La Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur, ens expliquen la seva visita per les terres del Berguedà sobirà, en aquesta ocasió fins al lloc de la Clusa, i la seva església dedicada a Sant Romà.
El diccionari en relació al mot clusa, té varies definicions , en aquest cas n’ hem preferit dues que corresponen: 1. Vall disposada transversalment a la direcció de les capes d’un terreny i l’altre: 2. Pas estret fortificat entre muntanyes. La primera per la direcció de les capes de la muntanya i la segona a l’observar la masia cal Comellas que sembla una casa forta per controlar el pas per la vall.
Per arribar-hi abans de sortir de Vilada, en direcció a Borredà, hi ha una bifurcació a mà esquerra amb l’ indicació de cal Xocolater, una CTR preciosa, i Sant Romà de la Clusa. Nosaltres seguirem una pista de terra un xic accidentada i revoltada (millor en 4X4) que ens permet travessa el congost d’impressionant davallada (Pas d’Escalell penjat sobre profunds precipicis solcats per la riera de la Clusa) i arribar fins a l’església de Sant Romà de la Clusa, refugi i casa de colònies. Proper hi ha també el molí de la Clusa un dels més septentrionals construït a finals del segle XVII o principis del XVIII i que va funcionar fins després de la Guerra Civil
Antigament era un petit poble i parròquia, actualment pertany al municipi de castell de l’Areny. El topònim de la Clusa es esmentat en l’AC de Sant Llorenç prop de Bagà l’any 983. El monestir posseïa en aquest lloc dos masos i les seves terres ( Et in ipsa Clusa masos .II. cum suas terras).
Apareix esmentada com una de les esglésies que formaven part del bisbal d’Urgell en l’ACCU document amb data aprox. de finals del segle X o inicis del XI. L’església consta com parròquia en la visita l’any 1312 del prefecte del Seu d’Urgell.
L’any 1336 Pere de Fonollet vescomte d’Illa en nom de la seva muller Marquesa, senyora de la Portella i Lluçà cedeix als homes de la parròquia tot el bosc conegut amb el nom de la Clusa.
L’església és d’una sola nau coberta amb volta de canó sense arcs torals de reforç, lleugerament apuntada i de poca alçaria. La nau és rematada amb un absis semicircular de dimensions més petites, orientat a llevant amb una finestra. La porta d’entrada situada al mur del sud és amb arc de mig punt adovellat i en la mateixa paret hi ha també una finestra. A ponent s’alça el campanar d’espadanya de dos ulls. La coberta a dos aigües és de teula àrab a la nau i teula romana a l’absis. Va ser restaurada entre els a. 1963 i 1965. Hi havia una bella imatge de majestat vestida i policromada destruïda l’a. 1936.
I aquí transcric el poema que hi ha a una placa al costat de la porta d’entrada i que diu així.
CANÇÓ DE SANT ROMÀ.
Al vell fossar
de Sant Romà
beneíem la terra,
beneíem el pa.
Els morts, llavor de vida,
En terra dormen esperant demà.
Ai el goig que venia
Ai el goig que se’n va!
Al vell fossar
de Sant Romà,
si l’amor fa rotllana,
ja la boira es desfà.
Sota la terra pia
comparteixen els morts un mateix pa.
Ai l’amor que venia
Ai l’amor que se’n va!
Al vell fossar
De Sant Romà
Pomellet de centfulles
que el cor en guarirà.
Si la mort em prenia
No voldria altre indret per reposar.
Ai la mort que venia
Ai la mort que se’n va
Jordi Enjuanes- Mas.
La pista continua i ens hauria portat a Sant Julià de Cerdanyola o a Falgars si la presencia de neu i possiblement glaç en la part superior no ens hagués fet retrocedir el camí. Com sempre ens hem dit amb optimisme: Tornàrem un altre dia.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada