Vallcàrcara, els turons de la vida i de la mort.

Havíem projectat fer una segona sortida al que havíem definit per la seva extrema desolació com “l’infern de Sant Llorenç Savall”. Explicàvem en aquell, relat que podeu trobar entre d’altres llocs a : http://coneixercatalunya.blogspot.com/

"L’any 2.003 en estranyes circumstàncies, cremaven les terres de l’Alt Vallès i deixaven un espai infernal, en el sentit de la mitologia germànica, “camí per valls tenebroses i pel riu de la mort”.

El dissabte 3 de novembre esperava davant la benzinera de Castellar del Vallès [ tancada des de feia més d’una setmana ] l’arribada de Sabadell del Joan Moliner i Manau i el Tomás Irigaray López; ens havíem de trobar a les 9,00 a Sant Llorenç de Savall amb el Joan Escoda i Prats. Els sabadellencs van arribar amb tota puntualitat i abans de les 9,00 deixàvem els cotxes al final del polígon industrial, i començàvem a caminar pel costat del riu, ben aviat agafàvem el trencall del PR-145.1 I sobreposant-nos a l’extrema desolació arribàvem fins a l’Armengol, veritable oasi en aquest mar d’arbustos i brusca, on pasturen els cavalls a l’ombra de l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara , seguíem caminant per aquest terreny al que coneixen aqui com Sots, a la recerca del que anomenem el turó de la mort i a les envistes dels cingles de Salomó, ens desviàvem a la dreta per arribar-nos entre la brusca i la vegetació arbustiva, fins al límit del turó.

Entre la infinita brutícia ens va semblar localitzar les restes d’algun dels enterraments que els prehistoriadors han denominat com de cista, referint-se a un tipus de tomba de planta rectangular, feta amb quatre lloses dretes i amb un altra que fa de tapa, i que recorden una capsa. No varen trobar cap llosa sencera, però si nombrosos trossos que ens feien pensar en que havien assolit la nostra primera fita del dia. Teníem altrament noticia que en les tasques de retirada dels arbres cremats, feta sense cap cura, es varen perdre un bon nombre d’aquests vestigis del nostre passat.

Esmorzàvem amb la imatge en primer pla, de l’Armengol i l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara quin interior visitaríem gràcies als bons oficis del Lluís Vilà amb qui ens havíem de trobar a les 11,00, al costat de l’ermita, al lloc que anomenem aquí el turó de la vida.

http://percaminsdelbages.blogspot.com/2007/11/sant-feliu-de-vallcarca-i-larmengol.html , aquí podreu gaudir de la contemplació d’un lloc que únicament en dates especials i només per als qui en tenen coneixement és possible fer-ho. L’autor ,Joan Escoda i Prats i el Tomás Irigaray i López , fotògrafs ambdós de reconeguda vàlua, farien del recorregut per l’interior de la petita capella on alhora que a Sant Feliu, és dona culte a Nostra Senyora de l’Ajuda, un reportatge fotogràfic que només puc qualificar com extraordinari.

Faríem una xerrada amb el masover de l’Armengol que ens feia saber que existien encara un grup de no menys de sis tombes quasi intactes; no podia en aquell moment fer-nos de sherpa; la casa alhora que manté l’ús per la propietat, dedica un ala de l’edifici a l’activitat de turisme rural. En algun moment del futur, esperem trobar una millor ocasió. Seguint les seves indicacions fèiem un darrer intent per localitzar aquella necròpolis. Desistíem finalment, el temps se’ns havia exhaurit.

Trobareu la denominació Vallcarca en molts llocs referint-se a aquest boci de món, en els documents antics el nom que designava aquest espai és el que nosaltres fem servir.

El turó de la mort ens parla d’un nucli rural prehistòric, no tenim doncs cap evidència documental, i son només les pedres, les que ens permeten afirmar-ne justament l’existència. El turó de la vida, inicialment d’estil romànic, malgrat la destrucció, ja per causes naturals, els terratrèmols del segle XV, ja per l’acció humana, bandolers, nobles, militars, conserva encara un mínim fil documental que fins en el supòsit – indesitjat però possible - d’una destrucció absoluta mantindria per sempre més la seva memòria.

Amb aquest pensament ens acomiadàvem, no trobo paraules millors per a concloure aquest relat que les mateixes que emprava la primera ocasió en que veníem a l’infern de Sant Llorenç.

Deixàvem darrera nostre, els inferns de Sant Llorenç; volem tenir esperança i desitgem que aquestes terres, tornin a ser un jardí.

Això vol temps i més que temps; quina millor situació per passar de les paraules d’amor a Catalunya, a les obres concretes, oi?

© Antonio Mora Vergés

El pi de les Quatre Besses " El vell guerrer "

Dissabte dinou de juliol, havíem quedat per anar a veure el Pi de les quatre Besses del Dalmau, per a algunes persones només un pi pinyoner, encara que de proporcions magnifiques :

Mides (en metres)
Alçària
28,0
Volt del canó (a 1,3 m)
4,40
Volt de la soca
4,70

Per a nosaltres era també, retrobar-nos amb el nostre passat ; explicava fa ja molt de temps, que aquestes havien estat les terres en que la tribu dels catals s’havia fer forta, i on havia acabat desapareixen a mans dels bàrbars del Nord, explicava també que en reconeixement del valor amb que havien lluitat fins al darrer individu, els bàrbars parlaven d’aquesta terra, com el land dels catals, i que amb el pas dels segles, s’havia acabat parlant dels catalans.

Es tractava doncs d’anar a veure un arbre monumental, i alhora l’exemple viu, d’una vella llegenda; els catals si ho recordeu eren animistes, no podien entendre l’existència lluny del seu riu, de les seves muntanyes i dels accidents naturals que conformaven el seu món; per això havien decidit en assemblea, i així ho van fer, lluitar fins a la mort , i ens diu una llegenda que el Cap catal Axel, greument ferit i conscient ja de que era el darrer de la seva tribu, ens veure’s encerclat pels barbars, i volen ser fidel al jurament de no deixar-se agafar viu, es va treure les sandàlies, i va remoure la terra amb la planta dels peus, al temps que demanava als deus que li permetessin desaparèixer de la vista dels bàrbars, esdevenint alhora un símbol del seu poble i del seu món. La llegenda ens explica que tot d’una , del lloc que ocupava el cos del Cap catal, va sorgir un arbre poderós amb quatre branques que s’alçaven orgulloses vers el cel, era us ho deveu imaginar ;

Nom
Pi de les quatre besses del Dalmau
Protecció
Ordre de 30 d'agost de 1988 DOGC 1042, 12-09-1988
Número d'identificació
04.16.01
Espècie
Pinus pinea

Com veieu no va ser fins molts i molts segles desprès, que els descendents d’aquells bàrbars que havien exterminat la tribu dels catals, tot i viure sempre més fascinats per la gesta dels herois que van lluitar fins a la mort, van prendre la decisió de reconèixer si més no, el valor monumental del Pi de les Quatre Besses. El nom de catal que esdevindria amb el temps CATALANS , en la llengua dels Bàrbars , designa alhora a aquells herois, però també a totes les persones que se senten tant lligades a la seva terra, a les seves costums, que s'estimen més, morir, que marxar.

Nosaltres varen saludar amb tot el respecte al vell guerrer.

Nota d'especial interès ;
El Pi de les Quatre Besses està malalt, molt malat, i dissortadament els actuals bàrbars, més enllà dels discursos bonics, estan entestats en esborrar fins al darrer vestigi del món dels catals; tothom que vulgui veure al Vell Guerrer, caldrà que contacti amb : mora.a@guimera.info , acordarem una data per la visita, i només recomanen que no es porti - per part de les senyores – calçat amb tacons dels tipus “ Letizia “.

ANTONIO MORA VERGES

Castell de Pera

El lloc a una alçaria de 727 metres esdevé un excel·lent mirador; en direcció sud, i sud-oest, el massís de Sant Llorenç del Munt, amb una visió esplèndida que s’estén des de la Mola fins al Montcau; en direcció Nord, un seguit de petites elevacions, coronades també en algun cas per edificacions defensives, torres de guaita i/o castells minúsculs, alguna ermita i/o oratori, i tancant l’horitzó la blancor de les serralades Pirinenques; al Nord, nord-est, Granera i les planes del Moianes, els penya-segats de Gallifa, i al fons s’endevina més que és veu, la blancor del Montseny, a l’est l’ermita del Puig de la Creu, i un fons de blavor en la línia de l’infinit que és correspon a la mediterrània.

Son particularment recomanables les vistes [amb uns bons prismàtics], sobre les masies que encara romanen actives al fons de la Vall d’Horta, Agramunt, El Romeu, la Pregona; tot i la merescuda fama del Marquet de les Roques, [invisible des d’aquest punt] cap de les antigues edificacions agrícoles esmentades desmereix, ans al contrari, el caràcter històric – monumental, associat a aquesta petita Vall.

L’edifici malgrat el nom, no te traça d’haver estat mai un veritable castell, hom s’imagina la primitiva construcció àrab que pretenia ser únicament un burg [torre], i que desprès de la reconquesta s’amplia amb alguna habitació i una capella; no esta documentat cap fet d’armes, tota vegada que és més fàcil deixar aïllat el Castell, que prendre’l militarment.
L’any 1736 la imatge de la Mare de Déu que és trobava a l’edifici fou traslladada a l’església parroquial de Sant Llorenç de Savall.

El nom, La Pera, derivarà de ben segur de l’època romana [Petra = Pedra], i tindrà relació amb la gegantina pedra que a manera de torre de l’homenatge, s’alça majestuosament per damunt de les restes que n'acrediten palesament l’ús humà.

L’indret despoblat avui de tota vegetació [està dins del límit del terrible incendi que va destruir una bona part d’aquesta zona de la Catalunya interior], manté encara una bellesa particular que fa del tot recomanable la seva visita, la tasca de reforestació que s’està duent a terme pels voltants de la Masia de Can brossa [on altrament podreu gaudir d’una cuina excel·lent i un tracte exquisit], amb els petits plançóns, situats dins d’un element de protecció, l’un a un metre de distància de l’altre, i remuntant la carena en direcció al Castell, posa una nota de gravetat en l’ambient; hom creu trobar-se al davant d’un túmul, en memòria de totes les persones que s’han estimat aquesta terra des del començament del món, des dels mítics càtals, als ibers, celtes, nòrdics, grecs, fenicis, romans, àrabs,......la relació amic lector, ens inclous – per descomptat – a tu, a mi, a l’Antoni Ibáñez Olivares, i a les moltes persones que s’estimem aquest país nostre.
Posa-ho a la llista de coses per a fer en aquest any , que aprofito per a desitjar-te ple d’alegries.

© Antonio Mora Vergés.

L'Agell el darrer molí de la conca del Ripoll

El topònim, probablement ens arriba des de la Comarca del Maresme, on dins del municipi de Cabrera de Mar ,i a la riba esquerra de la riera d’Agell, trobem Agell de Dalt i Agell de Baix. Hi ha constància d’aquest cognom en les terres de l’alt Vallès com a mínim des del 1580, quan els primers veïns d’aquest llinatge Agell s’hi van instal·lar.

Aquest molí fariner i/o blader, quines restes trobem encara en la intersecció entre el torrent Mascarell, i el Riu Ripoll, no va poder fer – com algun altres – el salt a l’activitat industrial, i justament per la seva petitesa, és avui encara el darrer testimoni del passat agrícola d’aquesta comarca natural que designem com l’Alt Vallès.

No fora excessivament complicat ni onerós, retornar a aquest meandre del Ripoll, l’aspecte bucòlic; altrament Sant Llorenç de Savall, ha de potenciar ràpidament els seus actius naturals, si aspira a mantenir la seva població actual.

Havien iniciat la sortida a Sabadell : l’Antoni Ibanez Olivares, el Tomas Irigaray Lopez, el Joan Moliner Manau i el Feliu Añaños i Masllovet, a la benzinera de Castellar del Vallès – la darrera que dona servei abans de Sant Llorenç Savall – s’incorporava l’Antonio Mora Vergés.

En aquesta ocasió ens feia de sherpa el Joan Moliner Manau; feta la visita del Molí de l’Agell, seguíem fins a la Bosqueta, quin rellotge de sol ens saludava amb la seva bella llegenda :

Caminant que vens de vora
Déu et doni la bona hora

Continuàvem fins a Sant Jaume de Vallvert, també escrit en algun llocs com Vallverd, on esmorzàvem assentats en els marges de pedra, que delimiten la petita plaça que hi ha davant la porta; una fina pluja, quasi imperceptible i dissortadament sense cap efecte quan a minorar la greu mancança d’aigua que patim, ens acompanyaria en el camí de tornada.

Ens aturàvem a l’anomenat Convent de les Teresianes, on en absència del masover no podíem accedir a l’oratori de la casa; idèntica sort tindríem en l’anomenada Vall Xica, que sota la dependència de la Generalitat de Catalunya, estava destinada a donar aixopluc a menors en acolliment públic. El comentari quan als ingents recursos que romanen inactius, alhora que creix sense aturador la necessitat social era quasi obligat; una mostra de general coneixement és la situació de l’antiga caserna de la Guardia Civil a Sabadell, que hauria d’haver possibilitat des de fa molts anys, l’ ampliació del recinte hospitalari del Parc Taulí, alleugerint alhora el col·lapse gravíssim que pateix tota la Comarca.

Malgrat l’aparença de viure en democràcia, persisteixen encara situacions quasi feudals, no s’ha acabat encara amb l’anomenat “regim de mans mortes “ ; ni pel que fa al l’Estat Espanyol, ni pel que fa a l’església catòlica.

Al tradicional pessimisme vers el paisanatge; en aquest darrer any 2.007 hem patit el major desgavell administratiu del que hi ha memòria : l’Ave i les seves misèries, les apagades del Barcelonès, la ineficiència “tradicional “ de la sanitat pública, la sospita de corrupció a l’Agencia Tributaria, que recollia El Periòdic de Catalunya del dia 09.05.2007,.... hi afegia en aquesta ocasió també el “paisatge” , L’Agell, el darrer molí de la Conca del Ripoll, i tants i tants altres llocs que son patrimoni de tots, i que davant la indiferència general es malmeten, desapareixent i s’acaben oblidant.

Dins de l’horari previst m’acomiadava dels meus companys a Castellar del Vallès, ells continuaven viatge fins a Sabadell, on arribaven sans i estalvis dins l’horari previst.

© Antonio Mora Vergés

Sant Jaume de Vallverd o Vallvert

Em demanava el Feliu Añaños i Masllovet algun text relatiu a Sant Jaume de Vallverd o Vallvert, en terme de Sant Llorenç Savall; estem posant imatges al romànic proper.

Alguna dada d’aquest edifici religiós : Acollidora i petita capella romànica situada a la capçalera del torrent de Mascarell, sobre un contrafort rocós enmig del bosc. Va ser construïda per Bernat de Vallverd a principis del segle XII i el propietari actual (la Bosqueta) la va restaurar exemplarment el 1975. Té com elements decoratius un campanaret i arcuacions cegues a l’absis.

Buscava dins el meu arxiu, i acabava trobant un relat èpic de l’any 2.007, en el que els actors érem únicament el Joan Moliner i Manau [ sherpa llegendari perles terres de la Serra de l’Obac, i l’Antonio Mora Vergés.

El text que reprodueixo íntegrament deia :

Havíem quedat amb el Joan Moliner en fer un tomb pels voltants de Castellar del Vallès; la proposta inicial era d’anar fins al Moianes per anar avançant amb la “llista del Feliu “ ; o en el seu defecte anar a Sant Jaume de Vallhonesta fent alguna casa més d’aquelles “terres desolades”. Finalment però a les 8,00 del mati en recollia a la benzinera de Castellar, i des d’allà anàvem fins a l’aparcament de les Arenes, on deixaríem el cotxe aparcat.

Creuàvem el Ripoll que sobreeixia la passera en aquell punt, i remuntàvem el torrent del Castelló, fins a les fonts dels Trons, on ens aturàvem a recollir imatges d’aquestes deus actives en aquest període; seguíem ascendint fins al Coll Roig; teníem intenció d’arribar-nos fins a Sant Jaume de Vallverd [ amb t final a la placa commemorativa ], però no vàrem saber trobar el trencall, i optàvem per continuar fins al Parany del Boter on esmorzàvem amb alguns membres de la colla dels Ocellaires de Castellar. Tenen un espai particularment ben organitzat i compartíem taula amb quatre dels seus membres.

Agafaríem desprès el PR 30 i fèiem d’anada i tornada els dos quilometres que hi ha fins a Sant Jaume, on per descomptat recolliríem també imatges, en aquest cas, d’un entorn restaurat i net. Tampoc en aquesta ocasió reeixim en el nostre intent de trobar la connexió entre el Coll Roig i aquesta església romànica.

El sol començava a escalfar de valent aquest dia de la Mare de Déu d’agost de 2.007, i desfèiem els nostres passos fins al mas Cadalfac, on havíem de continuar pel GR 173, baixant el Sot de l’Àliga, fins a les fonts del plàtan i la de Sant Jordi; una vegada més els estalvis se’ns menjaven les estovalles, i per seguir una drecera, ens tocava fer camí sota les línies elèctriques fins quasi les roques d’Aguilar; finalment tornàvem al món civilitzat, i comprovàvem que no tothom està a les platges, fins a cinc famílies, la majoria amb quitxalla menuda, gaudien a cor que vols dels gorgs , tolls i basses que l’aigua caiguda aquests darrers dies, aporta al torrent del Castelló.

Els darrers quilometres, sota un sol abrusador, eren ja un autèntic suplici, que només la certesa de la proximitat de l’aparcament i l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, feia suportable.

Desmesurat per un dia d’agost, és l’únic qualificatiu que se m’acut alhora de fer-ne la ressenya.

És bàsic anar per la muntanya amb un mapa actualitzat, i fins si cal amb una brúixola i/o un GPS, però per damunt de tot, cal preparar de forma anticipada qualsevol sortida per petita que sigui; anar canviat de rumb, vol dir anar sumant quilometres, i consumir temps i energies.

Us recomano arribar-vos fins a Sant Jaume de Vallverd o Vallvert, i tots i cadascun dels punts esmentats en aquest relat, alhora però us insisteixo cordialment, en no voler fer-los tots en un únic mati d’agost.

És ni cal dir-ho un consell de bon amic, i també, també de gat escaldat.

Que Sant Jaume elevi a l'Altíssim la pregaria del poble català per assolir la seva llibertat nacional. 

Miralls trencats, viatge a l’Alt Vallès.

El títol que havíem fet servir a la convocatòria, deia “ Viatge a l’Alt Vallès. La Vall d’Horta i les seves Masies “ ; com estava previst sortíem de Sabadell abans de les 8,30 del mati, en el lloc de trobada, davant la Caserna de La Guardia Civil , únicament s’hi trobava el Feliu Añaños i Masllovet.

Entràvem pel camí de terra que dona accés a la Vall D’horta, just abans del Pont de la Roca, anomenat així, per la Masia homònima que hores d’ara és l’única que encara continua amb la seva funció originaria d’explotar la terra; malgrat l’hora quasi les 9,00 veiem feinejar a la gent de la casa; els animals no en saben res de setmanes angleses, dissabtes festius, i altres eufemismes que la gent de ciutat fem servir.


Ben aviat començàvem a transitar per davant , a dreta i esquerra , dels testimonis de l’incendi ferotge que havia estat ben aprop d’eliminar de forma definitiva qualsevol rastre de la història d’aquesta Vall. En l’origen de l’incendi hom hi veu justament aquesta voluntat; la de convertir aquesta Vall en una zona urbanitzable, practicant de forma literal la política de terra cremada per aconseguir-ho.

Al final de camí, seguiríem per la dreta, en primer lloc Can Brossa, l’única casa de la Vall, que juntament amb la Roca és encara residència permanent, i lloc de feina dels propietaris, en el cas de Can Brossa, els caps de setmana, divendres, dissabtes ,diumenges i festius, donen de menjar, i val a dir que en una relació qualitat/preu justa [ Telèfons. 937140186/ 610770739 ], per davant de la casa, el murmuri de l’aigua ens anirà fent companyia , primer fins al trencall del Castell de Pera, que s’alça a la part més alta de la Vall, desprès fins a la casa dita d’Agramunt, que va patir particularment la conseqüències de l’incendi, i que observàvem des de la corba que forma la Vall abans d’enlairar-se fins a la casa, fent servir com a mirador una pedra enorme que batejàvem justament com mirador d’Agramunt; la casa – avui buida – ens parla d’un altre temps, si més no, desitgem que la propietat pugui tornar a refer l’habitacle.

Desfèiem camí per tornar a situar-nos al costat del torrent, i ben aviat ascendiríem pel turó per aconseguir una bona vista damunt el Romeu, en aquest cas, la finca dona senyals de trobar-se ocupada, però clarament ja amb una destinació diferent a la seva originaria, res d’activitat agrícola o ramadera !; la darrera finca, de nom La Pregona, presenta ja alguns trets modernistes, i ens confirma en la seva utilització com a residència i no ja com a lloc de producció agrícola i/o ramader.

Ens calia tornar fins al començament del camí; el fred hivernal d’aquest dissabte 18 de març de 2006, ens obligava a entrar a Can Brossa per donar compte del nostre esmorzar, que acompanyaríem amb una amanida i un tallat.

Abans de retornar a casa, ens arribàvem al Marquet de les Roques, per recollir també la fotografia d’aquesta mítica finca. Des de la façana, en un angle, la imatge de Sant Roc, ens recordava que la casa i la Vall, estaven sota la seva protecció, i potser, potser per això, podíem gaudir avui encara de la visió d’aquestes cases.

La Vall tota, avui Parc Natural, dona la sensació de reflectir un món virtual; que te de natural que en un lloc agrícola, no és faci cap feina als camps ?, que únicament sigui possible sentir el gall, davant de la Roca?,que de manera conscient és deixi al temps fer la seva tasca d’enderrocador? D’aquí el títol, Miralls trencats que ens retornen una imatge, irreal del món.

En qualsevol cas amic lector, amb tot , avui encara és possible veure La Vall d’Horta i les seves Masies. Ja cal que programis ràpidament la teva visita, perquè no tenim gaire clar, per quan temps més.

© Antonio Mora Vergés

L'infern de Sant LLorenç Savall

L’any 2.003 en estranyes circumstàncies, cremaven les terres de l’Alt Vallès i deixaven un espai infernal, en el sentit de la mitologia germànica, “camí per valls tenebroses i pel riu de la mort”.
Nosaltres, el Tomás, el Juan Carlos, xilè de naixement, i jo deixàvem el cotxe al final del polígon industrial, i començàvem a caminar pel costat del riu, ben aviat agafàvem el trencall del PR-145.1 I sobreposant-nos a l’extrema desolació arribàvem fins a l’Armengol, veritable oasi en aquest mar d’arbustos i brusca, on pasturen els cavalls a l’ombra de l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara , seguíem caminant per aquest terreny al que s’anomena com Sots, i a les envistes dels cingles de Salomó, davant de la casa de Salallassera , iniciàvem l’ascensió fins les roques properes, on recollíem imatges de l’absoluta ruïna de fins a tres cases, en la zona anomenada els Fondos, no hi ha respecte d’aquestes finques, cap nom en el plànol de la Diputació Provincial de Barcelona; val a dir que el fet no ens sobta i en deixem únicament constància, amb l’esperança de trobar algun lector que tingui aquesta informació.

Prop de les cases enrunades, és fàcil identificar alguna olivera jove, possiblement un rebrot de les que l’incendi va cremar, també algun roser bord, i aquí i allà boixgrevols, que plenament adaptats a aquesta terra, tornen a renéixer.

Només les espècies invasores com el pi , necessiten de l’ajut humà. Quin interès obscur s’amaga darrera de les repoblacions?

Esmorzàvem amb la imatge en primer pla, de l’Armengol i l’ermita de Sant Feliu de Vallcàrcara , al darrera sota la boirina, la imatge quasi espectral del Castelldepera, les urbanitzacions de Sant Llorenç Savall, i per damunt presidint de forma solemne, el Montcau; més enllà la boira vacarissana embolcallava la muntanya de Montserrat.

En el camí de tornada ens aturàvem a fotografiar la floració dels ametllers que sembla no reeixirà, si hem de creure el que diuen els del servei català de meteorologia, retratàvem també el rellotge de sol de l’ermita que des de 1.819, dóna graciosament l’hora als escassos caminants que s’aturen a contemplar-lo; l’ermita a càrrec de l’Armengol es manté en bon estat.

Continuàvem per camins orfes de tota indicació fins a Vilaterçana , des d’on enllaçaríem amb el PR-145, i sempre seguint el curs del riu Ripoll fins a la resclosa, superat ja el pont de les conques, ens retrobàvem davant del nostre cotxe.

El mati havia donat per parlar també de Pablo Neruda, el poeta xilè, que a més de regalar-nos amb la seva obra literària, s’havia compromès amb la causa republicana, i concretament amb Catalunya, i a quina intercessió es va noliejar un vaixell que portaria fins al seu país – salvant-los la vida – un nombrós grup de persones, que d’haver-se quedat aquí, haurien estat passats per les armes.

No em va semblar escaient treure el tema de Pinochet i la corrupció, sobretot perquè la llavor d’aquestes conductes infamants, la van plantar en aquelles terres els conqueridors espanyols, i altrament Alhaurin el Grande, Marbella , Andratx,..... son realitats d’avui que succeeixen a Espanya i no a Xile, oi ?. Us sona “mordida” ?. també és una pràctica que els espanyols van ensenyar-los, i no únicament als sud-americans, sinó a tot el món.

Deixàvem darrera nostre, els inferns de Sant Llorenç; volem tenir esperança i desitgem que aquestes terres, tornin a ser un jardí.

Això vol temps i més que temps; quina millor situació per passar de les paraules d’amor a Catalunya, a les obres concretes, oi?

© Antonio Mora Vergés