S’esmenta l’”alodium orti-saviniani” l’any 1101, posteriorment consta com Hort-Sevinyà, per passar a Orsavinyà, tal com consta en els arxius municipals de l’antic poble; Joan Corominas, el nostre gran filòleg defineix com a correcta la denominació Hortsavinyà, que s’utilitza avui.
La primera església, de la que no hi ha quasi restes a dia d’avui , fou possiblement aixecada entre els segles IX o X i sota l’advocació de Santa Eulalia; L’advocació de Sant Llop, patró dels Aquitans, i Bisbe d’Orleans, s’explica pel la repoblació duta a terme per l’Emperador Carlemany que recuperarà el domini de les muntanyes del Montnegre, que estaven en poder dels sarraïns.
L’església depenia del Bisbat gironí i de l’Arquebisbat de Narbona, fet que referma la teoria de ser fundada en l’època de la Marca Hispànica, en què tots els naixents bisbats depenien de l’Arquebisbat de dita ciutat francesa.
Se’n fa esment en el cantoral de donacions fetes al Monestir de Roca-Rossa, en data 6 de juny de 1162, consten les deixes de diverses terres de la parròquia de “Sanctae Eulaliae de Orsaviano”.
L’any 1246 mitjançant la Butlla del Papa Innocenci IV, la parròquia passa a dependre del Monestir de Sant Salvador de Breda.
L’any 1320 consta l’homenatge fet per Guillem de Camós, fill del cavaller Guillem de Pineda, a favor de Pere, Bisbe de Girona, per raó de la meitat dels delmes d’aquesta parròquia.
L’any 1362 passa a dependre de la Seu Gironina, com es pot comprovar en el “Llibre verd” de la Catedral de Girona.
No hem trobat els goigs d’aquesta església, i us deixem un enllaç per veure els de Dosrius.
http://bibliogoigs.blogspot.com/2010/09/goigs-sant-llop-la-seva-festa-es-el-dia.html
Segons la devoció popular, Sant Llop és advocat per guarir-se del mal de coll, per això calia beure aigua beneïda el dia del Sant Llop o untar-se el coll amb l’oli de la llàntia que cremava al seu altar, essent també invocat pels defectuosos en el parlar a fi d’afavorir-los la paraula. També és invocat contra les bruixes, els diables, els mals esperits i contra les feres salvatges.
El creixement econòmic i demogràfic del segle XVIII, derivat principalment del comerç amb Amèrica, ens dona les raons de la reforma de l’església parroquial, les grans proporcions d’aquesta església de Sant Llop i Santa Eulalia, batejada per alguns com ‘catedral del Montnegre’ , alhora que meravellen i sorprenen per la grandiositat i bellesa, ens evoquen un esplèndid passat agrícola, amagat avui sota pinedes improductives.
La protecció de Sant Llop que segons la tradició la defensar la ciutat d’Orleans del setge d’Atila, no van poder evitar la profanació, saqueig i cremació dels objectes de culte del temple en els dies foscos de la Guerra fratricida; l’estimació vers el Sant, i el valor personal dels aleshores propietaris de l’hostal, van fer que es salves la seva imatge, que podíem admirar en la visita de l’església, en la que es conserva encara l’altar original en el que el celebrant estava d’esquena al públic.
La mancança de sacerdots, que cal qualificar com a tràgica, fa que el culte en aquest església es redueixi als aplecs i festes senyalades.
L’indret en el que al costat de l’església i el cementiri, trobareu el centre d’informació del Parc del Montnegre, mereix més d’una visita.
Pere Corominas i Montanya (Barcelona 1870 - Buenos Aires 1939), va saber recollir en unes estrofes magistrals, l’essència màgica de l’indret.
Muntanyes d'Horsavinyà,
de suredes, i alzinars
i rouredes, rovellades,
qui us ha vist de sol negades
mai més us podrà oblidar.
Ai Sant Llop d'Horsavinyà!
Amb un polze de tità
persigneu-nos tot el món,
des de dalt del campanar
en el trenc de l'horitzont."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada