Desfer Pais

El títol sense l’article, es la evidència d’una acció política que de forma exitosa , fa justament el contrari d’allò que el nacionalistes defensàvem ; fer país !I, com es desfà país ? , doncs de moltes i diverses maneres :La més greu potser es jugar a això de la globalització, enfront de la saviesa catalana, “compra a casa, ven a casa i faràs casa “, avui comprem fora, i pretenem vendre a casa; justament en una casa on els recursos – de tota mena, no únicament econòmics - minven d’hora en hora, tenim un nivell de pobres, que ens permet competir ja amb l’Àfrica pel que fa al nombre de persones desateses, i amb França pel que fa a les justificacions d’aquest desordre.
L’outsourcing, emportar-se la feina a empreses i/o països on està tot permès, el treball infantil, el dret de cuixa, la contaminació, .... , es una pràctica que de forma perversa s’ha anat imposant al nostre país, i certament en moltes ocasions, la feina rebuda es de pitjor qualitat i a un cost sensiblement superior, sense tenir fins i tot en compte, el fet d’haver-nos posat voluntàriament en situació de dependència de països i persones substancialment corruptes, quan no també ineficaços.
Aquesta moda – mala moda – propiciada des d’escoles de negoci i centres de decisió marcadament anticatalans, ens està portant a una situació de desgavell social, quines manifestacions extremes son l’intent de robatori dels Tous i l’assassinat de l’industrial Alsina, en nivells inferiors augmenta exponencialment el nombre d’accions criminals, alhora que sortosament disminueix el nombre de víctimes.
En tot cas estem únicament a l’inici d’una degradació social, el pitjor està doncs per venir encara.
El centralisme barceloní, la bogeria cefalopòdica, en menys de cinquanta anys ha quasi despoblat l’interior de Catalunya, i en qualsevol cas, s’ha dut a terme una política d’anorreament econòmic per tal d’impulsat la fugida del camp.
Avui en conseqüència som un país importador de quasi tot.
Allò que tenim en abundància, la corrupció, l’estultícia, l’estupidesa personal i col•lectiva que en ocasions ens força a mirar-nos el melic, son matèries que no tenen cap interès per als països del nostre entorn.
L’acompliment de la política genocida que se’ns va imposar com a conseqüència de la derrota militar de 1.939; en els anys posteriors uns – els qui exercien algun poder, polític , policial , tècnic , administratiu, etc. - ens manaven pel seu dret de conquesta que els parléssim en cristià, i els altres - desplaçats econòmics, amb el doble objectiu d’evitar tensions a la resta d’espanya, i dissoldre’ns en el seu major nombre - ens demanaven els anys 1940, 50 ,60 ... i fins avui, que els parléssim en espanyol perquè no entenen – ni volen entendre, això està clar ! – la nostra llengua.
Uns i altres estan ja a la tercera generació, i més enllà dels esforços del nacionalisme català pel que fa a la immersió lingüística , que es desfaran ara com un sucre en un cafè, el cert es que a Barcelona i les seves rodalies el català no es necessari per desenvolupar cap activitat.
El català com moltes altres llengües abans i desprès de la nostra existència física, en el millor dels casos, es mantindrà únicament com a testimoni d’una cultura particular, pensar seriosament en trencar la dinàmica descrita fins aquí, es somniar, però al capdavall tot el que aquí s’explica no es també un somni, un malson per concretar-ho exactament. ?
En allò que depengui de vosaltres, intenteu fer país.
© Antonio Mora Vergés