La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, superaven el fred glacial per arribar-se fins a Coll d’Arnat a 1243 metres d’altitud, punt de trobada dels municipis de la vall de La Vansa i Fórnols i dels de Ribera d’Urgellet.
La panoràmica des del socoster als dos empits del coll va ampliar-se i ens va engrandir l’ànima. A un costat Ribera d’Urgellet amb el Pirineu davant nostre i a sota la vall del Segre. Per l’altre cantó la vall de La Vansa, les muntanyes de la serra del Cadí i Port del Comte. Llàstima que aquest any, malgrat l’estació hivernal i la gelor a les fondalades, no és abundosa la neu dalt dels cims. Petites clapes blanques i molt color de terra i de rocam.
Decidien arribar-se fins a l’indret deshabitat de Colldarnat. Els cridava l’atenció una construcció ruïnosa que mantenia dempeus l’arc de la porta, i sobtava per la seva grandària.
Centrava l’indret l’esglesiola de Sant Antoni de Pàdua, possiblement només una capella per l’ús dels habitants del llogaret – no en trobaven dates - . Les parets tenen un gruix de 70 o 75 centímetres. L’edificació rectangular és d’uns aproximadament 8 metres d’amplada per uns 11 metres de fons. Sostre de volta de canó i un ull de bou a la paret de l’entrada. La coberta és de teules. Damunt de la porta un senzill campanar d’espadanya, sense campana, i un portal sense porta de tancament, ni de cap estil i/o època concreta.
A l’interior l’altar – arrambat a la paret ens indica que el sacerdot oficiava d’esquena al poble - era de pedra blanca, es conserva en bones condicions. La paret i la fornícula del Sant estaven pintats en blanc, grog i ocre, veiem també el que fou un armari rebaixat a la mateixa paret a l’esquerra de l’altar. El terra és de lloses, i està protegit per una catifa d’excrements animals secs i desfets, com a mostra i record del bestiar que hi ha trobat aixopluc puntualment. Sant Antoni de Pàdua, sentia devoció pel seu homònim, Sant Antoni Abad, i com ell s’estima a totes les besties de la creació.
Sant Antoni de Pàdua ha estat popularment representat amb un nen Jesús a braç i un lliri blanc a la mà, en record de la intercessió del sant, que enmig de tanta sequedat va fer brotar un lliri blanc, iniciant així la desaparició de la misèria i la pesta de la muntanya.
Tenia ocasió de retratar a la Rectoria de Cabrils, al Maresme, una imatge en la que Sant Antoni dona un pa a un minyó. La tradició explica que en un moment de fam generalitzada , el sant va repartir tot el pa del convent on residia entre els pobres que demanaven almoina. El frare encarregat de la fleca, en veure els cistells buits, va cercar Antoni i el reprendre per la seva acció. El sant el va enviar a mirar de nou les paneres , que meravellosament, tornaven a estar plenes fins dalt.
Sant Antoni de Pàdua havia estat un dels sants més venerats a Catalunya i havia gaudit d’una gran devoció popular. El seu culte arrenca al segle XV i arriba a ser tant popular que s’acaba coneixent al sant per advocat dels pobres, doncs se l’invoca tant per no prendre mal, com per obtenir marit i fins i tot per trobar objectes perduts.
Si les pedres parlessin ens explicarien moltes vivències, sofriments, males collites ,... i una vida esforçada i dura dalt d’aquests cims. Malgrat la protecció de Sant Antoni de Pàdua, la gent va marxar, tothom té dret a una vida digna, a la cultura, a la sanitat,... a gaudir d’una existència més agradable que la que poden oferir Colldarnat i molts altres llogarets isolats.
Per als que avui remenen les cireres, aquí, a Barcelona, a Madrid, i a Europa, ens deixava Sant Antoni de Pàdua un missatge molt clar :
"El gran perill del cristià és predicar i no practicar, creure però no viure d'acord amb el que es creu"
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur & Antonio Mora Vergés.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada