SANTA LLÚCIA DE PUIGMAL. SANT JOAN DE LES ABADESSES. EL RIPOLLÈS

El Tomàs Irigaray Lopez i la Carmen Toledo Cañadas, ens envien unes magnifiques fotografies de Santa Llúcia de Puigmal i dels sèus entorn.

Aquí hi hagué el centre neuràlgic de la vil•la que l'any 913 ve esmentada amb el nom de Puyamalo en el document que marca els límits de la propietat de l'abadessa Emma en el moment de prendre possessió del Monestir de Sant Joan. Inicialment formava part de la diòcesi de Girona, però la seva primerenca subjecció a Ripoll (890), i després a Sant Joan de les Abadesses (abans del 1150), feren que passés al bisbat de Vic.

El 1165 el bisbe de Vic Pere de Redorta, consagrà una nova església que amb modificacions, reformes i restauracions és la que encara perdura; l’edificació extremadament senzilla està formada per una nau coberta amb volta de canó, acabada amb absis, al mur de migdia s'alça un singular campanar d'espadanya.

Al segle XV perdé la independència parroquial, i passà a sufragània de Sant Julià de Vallfogona; des de la fi del segle XIX ho és de Sant Joan de les Abadesses.

Els edificis que envoltaven l'església, i els que hi habitaven han desaparegut, com el terme autònom anomenat la Ribera de Sant Joan, que el 1863 es va refondre amb el de Sant Joan de les Abadesses.

Santa Llúcia ha estat objecte d’accions de restauració, que li han tornat la bellesa original per a uns; malgrat l'obertura d'una nova porta i l’emblanquina’t de l'interior, i per altres han desvirtuat la originalitat romànica.

Entre l’ inacció – i per tant l’absoluta ruïna a curt termini - , i la uniformització del romànic català. Ens decantem pel mal menor.

Santa Llúcia de Puigmal, retorna a la seva condició d’indret solitari, quan en marxar tomben el cap per darrera vegada; no massa lluny d’aquí a la font del Covilar, Joan Maragall i Gorina, escrigué l'agost de 1893, la famosa poesia ‘La vaca cega’. L’any 1960, en ocasió del centenari del seu naixement, es col•locà en aquell indret un monòlit amb el poema gravat:

Topant de cap en una i altra soca,

avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça,

el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre

se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l’esquellot, mentre pasturen

l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica

i recula afrontada… Però torna,

i abaixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.

Beu poc, sense gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l’embanyada testa

amb un gran gesto tràgic: parpelleja

damunt les mortes nines, i se’n torna

orfe de llum sota del sol que crema,

vacil•lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall i Gorina.

EL PONT PINÓS DE BAGÀ, EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

Rebia una magnifica crònica de la visita que feien a Bagà, la Rosa Planell Grau , i el Miquel Pujol Mur, d’aquesta Vila que sota el domini dels Pinós, rivalitzava a l’alta edat mitjana amb la ciutat de Berga.

Ens expliquen la història del pont medieval que ha rebut diferents noms al llarg de la seva història, que Mossèn Serra vilaró troba documentada per primera vegada l’any 1.335, aleshores se’l coneixia com pont del Molí, (Vilaró, 1989, vol II, p. 146), ens que diu que fou adobat ja que es descalçava, el 1355 s'havia enderrocat i el 1385 fou reparat. Aquest pont es trobava a sota del molí fariner, actual Baganense.

Els anys 1335, 1355, 1385 tenim notícies històriques d'adobs fets al pont del Molí.

En un document del 1342 (SERRA VILARÓ, 1930, vol II, p 146) es diu que s'estava fent el pont de Sant Esteve (XCIII-14)

Al 1499 adobs al "pont del camp de la vila".

El 1592, 1752, 1756 notícies d'una capella en algun cap del pont (SERRA VILARÓ, 1930, vol II, pp. 146; vol. III, pp. 72-73). La Mare de Déu del Pont era una imatge que hi havia a una fornícula del pont que hi ha al riu Bastareny (SERRA VILARÓ, 1930, vol. III, p. 313) i que Serra Vilaró va traslladar al Museu de Solsona però que no va documentar, motiu pel qual no sabem quina de les talles romàniques que hi ha a Solsona pot ser la del pont.

Així, al llarg dels segles , el pont que anomenem Pinós per aixecar-se en el període en que la població era seu de la cort de la Baronia, rebrà entre d’altres el noms següents : Pont del Camp de la Vila, o del Molí, o de l'Oratori, aquesta darrera accepció fonamentada per l’existència d’una talla romànica de la verge, que Serra Vilaró va traslladar al Museu Diocesà de Solsona a inicis del segle XX.

El pont Pinós sobre el Bastareny , és el de més envergadura dels que trobem al terme. El riu Bastareny, és un important afluent del Llobregat. Neix a 1077 metres a les fonts de l’Adou, també dites del Bastareny (terme municipal de Gisclareny, amb accés des de Bagà).



D’aquest magnífic pont medieval de dues arcades, que s’aixeca sobre el riu Bastareny, i que està situat a tocar de l'antic recinte emmurallat per sota de l'església de Sant Esteve, proporcionant l'accés al nucli des d'aquest vessant, trobem :

És construït amb carreus molt regulars de pedra a la base i que van perdent la regularitat en l'aparell a mesura que pugen les filades; els carreus dels arcs estan disposats a plec de llibre. Els dos arcs no són perfectament simètrics, essent l'aparell del més proper a la vila, més modern o reconstruït més tard que l'altre. A cada costat es recolza en el desnivell que forma el terreny en decreix cap a la llera del riu, mentre que al centre es recolza en un ample pilar de pedra que té forma triangular a banda i banda de la passarel•la del pont. Un d'aquests eixamplaments triangulars, el de la cara nord, alberga una capelleta en la que actualment hi ha una imatge d'una Dolorosa. El riu passa per sota d'un dels dos arcs, mentre que l'altre, el més proper a la vila, es troba sobre terreny ferm. Al costat d'aquest arc hi ha el desguàs de la fàbrica La Baganense i la de Ca l'Escriu, i es pot observar l'arrencada d'un possible tercer arc o ull del pont, visible des de l'hort del Capellà. Es tracta d'un pont refet en diferents èpoques, tal i com mostra el seu aparell. Té 22 metres de longitud total i 3 metres d'ample, una llum de l'arc sobre el riu de 8,5 metres i alçada des de l'aigua de 2,5 metres.



Ens queda feina a Bagà en qüestió de ponts : el de Terradelles, el de Patola o de Sant Joan de l’Avellanet, el del Riu Gréixer, el dels Soldats també sobre el riu Gréixer, el de l’estret de Malgrau,...

SANT RAMON NONAT D’ARTESA DE LLEIDA

Rebia un e.mail de l’Enric Sánchez-Cid, en el que m’adjuntava unes fotografies de la Capella de Sant Ramon Nonat d’Artesa de Lleida; sorprèn la seva forma circular – més pròpia del primer romànic - quan la forma del cercle ens retornava als primers orígens, i recordàvem la figura del xaman, situat al centre de la rodona, obertes les mans amb els palmells mirant al cel, mentre invocava als esperits de la natura. 




Es conserven un petit nombre d’edificis religiosos de forma circular.

A la llinda de pedra de la porta d’entrada a l’ermita hi ha la següent inscripció:

“ Capella de Sant Ramon Nonat, any 1777. Feta a expenses de Rosa Salas y Jove y de son pare Francisco Jove y Angles y dels seus”. 



Ens expliquen que s’aixecava aquesta esglesiola com a mostra de l’agraïment d’aquesta família a Sant Ramon Nonat, per la intercessió favorable en les conseqüències d’ un accident ocorregut al camí ral, en el que intervenia un animal de tir. L’incident – tothom en va sortir sense danys - es recull en un vers dels goigs, de forma alhora tendra i fervorosa: 


Fou Artesa afavorida
per una gràcia especial
quan una euga esfereïda
volcà vora el camí ral;
cap mal més en quedaria
i amb salut Rosa infantà 

En el període 1936-1939 la Capella va patir greus desperfectes, i va desaparèixer la relíquia de Sant Ramon Nonat, que s’hi venerava. L’any 2.007 va ser retornada al Rector de l’església Parroquial de Sant Miquel , per la família d’un milícia que per salvar-la de la destrucció, se la va emportar amb risc de la seva vida. Així, miraculosament la parròquia i el poble van recuperar l’antiga i preuada relíquia de Sant Ramon Nonat.

Segons l’orde de la Mercè, es tracta d’una de les relíquies més importants que actualment es coneixen de sant Ramon Nonat, després que la petita relíquia venerada al santuari de Sant Ramon a la Segarra, fos robada l’any 2007 en vigílies de la seva festa per uns desconeguts, sense que fins ara hagi pogut ser recuperada.

http://goigsdelignasi.jimdo.com/el-segri%C3%A0/artesa-de-lleida/


Agraïm la bona tasca de l’Enric.

ESGLESIA DE SANT LLORENÇ DE MORUNYS. VALL DE LORD. EL SOLSONÈS SOBIRÀ

No ens sobtava a la a Rosa Planell Grau , el Miquel Pujol Mur i l’Antonio Mora Vergés, l’absència no ja de boscos, sinó fins i tot d’arbres, quan arribàvem a la capital de la Vall de Lord;: ha passat molta aigua per sota dels ponts d’ençà que els àrabs anomenessin aquest indret com al-marum, o al-mac(c)rún, ‘lloc boscos’ en el primer cas, o ‘lloc ple de boscos’, en el segon. La nostra és una espècie més que depredadora destructiva, i en el cas particular de Sant Llorenç de Morunys, als abusos derivats de la derrota militar de 1.714, que va suposar la captivitat ‘manu militari’ de Catalunya, cal afegir-hi l’adhesió fins a les darreres conseqüències a la causa Carlina.



En aquesta ocasió volíem fer una visita detallada a la seva església parroquial, dedicada a Sant Llorenç; l’edifici d'estil inicialment romànic, ha patit al llarg dels segles les conseqüències derivades de la seva ubicació física – malgrat la pertinença ‘ formal’ dels espanyols a la religió catòlica, se’ls considera herètics, tota vegada que el seu és un Déu que practica l’exclusió, admet únicament la llengua castellana, i justifica tota mena d’excessos contra aquells que enraonen altres llengües; a la seva gloria van ser exterminats la major part dels pobles nadius de la que es coneix avui com Amèrica llatina - ; malgrat les accions vandàliques que ha patit, encara conserva una sèrie d'obres molt interessants, com un fragment de la pintura mural del segle XIV, el retaule gòtic, l'altar major barroc construït per l'escultor Joan Francesc Morató i la capella i altar xorigueresc de la Mare de Déu dels Colls, obra de Josep Pujol i els seus fills.





De la que fou església de l’antic monestir , al segle XI , en resta avui, un edifici majestuós, amb tres naus separades per pilars i tres absis. Està coberta amb volta de canó a la nau central i amb voltes d’aresta les laterals. L’absis del sud es va enderrocar amb la finalitat d’aixecar la capella de la Mare de Déu dels Colls.





Com a fotògrafs disposem d’un equip modest, que no ens permetria recollir – com cal – la magnificència de Sant Llorenç de Morunys. Per aquesta raó us deixem aquests enllaços :
http://coneixercatalunya.blogspot.com/2011/12/el-monestir-de-sant-llorenc-de-la-vall.html
http://www.monestirs.cat/monst/solso/so14moru.htm

MONESTIR DE SANT SEBASTIÀ DE SULL . SALDES. EL BERGUEDÀ SOBIRÀ

Aquesta vegada la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur hem sortit a fer una volta , decidits a trobar les seves restes del Monestir de Sant Sebastià de Sull; només teníem aquesta informació :

SANT SEBASTIÀ DE SULL
IPA núm. 3589. CCAA 5863.
Medieval, Romànic IX Saldes
Saldes. Vall del riu Saldes. Sant Sebastià de Sull.

Agafàvem el trencall de la carretera de Saldes i abans d’arribar a aquesta població hem pres la cruïlla que porta per una pista de terra fins a Gresolet.

A les vistes del riu, on baixa la cristallina aigua entremig del gel enganxat a les pedres de la llera del riu, hi ha el pont que porta a Cal Ferrer i a Gresolet i uns metres abans s’inicia una altra pista que seguint el marge dret del riu de Saldes ens porta a veure primer les restes del Molí de Baix, Una construcció gran de pedra que havia de ser el molí al costat mateix del riu i unes construccions que ens fa pensar en un gran mas.

Tot els voltants la terra és gebrada, som a l’obaga del riu i el fang és també dur com si fos de pedra. Aproximadament a 2/4 de dotze , el calor i la claror, comencen a imposar-se.

Continuem per la pista i potser un quilòmetre després trobem les restes de l’església i monestir de Sant Sebastià de Sull. En algun lloc el trobem com ‘del Sull’, el topònim faria referència al caràcter feréstec, allunyat de la gent, del indret

Trobem del lloc : església de Sant Sebastià de Sull, a l'esquerra del riu de Saldes, entre el torrent de Lluria i la vall Pregona, antic monestir ja esmentat l'any 939 i cedit el 983 al monestir de Sant Llorenç prop Bagà pel comte de Cerdanya Oliba Cabreta..

Segons les cròniques antigues un prevere, dit Daniel, que havia estat rector de la parròquia de Saldes i havia patrocinat i construït la seva església, consagrada pel bisbe d’Urgell Guisad I l’any 857, es retirà potser sentint-se vell, i/o per “revelació divina” segons ens diu un document, a l’aiguabarreig dels rius Saldes i Gresolet establint-se amb una dona anomenada Honesta i altres servents.

En aquest lloc posaren en cultiu un ampli espai de vint jornals de terra i hi bastiren una església rodona dedicada a sant Sebastià i santa Maria. Possiblement fundessin un monestir amb comunitat de ambdós sexes.

Cap al segle XV s'esfondrà i fou reconstruït, cosa que en modificà l'esquema primitiu, que era de planta circular. Al principi del segle XVII consta que ja no s'hi celebrava culte. Al segle XIX hi fou construïda una casa, enmig de les ruïnes, però fou abandonada al començament del segle XX.

L'església fou objecte, durant la dècada dels setanta, de recerques i excavacions que han confirmat el caràcter preromànic d'aquest temple, del qual es veuen ara nombroses restes.

S’han excavat un total aprox. de 115 sepultures de diferents formats fossa simple, fossa doble amb cobertes de grans lloses. Altres són caixes o cistes amb parets de pedra de riera, sobreposades.

L’ hivern no és el temps més propici per voltar per les restes de l’antic monestir que ha sofert tot tipus de vandalisme, i l’abandó sistemàtic durant anys; marxem però, amb el desig de tornar-hi, per passejar per les restes de les pedres esfondrades que formaven les altives parets .

Fotografia. Rosa Planell Grau
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

SANT PERE DE MADRONA. EL SOLSONÈS

El Josep Antoni Uriz ens envia unes magnifiques imatges de Sant Pere de Madrona; el topònim pot tenir relació amb la deessa Juno, que els romans anomenaven Matrona, i que es tenia per protectora de les dones casades. El nom en la parla corrent s’emprava per referir-se a les dones molt respectades.

L'església i les restes del Castell de Madrona els trobem situat dalt d’un turó 550 metres d’alçada, just damunt de l’actual població que conserva el mateix nom.

imatge des de la creu de terme , que ha estat recuperada al maig del 2011.

L'original, força degradada, és una obra del segle XV d'estil gòtic flamíger que desprès de la seva restauració serà exposada a l'església de Madrona.

El lloc s’esmenta en l'acta de la consagració de la catedral d'Urgell, el 839. Vers l’any 1.000 pertanyia entre d’altres al comte d'Urgell. El 1099, Gombau i la seva esposa, la comtessa Adelaida, van cedir aquesta parròquia a Santa Maria de Solsona, donació que es confirmà vers el 1102 pel comte d'Urgell Ermengol V, i la comtessa Maria Pérez Ansúrez, que fou especialment esplèndida a favor de l'Església de Solsona. El 1283 ho ratificarà encara Ermengol IX.

A llevant i sota mateix del castell, que és al cim de la roca, i aprofitant el terreny com es va poder, es va aixecar una de les esglésies romàniques més notables del Solsonès, encarant l'absis cap a l'est, no tan sols com a norma de l'època sinó també per raons d'estratègia defensiva.

L'absis, rodó, s'assenta damunt d'un podi de 3,20 m. d'alçada fet amb carreus en filades i que en la part que no hi ha roca (banda sud), és reforçat per quatre petits podis més construïts en pedres rústegues formant escala de 5, 40, 25 i 25 cm.

La decoració exterior consisteix en 8 columnes lleugerament embegudes 1 dos quarts de columna als punts d'unió amb la nau fetes amb mòduls de diferent alçada sense seguir les filades de carreus de la nau. A la part superior, entre columna hi columna hi ha dos arcs cecs damunt els quals hi ha una cornisa formada per dos tors separats per un escòcia.

A l'interior el presbiteri està a un nivell força superior que el terra de la resta de la nau docs a sota hi ha una cripta. Shi accedia per dues escales laterals avui desaparegudes.

L'absis té una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt adovellat.

La porta d'accés a l'església s'obre al frontis però està descentrada cap a la banda sud a causa d'una voluminosa punta de roca que sobresut a la banda exterior, amagant-lo en part.

La dita portalada és d'arc de mig punt adovellat i més baix a l'exterior que a l'interior, que també és de mig punt adovellat i independent de l'arc exterior a causa de la seva major alçada.

Damunt de la porta però desplaçada cap a l'esquerra respecte a la vertical d'aquesta, hi ha una finestra, geminada a l'exterior i d'arc de mig punt adovellat a l'interior. La columna que la migparteix no té base i amb forma de prisma quadrangular amb els angles bisellats. El capitell és trapezoidal amb la cara frontal treballada en dues formes arrodonides en degradació. Damunt d'aquest capitell la finestra es tanca mitjançant dos arcs de mig punt monolítics.

El conjunt de runes que el temps va degradant- s'han ensorrat completament l'antic castell de Madrona i la casa rectoral- amb la inacció còmplice dels que haurien de vetllar per la seva conservació, va ser declarat Bé Cultural d'Interès Nacional mitjançant un decret publicat al BOE el 5 de maig de 1.949

EL POU DE GEL DE GUIMERÀ. L’ URGELL. LLEIDA

La Vall del Corb treballa per ‘mantenir el seu espai ‘, per continuar existint com un indret curull d’història, reivindicant alhora el seu caràcter agrícola i l’altíssima qualitat dels seus productes.

En la línia de reafirmar-se com destinació turística d’interès cultural, s’està duent a terme un estudi per fer ‘ visible’ el pou de gel de Guimerà, situat al subsòl de la plaça Major, on es dibuixa en el seu empedrat actual, la boca rodona de tancament.

Les terres altes properes a la conurbació barcelonina , tenien en la producció de gel, una activitat econòmica complementaria a l’agricultura i la ramaderia que perdurava encara en les primeres dècades dels segle XX :

http://www.castelltersol.cat/fitxer/292/historia%20poues.pdf

http://www.perebascones.com/pousdeglac/inventari.html

http://coneixercatalunya.blogspot.com/2009/05/els-pous-de-glac-testimonis-dun-temps.html

Per aquells que descobriu avui aquesta ‘ industria’ , us deixo un enllaç on podreu veure un esquema senzill i entenedor de com funcionava aquesta activitat econòmica.
http://www.xtec.es/~jgirabal/materialsgeolo/pousgel.pdf

Raons demogràfiques expliquen i justifiquen aquesta importància, que en una mesura molt menor , va fer-se present a les terres de ponent :

Així, a Guissona en tenien un a les afores; a Bellpuig estava enfront de la gran escalinata de l’església, junt a l’Ajuntament; el de Tàrrega al carrer del Pou del Gel, prop del castell; els dos de Lleida estaven localitzats a la falda superior de la Seu Vella ; sota la plaça Major, entre els aquells que estaven dins de població tenim : el de Verdú, el de Guimerà, i el de Cervera ; a Vallbona de les Monges hi ha restes de la volta a la plaça del monestir.
Al poble del Vilosell està soterrat prop de la muralla.

El d’Oliana està situat vora el riu de la Flor , als afores de la vila.

A Forés hi ha una partida que s’anomena “lo pou de la neu”, fora del poble.

El pou de Juneda, recuperat i restaurat, te 8 metres de diàmetre a la base i està situat al sud, prop del poble.

El pou d’Agramunt, era de propietat municipal i es troba “al tossal del convent”.

A Santa Coloma de Queralt hi ha un pou a les afores i dos més al santuari de Bell-Lloc.

Al Monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes està situat a l’altre costat de la carretera en direcció a Àger.

Els pous de la neu o del gel de les terres de Lleida són documentats majoritàriament entre els segles XVI al XVIII.

Retratàvem l’accés original al pou de Guimerà, i recuperàvem de l’arxiu fotogràfic, la Font del Pou, avui desapareguda.

Seguirem amb interès aquest tema, i us en donarem raó.