Deixàvem el cotxe al costat del riu, en el darrer tram en que transcorre encara per l’altiplà , abans de despenyar-se pels cingles del Fai, seguíem en un primer moment, la pista que permet l’accés dels vehicles a la represa en que és reté l’aigua, per tal de permetre allargar fins on sigui possible la “temporada” de visites turístiques al Monestir de Sant Miquel. Ben aviat un cop superada la porta de ferro, a l’esquerra un corriol ens permetia anar guanyat alçaria; en la llunyania en algun moment Puigdolena, més aprop tot just a l’altre costat dels penya-segats una magnifica finca que podria ser el Serrà, i al fons omnipresent – encara – el riu Tenes.
Com sempre el camí està orfe d’indicacions, únicament el sentit comú – facultat que hores d’ara posseïm un reduït nombre d’éssers humans – em fa decidir per un lloc determinar per iniciar el descens fins al llit del riu – mai ens queixarem prou d’aquesta desídia col·lectiva, que possibilita la pèrdua de camins públics, i facilita alhora, les accions facineroses de tants i tants propietaris particulars sense escrúpols - ; el molí conserva encara alguna part del sostre, i una habitació en la que no fa massa temps s’ha fet foc, la resta de l’edifici que hom s’imagina quasi majestuós, està cobert per la vegetació que de ben segur acabarà engolint-ho tot en un curt període.
Només l’acció decidida de l’Ajuntament de Sant Quirze de Safaja, del Consell Comarcal, i àdhuc del Consorci del Moianes, poden evitar aquest final tan i tant tràgic !
Per deixar-ne constància a la Galeria d’imatges de moianès.net, vàrem fer les fotografies que acompanyen aquest relat, i que adreçarem al Feliu Añaños Masllovet, amb el prec d’incloure-les amb la resta de fotografies que ens recorden com n’era de bonic Sant Quirze de Safaja i el seu terme Municipal.
La remor del tsunami especulatiu que puja des de Barcelona, és espaordidora !, demanem a tothom, Alcaldes, Regidors i veïns del Moianes, que amb els peus damunt la terra, tinguin ben clar, que únicament l’acció decidida de tots, farà possible deturar la màquina destructora, que sota el nom de progrés, ja ha deixar només en el record, els versos del Joan Oliver :
En ma terra del Vallès
Tres turons fan una serra
Quatre pins, un bosc espès
Cinc quarteres , massa terra
Com el Vallès, no hi ha res !
© Antonio Mora Vergés
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada