He aprofitat un dia fred i plujós de Novembre , un dia d’aquestes vacances escadusseres i sense sentit, que any rera any, ens toca fer, fora de temps , als qui treballem en empreses que no tanquen cap dia laborable, estiu o hivern sempre hi trobareu diligents empleats que us atendran. Dels problemes que això comporta en relació a gaudir d’uns dies de lleure comú amb la família en podríem fer, no un article sinó un llibre sencer, però això es clarament un altre tema, i avui toca parlar-vos del riu Corb, de la seva història passada, i del seu miserable present.
Diu l’enciclopèdia catalana ( com li sobra lo de Gran, a aquesta obra, monument escrit al cofoisme més ranci ! ), que neix a 726 metres d’alçada sobre el nivell del mar ,a la font de Rauric, municipi que administrativament pertany a la conca de Barberà, però que de totes, totes te el trets inconfusibles de les terres de la Baixa Segarra; l’únic vestigi del riu que poden intuir – no pas veure -, és al costat de la carretera , una minúscula edificació, sense cap senyal identificador, on veiem a traves d’una reixa oxidada, unes escales que s’endinsen a la terra i que volem creure que portaven fins al naixement del Corb.
Desprès i seguint el curs del riu, constatem que a Llorac, fa anys i anys, que no i veuen una gota d’aigua, com tampoc a Vallfogona de Riucorb, ni a Guimerà. En aquesta població ens expliquen gent d’una certa edat, que hi havia encara a la seva infantesa, gorgs profunds on anaven a banyar-se, i en un d’ells trobaria la mort el fill de c’al Pardalet ; a l’hostal Sant Jordi, que es troba just al costat del pont en la seva marge sud, i que constitueix un mirador excepcional de Guimerà, veiem alguna fotografia antiga , que ens parla alhora, dels precaris mitjans de transport d’aquell temps, i de la realitat d’un riu que precisava – aleshores si - del pont per a creuar-lo.
Aquí i allà en tota l’allargada de la Vall, veiem encara les runes dels molins de gra, que el riu feia treballar a cor que vols. Un camí molt accessible us portarà des de Guimerà fins a les runes del molí i la bassa del senyor de Guimerà.
El curs de la Vall continua per Ciutadilla , Nalec, Rocafort de Vallbona , Sant Martí de Maldà , Maldà i fins a Belianes, on canvia de direcció i continua vers al nord, , i es perd entre les vinyes i els olivers ; prop de Bellpuig d’Urgell, podem retrobar de nou l’antic curs del riu, que a traves dels termes de Castellnou de Seana, el Poal, Linyola, Bellvís i Térmens , arriba fins a Vilanova de la Barca on desembocava desprès d’un recorregut de 57 quilometres.
Perquè es perd un riu ?, i perquè concretament s’han perdut aquests rius interiors ?, de ben segur que els experts ens donaran tota mena d’explicacions tècniques, però per a mi que entenc el circuit de l’aigua a la terra, com un exemple palès de la teoria dels vasos comunicants, quan hi ha una demanda desmesurada d’aigua a nivells inferiors, - pensem que la major part de l’activitat humana, en aquest país nostre es fa per sota dels 700 metres d’alçada sobre el nivell del mar - , l’aigua que corria pels nivells superiors senzillament desapareix. Amb l’aigua però també marxa tota l’activitat que hi estava relacionada, adéu molins, adéu agricultura intensiva, i sense solució, adéu població.
L'avui d’esplèndida – encara – Vall del riu Corb, no te més que història, i sinó si posa remei, no passarà gaire temps, en que fins i tot això, la història, també es perdrà.
ANTONIO MORA VERGES
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada