Ho venien dient feia força dies, l’aire fred que havia provocat un gran nombre de morts a Rússia i les antigues repúbliques comunistes, arribaria finalment a Catalunya i provocaria nevades en cotes baixes, aiguats i fred, molt i molt de fred.
La trucada del company de sortides no el va sobtar, de fet l’esperava, tant com la resposta lògica que s’havia de donar, no podem sortir amb aquest temps, hi ha risc greu d’accidents!, però per alguna estranya raó, va assentir a la proposta del tot descabellada d’assolir el cim de la Mola i tornar a casa a dinar.
Passaven alguns minuts de les 10,00 quan començaven a caminar per la pista que des de la urbanització del Racó, els portaria fins a la carena del sabater, per seguir fins al Coll de Grua, i pujar fins al camí dels monjos desprès de superar el Coll del Malpas, el fred malgrat la roba gruixuda, el passamuntanyes, els guants i les botes de muntanya era molt i molt intens, i ben aviat la neu va començar a fer-los companyia per aquelles solituds.Mentre treien les capellines, les desplegaven, se les posaven pel cap, i s’ajudaven l’un a l’altre a cordar-se-les , es van plantejar desfer el camí i tornar fins al vehicle que els esperava en el primer carrer de l’urbanització ; contra tota lògica és va tornar a imposar continuar fins assolir el cim de la Mola.
Eren les 11,30 quan posaven el peu al camí dels monjos, el PR 31 del plànol, i la nevada començava a quallar , no era ja una enfarinada, sinó clarament algun centímetre de neu que s’anava gelant tant aviat com queia. El camí va esdevenir una trampa !. Malgrat la evidència, la determinació d’arribar fins al cim, semblava obsessiva, malaltissa fins i tot, i ajudats pels pals de treking, van fer enmig de grans esforços el camí de pujada !, la sensació de fred va desaparèixer i una fina suor, recorria per dins del passamuntanyes, el cap d’ambdós caminadors.
Les 13,00 quan entraven a la casa de la Mola, i prenien un bon esmorzar, mongetes amb botifarra de bolets, i un bon porro de vi, acompanyat tot per un parell de torrades en les que van fondre una cabeça d’alls.
Un cop refets es va imposar el seny, no hi havia temps material per arribar a casa a dinar, i potser, potser, fins la baixada en aquelles condicions era una temeritat.
Van trucar a casa amb el mòbil per explicar-los la situació i en ambdós famílies els van dir el mateix, que malgrat els anys, eren uns ximplets i que tinguessin molta cura !
Es conegut que Déu els cria i ells s’ajunten, en la seva mateixa situació hi havia un altre grup que tenien però el vehicle a Can Pobla, com l’altre grup duia cordes, van decidir fer una cordada i baixar tots junts.
Les 15,00 quan començaven la baixada, i malgrat les cordes van amidar amb el cul, ara l’un ara l’altre, ara de dos en dos, quasi tots els passos que porten de la Mola fins a Can Pobla, la neu en alguns llocs per damunt dels 20 cms estava gelada , i això complicava en gran manera el descens del grup !.
Finalment cap a les 17,00 van arribar a Can Pobla, per constatar el que tots es temíem, fer la baixada fins a Matadepera amb el cotxe, sense cadenes, era un suïcidi !.
Van decidir continuar caminant i començava a fer-se fosc, quan arribaven als primers carrers de les Pedritxes, els va caldre encara arribar fins la riera de les Arenes per poder trobar un transport, el taxi ens va dur a Terrassa d’on era una part del grup, i nosaltres vàrem decidir agafar el tren fins a Sabadell; fet i fet eren les 21,00 hores quan l’Ibañez arribava a casa seva, i les 21,30 quan el taxi em deixava a mi al davant del numero 18 del carrer Aneto.
Una dutxa calenta ,un sopar lleuger, i unes fregues, van precedir un somni inquiet.
Al mati del diumenge anàvem a recollir el vehicle al Racó, tot i donant gràcies al bon Déu, per haver sortir d’aquesta aventura amb només alguns blaus, i entre tot plegat amb un bon grapat d’euros menys.
Fèiem propòsit ferm d’esmena, però entre nosaltres, que et sembla a tu amic lector ?
(A) amora@Virtagora.net
La trucada del company de sortides no el va sobtar, de fet l’esperava, tant com la resposta lògica que s’havia de donar, no podem sortir amb aquest temps, hi ha risc greu d’accidents!, però per alguna estranya raó, va assentir a la proposta del tot descabellada d’assolir el cim de la Mola i tornar a casa a dinar.
Passaven alguns minuts de les 10,00 quan començaven a caminar per la pista que des de la urbanització del Racó, els portaria fins a la carena del sabater, per seguir fins al Coll de Grua, i pujar fins al camí dels monjos desprès de superar el Coll del Malpas, el fred malgrat la roba gruixuda, el passamuntanyes, els guants i les botes de muntanya era molt i molt intens, i ben aviat la neu va començar a fer-los companyia per aquelles solituds.Mentre treien les capellines, les desplegaven, se les posaven pel cap, i s’ajudaven l’un a l’altre a cordar-se-les , es van plantejar desfer el camí i tornar fins al vehicle que els esperava en el primer carrer de l’urbanització ; contra tota lògica és va tornar a imposar continuar fins assolir el cim de la Mola.
Eren les 11,30 quan posaven el peu al camí dels monjos, el PR 31 del plànol, i la nevada començava a quallar , no era ja una enfarinada, sinó clarament algun centímetre de neu que s’anava gelant tant aviat com queia. El camí va esdevenir una trampa !. Malgrat la evidència, la determinació d’arribar fins al cim, semblava obsessiva, malaltissa fins i tot, i ajudats pels pals de treking, van fer enmig de grans esforços el camí de pujada !, la sensació de fred va desaparèixer i una fina suor, recorria per dins del passamuntanyes, el cap d’ambdós caminadors.
Les 13,00 quan entraven a la casa de la Mola, i prenien un bon esmorzar, mongetes amb botifarra de bolets, i un bon porro de vi, acompanyat tot per un parell de torrades en les que van fondre una cabeça d’alls.
Un cop refets es va imposar el seny, no hi havia temps material per arribar a casa a dinar, i potser, potser, fins la baixada en aquelles condicions era una temeritat.
Van trucar a casa amb el mòbil per explicar-los la situació i en ambdós famílies els van dir el mateix, que malgrat els anys, eren uns ximplets i que tinguessin molta cura !
Es conegut que Déu els cria i ells s’ajunten, en la seva mateixa situació hi havia un altre grup que tenien però el vehicle a Can Pobla, com l’altre grup duia cordes, van decidir fer una cordada i baixar tots junts.
Les 15,00 quan començaven la baixada, i malgrat les cordes van amidar amb el cul, ara l’un ara l’altre, ara de dos en dos, quasi tots els passos que porten de la Mola fins a Can Pobla, la neu en alguns llocs per damunt dels 20 cms estava gelada , i això complicava en gran manera el descens del grup !.
Finalment cap a les 17,00 van arribar a Can Pobla, per constatar el que tots es temíem, fer la baixada fins a Matadepera amb el cotxe, sense cadenes, era un suïcidi !.
Van decidir continuar caminant i començava a fer-se fosc, quan arribaven als primers carrers de les Pedritxes, els va caldre encara arribar fins la riera de les Arenes per poder trobar un transport, el taxi ens va dur a Terrassa d’on era una part del grup, i nosaltres vàrem decidir agafar el tren fins a Sabadell; fet i fet eren les 21,00 hores quan l’Ibañez arribava a casa seva, i les 21,30 quan el taxi em deixava a mi al davant del numero 18 del carrer Aneto.
Una dutxa calenta ,un sopar lleuger, i unes fregues, van precedir un somni inquiet.
Al mati del diumenge anàvem a recollir el vehicle al Racó, tot i donant gràcies al bon Déu, per haver sortir d’aquesta aventura amb només alguns blaus, i entre tot plegat amb un bon grapat d’euros menys.
Fèiem propòsit ferm d’esmena, però entre nosaltres, que et sembla a tu amic lector ?
(A) amora@Virtagora.net
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada