La Montserrat Anguila Presas , publica una fotografia de l’església deSanta Maria de Vilamacolum , un edifici romànic d’una sola nau, amb absissemicircular, bastit en dues etapes ben diferenciades: l’una al segle XI il’altra als segles XII i XIII.
Ha sofert també diverses reformes en èpoques més tardanes.
En 1978-79 el temple fou objecte d’unes importants obres de restauració per
part dels serveis de la diputació de Girona.
La part més primitiva de l’església correspon a la capçalera i a un curt
tram de la nau a l’extrem de llevant; els murs de la resta de la nau pertanyen
a un moment més avançat dins el romànic. Aquesta part fou molt alterada en
afegir-hi dues capelles laterals i, especialment, en reformar tota la volta i
fortificar l’edifici.
Al frontis o la façana de ponent hi ha la portalada, la forma rectangular
de la qual és producte d’una reforma dels segles XVII i XVIII; sobre la llinda
és encara visible un arc de mig punt romànic, de dovelles ben tallades, que
pertany a la porta anterior. Al centre del mur hi ha actualment una finestra de
doble esqueixada i arcs de mig punt, que havia estat substituïda per una petita
rosassa i que les obres de restauració retornaren al seu aspecte inicial.
Sobre la façana es dreça un campanar d’espadanya, format per tres pilastres
quadrangulars de carreuada, que posteriorment havien estat unides mitjançant
dos arcs fets amb rajols. En els treballs de restauració hom ha volgut
descobrir una suposada estructura original d’aquesta espadanya, que ha estat
restituïda. Aquest campanar ara és coronat per una teulada de doble vessant,
amb l’eix transversal, sostinguda per tres bigues que travessen les pilastres.
A la part alta de la façana, sota el campanar i vers el costat meridional,
hi ha dues cartel·les grosses que devien sostenir un matacà.
El mur frontal és fet de carreus grossos ben escairats i té un sòcol o
basament poc destacat amb el mateix tipus de material. Aquest aparell de
carreus amb la socolada es descobreix també als dos murs laterals de la nau,
als espais que deixen visibles les construccions posteriors, corresponents a
dues capelles laterals adossades una a cada banda de la nau, alçades al segle
XVII. També s’hi afegiren uns grossos contraforts atalussats que han evitat,
amb tota seguretat, l’enrunament de l’edifici.
Als murs de les capelles hi ha reutilitzats els carreus procedents dels
espais dels llenços romànics que s’esbotzaren en construir-les.
La part de l’església descrita fins ara havia estat fortificada amb murs
que doblaven l’alçada dels murs romànics. Aquesta obra defensiva es convertí
més tard en un simple terrabastall, cobert amb teulada de doble vessant.
L’aparell era de petites pedres sense treballar i fragments de terrissa
col·locats sense cura; s’hi obrien algunes petites espitlleres. Aquesta
construcció ha estat enderrocada en les darreres obres de restauració i només
s’ha conservat, a tot el volt, un fragment de poca alçada amb aparell de
pedruscall fins a l’alçada de la volta que cobreix la nau.
L’extrem oriental de la nau, d’uns 2,5 m de llargada, i l’absis
semicircular, són les restes més antigues del monument. Aquest fragment
primitiu de la nau té menys amplada que la part restant ja descrita. És visible
en el punt d’unió d’ambdues parts constructives que els llenços menys antics es
deixaren sense formar cantonades ben marcades, de manera que és evident la
intenció de continuar-los vers llevant. La reconstrucció de l’església restà
inacabada i, a causa d’això, s’ha conservat fins avui l’extrem oriental del
temple més antic.
El parament de l’absis i de l’extrem oriental de la nau, que són les restes
més antigues de l’edifici, contrasta amb la construcció de carreuada dels
altres murs de l’església. És format per unes petites pedres escairades molt
bastament que han estat disposades en filades seguides, però amb una certa
irregularitat. Al centre de l’absis hi ha una finestra d’un sol vessant i arcs
de mig punt, l’exterior monolític; una altra obertura idèntica es troba al mur
meridional de la nau. Les obres de restauració en aquesta part de l’edifici han
consistit en la consolidació dels murs, i hom ha procedit a l’enderrocament
dels dos grossos contraforts atalussats que els apuntalaven i que n’amagaven
uns fragments considerables; així mateix, hom ha enderrocat la sagristia que
era adossada al costat meridional. Les dues finestres hagueren d’ésser
restaurades en part. S’ha llevat també la teulada i ha estat reconstruïda la
primitiva coberta de lloses de la qual restaven alguns rastres visibles abans
d’iniciar les obres. La capçalera i el tram antic de la nau adjacent no havien
estat fortificats.
L’absis té una volta de quart d’esfera i s’obre per mitjà d’un plec de mig
punt. Aquest arc i la coberta de canó del tram antic de la nau han hagut de ser
reconstruïts durant els recents treballs de restauració.
A l’interior és ben palesa també la diferència entre els aparells de
l’extrem oriental del temple, més primitiu, i la resta de la nau, construïda
amb carreus. Aquesta part té una coberta de creueria tardogòtica dividida en
tres crugies. Les claus de volta són senzilles i les impostes dels arcs torals,
igual que les nervadures, presenten una decoració esculpida de caire molt
popular. El tema més repetit són les testes humanes.
L’església de Santa Maria de Vilamacolum presenta unes estructures
d’èpoques diverses. La capçalera semicircular i un curt tram de la nau que s’hi
afegeix, pel tipus d’aparell, per la disposició i la talla dels carreus i per
les altres estructures conservades, han d’ésser considerats com una part d’una
construcció que es degué alçar al segle XI. D’altra banda, el sector de
l’edifici amb aparell de carreuada correspon a la reconstrucció obrada en època
romànica avançada, que no es conclogué i que hom pot considerar bastida als
segles XII i XIII.
Hom creu que la volta actual de creueria de la nau, d’estil gòtic tardà, pertany
a una reforma dels segles XV o XVI. Les capelles laterals són dels anys 1648 i
1649, segons les inscripcions gravades a l’interior.
L’emplaçament d’aquest temple, en una eminència lleugera, salvà potser la
volta de creueria de ser derruïda per la inundació de l’any 1421; tanmateix, no
és impossible que en patís, ni que fos parcialment, les conseqüències i que
hagués estat reconstruïda per haver quedat malmesa la primitiva.
La restauració duta a terme els darrers anys a l’església de Santa Maria de
Vilamacolum ha comportat haver de refer de nou l’edifici a causa de la feblesa
dels murs i la manca de fonaments sòlids; d’altra banda, han estat eliminats,
amb un criteri que hom pot considerar en certa manera discutible, elements no
mancats d’interès, com la fortificació, la sagristia i els contraforts de la
capçalera.
https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/santa-maria-de-vilamacolum
http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1986
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada