Fou aixecada en terres d'Osona, a l'actual terme de Santa Maria de Corcó sota l'advocació de Sant Vicenç de Sarriera, posteriorment coneguda també com Sant Vicenç de Verder o de Verders, i/o de Les Gorgues. És impossible fixar la data exacta en que va desaparèixer Sant Vicenç com a parròquia, abans de l'abandonament total possiblement si celebrava un culte esporàdic a cura d'algun dels sacerdots residents al Monestir de Sant Pere de Casserres
El Mas Verder que es va reconstruir a darreries del segle XVII, un cop abandonada i sense culte l'església de Sant Vicenç, la va aprofitar com una dependència més del Mas. Com Sant Pere de Marfà, potser també Sant Vicenç va exercir en algun moment com " galliner celestial".
Una bona part del territori i l'església restaren inundats pel pantà de Sau posat en marxa l'any 1962; amb el finançament de l’ aleshores Caixa d’Estalvis de Sabadell, fou desmuntada l'església de Sant Vicenç, aprofitant una secada entre les darreries de 1.973 i els primers mesos de 1974, i reedificada segons el personal criteri de l’arquitecte Camil Pallàs i Arissa [Sant Julià de Vilatorta, Osona, 1918 — Roda de Ter, Osona, 1982 ] en terres del Vallès Occidental, dins el terme de Sabadell , on se la coneix també com Sant Vicenç de Can Deu, en quina pineda sembla haver trobat l'aixopluc definitiu.
L’arquitecte Camil Pallàs i Arissa, es titulà a Barcelona l’any 1.945, l’any 1.953 es fa càrrec del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona, exercint alhora com a Cap dels Serveis d’Arquitectura.
La seva inconfusible petjada - reproduïa el seu ‘clixé romànic’ per arreu- és molt visible tant a Sant Vicenç, com Sant Cebrià de Cabanyes a Sant Fost de Campsentelles , o a Sant Cristòfol de Pallars a Santa Eulalia de Ronçana, per esmentar-ne algunes. Per aquest motiu, ens referim al Servei de Conservació de Monuments de la Diputació Provincial de Barcelona, com ‘Servei de Transformació de Monuments de la Diputació de Barcelona’.
El romànic, que m’agrada qualificar de ‘proper’, sorgí en el seu moment del poble, - les esglésies eren ‘ els castells dels pobres’, i exercien alhora funcions religioses i defensives, d’aquí la manca d’obertures i les portes ferrades - i dins d’un estil senzill és - era - difícil trobar dos temples iguals.
S’han conservat algunes pedres, però al preu d’una pèrdua irreversible de diversitat, pel que fa al romànic a Catalunya.
L’infern està empedrat de bones intencions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada