L’oblit interessat de la mal dita Enciclopèdia de Catalunya, quan a dades d’interès fora de la Ciutat de Barcelona, és hores d’ara un clamor , que desqualifica no tant sols l’obra científica - literària, sinó clarament l’editorial que la va dur a terme, que només podem considerar sectària i anticatalana.
Començàvem el nostre camí per la pista forestal que comunica Monistrol de Calders, amb Granera i Castellterçol, en el primer trencall a la dreta baixàvem fins a la riera de Sant Joan, per deixar constància d’un salt d’aigua únicament visible des de la fondalada per l’espessa i acolorida vegetació de ribera que per així dir-ho protegeix l’indret de l’accés de vehicles, tot terrenys, quads i motos, que en aquest lloc potser més que en qualsevol altre, constitueixen una veritable plaga, alhora que un perill per a la pràctica de l’excursionisme, condicionant alhora greument el creixement econòmic associat a aquesta activitat lúdica.
El terreny colidant al curs d’aigua es objecte d’un intens aprofitament ramader, la presència de vaques i en algun punt de cavalls ens confirma en aquesta percepció.
A l’alçada del Molí d’en Sala, l’espectacle de les dues basses, i els seus salts d’aigua fins arribar a la riera, et traslladen per un instant, a la Catalunya verda, a llocs com la Vall d’en Bas, o Setcases, o ... tot i trobar-nos envoltats de pins cremats, de terres desolades , i d’ecologistes que no baixen del seu tot terreny, amb aire condicionat ni per contemplar una meravella com la que estic descrivint.
Més endavant les altes parets de roca, son testimoni fefaent de la força que l’aigua va exercir en èpoques passades. Ens cal meditar sobre l’estat calamitós de tants i tants indrets interiors, provocats per l’estultícia humana; està clar que amb els paràmetres de consum actuals, el creixement desorbitat de Barcelona i la seva àrea d’influència , fa temps que ha superat els minsos recursos naturals disponibles.
Dins dels terrenys de la finca d’en Rubió, ens trobem justament amb el masover que en acabar de fer passar les vaques d’un bosc a l’altre, ens assenyala l’indret precís, on neix la riera, mitjançant petites sorgències i/o bullidors , que ens temem no podrem retratar adequadament, disposem únicament de maquines fotogràfiques, i aquí fora més adequat portar material que permeti recollir imatges en moviment. Tenim el que tenim, i atès aquest fet ens haurem de conformar amb el que finalment resulti del nostre treball.
Sortosament podreu trobar ara, uns petits videos en els que justament s'aprecia com sorgeix l'aigua i com forma salts d'extraordinària bellesa.
Contemplem en la llunyana la majestat imponent de la casa d’en Rubió, que haurem de visitar en una nova ocasió, potser quan ens plantegem accedir fins a Sant Llogari de la Sala.
Avui la nostra recerca de les font de la Riera de Sant Joan, ha estat alhora que un èxit, una sortida plena d’encant, accessible fins per persones de poc caminar, i amb l’únic inconvenient del tràfic motoritzat i la subsegüent pols.
Abans de tornar, passem per Monistrol de Calders, el punt d’informació està obert, i ens faciliten els darrer plànols , que des de la Diputació i el Consorci del Moianes, pretenen consolidar una oferta turística ,que sigui la base d’un mínim desenvolupament econòmic.
En un moment ho altre caldrà seleccionar quina mena de turisme volen tenir, o en tot cas, ofertes per a uns i per a altres, de forma separada, per tal de minimitzar el risc per a tothom.
En el camí de tornada fins a Sabadell, ens cal creuar el desert de Sant Llorenç Savall, el pas del temps, ens fa témer que llevat d’accions de repoblació actives i repetides, el que ara és únicament un problema estètic, acabi esdevenint un problema de seguretat, pel evident risc d’esllavissades en una hipòtesi de pluges intenses.
Com deien els clàssics : ¡ Doctores tiene la Iglesia !
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada