense cap aliment i les femelles de bèsties salvatges l'havien mantingut amb la llet dels seus pits. Joan Amades diu que era invocat per les mares que alletaven per tal de tenir més llet, dient "“Sant Mamet, feu-me tenir força llet”.

Podeu llegir un Goigs al Sant que es cantaven a la capella abandonada de sant Mamet, al costat del  mas homònim  de Balenyà, municipi de Seva.

https://algunsgoigs.blogspot.com/2020/12/goigs-sant-mamet-balenya-i-seva-osona.html

Que  Sant Mamés / Mamet   í  i Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANT FOST DE CAMPSENTELLES. EL VALLÈS ORIENTAL

 

https://raco.cat/index.php/Campsentelles/article/view/279822/367495

https://el-passat-del-joan-fuster.webnode.cat/news/en-mariano-romani-i-rius-larquitecte/

Arquitecte : Mariano Romaní i Rius ( Barcelona, 23 de gener de 1900 + 1966)

Llegia de l’Església  parroquial de sant Fost de Campsentelles, Església bastida a mitjans del segle XX i emplaçada a l'eixample de la vila, que va substituir l'antiga església parroquial de Sant Fost de Campsentelles, cremada i enderrocada en els dies foscos que seguien a l’alçament dels militars feixistes encapçalats pel general Franco contra el govern LEGÍTIM i DEMOCRÀTIC de la II República

És de tipus basilical, de tres naus amb set trams i capçada per un absis semicircular. La separació entre la nau central i les laterals es fa mitjançant arcs semicirculars que reposen sobre uns capitells dòrics, de pedra, amb els pilars fets de maó. La coberta és d'encavallada de fusta, visible a la nau central i a les laterals. L'absis s'obre mitjançant un arc de triomf i està cobert amb volta de canó amb finestres a la base. La nau la il·luminen finestres de dimensions reduïdes, rematades amb volta de mig punt que, als passadissos laterals, esdevenen petits òculs. L'interior és recobert amb guix, pintat de blanc.

El 1978 s'hi va fer un afegit a l'atri, que emmascara la façana original de Romaní. Aquesta presentava una portalada d'accés amb cinc graons, porxada amb volta de canó: A banda i banda, dues obertures de mig punt i tres obertures més, també de mig punt, a mitja altura, agrupades, emmarcades per pilastres de secció rectangular, de clara reminiscència

pairal. Fruit d'aquesta reforma, s'accedeix a l'interior per un porxo obert a la plaça amb tres grans arcs de mig punt sobre els quals se situen cinc arcs fets de maons que abasten la totalitat de la façana, rematada per un ràfec de triple imbricació i teulada a doble vessant.

La torre-campanar, adossada a migdia, és de planta quadrada amb dues estretes finestres a cada costat i campanar obert, amb arcs de mig punt amb ampit motllurat i guardapols. El corona un frontó ben remarcat, amb una estreta obertura al centre axial. La teulada és a doble vessant.

Adossada a migdia se situa la rectoria, edifici de planta baixa i un pis amb coberta a doble vessant i carener paral·lel a la façana, que s'obre a la plaça. El portal d'entrada és d'arc de mig punt i les finestres de llinda plana, amb un balcó central.

L’atri, tanmateix, és un afegitó a l’església inaugurat el juliol de 1978, obra de l’arquitecte Josep Maria delaus i Milà

 Que  Sant Fost    i Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

CAL CISTELLER DE’ARGENTERA. VILANOVA DE MEIÀ. LA NOGUERA.

 

El Francesc Cardona Fonoll, publica una fotografia amb aquest peu informatiu; Cal Cisteller d'Argentera ,( Vilanova de Meià ) Antigua casa del castlà, citat com a baró – no hi ha constància d’aquest títol -  als segles XVI-XVII-XVIII , encara avui coneguda com el Castell . Davant de la casa veiem l’església de la Marededéu del  Carme , tot i que al segle XVII , estava dedicada a la Marededéu del Roser . Era l'antiga capella de la casa del senyor .

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2017/07/esglesia-de-la-mare-de-deu-del-carme.html

L’Argentera és una entitat de població del municipi de Vilanova de Meià, a la Noguera. És un terme (citat el 1068), antiga jurisdicció senyorial, format per masies aïllades. Depenia, en l’àmbit eclesiàstic, del Priorat de Meià. En l’edat moderna es va convertir en centre d’una baronia que va perviure fins a la desaparició de les jurisdiccions senyorials. Durant la primera dècada del segle XX tenia 14 masies amb 45 habitants. Tot i que la terra està conreada, es fa mitjançant parcers o desplaçament dels propietaris des de poblacions veïnes (Artesa de Segre, per exemple). De les antigues masies, encara hi viuen a Cal Pau, Cal Bolló, Cal Petit i Cal Cisteller. Aquesta última era la casa del senyor, i per això tenia capella (del XVII-XVIII), dedicada a la Mare de Déu del Carme, que fa les funcions d’església, actualment.

 A la partida de Vilavella es troba l’antiga Abadia d’Argentera, amb l’església romànica dedicada a la Mare de Déu del Remei, l’antic fossar i restes d’edificacions. El prior Juan Gaspar Roig y Jalpí (Blanes, 1624 - Barcelona, 1691 ) a mitjan segle XVII diu que és parroquial, i cita una segona església, del Rosari, al costat del castell d’Argentera.

L’edifici actual de la Mare de Déu del Remei sembla una construcció de finals de l’XI o principis del XII, lluny de les formes llombardes, reformada i ampliada al segle XIII, ja prop del gòtic, encara modificada, més tard, amb dues capelles. Els documents parlen d’una tercera església al terme, dedicada a Sant Climent, la ubicació de la qual és desconeguda.

Segons l’Enciclopèdia Romànica, les restes del castell estan situades al cim de la carena d’un serrat, arran del cingle, damunt del riu Boix, gairebé davant per davant de l’abadia. Està documentat el 1068 i és anomenat, també, Tancalaporta, després el 1139 i el 1193, vinculat a la família Cervera-Meià. A mitjan segle XVII, deia el prior Roig i Jalpí: «En Argentera hay un castillo a manera de Torre cuadrada, el cual se llama el Castillo de Tanca La Porta». Altres autors el situen a sota de Cal Bolló, una de les poques cases encara habitades, situada dalt d’un serrat. La baronia d’Argentera era del noble Capaccio el qual manà un capbreu entre 1732-1764. Compareixen a declarar 7 pagesos d’Argentera. Com a elements d’interès històric hi ha l’església de la Mare de Déu del Remei (BCIL), de construcció romànica i modificada posteriorment, actualment sense culte i abandonada.

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2022/01/in-memorian-esglesia-de-santa-maria-o.html

Que la Marededéu  í  i Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

MASIA DEL SIUBÈS. LES PLANES D’HOSTOLES. LA GARROTXA

 

El Matias En Mais Castanyer, publica fotografies de diferents èpoques del mas Siubès de les Encies al terme de les Planes d’Hostoles,   situat dalt d'un turó , en la línia divisòria dels municipis de les Planes i Sant Aniol de Finestres, a tocar les Medes on s'estenen una bona part de les seves terres.

Fotografia Olga Sacrest i Roca

Una de les primeres referències la trobem  el 30 de setembre de 1277, quan Ramon de Suibès, sabater de Girona, defineix al seu pare Pere de Suibès, de les Encies, la seva llegítima sobre el mas Suibès (ACA, Monacals, Amer, núm. 116, Reg.: SC 116)3.

 

Posteriorment, el 6 de maig de 1280, Pere Ponç de Suybes s'encomanà a l'abat d'Amer, li feu donació del mas, i va prometre que li pagaria com a tasca una mitgera de blat sec i net, una mitgera de civada, 4 quarteres de vi del millor, i per cens 17 sous i 4 diners, satisfets per Nadal1. (ACA, Monacals, Amer, núm.146 (333x270mm). Reg.: NH 12, ap. 1.000; SC 146)3 (Nota: Aquí hi ha una diferència de data entre la transcripció del document feta per l'Esteve Pruenca  Bayona , que parla de 1292, i els escrits de Josep Canal Roquet (Girona, 27 de gener de 1920 – 19 de novembre de 2013)que el citen al mateix dia però de l'any 1280)

 

La preocupació de la família Suibes és molt natural car en aquell moment s'està produint a Catalunya una gran revolta de bona part de la noblesa catalana contra el rei Pere II. Un dels revoltats és en Guillem Galceran de Cartellà, senyor del castell d'Hostoles, situat molt a prop del mas Suibès. Per altra banda, fa pocs anys el canonge Pere Albert, ha compilat el dret amb les seves famoses "Commemoracions" que interpreten el Usatges, en el que ja s'ha fixat la condició jurídica dels pagesos que s'han de redimir si volen abandonar el mas. Tot fa que un pagès aïllat en el seu mas, resti totalment indefens. Cal cercar una protecció, la millor possible, o la menys dolenta, i això és el que va fer la família Suibès.

 

També el trobem esmentat a 5 de les calendes de maig de 1340, quan Elisendis, filla de R. de Suibès Daval, va entrar per matrimoni en el mas remença Coma ses Valls de la mateixa parròquia de les Encies, un cop redimida i absolta de tot domini pel senyor del Mas Suibès, que va cobrar 2 sous i 8 diners, segons costum per la redempció de donzelles incorruptes. Com que el mas Coma era de senyoria directa de Beatriu, vescomtessa de Rocabertí i senyora d'Hostoles, Elisenda devia fer-li homenatge, comprometent-se a fer-hi residència personal. Prèviament, els capítols matrimonials havien establert amb tot detall els dots dels nuvis (terres, diners, robes, etc.). El pagament de les dots es feia a terminis, cosa que donava lloc a la redacció de nous documents. Entre els ordinaris i els de remença, es redactaven entre 8 o 10 documents notarials.

 

La finca ha anat canviant de propietaris al llarg del temps, un dels quals, segurament d’origen francès, hi va deixar ceràmiques amb inscripcions en el seu idioma. Els darreres propietaris foren Pere Sacrest Dusol, pare de la Sra. Gloria Sacrest Recolons, el qual posseïa immenses propietats a la vall de Sant Aniol de Finestres, les Encies i Les Planes d’Hostoles on hi tenien i encara tenen una fàbrica de fil que es diu Filats Dusol. Aquests vengueren el mas a un germà del pintor Benet Sarsanedas Planellas ( Rupit, 1942 ) , que el restaurà.

 Actualment està dedicat a l'activitat de restaurant i hostal.

Dintre les seves terres s'hi troba una capella dedicada a Sant Cebrià, en terme de  Sant Esteve de Llémena. Sant Aniol de Finestres (Garrotxa)

Fotografia de Josep Maria Viñolas Esteva

 Que  Sant Cebrià   í  i Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

TORRE DE DEFENSA D'ALSAMORA IDENTIFICADA ERRÒNIAMENT COM DE MOROR. SANT ESTEVE DE LA SARGA. EL PALLARS JUSSÀ.

 

Trobava una fotografia feta en una data molt imprecisa, entre 1890 i 1936 ,  per un fotògraf desconegut, Antiga torre de defensa a Moró ( Moror, al terme de Sant Esteve de la Sarga, a la comarca del Pallars jussà )  , nens i una dona en primer terme

 

https://mdc.csuc.cat/digital/collection/afcecemc/id/5196/rec/1

A la minsa llista de monuments, com bé em deia   el Josep Castells Farré  , es pot identificar com la Torre d'Alsamora

https://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_monuments_del_Pallars_Juss%C3%A0#Sant_Esteve_de_la_Sarga

https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/1641

Que haviem publicat l'any 2020 

https://coneixercatalunya.blogspot.com/2020/05/la-torre-dalsamora-sant-esteve-de-la.html

L'enciclopèdia Catalana   diu de Moror; el poble de Moror, en un moment primerenc de l’edat mitjana, sembla que tenia una planta bàsicament quadrada.

 Podem pensar que tenia uns costats de 45 metres.  La profunditat que tenen les cases actuals és de 7,5 metres, incloent-hi els gruixos de les parets. No sabem pas si aquest espai clos s’organitzava al voltant d’una plaça central, tal com s’esdevé actualment.

A la banda nord-est hi ha l’església, advocada a l’Arcàngel Sant Miquel, d’aquesta església procedeix una imatge de Crist feta en bronze cisellat i daurat que ingressà l’any 1920, segons informació oral de Joan Ainaud de Lasarte (Barcelona, 25 de març  de 1919-Barcelona, 5 de novembre de 1995)​.  S’ha perdut la creu on devia estar clavat, a més dels peus i els dits de la mà dreta. Tampoc es conserva res d’una possible decoració d’esmalts i pedreria.

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/sant-miquel-de-moror-sant-esteve-de-la-sarga

Al seu costat hi havia una torre, que segurament era circular; ara resta molt malmesa.

Al costat oest de l’església, a uns 2,5 m del mur de ponent, hi ha una torre amb una planta en forma de mitja circumferència. Si l’església restava dins dels murs del poble, segurament cal pensar que era una torre originàriament circular, anterior fins i tot a les muralles; si, en canvi, l’església era fora de la muralla, aleshores pot ser que fos una bestorre d’aquesta muralla del poble.

Té un diàmetre aproximat de 4,7 m. En aquest edifici, per sobre els 40 cm de fonaments, hi ha uns 65 cm de pedres col·locades verticalment (fan uns 30 cm d’alt × 20 cm d’ample), després uns 125 cm de carreus una mica grans (25 cm × 35 cm) i després una pedra cada vegada menys treballada, fins que l’edifici arriba a tenir uns 8 m d’alt.

A l’oest d’aquesta bestorre començava un llenç de muralles amb una longitud d’uns 21 m. Els primers metres d’aquestes muralles degueren tirar-se a terra en fer-se, en aquest lloc, una entrada al poble. Els 6,3 m següents són molt refets, amb un talús de reforç. Els 8,3 m que venen a continuació, per contra, tot i tenir algun fragment refet, corresponen a les muralles originals. Aquest llenç s’acaba amb una torre d’angle, amb un fragment de circumferència visible de 5,5 metres. Més enllà, cap al sud, hi ha encara uns 3 metres  més de muralla original. Aquesta muralla i la torre tenien una alçada d’uns 6 metres . Els murs són formats per carreus de mida mitjana, col·locats en filades horitzontals (tot i que també a uns 4 metres  del sòl hi hagi un rengle de pedres verticals).

En principi es pot proposar una datació d’aquestes muralles cap al segle XI, tot i que no es pot rebutjar algun afegit posterior o algun precedent anterior, per exemple en la part inferior de la torre més propera a l’església. De fet, aquest poble és situat en un indret dominant dins la vall i damunt d’una penya que li fa de defensa natural. Segurament fou poblat des d’una època molt reculada.

Les cases que hi ha actualment a l’est del poble, al vessant del turó, segurament foren afegides modernament al nucli original.

 No trobava la data en que es va produir la digitalització a l’excel·lent  treball l’Estudi de la Masia Catalana Difusió del resultats d’una recerca del Josep Font Sentias ( Moià l'any 1963) ,  intueixo que la transcripció en llengua catalana de les dades dels registres fets majoritàriament en castellà, han estat una de les causes dels d’errors i/o omissions,  l'altra sens dubte - com succeïa possiblement en aquesta cas, han estat   les “ alteracions “  dutes a terme durant el període la dictadura franquista  per motivacions polítiques anticatalanes, 

https://universpatxot.diba.cat/sites/universpatxot.diba.cat/files/historia_dun_gran_projecte_montserrat_sola.pdf

El projecte del Fons Estudi de la Masia Catalana va ser ideat i finançat per l'industrial i mecenes Rafael Patxot i Jubert (1872-1964), que encarregà el seu desenvolupament al Centre Excursionista de Catalunya sota la direcció de l'arquitecte Josep Danès i Torras (1895-1955).

El seu objectiu era aprofundir en el coneixement de la masia catalana, tot decidint fixar imatges del masos i el seu entorn en un ventall impressionant de fotografies, amb la finalitat de publicar una gran obra, en la qual la masia fos estudiada sota diversos aspectes: arquitectura, mobiliari, indumentària i comportament humà i social.  Sens dubte hagués estat un treball excepcional, en el que es recollirien els testimonis gràfics d’un món rural, que desapareixeria irremissiblement.

Aquesta tasca iniciada l'any 1923 quedà interrompuda l'any 1936, en marxar Patxot a l'exili, passada la contesa bèl·lica, la dictadura posaria tots els entrebancs possibles, àdhuc l’alteració de les fons documentals,  per evitar que la continuïtat del projecte.    El franquisme, salvant les distàncies, seria tant o més demolidor per la cultura, catalana i no catalana,  que l’acció del sionisme sobre Palestina.

L’esforç potser va ser gegantí, no ho dubto, la planificació del treball però, va ser – ho diré de forma políticament correcta – un desastre.

 Tenim els mitjans tècnics i humans per dur a terme el propòsit del Fons Estudi de la Masia Catalana, només cal que ens ho proposem, oi?.  Feu fotografies de masies, les identifiqueu, nom, lloc  i data i ho envieu a mdc@csuc.cat i a castellardiari@gmail.com , nosaltres ho publicarem  fent esment de  l’autor de les fotografies.

No identificar de forma correcta els col·laboradors dels Fons Estudi de la Masia Catalana, és del tot inadmissible.   Esperem a l’email castellardiari@gmail.com la confirmació en el seu cas de la identitat de Josep Maria de Cabanyes, Marian Vives i de Casanova , Giró, R., Eduard Mari , Josep A. Bertran,..., i tots els que participaren en el projecte, identificats amb nom, cognoms, lloc i data de naixement i traspàs, que menys, oi?.

 Que l'Arcàngel Sant Miquel   i Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»

IN MEMORIAM. DEL MONESTIR DE SANTA CLARA DE FORTIÀ. L’EMPORDÀ SOBIRÀ

 

Llegia que el 15 de juny de 1973, tot i que l’edificació no estava acabada del tot, les religioses de Castelló -les germanes Agnès Armero, Francesca Goñi, Nativitat Jordana, Maria Eulàlia Monlleó, Remei Panella, Adelina Pujades, Teresa de Ros- i les de la Divina Providència de Figueres -Josepa Riembau, Florència Ruiz, Cèlia Fernández, Joana Chicote, Maria Mora, Anna Blancafort, Agustina Saiz i Clara Vidal- entraren al nou monestir. Solemnitzaren la fundació amb una missa concelebrada amb la presència de tres pares franciscans i tres sacerdots seculars.

El nou edifici, obra de l’arquitecte figuerenc Alexandre Bonaterra  Matas (Figueres, 9 d'octubre de 1916 - Figueres, 31 de desembre de 2006) , es troba a dos kilòmetres passat el poble de Vila-sacra, al costat esquerre de la carretera de Figueres a Roses. L’entrada està al peu de la carretera i a pocs metres es troba el portal d’accés.

https://www.ddgi.cat/quiosc/recursos/publicacio/exemplarDigital/diccionari-biografic-de-l-alt-emporda.pdf

La propietat ocupa aproximadament uns 47.000 metres quadrats voltats per una tanca, i abasta camps de cultiu, una granja de 20.000 pollastres i el monestir. A part de tenir cura de l’aviram, porten un taller d’enquadernació i de planxament i emmidonat de roba blanca i roba d’esglésies, tasques que els porten de fora.

Una activitat complementària era la del servei d’hostatgeria. Disposaven de set habitacions amb dotze llits que tenien sempre ocupats els mesos d’estiu i caps de setmana. L’única condició d’admissió  en aquests espais és que els hostes respectin la norma de vida de les religioses.

El celebraven misses els diumenges i festius a la una del migdia i diàriament a les set del vespre. Aquests resos comunitaris estaven oberts a tothom que volia assistir-hi.

Del pobrissó d’Assís es deia ; Sant Francesc necessitava poc, i el poc que necessitava, ho necessitava poc.  Amb aquest esperit s’entén la decisió de les Clarisses :  

“No volem res” Donació del monestir de Santa Clara de Fortià

https://www.fragmenta.cat/dialogal/article/no-volem-res-donacio-monestir-santa-clara-fortia/

LES MONGES CLARISSES DE FORTIÀ MARXEN DEL MONESTIR DE SANTA CLARA

https://www.acollida.org/2018/01/les-monges-clarisses-de-fortia-marxen-del-monestir-de-santa-clara/

MÉS D’UNA VINTENA DE PERSONES UCRAÏNESES S’HAN ALLOTJAT JA AL MONESTIR DE SANTA CLARA DE FORTIÀ

https://www.acollida.org/2022/05/mes-duna-vintena-de-persones-ucraineses-shan-allotjat-ja-al-monestir-de-santa-clara-de-fortia/

El projecte de L'Horta de Santa Clara manté viu l'esperit de les Clarisses a Fortià

https://www.emporda.info/comarca/2019/11/05/projecte-l-horta-santa-clara-50793232.html

 Que  Santa Clara i Sant Antoni de la Sitja,  elevin a l’Altíssim la pregaria dels  armenis,   amazics ,  gitanos, aragonesos, asturians , valencians,  bascos,  aranesos , gallecs, catalans, corsos, escocesos, ucraïnesos , gal·lesos, palestins , hawaianesos,  jueus,   africans , sud-americans ,  afganesos, inuits,   saharauis  ... ,   i tots els col·lectius minoritzats i reprimits, Senyor; allibera el teu poble!!!

«A qui no es cansa de pregar, Déu li fa gràcia»